La Monarquia Hispànica. Els Àustries menors: De Felip III a Carles II

Es coneix com Àustries menors als tres últims representants d’aquesta dinastia a Espanya: Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i Carlos II (1675-1700), intervenint entre els dos últims una regència de deu anys conduïda per Mariana d’Àustria, esposa de Felip IV. La dilatada etapa que representen aquests monarques -més de cent anys- és d’una llarga i agonitzant decadència de la monarquia hispànica, per motiu principalment de les seves guerres exteriors, que consumien tota la Hisenda i arruïnaven el país, i també pels conflictes interns, especialment per les tasques de governs dels validos o privats des de Felip III.

La principal innovació en el funcionament de el sistema polític de la monarquia espanyola al segle XVII van ser els vàlidos . Els vàlidos, privats o favorits són personatges, membres de l’aristocràcia, en què el rei dipositava la seva total confiança. El monarca es desentenia de les tasques de govern i el valido prenia les principals decisions. Dues raons expliquen la seva aparició: les tasques de govern eren cada vegada més complexes i els monarques espanyols de segle XVII, els Àustries Menors, no van destacar pel seu esperit feiner.

No van ser un fenomen exclusivament espanyol. Figures similars van aparèixer en altres monarquies europees com Mazarino o Richelieu a França.

Els vàlidos van governar al marge de sistema institucional de la monarquia i va significar un augment de la corrupció. Els vàlidos van aprofitar el seu poder per aconseguir càrrecs, pensions i mercès per als seus familiars i partidaris, el que va provocar crítiques generalitzades per part, sobretot, dels lletrats que formaven els Consells i els membres de l’aristocràcia que no gaudien del seu favor. 

mapa_genealogic_dinastia_hasburg
Genealogia de la Dinastia dels Habsburg

El regnat de Felip III: l’inici de la decadència de la monarquia hispànica

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) fou el primer monarca que va s “abandonar” el govern i que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI i aconseguiria mantenir els territoris heredats. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica. L’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels moriscos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, unes 300.000 persones (prop del 5% de la població varen deixar la península ibèrica. Més enllà del drama personal d’haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura.

Encara que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota. A això cal afegir la corrupció que va favorit Duc de Lerma duia a terme a la Cort de Felip III.

El Regnat de Felip IV

Amb l’ascens de Felip IV (1621-1665) al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar el pacifisme de Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei, el Comte-duc d’Olivares, favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. D’aquesta manera, tal i com havia fet el seu pare, Felip IV va lliurar el govern efectiu del país a un favorit, Olivares, ferm partidari de reforçar la posició de la monarquia i mantenir l’hegemonia a Europa. Aquest favorit del rei era un personatge autoritari que va endegar un programa de reformes per enfortir el poder de la monarquia i tornar-li el prestigi davant Europa.

El seu programa aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. Així, va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes.

En aquesta direcció va crear la Unió d’Armes, que consistia a obligar tots els regnes hispànics, i no tan sols Castella, a que contribuïssin en les guerres amb soldats i impostos en una quantitat proporcional als seus habitants. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Les crisis de 1640

Però els intents uniformitzadors d’Olivares van topar amb l’oposició dels regnes de Portugal i de Catalunya, que es van oposar a perdre els seus drets tradicionals. D’aquesta manera, el 1640 va tenir lloc un important aixecament intern a Catalunya i a Portugal que va mostrar la fragilitat de la monarquia i va resultar desastrós pels seus interessos.

Mentre a Catalunya esclatava la Guerra dels Segadors el 1640. El descontent pagès va esclatar l’any 1640 amb una insurrecció pagesa contra els senyors, que els imposaven nombrosos impostos, i contra les autoritats polítiques, que els obligaven a fer-se càrrec de les despeses de la guerra.

La revolta es va iniciar quan els pagesos es varen negar a allotjar els soldats, i es va estendre arreu de Catalunya, on grups de pagesos armats encoratjaven la població a alçar-se contra els soldats del rei i contra els senyors i les autoritats locals. El moment culminant de la revolta es va produir els dies 7, 8 i 9 de juny, quan van tenir lloc els fets del Corpus de Sang, derivats de l’enfrontament amb les autoritats d’un grup de segadors que havien baixat a Barcelona per tal de llogar-se per a la sega.

Els amotinats varen saquejar i incendiar les cases dels qui tenien càrrecs en l’administració i dels jutges de l’Audiència. El virrei va intentar fugir, però va ser perseguit, agafat i mort pels revoltats.

En aquest context de conflicte internacional i de revolta pagesa, els governants de Catalunya varen voler trencar amb la monarquia hispànica i passar a dependre de França. Pau Claris, president de la Generalitat, va establir contactes amb França i el 16 de gener del 1641 es va proclamar la República Catalana sota l’empara de França.

