La Monarquia Hispànica. Els Àustries majors: Carles I i Felip II

La mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles I o V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

L’Imperi de Carles V. Conflictes interns. Comunitats i Germanies.

L’Imperi de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) es va formar per una enorme herència no premeditada, a causa d’una política matrimonial iniciada pels Reis Catòlics amb l’objectiu d’aïllar França.

  • Del seu avi patern Maximilià d’Habsburg, va rebre Àustria i li succeir en el títol imperial.
  • De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, va rebre Flandes i el Franc Comtat.
  • Del seu avi matern, Ferran el Catòlic va rebre la Corona d’Aragó que incloïa a més els seus dominis italians de Sicília, Sardenya i Nàpols.
  • De la seva àvia materna, Isabel la Catòlica va rebre la Corona de Castella, Navarra i els dominis americans

A més, durant el seu govern van créixer enormement els dominis americans, va conquistar Milà i va ser coronat emperador d’el Sacre Imperi. Aquesta herència va motivar el somni de Carles V de recrear l’Imperi Universal Cristià: tots els monarques i Europa units per una sola fe i un sol emperador en lluita contra els turcs. No obstant això, aquesta pretensió va ser impossible de portar a la pràctica, doncs, Carles V no va aconseguir ni la unitat política ni la religiosa.

La revolta de les Comunitats

El més greu dels conflictes interns va ser la Rebel·lió de les Comunitats de Castella (1521-1523). Aquesta es va produir per diverses raons: el descontentament pels governants estrangers que va portar Carles V (Adrià d’Utrecht), la utilització dels recursos de Castella per pagar la política imperial de Carles V, la necessitat que el rei tingués més en compte les Corts i especialment la veu de les ciutats, la nefasta política d’exportar la llana en brut, etc.

El 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. El sectors urbans, poc nombrosos però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.

Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·là.

En certes ciutats com Toledo, Salamanca o Segòvia, la baixa noblesa (Padilla, Bravo, Maldonado), van prendre el poder i van formar comunes. Carles V va obtenir la victòria final a la Batalla de Villalar (1521), després d’aconseguir la divisió entre comuners i alta noblesa. La derrota de les Comunitats va assegurar l’autoritarisme monàrquic i els interessos econòmics de l’Alta Noblesa.

El conflicte de les Germanies

El Conflicte de les Germanies (1520-1521) es va desenvolupar en el Regne de València com ressò de l’conflicte de les Comunitats de Castella. No obstant això va ser molt menys complex doncs va consistir en una rebel·lió essencialment antisenyorial. En aquest cas, Carles V va donar suport clarament a l’alta noblesa per aixafar la rebel·lió.

Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa com a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.

D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.

Situació similar es va donar en el cas de les la revolta de les germanies de Mallorca (1521-1523). Els agermanats, encapçalats per Joan Crespí i posteriorment per Joanot Colom, s’aixecaren per obtenir la reforma radical de l’economia pública i l’abolició dels censals i imposts que ofegaven pagesos i menestrals. Pràcticament tota la Part Forana, tret de la ciutat d’Alcúdia ii del castell del Santueri de Felanitx féu costat als agermanats, que demanaren la deposició del virrei Miguel de Gurrea..

L’octubre del 1522, el virrei, que s’havia refugiat a Eivissa, desembarcà amb les tropes reials a Alcúdia, des d’on inicià la reducció de les viles de la part forana en diferents batalles fins al  desembre del 1522. Posà tot d’un setge de la ciutat de Mallorca que es va retre el març del 1523. Gurrea dirigí una rigorosa repressió contra els agermanats, continuada a partir del 1525 pel seu successor, Carles de Pomar. En acabar la revolta, tingué lloc la repressió de les germanies del 1524.

Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble.

mapa_imperi_CarlesI
Mapa de l’Imperi de Carles I

La política exterior o imperial de Carles I

Carles I va mantenir quatre guerres contra Francisco I i Enric II de França. L’Imperi de Carles I es va crear precisament com una coalició antifrancesa, però a més existien múltiples llocs d’enfrontament (Itàlia, Navarra, Rosselló, Flandes, etc.). En 1525, Carles V va vèncer en la Batalla de Pavia a Francesc I la qual cosa li va permetre ocupar Milà. No obstant això, els conflictes amb França van ser continus i fins i tot Enric II, tot i ser un monarca catòlic, es va aliar als luterans contra Carles V.

Carles I va aconseguir frenar l’expansió turca que amenaçava Viena, però, va fracassar a l’intentar prendre Tunísia (1535) i així solucionar el problema dels pirates berberiscos.

Probablement el més greu per les seves repercussions va ser el conflicte religiós a Alemanya. El 1517 Luter va iniciar la seva Reforma i aviat va ser recolzat per alguns prínceps alemanys que veien en això una manera de desafiar el poder autoritari dels Habsburg en l’Imperi. En principi, Carles V va intentar una solució de compromís amb Luter a les Dietes de Worms (1521) i Spira (1529), però la via negociada fracassar, donant lloc a la Guerra de la Lliga d’Esmalkalda. En aquesta guerra Carles V va tenir alguns èxits com la Batalla de Mühlberg (1547), però, a la llarga, les despeses dels conflictes contra luterans i francesos van obligar a arribar a un acord amb els protestants: la Pau d’Augsburg (1555). Aquesta pau dividia l’Imperi en dues zones, la catòlica i la protestant i exigia que tots els súbdits tinguessin la religió del seu rei o príncep (cuius regi eius religio).

França, que rivalitzava amb els Habsburg pel control de la península Itàlica. Francesc I va ser un dels grans rivals de Carles, però va ser derrotat a la batalla de Pavia (1525). Com a conseqüència, el Milanesat va quedar incorporat a l’imperi hispànic. Més tard, l’actitud profrancesa del papa va dur al saqueig de Roma de 1527. 

Els turcs varen prendre Constantinoble el 1453 i varen continuar la seva expansió territorial per la conca del riu Danubi, i també pel Mediterrani i pel nord d’Àfrica. Per impedir-ne l’expansió, Carles I va decidir ocupar Tunis (1535), però va fracassar amb la conquesta d’Alger. El problema va continuar al segle següent.

mapa_genealogic_dinastia_hasburg
Genealogia de la Dinastia dels Habsburg

El regnat de Felip II (1556-1598. La política exterior

Felip II va esdevenir rei per l’abdicació de Carles V i en principi va haver de fer front als compromisos polítics del seu pare. És el que s’anomena la política heretada. El compromís més important de la política heretada va ser l’acabament de la guerra contra França. En la Batalla de Sant Quintín de 1558 Felip II va derrotar als francesos. Aquesta batalla va forçar la pau definitiva entre els dos països (Pau de Cateau-Cambresis), deguda a l’esgotament financer d’Espanya (fallida de 1557), i a l’ inici de les Guerres de Religió a França.

Felip II va centrar els seus esforços polítics en què el centre del seu imperi fora Espanya i que aquest es convertís en un estat hegemònic, però va renunciar a l’Imperi Universal. No va renunciar, però, a la defensa el Catolicisme, que ara s’enfrontava al creixement del Protestantisme (Luteranisme, Calvinisme, etc.).

Cap al 1570, l’ofensiva turca a la Mediterrània es va fer especialment virulenta. Els turcs van arrabassar Xipre a Venècia i aquesta va demanar ajuda a Espanya. Venècia, Espanya i el Papat van formar la Lliga Santa comandada per Don Joan d’Àustria. Aquest va derrotar als turcs a la batalla de Lepant (1571). La victòria de Lepant va frenar l’avanç turc a la Mediterrània, però, no va aconseguir acabar amb els pirates berberiscos el Nord d’Àfrica.

