L’Espanya del segle XVIII: absolutisme borbònic i il·lustració

A la mort de Carles II el 1700, ens trobam amb dos candidats a la corona d’Espanya.

  • Felip d’Anjou, de la família dels Borbons i net de Lluís XIV de França i Maria Teresa (filla de Felip IV), per tant, besnet de Felip IV. Lluís XIV, casat amb una germana de Carles II, Maria Teresa tenien un fill, Lluís el Gran Dolfí i aquest tenia dos fills, Lluís i Felip d’Anjou. La corona de França passaria al seu germà, Lluís, i no a ell. És a dir, complia tots els requisits.
  • Arxiduc Carles d’Àustria, de la família dels Habsburg. Fill del rei d’Àustria i emperador alemany Leopold I, casat primer amb la germana de Carles II, Margalida, i en segones núpcies amb Leonor de Neoburg, amb qui va tenir dos fills: Josep I (seria emperador) i Carles (arxiduc d’Àustria). Per tant, també complia els requisits perquè la corona del seu país l’havia d’heretar el seu germà Josep i l’arxiduc Carles era net de la germana de Felip IV, Maria d’Àustria, si bé no era tan proper des del punt de vista familiar a Carles II.

El testament de Carles II deixava la monarquia hispànica en mans de Felip d’Anjou. Lluís XIV de França totes les monarquies europees acceptaren inicialment el testament de Carles II, excepte Àustria. El 16 de novembre de 1700, a Versalles es proclama Felip d’Anjou rei d’Espanya amb el nom de Felip V de Borbó, però Lluís XIV no va renunciar i va mantenir els drets de Felip a la corona Francesa.

Les potències europees temen el perill d’una aliança espanyola i francesa. Evidentment, una mateixa dinastia governant França i Espanya atemptaria contra la idea d’equilibri propugnada per Anglaterra. Així, finalment s’hi van oposar: Àustria, que volia que regnés el seu candidat, l’arxiduc Carles, Anglaterra i Holanda crearen una Aliança a favor de l’arxiduc Carles, la Gran Aliança de la Haia a la qual s’adheriren Portugal, Prússia i Savoia (Itàlia)

El 1701 començà la Guerra de Successió amb dos fronts:

– Conflicte exterior. Per por de l’enfortiment del poder dels Borbons a Europa, diverses po­tències europees (Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac van declarar la guerra a França (1702) i a Espanya i varen proposar  l’arxiduc Carles d’Àustria com a candidat.

El 1703 l’arxiduc Carles fou proclamat a Viena rei d’Espanya com a Carles III. Mentrestant es donaren algunes derrotes franceses a Itàlia i als Països Baixos. També fou un fracàs l’intent francès d’ocupar Viena L’any 1704, l’arxiduc Carles desembarca a Lisboa. La flota britànica, comanada per l’almirall Roocke, ocupa Gibraltar (4 d’agost de 1704), com a base per a donar suport a l’arxiduc, i control naval dels anglesos i holandesos.

L’arxiduc Carles desembarca a Barcelona i és coronat rei d’Espanya allí. A Europa i la Península, hi hagué continuades derrotes franceses i Lluís XIV intentà la pau.

Després de la mort de l’emperador Josep I, l’abril de 1711, l’arxiduc Carles va heretar la Corona d’Àustria i temeroses de l’excessiu poder dels Habsburg, les potències europees van firmar el Tractat d’Utrecht que posà fi al conflicte i va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya.

Menorca va tenir diferents dominacions durant el segle XVIII.

