El règim de la Restauració (1874-1931)

El desembre del 1874 el pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos proclamava rei Alfons XII, i començava la restauració de la monarquia borbònica.

El sistema de la restauració o sistema canovista

Alfons XII

L’ideòleg de la restauració monàrquica va ser Antonio Cánovas del Castillo, un polític conservador que aspirava a una monarquia constitucional, que garantís l’ordre social, sense pronunciaments militars ni revoltes populars.

Un dels primers objectius va ser pacificar el país. D’aquesta manera, el 1876 va posar fi a la guerra carlina i el 1878 la Pau de Zanjón va acabar la insurrecció cubana.

Per garantir l’estabilitat del nou règim es va proclamar la Constitució del 1876. El text proposava la monarquia constitucional, amb sobirania compartida entre les Corts i el rei, unes Corts amb dues cambres (Congrés i Senat) i amplis poders per al monarca –que podia nomenar govern–, i declarava l’Estat confessional.

Es tractava d’un text moderat, però flexible i consensuat, perquè deixava molt oberts els repertoris de drets i les formes com s’havia d’exercir el sufragi. D’aquesta manera, cada govern (conservador o liberal) els podia modificar segons les seves necessitats sense haver de promulgar una nova Constitució.

El funcionament polític es basava en l’alternança en el poder de dos partits dinàstics: el Partit Conservador, liderat per Cánovas, i el Partit Liberal, encapçalat per Sagasta.

Tots dos partits coincidien en l’essencial: defensar la monarquia, la Constitució, la propietat privada i un Estat centralitzat i unitari. Diferien en el fet que el Partit Conservador es declarava confessional i es considerava el garant de l’ordre social, mentre que el Partit Liberal era partidari de reformes socials i tenia un caràcter més laic.

Per impedir els pronunciaments militars d’etapes anteriors, l’exèrcit quedava subordinat al poder civil.

Després de la mort del rei, l’any 1885, la signatura del Pacte d’El Pardo va consolidar l’alternança en el poder durant la regència de la seva dona, Maria Cristina (1885-1902). L’ascens al poder dels liberals va comportar adoptar el sufragi universal masculí el 1890.

El caciquisme i el falsejament electoral

L’alternança en el poder de conservadors i liberals quedava assegurada mitjançant el caciquisme, que era un sistema de coerció social, que es produïa a les zones rurals, per mitjà del qual determinades persones podien coaccionar els votants i orientar-ne el vot.

Els cacics, que podien ser tant conservadors com liberals, aconseguien l’elecció del candidat governamental mitjançant tota classe de trampes (tupinada). Així, no dubtaven a falsificar actes, comprar vots, amenaçar els electors…

El turnisme vist des de la premsa satírica

Les forces polítiques fora del sistema de la Restauració

Mentre conservadors i liberals s’alternaven en el poder, hi havia altres partits polítics (carlins, demòcrates, republicans i socialistes) que quedaven exclosos del poder i només podien aspirar a tenir una petita minoria parlamentària.

Els nacionalismes

La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista contrari als particularismes regionals va provocar l’aparició de moviments nacionalistes que reivindiquen el reconeixement de la pròpia identitat.

També pots descarregar-te els gràfics en format pdf.

Durant els primers anys del regnat d’Alfons XII es va posar fi a diferents conflictes:

  • Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Els carlins van ser vençuts de nou. Al País Basc i a Navarra es va abolir el règim foral, substituït per un sistema de concerts econòmics (1878).
  • Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va permetre l’enviament de tropes a Cuba. Amb la Pau de Zanjón (1878), es va abolir l’esclavitud i es van produir reformes polítiques i administratives a Cuba.

La crisi de 1898

Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició de l’esclavitud…). Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola.

Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions l’independentisme cubà, cal destacar la ineficàcia de l’administració espanyola per introduir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic.

Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes, i la Unión Constitucional, bàsicament peninsulars i de tendència espanyolista, instal·lats a Cuba. L’any 1893, José Martí., va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA.

El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre conservador Antonio Maura va ser rebutjat a les Corts per l’oposició del seu propi partit. El malestar de la població cubana es va incrementar a partir del 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no procedents d’Espanya, l’anomenat aranzel Cànovas. Aquesta mesura va incomodar els Estats Units, que adquiria bona part del sucre i el tabac illencs, però que havia de pagar forts aranzels pels productes que venia a Cuba.

