La Monarquia Hispànica. Els Àustries majors: Carles I i Felip II

La mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles I o V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

L’Imperi de Carles V. Conflictes interns. Comunitats i Germanies.

L’Imperi de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) es va formar per una enorme herència no premeditada, a causa d’una política matrimonial iniciada pels Reis Catòlics amb l’objectiu d’aïllar França.

Del seu avi patern Maximilià d’Habsburg, va rebre Àustria i li succeir en el títol imperial.
De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, va rebre Flandes i el Franc Comtat.
Del seu avi matern, Ferran el Catòlic va rebre la Corona d’Aragó que incloïa a més els seus dominis italians de Sicília, Sardenya i Nàpols.
De la seva àvia materna, Isabel la Catòlica va rebre la Corona de Castella, Navarra i els dominis americans

A més, durant el seu govern van créixer enormement els dominis americans, va conquistar Milà i va ser coronat emperador d’el Sacre Imperi. Aquesta herència va motivar el somni de Carles V de recrear l’Imperi Universal Cristià: tots els monarques i Europa units per una sola fe i un sol emperador en lluita contra els turcs. No obstant això, aquesta pretensió va ser impossible de portar a la pràctica, doncs, Carles V no va aconseguir ni la unitat política ni la religiosa.

mapa_imperi_CarlesI — **Mapa de l’Imperi de Carles I**

La revolta de les Comunitats

El més greu dels conflictes interns va ser la Rebel·lió de les Comunitats de Castella (1521-1523). Aquesta es va produir per diverses raons: el descontentament pels governants estrangers que va portar Carles V (Adrià d’Utrecht), la utilització dels recursos de Castella per pagar la política imperial de Carles V, la necessitat que el rei tingués més en compte les Corts i especialment la veu de les ciutats, la nefasta política d’exportar la llana en brut, etc.

El 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. Els sectors urbans, poc nombrosos, però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.

Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·là.

En certes ciutats com Toledo, Salamanca o Segòvia, la baixa noblesa (Padilla, Bravo, Maldonado), van prendre el poder i van formar comunes. Carles V va obtenir la victòria final a la Batalla de Villalar (1521), després d’aconseguir la divisió entre comuners i alta noblesa. La derrota de les Comunitats va assegurar l’autoritarisme monàrquic i els interessos econòmics de l’Alta Noblesa.

El conflicte de les Germanies

El Conflicte de les Germanies (1520-1521) es va desenvolupar en el Regne de València com ressò del conflicte de les Comunitats de Castella. No obstant això va ser molt menys complex perquè va consistir en una rebel·lió essencialment antisenyorial. En aquest cas, Carles V va donar suport clarament a l’alta noblesa per aixafar la rebel·lió.

Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.

D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.

Situació similar es va donar en el cas de la revolta de les germanies de Mallorca (1521-1523). Els agermanats, encapçalats per Joan Crespí i posteriorment per Joanot Colom, s’aixecaren per obtenir la reforma radical de l’economia pública i l’abolició dels censals (deute públic) i imposts que ofegaven pagesos i menestrals. Pràcticament tota la Part Forana, tret de la ciutat d’Alcúdia i del castell del Santueri de Felanitx féu costat als agermanats, que demanaren la deposició del virrei Miguel de Gurrea. L’octubre del 1522, el virrei, que s’havia refugiat a Eivissa, desembarcà amb les tropes reials a Alcúdia, des d’on inicià la reducció de les viles de la part forana en diferents batalles fins al desembre del 1522. Posà tot d’un setge de la ciutat de Mallorca que es va retre el març del 1523. Gurrea dirigí una rigorosa repressió contra els agermanats, continuada a partir del 1525 pel seu successor, Carles de Pomar, també amb la imposició de multes, confiscació de béns i nous impostos.

Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia, ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble.

