El règim de la Restauració (1874-1931)

El desembre del 1874 el pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos proclamava rei Alfons XII, i començava la restauració de la monarquia borbònica.

El sistema de la restauració o sistema canovista

Alfons XII

L’ideòleg de la restauració monàrquica va ser Antonio Cánovas del Castillo, un polític conservador que aspirava a una monarquia constitucional, que garantís l’ordre social, sense pronunciaments militars ni revoltes populars.

Un dels primers objectius va ser pacificar el país. D’aquesta manera, el 1876 va posar fi a la guerra carlina i el 1878 la Pau de Zanjón va acabar la insurrecció cubana.

Per garantir l’estabilitat del nou règim es va proclamar la Constitució del 1876. El text proposava la monarquia constitucional, amb sobirania compartida entre les Corts i el rei, unes Corts amb dues cambres (Congrés i Senat) i amplis poders per al monarca –que podia nomenar govern–, i declarava l’Estat confessional.

Es tractava d’un text moderat, però flexible i consensuat, perquè deixava molt oberts els repertoris de drets i les formes com s’havia d’exercir el sufragi. D’aquesta manera, cada govern (conservador o liberal) els podia modificar segons les seves necessitats sense haver de promulgar una nova Constitució.

El funcionament polític es basava en l’alternança en el poder de dos partits dinàstics: el Partit Conservador, liderat per Cánovas, i el Partit Liberal, encapçalat per Sagasta.

Tots dos partits coincidien en l’essencial: defensar la monarquia, la Constitució, la propietat privada i un Estat centralitzat i unitari. Diferien en el fet que el Partit Conservador es declarava confessional i es considerava el garant de l’ordre social, mentre que el Partit Liberal era partidari de reformes socials i tenia un caràcter més laic.

Per impedir els pronunciaments militars d’etapes anteriors, l’exèrcit quedava subordinat al poder civil.

Després de la mort del rei, l’any 1885, la signatura del Pacte d’El Pardo va consolidar l’alternança en el poder durant la regència de la seva dona, Maria Cristina (1885-1902). L’ascens al poder dels liberals va comportar adoptar el sufragi universal masculí el 1890.

El caciquisme i el falsejament electoral

L’alternança en el poder de conservadors i liberals quedava assegurada mitjançant el caciquisme, que era un sistema de coerció social, que es produïa a les zones rurals, per mitjà del qual determinades persones podien coaccionar els votants i orientar-ne el vot.

Els cacics, que podien ser tant conservadors com liberals, aconseguien l’elecció del candidat governamental mitjançant tota classe de trampes (tupinada). Així, no dubtaven de falsificar actes, comprar vots, amenaçar els electors…

El turnisme vist des de la premsa satírica

Les forces polítiques fora del sistema de la Restauració

Mentre conservadors i liberals s’alternaven en el poder, hi havia altres partits polítics (carlins, demòcrates, republicans i socialistes) que quedaven exclosos del poder i només podien aspirar a tenir una petita minoria parlamentària.

Els nacionalismes

La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista contrari als particularismes regionals va provocar l’aparició de moviments nacionalistes que reivindiquen el reconeixement de la pròpia identitat.

També pots descarregar-te els gràfics en format pdf.

La crisi de 1898

L’any 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba, com a conseqüència de la incapacitat de l’Administració espanyola de fer reformes polítiques a l’illa, de dotar-la d’autonomia i de reduir el control econòmic exercit des d’Espanya. En aquesta oportunitat, els insurrectes varen tenir el suport dels Estats Units, país perjudicat pels aranzels que li impedien comerciar amb l’illa.

El 1898 els Estats Units varen declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del cuirassat Maine a l’Havana. Espanya va perdre ràpidament i la signatura del Tractat de París (1898) va segellar la independència de Cuba, de les Filipines i de Puerto Rico.

El fracàs del 1898 va provocar en la societat espanyola pessimisme i un estat de frustració. Com a reacció varen parèixer moviments regeneracionistes que demanaven una veritable democratització de l’Estat i l’acabament del caciquisme i de la corrupció.

La crisi del sistema de la Restauració

Alfons XIII va iniciar el seu regnat el 1902, quan va ser declarat major d’edat. Aquest fet va coincidir amb una forta crisi provocada pel desastre del 98 i es va estendre la necessitat de regenerar la vida política espanyola per acabar amb el caciquisme i la corrupció.

Els partits dinàstics (conservadors i liberals) varen proposar reformes regeneracionistes, però el sistema de la Restauració va ser incapaç de democratitzar realment la vida política i donar cabuda a l’oposició. A més a més, la conflictivitat social era cada vegada més gran.