– Conflicte intern. Castella donava suport al monarca borbònic i la Corona d’Aragó al candidat austríac. El 1705 la Gran Aliança antiborbònica va rebre el suport de València. Des d’aquí ocuparen Catalunya (fidel a la monarquia borbònica fins a 1705), que canvia de bàndol i declara la seva fidelitat al pretendent austríac, l’arxiduc Carles. Així ho feren també Aragó i Mallorca (des de 1706). Per molts d’habitants de la Corona d’Aragó Felip V suposava centralisme, mentre que l’arxiduc Carles suposava pactisme (tot i que Felip V al principi del seu regnat havia jurat la conservació de les institucions, privilegis i furs, a les Corts de Barcelona). Després de la batalla d’Almansa (1707) i de l’ocupació de València i Aragó, el conflicte va acabar amb el setge i l’ocupació de Barcelona (1714).  

L’any 1706, l’Arxiduc Carles d’Àustria, es va apoderar de Mallorca, però l’any 1715 Felip V hi va enviar els seus vaixells i les seves tropes i va conquerir el Regne de Mallorca. La victòria va ser per a Felip V cosa que li va permetre, adduint el dret de conquesta, promulgar el Decret de Nova Planta, que llevava totes les lleis del Regne de Mallorca i imposava les de Castella.  Cal recordar que Menorca estava sota domini britànic d’ençà de 1708.

Malgrat l’aparença de fidelitat a la causa borbònica, sembla que el poble de Mallorca, de manera molt majoritària, no tenia cap simpatia per Felip V. Segons la historiografia més usual la divisió de la societat mallorquina es definiria de la següent manera:

  • Partidaris de Felip V o botiflers: mercaders, menestrals dependents dels mercaders, els dominics, els jesuïtes, molts de xuetes i els nobles que comerciaven.
  • Partidaris de l’arxiduc Carles o austracistes: franciscans, ciutadans amb càrrecs intermedis a l’administració, pagesos (tant els grans propietaris com els petits), menestrals no relacionats amb el comerç i l’altra part de la noblesa.

A partir de setembre de 1714, després de l’heroica resistència de Barcelona al setge de l’exèrcit de les dues Corones, sols restava el Regne de Mallorca (amb Menorca ocupada pels britànics). Malgrat les ofertes de rendició Mallorca, sota la direcció del marquès de Rubí, es preparava per a la resistència reclutant més homes, aprovant una talla per recaptar 70.000 lliures, organitzant militarment l’illa i incorporant un contingent de soldats (sobretot alemanys) equipats de material bèl·lic.

Un cop acabada la Guerra de Successió espanyola el nou sobirà va dur a terme un procés de reorganització política que, a imatge de l’absolutisme francès de Lluís XIV, pretenia la centralització i la unificació del poder, és a dir, que triomfa el centralisme sobre el foralisme. A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbons i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic. Amb Carles III es va conèixer l’experiència del Despotisme Il·lustrat, amb l’aplicació d’algunes reformes.

Per als territoris de la Corona d’Aragó, el segle XVIII va suposar la pèrdua de l’autogovern, després de la derrota en la Guerra de Successió i l’aplicació dels diferents Decretsde Nova Planta, que va abolir totes les institucions pròpies i va imposar les de Castella. Malgrat la dependència política, Catalunya va experimentar en el segle XVIII un important creixement econòmic.

