Es coneix com a Àustries menors als tres últims representants d’aquesta dinastia a Espanya: Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i Carles II (1675-1700), intervenint entre els dos últims una regència de deu anys conduïda per Mariana d’Àustria, esposa de Felip IV. La dilatada etapa que representen aquests monarques -més de cent anys- és d’una llarga i agonitzant decadència de la monarquia hispànica, per motiu principalment de les seves guerres exteriors, que consumien tota la Hisenda i arruïnaven el país, i també pels conflictes interns, especialment per les tasques de governs dels validos o privats des de Felip III.
La principal innovació en el funcionament del sistema polític de la monarquia espanyola al segle XVII van ser els validos. Els validos, privats o favorits són personatges, membres de l’aristocràcia, en què el rei dipositava la seva total confiança. El monarca es desentenia de les tasques de govern i el valido prenia les principals decisions. Dues raons expliquen la seva aparició: les tasques de govern eren cada vegada més complexes i els monarques espanyols de segle XVII, els Àustries Menors, no van destacar pel seu esperit feiner.
No van ser un fenomen exclusivament espanyol. Figures similars van aparèixer en altres monarquies europees com Mazarino o Richelieu a França.
Els vàlidos van governar al marge de sistema institucional de la monarquia i va significar un augment de la corrupció. Els vàlidos van aprofitar el seu poder per aconseguir càrrecs, pensions i mercès per als seus familiars i partidaris, el que va provocar crítiques generalitzades per part, sobretot, dels lletrats que formaven els Consells i els membres de l’aristocràcia que no gaudien del seu favor.
El regnat de Felip III: l’inici de la decadència de la monarquia hispànica
Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.
El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) fou el primer monarca que va s “abandonar” el govern i que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat. Fins i tot va traslladar la capital de la monarquia a Valladolid, sense que el rei, lliurat a les seves devocions, posés la menor objecció. La corrupció, molt estesa, va provocar la caiguda de Lerma, però Felip III no va prendre les regnes de govern, que van passar al duc d’Uceda.
Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI i aconseguiria mantenir els territoris heretats. En aquest context, la Pau de Vervins de 1598 va posar fi a les Guerres de Religió a França i a la intervenció d’Espanya en elles; la Treva dels Dotze Anys amb Holanda (1609) i la Pau de Londres de 1604 amb Anglaterra varen donar lloc al qual es coneix com a Pax Hispànica. Únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.
Tanmateix, el període de pau exterior va ser desaprofitat per sanejar la hisenda, ja que les despeses sumptuàries de la cort van substituir a les despeses militars.
A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica. L’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels moriscos, fet que va comportar un augment del despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Les raons d’aquesta expulsió són complexes. La Corona i el poble miraven als moriscos amb reticència, ja que no es comportaven com autèntics cristians. No obstant això, la causa principal va haver de ser de motiu propagandístic per amagar el desprestigi d’acceptar la Treva dels Dotze Anys. Com a resultat d’aquesta mesura, unes 300.000 persones (prop del 5% de la població) varen deixar la península Ibèrica. Més enllà del drama personal d’haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura.
Encara que la despesa militar va disminuir considerablement a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota. A això cal afegir la corrupció que va favorit Duc de Lerma duia a terme a la Cort de Felip III.
El Regnat de Felip IV
Amb l’ascens de Felip IV (1621-1665) al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar el pacifisme de Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa.
En l’àmbit econòmic, i per tal de donar resposta al problema financer (el 1627 l’estat torna a fer fallida i s’hagué de devaluar la moneda), es va dur a terme la creació d’un Banc Estatal anomenat «Red de Erarios» que consistia en un banc que recolliria capitals privats i serviria perquè el rei obtingués préstecs. Això l’alliberaria dels prestadors estrangers i impediria la sortida de metalls preciosos. No obstant això, aquest sistema va fracassar, ja que s’obligava els privilegiats a aportar part del capital fundacional. L’oposició de les Corts va ser frontal, però van acceptar votar un nou servei de milions a canvi.
En l’àmbit interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei, el Comte-duc d’Olivares, favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. D’aquesta manera, tal com havia fet el seu pare, Felip IV va lliurar el govern efectiu del país a un favorit, Olivares, ferm partidari de reforçar la posició de la monarquia i mantenir l’hegemonia a Europa. Aquest favorit del rei era un personatge autoritari que va endegar un programa de reformes per enfortir el poder de la monarquia i tornar-li el prestigi davant Europa.
El seu programa aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. Així, va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes.