Des del Partit Conservador, Antoni Maura va posar en marxa “la revolució des de dalt”, amb petites mesures com va ser l’impuls de la reforma de la Hisenda, de l’Administració local, de la llei electoral i una regulació del dret de vaga.

El 1905, un acudit a la revista satírica “Cu-Cut!” va desfermar la ira de l’exèrcit espanyol, que va exigir al govern la Llei de Jurisdiccions (1906). La Lliga Regionalista (partit hegemònic dins el catalanisme) va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una coalició electoral, Solidaritat Catalana (1906), que demanava la descentralització de l’Estat. La coalició va aconseguir de guanyar les eleccions del 1907 i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

La Setmana Tràgica de Barcelona i les seves conseqüències.

El 1909, l’oposició al reclutament de soldats ja llicenciats per a la Guerra del Marroc va desencadenar una revolta popular a Barcelona, coneguda com la Setmana Tràgica.

L’alçament va comportar un esclat espontani, antimilitarista i anticlerical, resultat de totes les tensions socials acumulades al llarg de dècades. Va ser sufocat per l’exèrcit i la repressió va ser desproporcionada, N’és un exemple l’afusellament del pedagog i lliurepensador Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuic.

Els esdeveniments del 1909 varen ser un cop dur per al sistema polític de la Restauració i els partits dinàstics, perquè varen provocar la condemna de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, el conservador Antoni Maura.

En vista d’aquesta situació, el rei va encarregar la formació d’un nou govern a Canalejas, del Partit Liberal, qui va intentar reduir la influència de l’Església en la vida pública i en l’educació, va introduir les primeres lleis de protecció social dels treballadors i va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya, un primer pas en la descentralització de l’Estat.

El 1912, però, l’assassinat de Canalejas a mans d’un anarquista va obrir una etapa d’inestabilitat que va conduir novament els conservadors al poder i a l’enfortiment de l’oposició.

  • Els republicans crearen la coalició Unió Republicana, que va aconseguir augmentar la seva força electoral. El seu líder, Alejandro Lerroux, tenia un discurs populista i extremista amb el qual va aconseguir molts de seguidors entre els obrers catalans, i el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical.
  • El socialisme es va consolidar al País Basc, Astúries i Madrid, i Pablo Iglesias va aconseguir l’acta de diputat el 1910. A principis del 1921 va arribar als 58 000 afiliats, però aquest mateix any els sectors més revolucionaris se’n varen escindir i varen crear el Partit Comunista d’Espanya (PCE).
  • Els nacionalismes varen consolidar el seu ascens electoral per mitjà de la Lliga Regionalista a Catalunya i del Partit Nacionalista Basc al País Basc.

La Mancomunitat de Catalunya

El 1914 es va crear la Mancomunitat, una institució de govern per a Catalunya. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Prat de la Riba, substituït l’any 1917 per Puig i Cadafalch.

La Mancomunitat va impulsar una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat es va mantenir, no sense altibaixos, fins el 20 de març de 1925 amb l’establiment de l’Estatut Provincial.

L’impacte de la primera Guerra Mundial

Quan esclatà la gran Guerra, el Govern d’Eduardo Dato declarà la neutralitat d’Espanya, a causa de l’aïllament diplomàtic, la debilitat econòmica i la incapacitat militar. Una declaració que comptà amb el suport de tots els partits. Tanmateix les forces polítques es varen dividir en dos bàndols: en general podem dir que els conservadors es feren germanòfils i es liberals optaren per ser aliadòfils.

La neutralitat va comportar una espectacular expansió de l’economia espanyola, ja que Espanya es va convertir en proveïdor dels països bel·ligerants (matèries primeres i productes industrials). Però la millora econòmica la varen notar la burgesia industrial i financera front a les classes treballadores que veren com baixava el seu nivell de vida a pesar de l’alça dels salaris per causa de l’escassetat i la pujada dels preus dels productes de primera necessitat. Sobretot es notà a les zones agràries. Tot plegat va agreujà les diferències socials de l’època iprovocà una gran agitació del moviment obrer i de l’agitació social que va repercutir en un augment significatiu del nombre de vagues.

La crisi de 1917 i els governs de concentració

El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics. La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores. Especilament eren crítics amb la manera de governar del conservador Eduardo Dato, que dissolia freqüentment les Corts i governava per decret llei.