Quines foren les característiques del nou model polític?
  • El rei concentra tots els poders en la seva persona, de manera que estat i rei s’arriben a confondre. El poder del rei és d’origen diví i està legitimat per l’església.
  • Hi ha la voluntat d’enfortir l’estructura de l’estat mitjançant la centralització política i la uniformitat legislativa i institucional (eliminar els furs i institucions propis de cada regne). Amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta: es va imposar l’organització politicoadministrativa de Castella als territoris de la Corona d’Aragó, que van perdre la seva sobirania i es van integrar en un model uniformitzador i centralista (excepció de Navarra i el País Basc que havien donat suport a la causa filipista).
  • El sistema polisinodial dels Àustries va ser suprimit i només es va mantenir el Consell de Castella com a consell consultiu i amb funcions de tribunal Suprem.
  • Els virreis són substituïts pels capitans generals, representant del monarca en la nova divisió provincial, i màxima autoritat civil i militar.
  • Es crearen les Secretaries de Despatx, al capdavant de les quals hi havia secretaris nomenats pel rei (Estat, afers estrangers, guerra, marina, justícia i hisenda)
  • Substitució dels antics virregnats per demarcacions provincials governades per un Capità General i administrades per un intendent, un funcionari reial que controlava la recaptació de tributs i les obres públiques, seguint el model de funcionari francès.
  • Creació de les Reials Audiències, màxim òrgan polític que s’ocupava de causes criminals, civils i judicials. Presidides pel capità general. Es podia apel·lar al Consell de Castella, i no al d’Aragó, com abans.
  • Reforma tributària a fi de centralitzar els imposts de l’Estat. S’imposa noves contribucions (el cadastre) que afecta tothom.
  • Les institucions municipals de la Corona d’Aragó (Vegueries a Catalunya i Universitats a Mallorca i Eivissa) perden la seva autonomia i se’ls imposa el model castellà d’Ajuntament amb un corregidor, com a representant de la corona. Els jurats són substituïts per regidors
  • Voluntat de limitar el poder de l’església i dret a intervenir en alguns dels seus aspectes organitzatius (regalisme): dret a designar càrrecs eclesiàstics i dret a recaptar rendes de l’església. Firma del Concordat entre el Papa i Felip V (1737).
  • Reformes a l’exèrcit: nous sistemes de reclutament, aparició dels regiments i creació d’un exèrcit permanent.

Amb la derogació de les disposicions d’estrangeria que impedien als no naturals de les illes ocupar càrrecs, es va possibilitar l’arribada d’un bon grapat de funcionaris castellans i de la formació d’una nova classe política. A més a més, foren nombroses les disposicions en què s’imposà llengua castellana com a llengua oficial a l’administració i a l’escola, iniciant un procés de marginació del català a l’àmbit públic, si bé es va mantenir a l’àmbit privat.

No obstant això, Mallorca i Menorca sota domini borbònic conservaren el Consolat de Mar i el dret civil propi.

Arbre genealògic de la dinastia de la Casa Borbó a Espanya (només ens interessen per aquest tema els reis Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV)
dinastiaborbonica_def

Amb els nous monarques borbònics es va implantar a Espanya el model d’absolutisme centralista francès, en què els regnes de la Corona espanyola van quedar unificats sota les institucions de Castella.  

Els Borbons van unificar tot el territori, imposant unes lleis úniques, una idèntica administració i l’homogeneïtzació de totes les seves institucions. Felip V va anul·lar tots els furs i institucions de la Corona d’Aragó, i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a les terres de la Corona.

No obstant això, la Nova Planta de Felip V no és estrictament un projecte castellanitzador de la Monarquia Hispànica en el qual es trasllada el model propi de Castella als altres territoris de la monarquia. En aquest sentit, el model institucional de Castella també va patir transformacions: cadastre, secretaris de despatx, intendents, institucions d’arrel francesa.

Tampoc podem considerar que la naixent Espanya dels Borbons respongués estrictament al model centralista francès perquè van sobreviure alguns elements del sistema foral com ara el dret civil català i balear.

Amb el desmantellament dels furs i la desaparició de les institucions històriques pròpies dels regnes que havien integrat la Monarquia Hispànica dels Àustries es convertia Espanya en una monarquia en la qual tots els súbdits restaven sotmesos a un mateix règim comú, a unes mateixes lleis i a una sola administració, a excepcio de Navarra i País Basc.

En certa manera, la Nova Planta va traduir-se en una versió espanyola de l’absolutisme. naixi doncs, una nova Espanya, entesa ja com un Estat i no com a monarquia composta. Tot i que el terme Espanya no s’arriba a mencionar (de fet no apareixerà fins a la constitució de 1812), la voluntat uniformitzadora i de construcció d’un Estat centralitzat era molt evident i donà el sús a un exercici del nacionalisme d’Estat a l’Espanya del segle XVIII.