La política exterior o imperial de Carles I

Carles I va mantenir quatre guerres contra Francesc I i Enric II de França. L’Imperi de Carles I es va crear precisament com una coalició antifrancesa, però a més existien múltiples llocs d’enfrontament (Itàlia, Navarra, Rosselló, Flandes, etc.). En 1525, Carles V va vèncer en la Batalla de Pavia a Francesc I la qual cosa li va permetre ocupar Milà. No obstant això, els conflictes amb França van ser continus i fins i tot Enric II, tot i ser un monarca catòlic, es va aliar als luterans contra Carles V.

França, que rivalitzava amb els Habsburg pel control de la península Itàlica. Francesc I va ser un dels grans rivals de Carles, però va ser derrotat a la batalla de Pavia (1525). Com a conseqüència, el Milanesat va quedar incorporat a l’imperi hispànic. Més tard, l’actitud profrancesa del papa va dur al saqueig de Roma de 1527.

Carles I va aconseguir frenar l’expansió turca que amenaçava Viena. Els turcs varen prendre Constantinoble el 1453 i varen continuar la seva expansió territorial per la conca del riu Danubi, i també pel Mediterrani i pel nord d’Àfrica. Per impedir-ne l’expansió, Carles I va decidir ocupar Tunis (1535), però va fracassar amb la conquesta d’Alger. El problema va continuar al segle següent.

Probablement el més greu per les seves repercussions va ser el conflicte religiós a Alemanya. El 1517 Luter va iniciar la seva Reforma i aviat va rebre el suport d’alguns prínceps alemanys que veien en això una manera de desafiar el poder autoritari dels Habsburg en l’Imperi. En principi, Carles V va intentar una solució de compromís amb Luter a les Dietes de Worms (1521) i Spira (1529), però la via negociada fracassar, donant lloc a la Guerra de la Lliga d’Esmalkalda. En aquesta guerra Carles V va tenir alguns èxits com la Batalla de Mühlberg (1547), però, a la llarga, les despeses dels conflictes contra luterans i francesos van obligar a arribar a un acord amb els protestants: la Pau d’Augsburg (1555). Aquesta pau dividia l’Imperi en dues zones, la catòlica i la protestant i exigia que tots els súbdits tinguessin la religió del seu rei o príncep (cuius regi eius religio).

mapa_genealogic_dinastia_hasburg — Genealogia de la Dinastia dels Habsburg

A la mort de la seva mare Joana de Castella el 1555, Carles I va decidir abdicar abatut el 1556, deixant al seu germà Ferran la corona imperial i al seu fill Felip II, la resta de dominis de la Monarquia Hispànica, inclosos Flandes i Amèrica. Va morir el 1558 al Monestir de Yuste, Cáceres

El regnat de Felip II (1556-1598). La política exterior

Felip II va esdevenir rei per l’abdicació de Carles V i en principi va haver de fer front als compromisos polítics del seu pare. És el que s’anomena la política heretada. El compromís més important va ser acabar amb la guerra contra França. En la Batalla de Sant Quintín de 1558 Felip II va derrotar als francesos. Aquesta batalla va forçar la pau definitiva entre els dos països (Pau de Cateau-Cambresis), deguda a l’esgotament financer d’Espanya (fallida de 1557), i a l’inici de les Guerres de Religió a França.

Felip II va centrar els seus esforços polítics en què el centre del seu imperi fora Espanya i que aquest es convertís en un estat hegemònic, però va renunciar a l’Imperi Universal. No va renunciar, però, a la defensa el Catolicisme, que ara s’enfrontava al creixement del Protestantisme (Luteranisme, Calvinisme, etc.).

Cap al 1570, l’ofensiva turca a la Mediterrània es va fer especialment virulenta. Els turcs van arrabassar Xipre a Venècia i aquesta va demanar ajuda a Espanya. Venècia, Espanya i el Papat van formar la Lliga Santa comandada per Don Joan d’Àustria. Aquest va derrotar als turcs a la batalla de Lepant (1571). La victòria de Lepant va frenar l’avanç turc a la Mediterrània, però, no va aconseguir acabar amb els pirates barbarescos el Nord d’Àfrica.