La crisi militar

Determinats sectors de l’exèrcit varen protestar contra el sistema d’ascens que afavoria els militars que participaven en les campanyes del Marroc (africanistes). Alguns militars varen organitzar juntes de defensa i es varen oposar a la política del govern.

La crisi política

Els plantejaments regeneracionanistes de les juntes de defensa fou interpretat per ñes forces polítiques d’oposició (catalanistes, reformistes, republicans i socialistes) som un signe d’un imminent fallida del règim i fer una revolució democràtica.

Davant la suspensió de les garanties constitucionals, Francesc Cambó de la Lliga regionalista convocà a tots els senadors i i diputats espanyols en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris a Barcelona (juliol de 1917) i van exigir la formació d’un govern provisional, una convocatòria de Corts constituents que reformassin la constitució en un sentit desecentralitzador i que donàs autonomia a Catalunya. Només hi assistiren 70 parlamentaris (sobretot republicans i socialistes) dels 760 convocats i el rebuig de les juntes varen permetre al govern de dissoldre-la.

La crisi social

El final de la Primera Guerra Mundial va reduir les exportacions espanyoles i l’economia espanyola va entrar en una crisi profunda. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i una demanda escassa, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes.

L’estiu de 1917 es va dur a terme la convocatòria d’una vega general, però que només es va notar en els centres industrials de Madrid, Barcelona, Pais Basc i Astúries. l’Exèrcit va complir l’ordre de disparar en contra dels obrers i es va produir 71 morts i més de 2000 detinguts a tot el país. Tot i que els convocants foren perseguits i condemnats a cadena perpètua, no compliren la sentència perquè foren elegits com a diputats l’any seguent.

La crisi es va fer sentir especialment a Catalunya, que era la zona més industrialitzada i la que s’havia beneficiat més de l’esplendor econòmica durant la guerra. Les vagues més importants van tenir lloc el 1919 arran del conflicte a La Canadenca, empresa que subministrava electricitat a Barcelona i a la seva zona industrial. El govern després de 44 dies de vaga va forçar als sindicats i a la patronal a arribar a un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores. Però l’incompliment del compromís de readmetre els treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va provocar una radicalització de les posicions que va derivar en el pistolerisme.

Entre el 1918 i el 1921 també hi va haver mobilitzacions al sud d’Espanya, especialment a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. Exigien que es repartissin les terres als pagesos seguint l’exemple de la Revolució russa; per això aquest període també és conegut com el trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de ter-res, la presa d’ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres.Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar el govern fruit de l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors.

Entre 1917 i 1923 el sistema monàrquic va entrar en una situació crítica. Durant aquest període Espanya va comptar amb una desena de governs que foren incapaços de pacificar el país sense haver de recórrer a la violència.

La Guerra del Marroc

La Guerra del Marroc també va ser l’altre motiu d’intestabilitat a inicis dels anys vint. La derrota de l’exèrcit espanyol a Annual (Marroc), el 1921, va ser el fracàs evident de la política colonial. Es van demanar responsabilitats de la derrota arran del desastre d’Annual de 1921 i de la posada en marxa d’una comissió d’investigació que donaria lloc a l’Expedient Picasso en què es responsabilitzava a l’exèrcit del fracàs espanyol i que l’oposició va culpabilitzar al monarca com a màxim responsable del desastre. Davant això, sectors de l’exèrcit varen propiciar un cop d’Estat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Entre els militars hi havia un gran descontentament per les responsabilitats que l’Expedient Picasso exigia davant el desastre mili-tar d’Annual. Per frenar les reformes impulsades pel govern i impedir el debat a les Corts de l’Expedient, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d’Estat militar el 13 de setembre del 1923. El rei es va negar a destituir els militars insurrectes i el govern va dimitir.

Primo de Rivera va justificar la seva actuació en un manifest adre-çat a la nació en el qual culpava de desgovern els polítics i els partits tradicionals i declarava la seva intenció de regenerar la política naci-onal, eliminar el caciquisme i la corrupció, recuperar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant el creixement dels nacionalismes. L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i una bona part de l’exèrcit van acceptar la dictadura com una solució de la crisi.

La majoria de la població va reaccionar-hi amb indiferència o es va mostrar favorable al cop d’Estat. S’esperava que el nou règim tingués un caràcter temporal i que posés fi a un sistema que havia de-mostrat que era incapaç de resoldre els problemes del país. Per aquest motiu, inicialment la Dictadura amb prou feines va tenir oposició política i social, tret d’un intent, no reeixit, de vaga general convocada per la CNT.