Els primers Borbons

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). Fou el primer dels reis Borbons en regnar a Espanya. Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola. El jove rei, però, va caure malalt de verola i va morir havent regnat tan sols set mesos intranscendents en la història de la monarquia espanyola. Així, Felip V va haver de retornar al tron espanyol.

Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus: des de 1748, data de la firma del Tractat d’Aquisgrà que cloïa la Guerra de Successió austríaca, fins a la seva mort, Espanya no va prendre part en cap altra guerra. Ferran VI va dedicar els seus esforços a continuar la política d’implantació de l’absolutisme monàrquic i a la reconstrucció econòmica del país, tasca per a la qual va comptar amb la col·laboració de ministres com el marquès de l’Ensenada que va crear els pòsits de cereals.

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Squillace i Grimaldi. Quant a la política exterior, Carles III va renovar els pactes amb França i va signar el tercer Pacte de Família (1761), pel qual Espanya va tornar a les guerres europees intervenint en la guerra dels Set Anys. El país també va intervenir aliat amb França en la Guerra d’Independència dels Estats Units afavorint els rebels i, per la Pau de Versalles de 1783, va poder recuperar Menorca i la Florida.

La Il·lustració espanyola

La il·lustració espanyola va representar un reformisme moderat allunyat de grans innovacions o canvis radicals. Els il·lustrat espanyols proposaren reformar alguns aspectes del país, i especialment es basen en diferents objectius:

  • Millora de l’educació i del benestar dels súbdits de la corona. En un país amb molta influència de la noblesa i de l’església els il·lustrats estaven convençuts que només la millora del nivell cultural de la població i l’augment del seu nivell d’instrucció podria treure el país del seu endarreriment, lluitaren contra els ordes religiosos i contra els estaments privilegiats, i van defensar la necessitat d’imposar un ensenyament útil i pràctic, obligatori per a tothom en les primers nivells, comú a tots dos sexes i amarat dels nous coneixements i relacionat amb l’estranger.
  • Millora de l’economia del país. Interès en la reactivació de l’economia, en especial l’agricultura (reforma de l’estructura agrària), protecció de la producció industrial i impuls al comerç. Tots ells eres conscients que
    l’endarreriment del país, amb relació a d’altres potències europees, provenia de la pervivència del fort predomini de la propietat nobiliària i eclesiàstica, del control excessiu sobre les activitats econòmiques i del desconeixement de les noves tècniques, invents i avenços, que ja s’havien aplicat en altres països, com la Gran Bretanya o Holanda (on ja s’havia iniciat la Revolució Industrial). Per això, s’esforçaren a estudiar la situació real del país i a proposar un seguiment de reformes. Les Societats Econòmiques d’Amics del País tractaven d’estudiar la situació de cada província per a fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, i impulsar les idees liberals.
  • Canvis en les formes polítiques: el Despotisme il·lustrat. Aquesta iniciativa perseguia la millora en l’organització i racionalització de l’Estat. Un altre objectiu era el manteniment d’una política regalista o de control per part dels monarques sobre l’Església del propi país.

El reformisme il·lustrat de Carles III

Diverses dificultats, com el pes de l’Església catòlica i el conservadorisme, van obligar els il·lustrats a col·laborar amb la monarquia (Carles III). El rei no va renunciar al poder absolut, però va ser un exemple clar de monarca il·lustrat, i va dur a terme diverses reformes.  

Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí de Squilace (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista. Fou un alçament complex en el qual s’uniren diversos factors: per una part, representa la forta oposició dels grups privilegiats al seu programa de reformes (la noblesa castellana i l’església, especialment els jesuïtes), perquè Carles III
pretenia la introducció de les idees il·lustrades i reformes educatives, socials i econòmiques per millorar l’agricultura, el transport i el comerç, i les manufactures (és el denominat reformisme borbònic).

