La Monarquia Hispànica: l’època dels Reis Catòlics

El segle XVI és un segle de llums i ombres, és el període de major auge polític i militar dels regnes peninsulars, i no obstant això, també és el segle en el qual es gesta la ruïna econòmica i l’endarreriment social i ideològic de país.

Els Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això li va permetre esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne. El Regne de Mallorca també en feia part però no tenia corts. Els representants d’aquest regne havien d’acudir a les Corts generals d’Aragó.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Concòrdia de Segovia, 1475

El 15 de gener de 1475 els prínceps Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella van acordar que tindrien els mateixos poders en el futur govern dels seus regnes, en un document anomenat la Concòrdia de Segòvia. Aquest sistema va estar en vigor durant molt de temps però a mesura que la reina Isabel envellia va anar deixant cada vegada més competències de govern en mans de Ferran.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

Corona de Castella.

Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana. Per aconseguir-ho, els Reis catòlics apostaren per garantir els beneficis econòmics es va aprovar el restabliment dels mayorazgos o primogenitures amb les Lleis de Toro de 1505.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Corona d’Aragó

Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents de Catalunya.

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes: va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis dels regnes, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes i d’altres territoris com és el cas de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca.

L’expansió territorial

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica però també bèl·lica.

La rendició de Granada, de Francisco Pradilla.

En primer lloc es va dur a terme la conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil. La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació de Granada.

La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La sobirania de l’arxipèlag de les Illes Canàries fou concedida al Regne de Castella pel tractat d’Alcaçovas, de 1479, que definia els territoris castellans i portuguesos. Tanmateix, les illes no serien totalment sotmeses fins a la conquesta de Tenerife el 1496.

Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians.

Carles VIII de França i més tard el seu successor, Lluís XII, varen intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.

Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria per frenar la pirateria al mar dels barbarescos i que amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. Així l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió. Tanmateix, Navarra va conservar els furs, les lleis i les institucions pròpies.

Els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès. A Catalina la casaren amb Artur i després Enric VIII d’Anglaterra. També varen casar a Joana amb Felip d’Hasburg, ambdós acabarien sent els reis de Castella, després de la mort d’Isabel el 1504. La política matrimonial dels Reis catòlics acabarien donant fruit passat els anys, quan Portugal passaria a formar part de la monarquia hispànica per herència.

L’expansió atlàntica cap a Amèrica

El 1486 Cristòfol Colom va oferir als Reis Catòlics un projecte ja ofert a Portugal, que juntament a Castella eren els únics països europeus amb una Marina seriosa, i que aquest havia rebutjat perquè està negociant amb Castella el Tractat de Tordesillas: viatjar a les Índies a través d’una nova ruta per l’Atlàntic. Els informes científics referents a això van ser molt poc favorables per a Colom, i per a la Corona era qüestió prioritària en aquests moments la Conquesta de Granada. Acabada aquesta, els Reis Catòlics van acceptar el seu projecte.

Mitjançant les Capitulacions de Santa Fe de 17 d’abril de 1492 es recullen les negociacions establertes entre els monarques i Colom: nomenament d’almirall, virrei i governador dels territoris per descobrir i la desena part de tots els béns obtinguts. El cost de l’expedició va ser estimat en 2.000.000 de maravedís, més el sou de Colom.

El 2 d’agost de 1492 va partir Colom del port de Palos (Huelva) amb la nao Santa Maria (propietat de Juan de la Cosa) i les caravel·les la Pinta i la Niña (propietat dels germans Pinzón), amb 100 tripulants aproximadament. A l’octubre van arribar a l’illa de Guanahaní que van batejar amb el nom de San Salvador i des de la qual van passar a Cuba i l’Hispaniola.

El 1494 es va signar entre Castella i Portugal el Tractat de Tordesillas, mitjançant el qual es va redistribuir la influència marítima de cada país.

A les Índies, annexionades al regne de Castella, es van instaurar els sistemes administratius tradicionals del regne castellà. Es va crear l’Audiència a Santo Domingo el 1510, es va instituir a Sevilla el 1503 la Casa de Contractació i, més endavant, el 1523 ja amb Carles I, el Consell d’Índies.

Els reis van aconseguir el Patronat d’Índies -concedit pel Papa- que els va deixar controlar l’Església americana. Es van instaurar a més les encomiendas per a evangelitzar als indígenes.

La uniformitat religiosa

Els Reis Catòlics varen dur a terme una política que defensava el catolicisme com a element comú i rebutjava les religions no cristianes.

Auto de Fe, Pedro Berruguete 1475

La monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició (1478) amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot vil.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles. Cas destacable és el cas del xuetes a Mallorca.

Als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

L’Organització econòmica de la monarquia dels Reis Catòlics

La Corona d’Aragó.

La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella

Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització d’origen medieval que agrupava els ramaders castellans i que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona. A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

La societat en temps del Reis Catòlics.

La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials. Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

El Final del Regnat d’Isabel de Castella

La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.

Felip d’Habsburg, el bell i Joana de Castella, la boja

Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.

D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles I o V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

mapa_genealogic_dinastia_hasburg
Genealogia de la Dinastia dels Habsburg

Bibliografia

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close