L’any 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba, com a conseqüència de la incapacitat de l’Administració espanyola de fer reformes polítiques a l’illa, de dotar-la d’autonomia i de reduir el control econòmic exercit des d’Espanya. En aquesta oportunitat, els insurrectes varen tenir el suport dels Estats Units, país perjudicat pels aranzels que li impedien comerciar amb l’illa.

Pocs anys després, el Crit de Baire, el 24 de febrer de 1895, va donar inici a un nou aixecament a Cuba. Cánovas hi va enviar el general Martínez Campos , que no va aconseguir controlar la rebel·lió. Va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una forta repressió i una política de concentració de la població. Després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la política repressiva de Weyler fou substituit pel general Blanco, qui va intentar després de l’assassinat de Cánova dur a terme una política de conciliació amb Cuba, però que ja arribava massa tard.

El 1898 els Estats Units varen declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del cuirassat Maine a l’Havana, va suposar la declaració de la guerra entre EUA i Espanya i la ràpida pèrdua de la flota espanyola a mans dels americans.

Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97). El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l’administració espanyola i l’excés de poder dels ordes religiosos. L’independentisme va forjar la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, que exigia l’expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis. La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a la darreria del 1896. El nou govern liberal del 1897 va nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecta amb els caps principals de la insurrecció, cosa que va donar com a resultat una pacificació temporal de l’arxipèlag.

Espanya va perdre ràpidament i la signatura del Tractat de París (1898) va segellar la independència de Cuba, de les Filipines i de Puerto Rico.

El desatre del 1898: conseqüències socials i polítiques

El fracàs del 1898 va provocar en la societat espanyola pessimisme i un estat de frustració. En l’àmbit econòmic, en els primers anys no es va notar tant la crisi per la repatriació dels capitals, es va produir un augment de les inversions (indians). En l’àmbit polític el sistema canovista es va mantenir dempeus 20 anys més, però començaran a aparèixer moviments crítics al règim. La crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va causar un important impacte psicològic entre la població.

La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a assenyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica.

Així, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències limitades: la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació, a través de l’increment de la pressió fiscal.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia. A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

Amb la pèrdua de les restes de l’imperi colonial va néixer la “generació del desastre” i l’exèrcit va veure’s devaluat per la derrota, ja que l’opinió pública de forma majoritària va culpar-lo de la derrota. Espanya es quedava sense flota militar i l’exèrcit feia culpable als civils dels desastres militars. Davant d’un antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a dur a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es demanava des de molts sectors socials del país.

Els moviments regeneracionistes van tenir un cert suport de les classes mitjanes i els seus ideals quedaran ben exemplificats en el pensament de Joaquim Costa i demanaven una veritable democratització de l’Estat i l’acabament del caciquisme i de la corrupció.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

La crisi del sistema de la Restauració

Alfons XIII va iniciar el seu regnat el 1902, quan va ser declarat major d’edat. Aquest fet va coincidir amb una forta crisi provocada pel desastre del 98 i es va estendre la necessitat de regenerar la vida política espanyola per acabar amb el caciquisme i la corrupció.

El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país a causa de la forta fragmentació que patirien els partits del sistema i la configuració d’un parlament caracteritzat per la seva atomització. I és que les legislatures dels diferents governs de la restauració entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos. L’agonia del sistema era palpable.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inici d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives reials que oferia la Constitució de 1876, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern. Amb la seva actuació, exercint el seu poder per sobre del joc polític democràtic, Alfons XIII contribuiria al descrèdit i, a la llarga, al col·lapse del sistema de partits de la Restauració que li havia permès d’arribar al tron.

Aquest moviment de renovació monàrquica va coincidir amb la renovació del lideratge en els partits dinàstics. El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

Els partits dinàstics (conservadors i liberals) varen proposar reformes regeneracionistes, però el sistema de la Restauració va ser incapaç de democratitzar realment la vida política i donar cabuda a l’oposició. A més a més, la conflictivitat social era cada vegada més gran.

Des del Partit Conservador, Antoni Maura va posar en marxa “la revolució des de dalt”, amb petites mesures que defensaven la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular. Per això, Maura va intentar dotar el sistema d’una nova base social, les anomenades masses neutres, amb l’ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.