El Conflicte més important a què es va enfrontar Felip II va ser el dels Països Baixos. El conflicte dels Països Baixos va tenir causes econòmiques i polítiques (demanant més autonomia) però les més greus van ser les religioses: el nord calvinista es va enfrontar a sud catòlic i Felip II va lluitar per la uniformitat religiosa catòlica. La guerra va esclatar en 1568 amb la rebel·lió de les Províncies Unides d’Holanda. Felip II va recórrer a la força i va enviar al Duc d’Alba que va executar als principals capitostos.

El conflicte dels Països Baixos repercutí en la mateixa cort. El mateix fill del rei, Carles d’Àustria, sembla que dissentí de la política paterna; Felip II, convençut que el seu fill era incapaç i indigne de succeir-lo, el feu empresonar. El príncep morí poc després, en circumstàncies mai no aclarides pel secret rigorós amb què Felip II feu tractar tot l’afer.

La unió d’Arràs va ser un acord signat el 5 de gener de 1579 pel qual algunes províncies del sud dels Països Baixos reconeixien la sobirania de Felip II en el marc de la Guerra dels vuitanta anys. Alguns dels territoris que formaven aquestes províncies formen part de França des de 1659. Els punts acordats en la unió van ser els següents: l’expulsió de les tropes estrangeres, l’organització del Consell d’Estat de la mateixa manera en què estava durant el regnat de Carles V (dos terços dels membres del Consell d’Estat havien de ser acceptats per tots els membres); el manteniment de tots els privilegis vigents abans de la rebel·lió s’havien de tornar a instaurar i que el catolicisme era l’única religió i per tant el calvinisme havia de ser perseguit. El 1581, els representants de les Províncies Unides, varen deposar Felip II i van nomenar rei Guillem I d’Orange-Nassau. Tot i que de dret no es reconeixia, de fet les províncies del nord esdevingueren pràcticament independents. Tanmateix, aquest conflicte que s’allàrgà fins al 1648 va ser una guerra lenta de setges i una autèntica sagnia per als terços i la hisenda espanyola.

A partir dels anys Anglaterra es va sumar als enemics de Felip II. D’una banda, Anglaterra Isabelina desafiava el poder marítim d’Espanya a l’Atlàntic i el monopoli del comerç amb Amèrica. A més, hi havia un problema religiós. Anglaterra era una potència protestant i ajudava els rebels holandesos contra els terços espanyols. L’execució el 1587 de la reina catòlica Maria I d’Escòcia, el va decidir enviar la Grande y Felicísima Armada, coneguda com l’Armada Invencible, contra les tropes angleses (1588). El fracàs de la missió va possibilitar una major llibertat del comerç anglès i neerlandès, i un major nombre d’atac als ports castellans, com el de Cadis, que fou incendiat per la flota anglesa el 1596, i significà el començament d’Anglaterra com a potència marítima i la pèrdua de l’hegemonia marítima espanyola a l’Atlàntic.

Els anys finals del govern de Felip II van estar marcats per la seva intervenció en les Guerres de Religió a França. França va ser víctima en la segona meitat de segle XVI de la guerra entre catòlics (Lliga de Guisa) i protestants (hugonots). Felip II va donar suport a la Lliga de Guisa per lluitar contra el protestantisme, però també per afeblir políticament a França i controlar-la. La Pau de Vervins de 1598 va acabar amb aquesta guerra i va tornar l’estabilitat a França.

IMPERI_FELIPII — Mapa de les possessions de Felip II

La Política interior de Felip II

El 1566 es va produir la Rebel·lió dels moriscos de Las Alpujarras (Granada). Els moriscos (aquells musulmans que havien acceptat la conversió al cristianisme per quedar-se en terres hispanes) foren acusats de no ser cristians reals, ja que en realitat practicaven la religió i cultura islàmiques. Felip II els va acusar de ser possibles col·laboradors de l’expansió turca per la Mediterrània, tot i que la veritable raó del conflicte era la necessitat d’establir una autèntica uniformitat religiosa en el Regne. Els moriscos es van rebel·lar davant l’assetjament de les autoritats i van ser sotmesos per l’exèrcit de Don Joan d’Àustria, expulsats i dispersats per la resta d’Espanya.