En aquesta direcció va crear la Unió d’Armes, que consistia a obligar tots els regnes hispànics, i no tan sols Castella, a què contribuïssin en les guerres amb soldats i impostos en una quantitat proporcional als seus habitants. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en què les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.
Les crisis de 1640: Catalunya i Portugal
Però els intents uniformitzadors d’Olivares van topar amb l’oposició dels regnes de Portugal i de Catalunya, que es van oposar a perdre els seus drets tradicionals. D’aquesta manera, el 1640 va tenir lloc un important aixecament intern a Catalunya i a Portugal que va mostrar la fragilitat de la monarquia i va resultar desastrós pels seus interessos.
Mentre a Catalunya esclatava la Guerra dels Segadors el 1640. El descontent pagès va esclatar l’any 1640 amb una insurrecció pagesa contra els senyors, que els imposaven nombrosos impostos, i contra les autoritats polítiques, que els obligaven a fer-se càrrec de les despeses de la guerra.
La revolta es va iniciar quan els pagesos es varen negar a allotjar els soldats, i es va estendre arreu de Catalunya, on grups de pagesos armats encoratjaven la població a alçar-se contra els soldats del rei i contra els senyors i les autoritats locals. El moment culminant de la revolta es va produir els dies 7, 8 i 9 de juny, quan van tenir lloc els fets del Corpus de Sang, derivats de l’enfrontament amb les autoritats d’un grup de segadors que havien baixat a Barcelona per tal de llogar-se per a la sega.
Els amotinats varen saquejar i incendiar les cases dels qui tenien càrrecs en l’administració i dels jutges de l’Audiència. El virrei va intentar fugir, però va ser perseguit, agafat i mort pels revoltats.
En aquest context de conflicte internacional i de revolta pagesa, els governants de Catalunya varen voler trencar amb la monarquia hispànica i passar a dependre de França. Pau Claris, president de la Generalitat, va establir contactes amb França i el 16 de gener del 1641 es va proclamar la República Catalana sota l’empara de França.
Això va provocar un conflicte armat que es va prolongar durant més de dotze anys (1640-1652). Les tropes de Felip IV van ocupar el Principat i els francesos hi van enviar soldats. Barcelona va patir un setge de dos anys, dirigit per Joan-Josep d’Àustria, fill del rei. L’enfrontament es va acabar el 1652, quan Barcelona va capitular i va acceptar la sobirania del rei d’Espanya. El monarca va concedir un perdó general i es va comprometre a respectar les lleis, les institucions i els privilegis de Catalunya.
El mateix 1640 s’iniciava la rebel·lió del regne de Portugal, que es volia independitzar la Monarquia Hispànica perquè aquest lligam els enfrontava a Holanda i Anglaterra, que atacaven les seves colònies. Amb ajuda estrangera, Portugal va aconseguir expulsar els representants de Felip IV i proclamar la independència del país mentre el duc de Bragança era proclamat com a rei amb el nom de Joan IV.
També van esclatar revoltes a Andalusia (1641) i a Aragó (1648), que, sumats a les revoltes catalana i portuguesa, hem d’entendre com una mostra del descontentament dels estaments privilegiats contra la política autoritària i personalista del Comte-duc d’Olivares.
La guerra dels trenta anys
L’any 1618 va esclatar a Europa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, conflicte que va començar amb el pretext de defensar el catolicisme (Lliga Catòlica) davant dels prínceps protestants (Lliga Evangèlica), però, en el fons, amagava la col·laboració de les dues branques de la dinastia dels Habsburg (l’espanyola i l’austríaca) per mantenir la seva hegemonia en els assumptes europeus.
L’entrada de la Monarquia Hispànica en el conflicte va respondre a la voluntat d’Olivares d’enfortir la posició de l’Imperi Hispànic a Europa i de frenar les aspiracions hegemòniques de la França dels Borbons. Així, el 1621, quan va finalitzar la treva amb les Províncies Unides, va recomençar la guerra contra els rebels flamencs.
La primera etapa del conflicte va ser clarament favorable als terços espanyols que van vèncer a Breda (1626). Les seves victòries van culminar el 1635 a la batalla de Nördlingen, en què els protestants alemanys i suecs van caure derrotats. En canvi, l’entrada de França a la guerra (1635), donant suport als prínceps protestants, va canviar el signe del conflicte.
El cardenal Richelieu, favorit del rei de França Lluís XIII, va considerar que calia impedir que la Monarquia Hispànica s’imposés en la Guerra dels Trenta Anys i acaparés encara més poder a Europa. Tot i ser catòlica, França va optar per donar suport a la caiusa protestant. Les tropes hispàniques, incapaces d’enfrontar-se amb tants enemics simultàniament, van començar a patir derrotes successives i els terços espanyols van ser derrotats definitivament a Rocroi (1643).