El 1905, un acudit a la revista satírica “Cu-Cut!” va desfermar la ira de l’exèrcit espanyol, que va exigir al govern la Llei de Jurisdiccions (1906). La Lliga Regionalista (partit hegemònic dins el catalanisme) va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una coalició electoral, Solidaritat Catalana (1906), que demanava la descentralització de l’Estat. La coalició va aconseguir guanyar les eleccions del 1907 i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt. I és que el projecte maurista es basava en un àmbit polític i no contemplava la profunda reforma de les estructures socials que requeria el país. El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).

La Setmana Tràgica de Barcelona i les seves conseqüències.

A partir de 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat hispano-francès (1912) van establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol en el territori es basava en els possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils. Però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en una potència colonial.

Tanmateix, la presència espanyola en aquest territori va veure’s contestada des d’un bon començament pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles, i que actuaven de forma esporàdica. Les cabiles havien començat a moure’s amb més intensitat a l’estiu de 1909, atacant objectius militars, econòmics i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat.

El 1909, l’oposició al reclutament de soldats ja llicenciats per a la Guerra del Marroc va desencadenar una revolta popular a Barcelona, coneguda com la Setmana Tràgica.

La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de les tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, va constituir-se el Comitè de Vaga que interpretava la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de classes i va fer la crida a la vaga general. La revolta va allargar-se una setmana, tot desbordant l’objectiu inicial de la protesta i adquirint un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.

La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista al Marroc. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades, van produir-se enfrontaments i elements radicals i anarquistes anticlericals van incendiar-se més de vuitanta centres religiosos, entre ells 21 esglésies i 40 convents. No dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes. Així, la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

L’alçament va comportar un esclat espontani, antimilitarista i anticlerical, resultat de totes les tensions socials acumulades al llarg de dècades. El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions mitjançant una dura repressió que va portar a sagnants enfrontaments entre els manifestants i les forces militars. N’és un exemple l’afusellament del pedagog i lliurepensador Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuic.

Francesc Pi i Guàrdia.

Els esdeveniments del 1909 varen ser un cop dur per al sistema polític de la Restauració i els partits dinàstics. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals.

En vista d’aquesta situació, el rei va encarregar la formació d’un nou govern a Canalejas, del Partit Liberal, qui va intentar reduir la influència de l’Església en la vida pública i en l’educació, va introduir les primeres lleis de protecció social dels treballadors i va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya, un primer pas en la descentralització de l’Estat.

El 1912, però, l’assassinat de Canalejas a mans d’un anarquista va obrir una etapa d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder i a l’enfortiment de l’oposició.

  • Els republicans crearen la coalició Unió Republicana, que va aconseguir augmentar la seva força electoral. El seu líder, Alejandro Lerroux, tenia un discurs populista i extremista amb el qual va aconseguir molts de seguidors entre els obrers catalans, i el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical.
  • El socialisme es va consolidar al País Basc, Astúries i Madrid, i Pablo Iglesias va aconseguir l’acta de diputat el 1910. A principis del 1921 va arribar als 58 000 afiliats, però aquest mateix any els sectors més revolucionaris se’n varen escindir i varen crear el Partit Comunista d’Espanya (PCE).
  • Els nacionalismes varen consolidar el seu ascens electoral per mitjà de la Lliga Regionalista a Catalunya i del Partit Nacionalista Basc al País Basc.

La Mancomunitat de Catalunya

El 1914 es va crear la Mancomunitat, una institució de govern per a Catalunya. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Prat de la Riba, substituït l’any 1917 per Puig i Cadafalch.

La Mancomunitat va impulsar una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat es va mantenir, no sense alts i baixos, fins al 20 de març de 1925 amb l’establiment de l’Estatut Provincial.

L’impacte de la primera Guerra Mundial

Quan esclatà la gran Guerra, el Govern d’Eduardo Dato declarà la neutralitat d’Espanya, a causa de l’aïllament diplomàtic, la debilitat econòmica i la incapacitat militar. Una declaració que comptà amb el suport de tots els partits. Tanmateix les forces polítques es varen dividir en dos bàndols: en general podem dir que els conservadors es feren germanòfils i es liberals optaren per ser aliadòfils.