Entre 1580 i 1581 es va produir la incorporació de Portugal a la Corona de Felip II. Aquest va reclamar el Regne per l’herència de la seva mare Isabel de Portugal, amb el suport de l’Alta Noblesa Portuguesa. Portugal va mantenir les seves lleis i institucions. La seva incorporació a la corona de Felip II va suposar la unitat política de tota la Península, a més va afegir el seu propi imperi colonial els territoris de Brasil, Indonèsia, Moluques, etc.

Felip II va portar l’autoritarisme monàrquic als seus extrems, és a dir, que va practicar una política autoritària i tendent al centralisme uniformador que més tard internarien continuar altres monarques. Això va suposar alguns conflictes amb la Corona d’Aragó de tradició pactista.

L’excusa del conflicte va ser el cas d’Antonio Pérez, el secretari aragonès de Felip I, que va ser acusat de l’assassinat de Juan de Escobedo (home de confiança de Joan d’Àustria), càrrec al qual afegiren els de corrupció i venda de secrets. Antonio Pérez va fugir a Aragó i es va col·locar sota la protecció dels seus furs i de la Justícia d’Aragó (1591). Llavors Felip II va recórrer a la Inquisició després acusar-lo d’heretgia. Aquesta maniobra, coneguda com les alteracions d’Aragó, va ser jutjada com un atemptat contra els furs i drets d’Aragó i va provocar una rebel·lió que el rei va haver de reprimir per la força amb l’execució de Juan de Lanuza, aleshores Justícia d’Aragó).

El 1592 Felip II va convocar les Corts d’Aragó a Tarassona. Cap institució aragonesa no fou suprimida, però foren remodelades a fons. A partir d’aquell moment el rei tingué el dret de nomenar virreis d’Aragó, encara que aquests no fossin aragonesos. La Generalitat d’Aragó va perdre part del control sobre els ingressos aragonesos i la vigilància del territori, i també li fou llevat el poder de convocar els representants de les ciutats. La cort de justícia es va posar sota el control del monarca. Finalment, es van modificar encara d’altres aspectes del sistema legal aragonès, que va perdre així bona part de la seva independència i tradició constitucionalista, reforçant l’intent de cada vegada més centralitzador de la política de Felip II.

Un altre problema crònic fou el del bandolerisme, molt actiu a la Corona d’Aragó, ja que enfrontava a grups nobiliaris rivals.

A final del segle XVI a Mallorca es va donar el conflicte dels bàndols nobiliaris com el de Canamunt i Canavall. Els noms responen a criteris de localització dins l’espai ciutadà, ja que els caps més importants d’uns residien a la vila d’Amunt i els altres a la vila d’Avall. La primera fase del conflicte (1598-1606) començà amb un duel entre els Anglada i els Rossinyol. Nicolau Rossinyol festejava Elisabet Anglada, però els parents d’ella no el volien. Els Rossinyol parlaren malament d’ella i el 20 de març de 1598 els Anglada atacaren els Rossinyol. La batalla començà al Born i acabà a la Seu. Els Rossinyol s’asilaren a la Seu i els Anglada al convent de Sant Domingo de Palma. A partir d’aquí, l’enfrontament se sostingué en el temps, amb greus enfrontaments a Bunyola i amb la pràctica de l’endogàmia interna entre els dos partits nobiliaris.

Potser el conflicte més greu va ser el de la crisi de la hisenda a causa de la seva política exterior. Durant el seu regnat es varen declarar tres fallides, el 1557, el 1575 i el 1597.

Felip II va morir el 1598 a l’edat de 71 anys, després de passar-se ajagut els darrers deu anys de la seva vida per culpa de la gota i dels seus problemes de mobilitat. Va heretar el primer fill mascle que li quedava en vida després de la seva mort, Felip III.