Que Espanya és la nació més antiga del món és una cosa que han repetit polítics de diferents partits malgrat que és una afirmació falsa o si més no enganyosa.

Convé abans de continuar llegint que primer llegeixis aquest altre concepte clar

La nació espanyola es va consolidar, com moltes altres nacions europees com França i el Regne Unit, com un Estat al segle XIX.

De fet, la idea de nació ve del canvi de passar de monarquies absolutes, en què hi havia súbdits, a monarquies parlamentàries liberals, en què les persones es tornen ciutadans d’un Estat.

De fet, la majoria d’historiadors apunten a la Guerra d’Independència, i més concretament a la tasca legislativa de les Corts de Cadis i la promulgació de la Constitució de Cadis el 1812, com el naixement de la idea d’Espanya com a nació. En plena invasió napoleònica, la promulgació d’una constitució de tall liberal va deixar recollit a l’article 1 la «Nació espanyola» com «la reunió de tots els espanyols dels dos hemisferis».

La resta del convuls segle XIX va donar forma –amb la pèrdua de les colònies, les Guerres Carlistes i les successives crisis polítiques– al concepte de nació espanyola que tenim actualment.

Encara que si s’entén nació com a regne, Espanya tampoc no seria la més antiga del món. En aquest cas, hauríem de parlar dels nostres veïnats de França com a nació més antiga d’Europa respecte a la identificació cultural sota un mateix regne en un mateix territori (això és entesa com a nació cultural). Segons Yolanda Guerrero, catedràtica d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Madrid, França va seguir un procés de construcció del seu regne “molt lent, però molt sòlid”, que va identificar d’hora el territori amb la monarquia que el dirigia.

Segons Alejandro Rodríguez de la Peña, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat CEU San Pablo, des del segle XIII es comença a forjar una “presa de consciència amb un destí comú”. Més tard s’hi uniria Anglaterra, i després, a partir del segle XVIII, Espanya. Així, mentre Anglaterra ja estava unificada en un mateix regne centralitzat al segle XI, Espanya no va ser un regne centralitzat i únic fins a l’arribada de Felip V set segles després, amb l’aplicació dels Decrets de nova planta. A partir d’aquests decrets i de la legislació posterior, es va produir la unificació jurídica de les Corones de Castella i Aragó, i la supressió de les institucions públiques d’Aragó, Catalunya i València. Només quedaria Navarra com a regne fins que deixà d’existir per la Llei Paccionada del 16 d’agost de 1841, amb què es va suprimir jurídicament el Regne de Navarra. No obstant això, Navarra va conservar sempre la seva autonomia, respectada fins i tot durant la dictadura del general Franco.

Francisco Gracia, catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona, encara que el 1812 sigui un punt d’inflexió de la història contemporània espanyola, situa la data de consolidació de la nació espanyola encara més tard, a partir del 1874, amb la Restauració borbònica. Fou a partir del final de la Primera República espanyola i del regnat fallit d’Amadeu I de Savoia quan es començà a construir un nou relat sobre Espanya com a nació sobre aquests quatre eixos: la unitat territorial, la unitat administrativa, la unitat lingüística amb el castellà, i l’arribada del cristianisme.

Per això alguns historiadors interessats més en la política que en la història real, afirmen que a partir de les premisses anteriors, la nació espanyola es podria remuntar fins a l’inici de la Romanització, el 218 aC. Però això NO se’n pot dir de cap manera Espanya, perquè no hi ha continuïtat política.

La idea d’una “Espanya mil·lenària o la nació més antiga” és transversal al nacionalisme espanyol, però també ho és per als nacionalismes francès, anglès o l’alemany, ja que tots ells reivindiquen l’antiguitat de les nacions. Els nacionalismes es miren com si fossin miralls els uns dels altres, i competeixen per veure quin és el més antic de tots. També els nacionalismes perifèrics que no tenen estat com és el cas dels nacionalismes català i basc, tal com explica Mariano Esteban, catedràtic d’Història de la Universitat de Salamanca.

Dir que “Espanya és la nació més antiga del món” és una forma que tenen els líders dels partits polítics espanyols d’intentar recuperar l’orgull nacional de pertànyer a un estat suposadament antiquíssim. També afirmar que Catalunya o Euskal Herria existia abans d’Espanya parteix de la mateixa premissa errònia.

La política i la història no sempre són bones companyes d’equip. I recorda que la qüestió d’identitat nacional, no és una cosa que passi només a Espanya, també passa a altres països com França o el Regne Unit.

Deliberadament, no hem volgut entrar en definir Espanya com una nació ètnica, perquè no ho és. Com sabeu, la història d’Espanya és multicultural, amb presència de població jueva, musulmana, cristiana, etc. Tanmateix, la globalització i els moviments migratoris han fet que cada vegada aquestes nacions, tenguin estat o no, siguin ètniques i culturalment més diverses.

A manera de resum, podem parlar d’Espanya com a estat nació des de la promulgació de la primera Constitució espanyola de 1812, amb el liberalisme i els plantejaments de sobirania nacional. Després, ja en temps d’Isabel II es procediria a la creació de l’actual divisió provincial, la creació de la Guàrdia Civil en tant la seva estructura territorial, l’aprovació dels primers codis civils i penals i la creació de les primeres lleis educatives. Per tant, l’Espanya actual és fruit d’un procés històric que hem de situar a inicis del segle XIX.

Una reflexió final: No hi ha res de dolent en sentir orgull de pertànyer a un estat o a una nació cultural, però no a costa de falsejar la història.

Fonts bibliogràfiques

• Newtral. España sigue sin ser la nación más antigua del mundo aunque los políticos lo hayan repetido una veintena de veces
• ¿Desde cuándo existe España?. El historiador 2/12/2014