La neutralitat va comportar una espectacular expansió de l’economia espanyola, ja que Espanya es va convertir en proveïdor dels països bel·ligerants (matèries primeres i productes industrials). Però la millora econòmica la varen notar la burgesia industrial i financera front a les classes treballadores que veren com baixava el seu nivell de vida a pesar de l’alça dels salaris per causa de l’escassetat i la pujada dels preus dels productes de primera necessitat. Sobretot es notà a les zones agràries. Tot plegat va agreujà les diferències socials de l’època iprovocà una gran agitació del moviment obrer i de l’agitació social que va repercutir en un augment significatiu del nombre de vagues.

La crisi de 1917 i els governs de concentració

El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics. La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores. Especialment, eren crítics amb la manera de governar del conservador Eduardo Dato, que dissolia freqüentment les Corts i governava per decret llei.

La crisi va ser general: política, social, militar i conduiria a una vaga general durant pràcticament tot l’any 1917, però el moviment de protesta fracassarà per diferents raons: els interessos dels quals protestaven eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren indecisos i confosos (por a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen.

La crisi militar

Determinats sectors de l’exèrcit varen protestar contra el sistema d’ascens que afavoria els militars que participaven en les campanyes del Marroc (africanistes). Alguns militars varen organitzar juntes de defensa i es varen oposar a la política del govern.

El descontentament entre els militars peninsulars va anar creixent perquè l’excessiu nombre d’oficials dificultava els ascensos, que sols s’obtenien per mèrits de guerra al Marroc (africanistes), a la qual cosa se sumava la baixada del salari real per l’augment dels preus. Els oficials de baixa i mitjana graduació formaren Juntes de Defensa, associacions militars nascudes a Barcelona que demanaven: un augment salarial i l’ascens únicament per antiguitat, així com major protagonisme polític.

Davant la negativa del govern van fer un manifest (juny 1917) contra el govern, demanant una regeneració del sistema, la qual cosa va fer pensar als republicans que l’exèrcit podria ajudar-los.

La crisi política

Els plantejaments regeneracionistes de les juntes de defensa fou interpretat per les forces polítiques d’oposició (catalanistes, reformistes, republicans i socialistes) som un signe d’una imminent fallida del règim i fer una revolució democràtica.

La inestabilitat política (protestes socials i dels militars) va obligar als governs a mesures d’excepció contínues i a la suspensió del Parlament i les garanties constitucionals, així com a formar governs de concentració. Eduardo Dato clausura les Corts i imposa la censura

Davant la suspensió de les garanties constitucionals, Francesc Cambó de la Lliga regionalista convocà a tots els senadors i diputats espanyols en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris a Barcelona (juliol de 1917) i van exigir la formació d’un govern provisional, una convocatòria de Corts constituents que reformassin la constitució en un sentit desecentralitzador i que donàs autonomia a Catalunya. Només hi assistiren 70 parlamentaris (sobretot republicans i socialistes) dels 760 convocats i el rebuig de les juntes varen permetre al govern de dissoldre-la.

L’assemblea es va celebrar, però la Guàrdia Civil la va dissoldre. Aquest moviment no va tenir continuïtat per diverses raons: la negativa de conservadors i liberals a integrar-se en l’assemblea, les discrepàncies internes entre catalanistes de dretes, republicans i socialistes, l’oposició de les Juntes de Defensa a sumar-s’hi i la por a un moviment social, cada vegada més
radicalitzat (por a la revolució), van fer fracassar el moviment.

La crisi social

El final de la Primera Guerra Mundial va reduir les exportacions espanyoles i l’economia espanyola va entrar en una crisi profunda. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i una demanda escassa, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes.

L’estiu de 1917 es va dur a terme la convocatòria d’una vaga general, però que només es va notar en els centres industrials de Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries. l’Exèrcit va complir l’ordre de disparar en contra dels obrers i es va produir 71 morts i més de 2000 detinguts a tot el país. Tot i que els convocants foren perseguits i condemnats a cadena perpètua, no compliren la sentència perquè foren elegits com a diputats l’any següent.