Això va provocar un conflicte armat que es va prolongar durant més de dotze anys (1640-1652). Les tropes de Felip IV van ocupar el Principat i els francesos hi van enviar soldats. Barcelona va patir un setge de dos anys, dirigit per Joan-Josep d’Àustria, fill del rei. L’enfrontament es va acabar el 1652, quan Barcelona va capitular i va acceptar la sobirania del rei d’Espanya. El monarca va concedir un perdó general i es va comprometre a respectar les lleis, les institucions i els privilegis de Catalunya.

El mateix 1640 s’iniciava la rebel·lió del regne de Portugal, que es volia independitzar la Monarquia Hispànica perquè aquest lligam els enfrontava a Holanda i Anglaterra, que atacaven les seves colònies. Amb ajuda estrangera, Portugal va aconseguir expulsar els representants de Felip IV i proclamar la independència del país mentre el duc de Bragança era proclamat com a rei amb el nom de Joan IV.

També van esclatar revoltes a Andalusia (1641) i a Aragó (1648), que, sumats a les revoltes catalana i portuguesa, hem d’entendre com una mostra del descontentament dels estaments privilegiats contra la política autoritària i personalista del Comte-duc d’Olivares.

La guerra dels trenta anys

L’any 1618 va esclatar a Europa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, conflicte que va començar amb el pretext de defensar el catolicisme (Lliga Catòlica) davant dels prínceps protestants (Lliga Evangèlica), però, en el fons, amagava la col·laboració de les dues branques de la dinastia dels Habsburg (l’espanyola i l’austríaca) per mantenir la seva hegemonia en els assumptes europeus.

L’entrada de la Monarquia Hispànica en el conflicte va respondre a la voluntat d’Olivares d’enfortir la posició de l’Imperi Hispànic a Europa i de frenar les aspiracions hegemòniques de la França dels Borbons. Així, el 1621, quan va finalitzar la treva amb les Províncies Unides, va recomençar la guerra contra els rebels flamencs.

La primera etapa del conflicte va ser clarament favorable als terços espanyols que van vèncer a Breda (1626). Les seves victòries van culminar el 1635 a la batalla de Nördlingen, en què els protestants alemanys i suecs van caure derrotats. En canvi, l’entrada de França a la guerra (1635), donant suport als prínceps protestants, va canviar el signe del conflicte.

El cardenal Richelieu, favorit del rei de França Lluís XIII, va considerar que calia impedir que la Monarquia Hispànica s’imposés en la Guerra dels Trenta Anys i acaparés encara més poder a Europa. Tot i ser catòlica, França va optar per donar suport a la caiusa protestant.  Les tropes hispàniques, incapaces d’enfrontar-se amb tants enemics simultàniament, van començar a patir derrotes successives i els terços espanyols van ser derrotats definitivament a Rocroi (1643).

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides, va iniciar el seu declivi definitiu.

La continuació de la guerra de la Monarquia Hispànica amb França no faria més que accentuar el declivi espanyol i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló, el Conflent, el Capcir i una part de la Cerdanya, varen passar a mans franceses.

mapa_westfalia_pirineus
Mapa d’Europa després de la Pau de Westfàlia (1648) i la Pau dels Pirineus (1659)

Carles II, el declivi de l’Imperi

El regnat del darrer dels  àustries Carles II va constituir el moment més crític de l’imperi, ja que es van unir la pròpia incapacitat del rei i la corrupció dels validos que aprofitant-se de la seva malaltia i d’una certa incapacitat, intentaren fer-se amb el favor del rei en el seu propi interès. etc. 

A Carles II se li ha atribuït l’inici de la decadència espanyola, però la historiografia de segle XXI ha qüestionat tant això com la gravetat de la salut del monarca, qui al costat dels seus validos com Valenzuela o De la Cerda (duc de Medinaceli), va aconseguir mantenir el gruix de l’imperi enfront de el poder francès de Luis XIV, va aconseguir una de les majors deflacions de la història, l’augment de el poder adquisitiu en els seus regnes, la recuperació de les arques públiques, la fi de la fam i la pau.

Al morir Carles II sense descendència, es va provocar un greu conflicte successori entre els partidaris del candidat francés (Felip de Borbó) i els del candidat austríac (Carles d’Àustria) que va desembocar en la Guerra de Successió amb triomf del francés Felip d’Anjou, cosa que va suposar la fi dels Habsburg a Espanya i la imposició de les lleis castellanes a la Corona d’Aragó mitjançant els Decrets de Nova Planta. 

Bibliografia

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close