La Dictadura presenta dues etapes: el Directori Militar (1923-1925) i el Directori Civil (1925-1930).

El directori Militar (1923-1925)

Durant aquesta primera etapa el Rei Alfons XIII va instaurar un directori militar presidit oer Miquel Primo de Rivera. Les primeres mesures que va prendre van ser la declaració de l’estat de guerra a tot el país (va estar vigent fins al 1925), la suspensió de la Constitució, la dissolució del Parlament i la il·legalització dels partits polítics i de les organitzacions obreres. També va suprimir la Mancomunitat catalana, va prohibir l’ús de símbols catalanistes (la bandera i l’himne) i va restringir l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat.

Per posar fi al caciquisme, el Directori militar va dissoldre els ajuntaments, els va reemplaçar per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat i va elaborar un estatut municipal i un altre de provincial. Aquests mesures tan sols van substituir uns cacics locals per uns altres, que només havien de retre comptes a les autoritats militars.

També va instaurar una política d’ordre públic molt repressiva adreçada fonamentalment contra la CNT. Es van prohibir les manifestacions i les vagues i es van perseguir i es van empresonar els principals dirigents obrers. La repressió va reduir ràpidament els conflictes laborals i va posar fi a la violència social i al pistolerisme al carrer.

Conscient de la importància de mantenir el suport de l’exèrcit, Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif. Per aturar l’avanç d’ Abd el-Krim contra el protectorat francès, va facilitar la col·laboració militar d’Espanya i de França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d’Alhucemas (8 de setembre del 1925), mentre que les tropes franceses avançaven pel sud, des de Fes. Aquestes accions militars posaren fi a la guerra del Marroc.

Durant el Directori militar es va aprovar tot un conjunt de mesures de caire social: va regular la feina de les dones, va promoure la construcció d’habitatges destinats a famílies obreres i va impulsar una política d’inversions en obres públiques per reduir l’atur.

Aquests primers èxits van donar popularitat a Primo de Rivera, que al final del 1925 va decidir canviar la composició del Directori.

El directori Civil (1925-1930)

Una vegada resolts el problema de l’ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil amb l’objectiu d’abandonar l’excepcionalitat política iniciada amb el cop militar i tornar a la “normalitat” institucionalitzant el nou règim i cedint pro-tagonisme als civils davant els militars.

Per això es va formar un nou govern presidit per Primo de Rivera del qual formaven part tècnics civils, com José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda, i Eduard Aunós, ministre de Treball. Aquesta transformació va mostrar que Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i tenir el suport dels sectors conservadors, de la banca i també de la indústria. Amb aquesta finalitat el general confiava poder aprofitar la bona conjuntura econòmica internacional de la dècada del 1920 per dur a terme una reactivació de l’economia basada en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal. Es varen crear un gran nombre d’obres públiques i es varen posar en marxa monopolis com ara Telefónica o CAMPSA (refinació de petroli).

El Directori civil va dur a terme una reorganització de les institucions de l’Estat seguint el model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini. El 1924 va crear una nova formació política, la Unión Patriótica, un partit governamental amb una ideologia no definida clarament que tenia com a missió primordial donar suport social a la dictadura. A la nova formació s’hi van afiliar principalment funcionaris del règim, integrants d’organitzacions catòliques, militars i propietaris locals de les zones rurals. Estava destinada a convertir-se en l’instrument polític del nou règim, al qual havia de proporcionar una base social que li donés suport i n’apliqués les directrius i les decisions.

Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va crear el Sometent, una força armada ciutadana amb capacitat per donar suport a la policia i a l’exèrcit en moments de conflictes interns.

Durant la dictadura, va augmentar l’oposició des de diferents àmbits. La dictadura es va mantenir fins al 1930, quan Primo de Rivera, faltat de suports, va dimitir.

El rei Alfons XIII va nomenar com a cap del govern el general Berenguer, que havia de propiciar el retorn gradual a la legalitat constitucional. L’agost del 1930, bona part de l’oposició va signar el Pacte de Sant Sebastià, en què es reivindicaven unes eleccions democràtiques i la instauració d’una república.

La caiguda de la monarquia

Al cap de poc temps, Berenguer fou substituït per un altre militar, l’almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals per al 12 d’abril del 1931 que es varen presentar com un plebiscit entre monarquia o república. La coalició republicanosocialista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials.

El resultat evidenciava un rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític. Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar  la proclamació de la República. Davant de la nova situació, el rei Alfons XIII va abdicar i va abandonar el país cap a l’exili. El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close