La crisi es va fer sentir especialment a Catalunya, que era la zona més industrialitzada i la que s’havia beneficiat més de l’esplendor econòmica durant la guerra. Les vagues més importants van tenir lloc el 1919 arran del conflicte a La Canadenca, empresa que subministrava electricitat a Barcelona i a la seva zona industrial. El govern després de 44 dies de vaga va forçar als sindicats i a la patronal a arribar a un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores. Però l’incompliment del compromís de readmetre els treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va provocar una radicalització de les posicions que va derivar en el pistolerisme.

Entre el 1918 i el 1921 també hi va haver mobilitzacions al sud d’Espanya, especialment a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. Exigien que es repartissin les terres als pagesos seguint l’exemple de la Revolució russa; per això aquest període també és conegut com el trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de ter-res, la presa d’ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar el govern fruit de l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors.

Entre 1917 i 1923 el sistema monàrquic va entrar en una situació crítica. Durant aquest període Espanya va comptar amb una desena de governs que foren incapaços de pacificar el país sense haver de recórrer a la violència.

La crisi del sistema de Restauració

En cinc anys (1918-23) va haver-hi una gran inestabilitat política: es van succeir 10 governs diferents. Per una part, els mateixos partits dinàstics (Partit Conservador i Liberal) estaven dividits, amb diferents líders lluitant pel poder. Des de la caiguda de Maura l’any 1909, el Partit Conservador estava dividit en “famílies” que lluitaven entre elles. Des de la mort de Canalejas, el Partit Liberal estava, també, en crisi. La majoria de forces polítiques de l’oposició demanen convocatòria d’eleccions a Corts constituents per liquidar el sistema de la Restauració, fer una nova Constitució i passar a una nova etapa política, canviant de règim.

Per una altra part, la inestabilitat política (protestes socials i dels militars) va obligar als governs a mesures d’excepció contínues i a la suspensió del Parlament i les garanties constitucionals, així com a formar governs de concentració. El fracàs dels governs de concentració suposà la tornada al torn: els conservadors van governar entre 1919 i 1922 (assassinat d’Eduardo Dato en 1921) i els liberals en 1923.

Davant la crisi institucional, l’exèrcit intervé cada vegada més en política, reprimeix els intents revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un sistema polític corrupte i incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat).

Enfront del sistema, els partits de l’oposició (republicans i socialistes sobretot) no van ser capaços de fer-li front amb un programa alternatiu fort i estan dividits: els radicals de Lerroux perden força i suport obrer, els reformistes s’apropen als liberals i els republicans no avancen en excés.

La Guerra del Marroc

La Guerra del Marroc també va ser l’altre motiu d’intestabilitat a inicis dels anys vint. La derrota de l’exèrcit espanyol a Annual (Marroc), el 1921, va ser el fracàs evident de la política colonial. Es van demanar responsabilitats de la derrota arran del desastre d’Annual de 1921, cosa que va significar la posada en marxa d’una comissió d’investigació. Aquesta donaria lloc a l’Expedient Picasso en què es responsabilitzava a l’exèrcit del fracàs espanyol i que l’oposició va culpabilitzar al monarca com a màxim responsable del desastre. Davant això, sectors de l’exèrcit varen propiciar un cop d’Estat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Entre els militars hi havia un gran descontentament per les responsabilitats que l’Expedient Picasso exigia davant el desastre mili-tar d’Annual. Per frenar les reformes impulsades pel govern i impedir el debat a les Corts de l’Expedient, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d’Estat militar el 13 de setembre del 1923. El rei es va negar a destituir els militars insurrectes i el govern va dimitir.

Primo de Rivera va justificar la seva actuació en un manifest adreçat a la nació en el qual culpava de desgovern els polítics i els partits tradicionals i declarava la seva intenció de regenerar la política nacional, eliminar el caciquisme i la corrupció, recuperar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant el creixement dels nacionalismes. L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i una bona part de l’exèrcit van acceptar la dictadura com una solució de la crisi.

La majoria de la població va reaccionar-hi amb indiferència o es va mostrar favorable al cop d’Estat. S’esperava que el nou règim tingués un caràcter temporal i que posés fi a un sistema que havia de-mostrat que era incapaç de resoldre els problemes del país. Per aquest motiu, inicialment la Dictadura amb prou feines va tenir oposició política i social, tret d’un intent, no reeixit, de vaga general convocada per la CNT.