Així, els nous ministres van apostar per aplicar mesures fisiocràtiques amb l’objectiu de reformar l’agricultura i d’altres sectors de l’economia. Així doncs, durant el segle XVIII, malgrat que Espanya continuava sent una societat rural i estamental, es van millorar alguns aspectes de la seva economia, endarrerida i poc eficaç, i de la seva demografia: important creixement de la població, increment de la producció agrària, llibertat per comerciar amb Amèrica i modernització de la indústria (manufactures). La dificultat econòmica principal va ser l’escassa demanda de productes a causa de la pobresa dels pagesos.

Les reformes borbòniques varen significar, també, la resistència dels privilegiats contra les idees il·lustrades i la seva oposició al poder excessiu dels alts càrrecs estrangers, perquè veien retallats, amb les reformes, el seu poder i influència amb ministres italians com Grimaldi i Esquilache. Per una altra banda, va suposar la irritació entre els sectors eclesiàstics per la política regalista i de reformes il·lustrades del govern.

Així varen esclatar protestes populars motivades per la carestia: pujada del preu dels productes bàsics. Les reformes generaren malestar popular: la llibertat de preus de cereals com el blat i prohibició d’armes, jocs d’atzar, capes i capells (barret d’ala ampla i capa, front a barret de. tres pics i jaqueta curta), neteja urbana, enllumenat i altres mesures que proposava el ministre Squillace xocava amb el poble que s’aferrà la tradició. Tot això va confluir en una violenta revolta popular que va esclatar el 1766, a Madrid. En realitat, a darrere estava l’alta noblesa i certs sectors del clergat, que desaprovaven la política reformista de Carles III, ja que perjudicava els seus interessos i utilitzaren a la massa popular com a instrument de pressió per a instigar el motí.

Donat l’extensió de la revolta i per aturar-la, Carles III acceptà totes les peticions populars i destituí el ministre italià Squillace o frenà, de moment, algunes de les reformes i va abaixar el preu dels productes de primera necessitat. Els motins es van acabar ràpidament.

Carles III deixà el govern en mans d’equips formats per il·lustrats espanyols: Aranda, Campomanes, Floridablanca, Olavide i Jovellanos que inicia la 2a etapa del seu regnat (1766-1788).

En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.

Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions. El 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.

En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.

La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.

En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme i defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició, la fundació de monestirs o l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.

En l’àmbit institucional es varen mantenir totes les reformes administratives pròpies dels primers borbons si bé el 1766 i per als municipis es varen crear les figures dels síndics personers (que exercia de procurador dels interessos dels veïns i era elegit per sufragi directe) i diputats del comú (representants municipals elegits per sufragi popular per tal d’assistir a les sessions i intervenir amb veu i vot en totes les qüestions relacionades amb els proveïments)

Un dels objectius reformistes era la reducció dels privilegis de que gaudien la noblesa i el clergat per potenciar el treball i amb ell la riquesa del país. En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van dur a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.

En l’àmbit militar varen proposar l’establiment del servei militar obligatori, aixñi com la professionalització de l’oficialitat i la promulgació d’ordenances militars. Igualmeent es va reforçar l’armada amb la potenciació de drassanes i formació d’oficials de marina.

El creixement demogràfic i econòmic del segle XVIII

El segle XVIII va ser una etapa de creixement econòmic i demogràfic, acompanyat d’una urbanització creixent. La causa essencial del creixement fou la vitalitat dels diversos grups socials.

El segle XVIII va significar l’inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creixement ininterromput de la població arreu d’Europa. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans mortaldats catastròfiques, la constant millora de les tècniques agrícoles, la introducció de nous conreus que van enriquir la dieta de la població i el fet que aquest segle fos un període de pau relativa en el territori europeu.