El Conflicte més important a què es va enfrontar Felip II va ser el dels Països Baixos. El conflicte dels Països Baixos va tenir causes econòmiques i polítiques, però les més greus van ser les religioses: el nord calvinista es va enfrontar a sud catòlic i Felip II va lluitar per la uniformitat religiosa catòlica. La guerra va esclatar en 1568 amb la rebel·lió de les Províncies Unides d’Holanda. Felip II va recórrer a la força i va enviar a el Duc d’Alba que va executar als principals capitostos. Aquest conflicte que s’allàrgà fins al 1648 va ser una guerra lenta de setges i una autèntica sagnia per als terços i la hisenda espanyola.

A partir dels anys 80 Anglaterra es va sumar als enemics de Felip II. D’una banda, Anglaterra Isabelina desafiava el poder marítim d’Espanya a l’Atlàntic i el monopoli de el comerç amb Amèrica. A més, hi havia un problema religiós. Anglaterra era una potència protestant i ajudava els rebels holandesos contra els terços espanyols. Aquest doble desafiament va provocar la resposta militar de Felip II: l’Armada Invencible (1588), que va fracassar en el seu intent d’envair Anglaterra. Aquesta derrota va suposar la pèrdua de l’hegemonia marítima espanyola a l’Atlàntic.

Els anys finals de el govern de Felipe II van estar marcats per la seva intervenció en les Guerres de Religió a França. França va ser víctima en la segona meitat de segle XVI de la guerra entre catòlics (Lliga de Guisa) i protestants (hugonots). Felip II va donar suport a la Lliga de Guisa per lluitar contra el protestantisme, però també per afeblir políticament a França i controlar-la. La Pau de Vervins de 1598 va acabar amb aquesta guerra i va tornar l’estabilitat a França.

IMPERI_FELIPII
Mapa de les possessions de Felip II

La Política interior de Felip II

El 1566 es va produir la Rebel·lió dels moriscos de Las Alpujarras (Granada). Els moriscos foren acusats de noser cirstians reals ja que en realitat practicaven la religió i cultura islàmiques. Felip II els va acusar de ser possibles col·laboradors de l’expansió turca per la Mediterrània, tot i que la veritable raó de l’conflicte era la necessitat d’establir una autèntica uniformitat religiosa en el Regne. Els moriscos es van rebel·lar davant l’assetjament de les autoritats i van ser sotmesos per l’exèrcit de Don Joan d’Àustria, expulsats i dispersats per la resta d’Espanya.

Entre 1580 i 1581 es va produir la incorporació de Portugal a la Corona de Felip II. Aquest va reclamar el Regne per l’herència de la seva mare Isabel de Portugal, amb el suport de l’Alta Noblesa Portuguesa. Portugal va mantenir les seves lleis i institucions. La seva incorporació a la corona de Felip II va suposar la unitat política de tota la Península, a més va afegir el seu propi imperi colonial (Brasil, Indonèsia, Moluques, etc.) a l’espanyol.

Felip II va portar l’autoritarisme monàrquic als seus extrems, és a dir, que va practicar una política autoritària i tendent al centralisme uniformador que més tard internatria continuar altres monarques. Això va suposar alguns conflictes amb la Corona d’Aragó de tradició pactista.

L’excusa de l’conflicte va ser el cas d’Antonio Pérez. Aquest era el secretari aragonès de Felip II que va ser acusat per aquest de corrupció i venda de secrets. Antonio Pérez va fugir a Aragó i es va col·locar sota la protecció dels seus furs i de la Justícia d’Aragon (1591). Llavors Felip II va recórrer a la Inquisició després acusar-lo de heretgia. Aquesta maniobra, coneguda com les alteracions d’Aragó, va ser jutjada com un atemptat als furs i drets d’Aragó i va provocar una rebel·lió que el rei va haver de reprimir per la força amb l’execució de Juan de Lanuza, aleshores Justícia d’Aragó).

Bibliografia

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close