La Dictadura presenta dues etapes: el Directori Militar (1923-1925) i el Directori Civil (1925-1930).

El directori Militar (1923-1925)

Durant aquesta primera etapa el Rei Alfons XIII va instaurar un directori militar presidit oer Miquel Primo de Rivera. Les primeres mesures que va prendre van ser la declaració de l’estat de guerra a tot el país (va estar vigent fins al 1925), la suspensió de la Constitució, la dissolució del Parlament i la il·legalització dels partits polítics i de les organitzacions obreres. També va suprimir la Mancomunitat catalana, va prohibir l’ús de símbols catalanistes (la bandera i l’himne) i va restringir l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat.

Per posar fi al caciquisme, el Directori militar va dissoldre els ajuntaments, els va reemplaçar per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat i va elaborar un estatut municipal i un altre de provincial. Aquests mesures tan sols van substituir uns cacics locals per uns altres, que només havien de retre comptes a les autoritats militars.

També va instaurar una política d’ordre públic molt repressiva adreçada fonamentalment contra la CNT. Es van prohibir les manifestacions i les vagues i es van perseguir i es van empresonar els principals dirigents obrers. La repressió va reduir ràpidament els conflictes laborals i va posar fi a la violència social i al pistolerisme al carrer.

Conscient de la importància de mantenir el suport de l’exèrcit, Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif. Per aturar l’avanç d’ Abd el-Krim contra el protectorat francès, va facilitar la col·laboració militar d’Espanya i de França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d’Alhucemas (8 de setembre del 1925), mentre que les tropes franceses avançaven pel sud, des de Fes. Aquestes accions militars posaren fi a la guerra del Marroc.

Durant el Directori militar es va aprovar tot un conjunt de mesures de caire social: va regular la feina de les dones, va promoure la construcció d’habitatges destinats a famílies obreres i va impulsar una política d’inversions en obres públiques per reduir l’atur.

Aquests primers èxits van donar popularitat a Primo de Rivera, que al final del 1925 va decidir canviar la composició del Directori.

El directori Civil (1925-1930)

Una vegada resolts el problema de l’ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va intentar abandonar l’excepcionalitat política iniciada amb el cop militar i tornar a la “normalitat” institucionalitzant el nou règim i cedint protagonisme als civils davant els militars.

El 1925, Primo de Rivera va passar a governar el país a través d’un directori civil compost per tecnòcrates i polítics, tot i que el pes dels militars va continuar sent important i el règim no va deixar de ser mai una dictadura. Aleshores, un cop instaurada la dictadura, amb la intenció de donar-li continuïtat i permanència, s’iniciaria la institucionalització del règim per superar l’Estat provisional imposat pel cop d’Estat el 1923 i per evitar un possible retorn al vell sistema restauracionista. Per això es va formar un nou govern presidit per Primo de Rivera del qual formaven part tècnics civils, com José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda, i Eduard Aunós, ministre de Treball.

Així, el 1927, va crear-se l’Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu perquè els seus membres no eren escollits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives.

El directori civil convertia la dictadura en un règim burocràtic, conservador i nacionalista espanyol. Es tractava d’aconseguir la mobilització de determinades capes socials per assegurar que la dictadura tingués un suport permanent. L’objectiu de Primo de Rivera era organitzar una elit de notables que es convertís en la nova classe política. Primo de Rivera, seguint els tòpics regeneracionistes, aspirava a aconseguir una revolució “nacional i patriòtica” des de dalt.

Per promoure l’adhesió al nou sistema va crear-se un nou partit polític: la Unión Patriótica de 1924, el partit únic que havia de legitimar la política governamental, sense un programa ideològic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social al règim i de seguir les directrius del poder, en un intent de donar una parença oberta d’un sistema dictatorial en les formes i els continguts.

La Unión Patriótica era un partit antidemocràtic, antiparlamentari, antiliberal i anticomunista proper al feixisme. El seu objectiu era incorporar a la gent políticament més “neutra” i que no es sentia representada pels partits polítics tradicionals de la Restauració.  L’ideòleg del partit va ser José María Pemán, un catòlic tradicional i antiliberal. Es copiava el model de partit uníc corporativista que Mussiloni havia implantat a Itàlia. Els seus afiliats procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de l’administració i dels cacics rurals. L’única aportació del partit únic va ser l’organització de plebiscits que donaven suport a la política governamental.

