La Monarquia Hispànica: el sistema de govern dels Àustries

La Monarquia dels Àustries o Habsburg es va configurar a partir d’una superestructura jurisdiccional definida com a règim polisinodial, és a dir, règim administrat amb Consells. Els antecedents del Consells foren els consilium o curia regis que aconsellaven els monarques medievals en la gestió del seu govern i fou el Consell de Castella el que serví de model per a l’estructuració dels Consells .

La formació de l’estat modern

La política institucional també es va orientar per aconseguir una monarquia autoritària i fort. Pretenia soscavar els privilegis polítics de la noblesa, l’Església i les ciutats i reforçar el poder reial. Per tot això van reforçar les institucions existents, especialment les castellanes.

Es varen establir les bases de l’anomenat règim polisinodial. Es va reorganitzar el Consell de Castella (1480), que constituïa el principal òrgan de govern. Es va professionalitzar i van introduir funcionaris amb formació jurídica (prelats, lletrats …). La noblesa va anar perdent importància dins d’aquest òrgan. Es van crear altres consells per a Aragó, Navarra, Índies i Inquisició.

Els Consells no tenien atribucions executives ni suplantaven la capacitat decisòria de la corona sinó que van exercir tant les tasques d’assessorament de govern com també les funcions de tribunals de justícia on es resolien els plets propis de la seva competència específica. El nomenament dels Consellers va ser una tasca delicada, ja que els monarques volien evitar l’acumulació de poder polític en mans dels Grans d’Espanya, les famílies aristocràtiques que havien protagonitzat les guerres civils castellanes dels segles XIII al XV. L’alternativa fou la de nomenar lletrats, universitaris d’extracció nobiliària l’únic interès dels quals era augmentar el poder del rei. 

Els Consells es van estructurar en dues grans blocs; d’una banda hi havia els Consells territorials que s’ocupaven de la resolució de conflictes relacionats amb un territori específic. A partir del regnat de Felip II i l’assentament de la cort a Castella el Consell de Castella esdevingué la columna vertebral de la Monarquia d’Espanya, aquest s’encarregava dels temes de govern de la Corona de Castella, la seva part més extensa i poblada de la monarquia, així com el conjunt territorial jurídicament més uniformitzat i on, des de la derrota del Comuneros, el rei tenia menys traves constitucionals per exercir la seva sobirania i on podia exercir una major pressió impositiva -excepció feta dels territoris forals-. 

Seguien el Consell d’Aragó, el Consell d’Itàlia, el Consell de Flandes i el Consell de Portugal (incorporat durant el regnat de Felip II de Castella). Cadascun d’aquests territoris tenia les seves pròpies lleis i unes limitacions a l’exercici del poder real més severes que en el cas castellà. El Consell d’Índies esdevingué un cas de consell mixt, tant territorial i temàtic, on el rei exercia la seva jurisdicció sobre els regnes castellans d’Índies que eren una possessió personal de la corona i alhora eren el territori més important en termes geogràfics i econòmics. 

L’altre gran bloc de consells el formaven els consells temàtics encarregats d’assessorar el monarca en matèries concretes que afectaven el conjunt de la Monarquia Espanyola:

  • Consell d’Estat
  • Consell d’Hisenda: Té com a objectiu recaptar impostos, administrar-los i vetllar que es complisca la seua recaptació; per a això disposa de quatre tribunals: el consell d’hisenda, el tribunal de milions, el tribunal d’oïdors i la comptadoria major de comptes.
  • Consell de Cambra: En ell participen els consellers requerits pel monarca. S’ocupen de convocar corts, en les quals el president i els consellers participaven en qualitat d’assistents. A ells els competia verificar els poders dels procuradors.
  • Consell de la General i Suprema Inquisició: la jurisdicció de la qual s’estenia més enllà dels límits de Castella, abastant el conjunt d’Espanya. Té com a objectiu vetllar per la puresa del catolicisme, lluitar contra les heretgies, especialment del protestantisme i controlar als jueus conversos. Està compost per un president (l’inquisidor general) i sis consellers (els inquisidors apostòlics).
  • Consell de Croada: Creat el 1525 estava format per un president, dos consellers del Consell de Castella, un regent del consell d’Aragó i un conseller del Consell d’Índies. S’encarrega d’administrar les butlles i els subsidis pontificis per a l’expulsió dels musulmans de la península, així com de la lluita contra els Turcs.
  • Consell dels Ordes Militars: té com funció l’administració de la justícia dels cavallers de les ordres, així com la designació d’aquests. Aquesta format per un president i sis consellers.