En el cas d’Espanya també es va donar el cicle demogràfic modern, però amb matisos. Malgrat que la mortalitat encara va mantenir-se en nivells elevats (36 per mil), va veure’s compensada pels alts nivells de natalitat (42 per mil) i per l’absència de conflictes bèl·lics. Així, la població espanyola va incrementar-se de 7,6 milions el 1717 a 10,5 milions el 1800. Aquest creixement, però, va ser dispar ja que mentre a la perifèria la població va doblar-se, a l’interior només va augmentar entre un 20% o un 30%. Amb tot, els territoris de l’antiga Corona de Castella encara constituïen la zona més poblada i hi habitaven 7 de cada 10 habitants.

La terra era el factor bàsic de la producció a l’Espanya del segle XVIII i l’agricultura era la primera font de riquesa. Les relacions socials s’articulaven al voltant de l’organització jurídica de la terra i al concepte de propietat que configurava l’agricultura senyorial. La major part de les terres productives estaven sota el domini de la jurisdicció senyorial i estaven amortitzades, és a dir, es trobaven fora del mercat i no es podien comprar ni vendre per estar en possessió del que s’anomenava mans mortes.

Això passava amb les terres que eren béns de l’Església i dels municipis (terres arrendades i comunals), així com en les de la noblesa que es vinculaven en mayorazgos i, generalment, passaven sense divisions de generació en generació gràcies a la primogenitura. Aquesta situació, a més, s’estendria al plebeus enriquits. Per això, la propietat lliure només la trobem a les terres alodials o de realeng (dependents de la jurisdicció reial).

Els senyorius propietat de la noblesa, l’Església i la corona eren els que ocupaven la major part de la terra i definien les relacions que imperaven en el món rural. El senyor, en la seva condició de domini sobre els vassalls, tenia drets senyorials sobre els camperols que romanien a les seves terres i que pagaven segons el diferent tipus de contracte agrari ja fos a través de rendes en metàl·lic o en espècies (censos enfitèutics).

Les reformes en el terreny agrari que van introduir-se al llarg del segle XVIII, especialment durant el regnat de Carles III, no van ser capaces de resoldre la tensió que provocava el fet que el creixement de la població esdevingués superior a la producció d’aliments, fet que derivaria en l’aparició de fams cícliques.

En els inicis del segle XVIII, l’artesania era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. La indústria tradicional, articulada a través dels tallers artesans, continuava organitzada a través del sistema gremial, que exercia un control estricte sobre la producció, els preus i la creació de noves indústries. L’escassetat de la demanda i el poder de les jerarquies gremials mantenien intacte aquest model productiu.

Durant el segle XVIII, seguint l’exemple francès, es va impulsar la creació de manufactures amb la finalitat de superar les limitacions imposades pel sistema gremial, augmentar la producció i posar fre a unes xifres desmesurades d’importació de productes de luxe. D’aquesta manera, des de l’Estat van crear-se les fàbriques reials, com la de teixits de Guadalajara o la de cristalls a La Granja (Segòvia), que malgrat la qualitat de la seva producció van haver de topar amb l’escassetat de mercats i una baixa rendibilitat. D’altra banda, les manufactures privades van implantar-se per tot el territori, assolint una especial importància a València (manufactures de seda) i al País Basc (foneries i fàbriques metal·lúrgiques).

A Catalunya, el nou impuls econòmic derivat de l’expansió demogràfica, agrícola i comercial, també va produir canvis en la producció manufacturera. Així, paulatinament, la indústria va convertir-se en el motor del comerç a Catalunya. Es tractarà d’una nova indústria sorgida al marge dels gremis: la manufactura.

El naixement de la indústria tèxtil cotonera va estar lligat a les possibilitats de penetració en el mercat colonial americà. Així, en una primera etapa de desenvolupament, entre 1737 i 1767, aquestes primeres indústries van ser creades amb una inversió molt moderada de capital d’origen comercial. D’aquesta manera es permetia la reinversió com a motor del seu creixement. El fil de cotó s’importava de Malta i a les fàbriques es teixien les primeres indianes que després s’estampaven.