Aquesta transformació va mostrar que Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i tenir el suport dels sectors conservadors, de la banca i també de la indústria. Amb aquesta finalitat el general confiava poder aprofitar la bona conjuntura econòmica internacional de la dècada del 1920 per dur a terme una reactivació de l’economia basada en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal. En aquest context, el règim va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures, tot i que gairebé no va dedicar cap esforç al problema agrari.

Les idees rectores de la política econòmica de Primo de Rivera van ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia, el proteccionisme industrial i la intensificació de l’intervencionisme estatal. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.).

Va crear-se el Consejo de la Economía Nacional per crear un pla econòmic que regulés la indústria. El govern va aprovar el Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També van concedir-se grans monopolis com el de la telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España o l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia CAMPSA, un monopoli estatal per a l’abastiment d’hidrocarburs.

En el terreny agrari, va promoure’s el regadiu mitjançant la creació de les confederacions hidrogràfiques, que pretenien l’aprofitament dels recursos hidràulics de les conques dels grans rius espanyols.

En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l’Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer (UGT) i la repressió de les organitzacions més radicals (CNT i PCE). Amb aquesta finalitat va crear-se l’Organització Corporativa Nacional, un sindicat vertical que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i que regulava els conflictes laborals a través de la formació de comitès paritaris formats per un nombre igual de patrons i obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l’arbitratge en cas de conflicte.

El sistema corporativista va ser ben vist, encara que no en tots els seus aspectes, per una part del moviment obrer, representat per la UGT, que gràcies al seu col·laboracionisme amb la dictadura va poder moure’s amb una certa llibertat. Per contra, anarcosindicalistes i comunistes van rebutjar el model i, a més, van ser perseguits i obligats a actuar des de la clandestinitat.

Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va crear el Sometent, una força armada ciutadana amb capacitat per donar suport a la policia i a l’exèrcit en moments de conflictes interns.

Durant la dictadura, va augmentar l’oposició des de diferents àmbits. La dictadura es va mantenir fins al 1930, quan Primo de Rivera, faltat de suports, va dimitir.

El rei Alfons XIII va nomenar com a cap del govern el general Berenguer, que havia de propiciar el retorn gradual a la legalitat constitucional. L’agost del 1930, bona part de l’oposició va signar el Pacte de Sant Sebastià, en què es reivindicaven unes eleccions democràtiques i la instauració d’una república.

L’oposició a la dictadura de Primo de Rivera

L’oposició a Primo de Rivera va estar formada per alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l’exèrcit i intel·lectuals.

Els antics partits del turnisme varen criticar la durada excessiva d’un règim que se suposava d’excepció i, davant la seva institucionalització des de 1925, alguns dirigents liberals i conservadors varen participar en conspiracions militars per tombar la dictadura, com ara l’anomenada “sanjuanada” de 1926, un cop d’Estat que va ser frustrat, però posava de manifest la crisi de la dictadura.

La dictadura també va exercir un fort control sobre els intel·lectuals i el món universitari mitjançant la censura i la limitació de la llibertat de càtedra universitària. Així, molts dels intel·lectuals que havien donat el seu suport inicial a la dictadura van haver de marxar cap a l’exili (Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va exiliar-se) mentre que, en paral·lel al rebuig de la dictadura, van anar distanciant-se de la monarquia –Ortega y Gasset publicava el manifest Delenda est Monarchia–.

A més, el tancament d’algunes universitats va derivar en aldarulls i protestes d’estudiants que van ser l’origen d’un gran sindicat estudiantil: la Federación Universitaria Española, una organització d’oposició que va promoure actes a favor de la República per tot el país.

Però, el conflicte polític més persistent del període es produiria amb el republicanisme i el catalanisme. L’oposició dels republicans al règim va ser permanent i va donar lloc a l’organització de l’anomenada Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diferents faccions del republicanisme i desenvolupar una àmplia campanya contra el rei i el dictador a l’exterior del país.

Per la seva banda, el PSOE no va participar en les diferents conspiracions contra la dictadura. Així, els socialistes no varen distanciar-se formalment de la dictadura de Primo de Rivera fins a la descomposició del règim. És més, tot i que des de 1926 s’havien negat a participar en l’Assemblea Consultiva del règim, els socialistes no varen rebutjar els intents continuistes del règim i van pronunciar-se a favor de la sortida republicana fins al 1929.