El 1561, Felipe II va fixar la capital a Madrid. Diversos factors expliquen aquesta decisió: la situació central de la ciutat a la península o els avantatges ambientals (aigua, caça …). Aquesta decisió va provocar el ràpid creixement de la Vila i Cort, alhora que la decadència de ciutats com Valladolid o Toledo, que eren anteriorment freqüentment la seu del Tribunal.

Les altres intitucions de l’Estat

Es van establir nous càrrecs. Els secretaris reals, funcionaris amb formació jurídica, s’encarregarien d’intervenir entre els diferents consells i els reis.

Els virreis, que representarien als sobirans en aquells territoris que per la seva llunyania feia impossible la presència dels reis.

Es va reduir el paper de les Corts de Castella. La seva importància política va ser decaient a l’assumir el Consell seves funcions. Només van ser convocades per jurar als hereus en el seu càrrec o per reclamar algun subsidi extraordinari.

Als municipis es va instaurar el càrrec de corregidor, lloc de designació reial que s’encarregava de govern dels municipis i tenia competències administratives, judicials i militars. La seva actuació va frenar el poder de les oligarquies locals (noblesa i burgesia) a favor de l’autoritat reial.

A la Corona d’Aragó les reformes van tenir menys importància. Van destacar la creació de la figura de l’virrei -un a cada regne- i del sistema d’insaculació per escollir els càrrecs municipals, de tal manera que l’elecció dels càrrecs es feia a sort a partir d’una llista de candidats aprovada pel monarca o pel virrei. La introducció de la Inquisició, sota el poder de monarca, va reforçar les seves competències en aquests regnes.

Es van crear les audiències o chancillerías. Eren institucions judicials, la seva jurisdicció abasta tot l’Estat. Els reis eren els jutges suprems, l’enfortiment de la justícia reial va suposar un dur cop per a la noblesa. A Castella hi havia dues audiències: la Cancelleria de Valladolid que jutjava tots els delictes al nord del Sistema Central, i la Cancelleria de Granada per a la resta. a Aragó hi havia una audiència per a cada un dels regnes, però allà els senyors conservaven gran part de les seves atribucions judicials.

Es va crear un exèrcit permanent, pagat per la monarquia i independent de la noblesa, encara que aquesta conservava els càrrecs rellevants. Es creen els famosos terços que dominaran mig Europa al segle XVI i que ara es farien famosos a Itàlia amb el Gran Capitan.

Els válidos o favorits

Amb Felip III es va introduir la figura dels Validos o favorits del rei. Es tractava d’un membre de l’alta noblesa, que adquiria plens poders en els assumptes d’Estat per voluntat del monarca que no volia ocupar-se plenament dels assumptes d’Estat. Els validos exerceixen el comandament com si fossin els reis. Van ser figures habituals en la política espanyola de segle XVII, casos d’el Duc de Lerma i el d’Uceda amb Felip III, el Comte-Duc d’Olivares o el Duc de Haro amb Felip IV.

Els vàlidos varen substituir a els secretaris dels monarques anteriors, però amb poders molt superiors. Alguns d’ells van accedir a el poder pel simple caprici de rei o de la família reial, sense mèrits de cap tipus en l’ordre polític o administratiu.

Els vàlidos van governar al marge de sistema institucional de la monarquia i va significar un augment de la corrupció. Els vàlidos van aprofitar el seu poder per aconseguir càrrecs, pensions i mercès per als seus familiars i partidaris, el que va provocar crítiques generalitzades per part, sobretot, dels lletrats que formaven els Consells i els membres de l’aristocràcia que no gaudien del seu favor. 

Bibliografia

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close