En els inicis del segle XVIII, el comerç era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. El mercat interior era dèbil i es limitava majoritàriament als intercanvis de tipus local o comarcal. Hi havia greus problemes de transport i les zones de l’interior peninsular continuaven completament aïllades de la perifèria. Tot i això, el problema més greu era que aquest mercat feble i poc articulat estava sotmès als límits d’una economia agrària que es dedicava majoritàriament a l’autoconsum.

Tan sols el comerç colonial va mantenir una certa importància en l’economia espanyola de l’Antic Règim. Carles III va reorganitzar el comerç americà que constituïa una de les principals fonts d’ingressos de la corona, cosa que va permetre una reactivació de les transaccions amb Amèrica i un desenvolupament de les activitats manufactureres, especialment en aquelles àrees dedicades a l’exportació.

Així, va mantenir-se el sistema de flotes que partien cap a Amèrica des de dos ports que monopolitzaven el comerç colonial: Sevilla i Cadis. Gran part d’aquest comerç estava en mans de comerciants estrangers i, per això, la corona va patrocinar la creació de companyies comercials a les quals va atorgar nombrosos privilegis i el monopoli sobre alguns productes i territoris.

Molt aviat, però, es demostraria que aquest sistema no era efectiu ja que la pirateria, el contraban i la competència estrangera van acabar per portar a la ruïna les noves companyies. Aquest fracàs seria el que obriria les portes a la completa liberalització del comerç amb Amèrica, tot establint-se, des de 1778, la lliure comunicació de tots els ports espanyols, primer amb el Carib i després amb tot Amèrica.

El Final del segle XVIII. Carles IV

Carles IV

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució Francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució. A més, només una minoritària elit cultural donava suport al programa il·lustrat, mentre que la majoria dels privilegiats s’hi oposaven frontalment. En definitiva, la Il·lustració espanyola va ser un moviment minoritari que no es va generalitzar en la societat.

Les primeres decisions de Carles IV van mostrar uns propòsits reformistes. Designà primer ministre el Comte de Floridablanca, un il·lustrat que va iniciar la seva gestió amb mesures com la condonació del retard de les contribucions, limitació del preu del pa, restricció de l’acumulació de béns de mans mortes, supressió de vincles i mayorazgos i l’impuls del desenvolupament econòmic.

El 1792 Floridablanca va ser substituït pel Comte d’Aranda, a qui el rei encomana la difícil missió de salvar la vida del rei francès en el moment en què aquest havia acceptat la primera Constitució francesa.

Tanmateix, la radicalització revolucionària a partir de 1792 i el destronament de Lluís XVI, el rei francès va ser empresonat i va quedar proclamada la República, va precipitar la caiguda del comte d’Aranda i l’arribada al poder de Manuel Godoy el mateix 1792.

Godoy de pensament il·lustrat va impulsar mesures reformistes com les disposicions per afavorir l’ensenyament de les ciències aplicades, la protecció a les Societats Econòmiques d’Amics del País i la desamortització de béns pertanyents a hospitals, cases de misericòrdia i hospicis regentats per comunitats religioses.

El 1796, conclosa la fase més radical de la Revolució, Godoy va firmar el Tractat de Sant Ildefons i Espanya es va convertir en aliada de França. Aquest canvi de postura pretenia l’enfrontament amb la Gran Bretanya, principal adversari de la França revolucionària i tradicional enemiga d’Espanya amb qui disputava l’hegemonia marítima i, concretament, el comerç amb Amèrica. A causa de la conquesta britànica de l’Illa de Trinitat, Godoy fou destituït.

L’arribada al poder de Napoleó el 1799 i la seva proclamació com a Emperador el 1804 va alterar les relacions internacionals i es va renovar l’aliança amb França. Napoleó necessitava, en la seva lluita contra els britànics, comptar amb la col·laboració d’Espanya, sobretot de la seva esquadra. És per això que Napoleó va pressionar Carles IV perquè restituís la seva confiança en Godoy.

Bibliografia

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close