Finalment, els anarquistes mai van contemplar la possibilitat de col·laborar amb la dictadura i haurien d’actuar des de la clandestinitat. La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els que defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions més radicals i violentes. Des d’aquests sectors, el 1927, es va crear la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) amb l’objectiu de mantenir la doctrina de Bakunin i impedir que els obrers s’apropessin al reformisme socialista, a la cooperació amb els partits polítics i al comunisme soviètic.

La caiguda de la monarquia

La ineficàcia de la dictadura de Primo de Rivera per afrontar els problemes derivats de la crisi econòmica i la manca de base social del règim varen provocar que el rei iAlfons XII optés per retirar la seva confiança al dictador (per suposar un perill per la supervivència de la monarquia, tot forçant la seva dimissió i el seu exili a França.

El general Dámaso Berenguer va ser l’encarregat de substituir Primo de Rivera amb la missió d’organitzar un procés electoral que, de forma progressiva, permetés el retorn a la normalitat constitucional i salvés la monarquia d’Alfons XIII que estava totalment desacreditada pel suport a la dictadura. Però, el govern del general Berenguer va suposar un simple parèntesi que no solucionava cap problema. La “dictablanda”, com va ser anomenada, no estava legitimada per restablir la Constitució de 1876 ni podia formular un sistema d’autèntiques llibertats democràtiques i, a més, aviat es trobaria amb l’oposició de les forces republicanes. La monarquia començava a veure com progressivament, fins i tot, militars i antics monàrquics se n’allunyaven.

L’oposició va començar a organitzar-se i, l’agost de 1930, els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van reunir-se a Sant Sebastià per articular una plataforma d’acció conjunta contra la monarquia. Hi van assistir Manuel Azaña (Acción Republicana), Alejandro Lerroux (Alianza Republicana), Álvaro de Albornoz (Partido Radical Socialista),  Marcel·lí Domingo (Partido Radical Socialista), Santiago Casares Quiroga (Federación Republicana de Galicia), Fernando de los Ríos (PSOE) i Indalecio Prieto (PSOE). Com a representants de les organitzacions catalanes van figurar-hi Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol (Acció Republicana) i Jaume Aiguader (Estat Català).

Pacte de Sant Sebastià

El Pacte de Sant Sebastià va ser un acord oral entre les diferents opcions allí representades, però que no va ser recollit en cap document. L’acord consistia bàsicament en la necessitat d’enderrocar la monarquia a través d’un programa mínim per presentar-se a les eleccions i constituir un comitè revolucionari que s’hauria de convertir en el govern provisional de la futura República. L’acord suposava que s’establiria la República, per la força si era necessari, i es donaria pas a un nou règim que garantís la llibertat política i religiosa, es convocarien Corts Constituents i es permetria a les regions que ho desitgessin tenir el seu estatut d’autonomia. En el pacte, els signants reconeixien el dret a l’autodeterminació del poble català, concretat en el projecte d’Estatut d’Autonomia.

Paral·lelament, el general Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el febrer de 1931 va ser substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar, en el que seria el darrer gabinet de la monarquia. El govern, integrat per totes les forces monàrquiques, inclosa la Lliga Regionalista, tenia com a objectiu redreçar el règim de la Restauració com si res no hagués passat i enmig d’un clima social en el qual l’oposició republicana i obrerista cada cop tenia més força.

Aleshores, Aznar va posar en marxa uns comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius. El nou govern va decidir convocar, en primer lloc, les eleccions municipals, ja que les considerava menys perilloses per a la monarquia, i va fixar-les pel 12 d’abril de 1931. En aquest context, però, la convocatòria d’eleccions municipals i provincials feta pel govern va convertir-se en un autèntic plebiscit per a un Alfons XIII que s’havia compromès excessivament amb la dictadura. En definitiva, el 12 d’abril de 1931 no va votar-se un govern municipal, sinó que va votar-se a favor o en contra de la monarquia.

El resultat evidenciava un rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític. Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar  la proclamació de la República. Davant de la nova situació, el rei Alfons XIII va abdicar i va abandonar el país cap a l’exili. El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close