La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides, va iniciar el seu declivi definitiu.
La continuació de la guerra de la Monarquia Hispànica amb França no faria més que accentuar el declivi espanyol i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya, varen passar a mans franceses.
Carles II, el declivi de l’Imperi
El regnat del darrer dels àustries Carles II va constituir el moment més crític de l’imperi, ja que es van unir la mateixa incapacitat del rei i la corrupció dels validos o privats del rei que aprofitant-se de la seva malaltia i d’una certa incapacitat, intentaren fer-se amb el favor del rei en el seu propi interès. etc.
A Carles II se li ha atribuït l’inici de la decadència espanyola, però la historiografia de segle XXI ha qüestionat tant això com la gravetat de la salut del monarca, qui al costat dels seus validos com Valenzuela o De la Cerda (duc de Medinaceli), va aconseguir mantenir el gruix de l’imperi enfront del poder francès de Luis XIV, va aconseguir una de les majors deflacions de la història, l’augment del poder adquisitiu en els seus regnes, la recuperació de les arques públiques, la fi de la fam i la pau.
En morir Carles II sense descendència, es va provocar un greu conflicte successori entre els partidaris del candidat francès (Felip de Borbó) i els del candidat austríac (Carles d’Àustria) que va desembocar en la guerra de Successió amb triomf del francès Felip d’Anjou, cosa que va suposar la fi dels Habsburg a Espanya i la imposició de les lleis castellanes a la Corona d’Aragó mitjançant els Decrets de Nova Planta.
La crisi econòmica i social del segle XVII
Al segle XVII tot Europa va viure una intensa decadència demogràfica i econòmica, però aquesta decadència va ser molt més greu a la monarquia hispànica. La crisi demogràfica va suposar un descens de la població espanyola. Això va ser a causa de la persistència de la pesta (Pesta Atlàntica de 1597-1602; 1647-1652; 1676-1685), l’expulsió dels moriscos, les dificultats econòmiques i les guerres constants. La crisi econòmica va ser generalitzada tant en l’agricultura com en l’artesania pel descens demogràfic, la mala política fiscal i la competència de l’artesania del nord d’Europa. A més, el contraban anglès, holandès i francès va enfonsar el monopoli comercial amb Amèrica. La crisi fiscal es va fer encara més greu per les exorbitants despeses bèl·liques i la falta dels Cabals d’Índies que van portar a la Corona a constants fallides. Les reformes hisendístiques d’Olivares varen intentar pal·liar aquesta situació, però en ser rebutjades es va haver de recórrer a solucions econòmicament nefastes com la venda de títols i càrrecs públics, augment dels impostos indirectes (servei de milions, impostos sobre la sal) i les alteracions i manipulacions monetàries (encunyació de moneda de billó, adulteració de la quantitat de metalls preciosos, etc.). Les manipulacions monetàries varen provocar una inflació galopant i un desgavell monetari.
Tot i que tradicionalment s’ha considerat que la crisi es va superar gràcies a les mesures reformistes dels Borbons, en realitat es va començar a remuntar a finals del segle XVII, a partir de 1680. La recuperació va ser molt més primerenca a la perifèria que al centre, de manera que el pes demogràfic i econòmic va reforçar a les zones litorals mentre l’interior s’afeblia. Així cal esmentar la primerenca recuperació de Catalunya que, a partir de 1700 es converteix en una de les regions més pròsperes d’Espanya.
La societat espanyola de segle XVII va patir un retrocés en un sentit conservador. Així mentre la burgesia anava desenvolupant-se en els països de l’Àfrica de l’Europa, a Espanya va augmentar numèricament la noblesa i el clergat. La noblesa va recuperar part de la seva influència política i en general, tota la societat es va veure influïda pels caducs ideals nobiliaris (honra, aparença de grandesa, menyspreu a la feina). Alguns historiadors parlen d’una “Traïció de la burgesia”, la feble burgesia hispànica fa seus alguns ideals nobiliaris, es fa rendista i abandona qualsevol risc empresarial. La pagesia és el gran perjudicat de segle XVII, sotmès a la crisi econòmica i a la fortíssima pressió fiscal pateix un procés d’empobriment i en part es veu abocat al bandolerisme.
Bibliografia
- Socials en Xarxa (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/)
- Buxaweb.cat
- Wikipedia (imatges lliures de drets)
rpuigserversocials.com 
You must be logged in to post a comment.