La crisi de l’antic règim

La reacció de Carles IV davant de la Revolució Francesa va ser declarar la guerra a França (1793-1795), temorós de l’expansió de les idees liberals. La guerra va ser un fracàs i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya.

Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleau, 1807). El descontentament d’una part de la població amb les decisions de Godoy va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808).

La Guerra del francès (1808-1812)

La guerra contra la França revolucionària i el descontentament de la població amb les decisions de Manuel de Godoy, el ministre més influent de Carles IV, van accelerar la crisi de l’Antic Règim a Espanya.

Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya (1808), cosa que va provocar la rebel·lió popular: el 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses. Era l’inici de la Guerra del Francès.

La guerra es va desenvolupar en tres fases: la resistència popular, protagonitzada pels grups patriotes organitzats en guerrilles; l’ofensiva francesa, que va comportar llargs setges de ciutats espanyoles; i finalment les victòries angloespanyoles.  Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s’organitzaven en guerrilles.

El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país. L’ajuda de les tropes britàniques va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos van abandonar el territori espanyol. El 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

Les Corts de Cadis i la constitució de 1812

Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols. Davant del buit de poder, els patriotes van formar Juntes locals i provincials de defensa, i per coordinar el moviment es va crear la Junta Suprema Central, que va convocar una reunió de les Corts espanyoles a la ciutat de Cadis (1810), únic territori no ocupat pels francesos.

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes.

La cambra va redactar la primera Constitució espanyola, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític, i es van aprovar lleis per derogar l’Antic Règim.  Però la situació bèl·lica va impedir aplicar la cosa legislada a Cadis.

La constitució de 1812 fou la primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l’antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l’estat i apunta el propòsit d’establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l’executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei és inviolable i irresponsable políticament, té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d’Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d’un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d’un pla uniforme de l’ensenyament.

El retorn de l’absolutisme

Un cop derrotat Napoleó, a Espanya es plantejava el problema de la integració de Ferran VII en el nou ordre constitucional nascut a les Corts de Cadis. El monarca havia abandonat el país com a rei absolut i hi retornava, després del Tractat de Valençay, en el marc d’una monarquia constitucional, fet que feia desconfiar els liberals que acceptés el nou ordre. Així, els diputats van disposar que Ferran VII viatjàs directament a Madrid per jurar la Constitució i aquest, temorós d’enfrontar-se amb els que durant sis anys havien resistit l’invasor francès, va acatar les condicions. Però els absolutistes, fonamentalment la noblesa i el clergat, sabien que amb el retorn del monarca disposaven de la seva millor oportunitat per a desfer-se de tot allò que s’havia fet a Cadis i precipitar el retorn cap a l’Antic Règim.

Els absolutistes, per primer cop, es varen veure obligats a justificar i legitimar enfront dels liberals el règim que ells defensaven. Així, aquests sectors reaccionaris varen organitzar-se ràpidament contra el liberalisme per a demanar el retorn de l’absolutisme a través del Manifest dels Perses d’abril de 1814 (seixanta-nou signats conservadors demanaven a Ferran VII que suspengués la Constitució i anul·lés les lleis promulgades per les Corts) i varen mobilitzar el poble perquè, a través de la creació del mite de “Fernando el Deseado”, mostràs la seva adhesió incondicional al monarca.

D’aquesta manera, l’arribada de Ferran VII va aixecar un gran entusiasme entre una població, que havia lluitat més per l’expulsió dels francesos i per l’alliberament del seu rei que per una Constitució que ni coneixia ni podia entendre. Des del poble, la monarquia es veia com un ens no qüestionable.

Així Ferran VII, aclamat com el Desitjat, va tornar a Espanya el 1814. En aquest context, Ferran VII, convençut de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses inicials i, per mitjà del Reial decret de 4 de maig de 1814, va abolir la Constitució de 1812 i les lleis elaborades a Cadis per iniciar la restauració de l’absolutisme. Així, van eliminar-se pràcticament totes les reformes impulsades per les Corts durant la guerra i va restablir-se la vella organització administrativa. L’Església va recuperar les seves prerrogatives i els ordes religiosos la seva legalitat, els jesuïtes van poder retornar al país i la Inquisició va rebre els seus vells drets. La llibertat d’indústria quedava abolida i els gremis restablerts. El país tornava a la situació anterior a la Guerra de la Independència.

Immediatament, va desencadenar-se una persecució de liberals i afrancesats en la qual els principals líders del constitucionalisme van ser detinguts o assassinats, mentre d’altres van haver de fugir a l’exili cap a París, Londres i Gibraltar.

La tornada plena a l’Antic Règim es va veure beneficiada pel context internacional marcat per la derrota definitiva de Napoleó i la celebració del Congrés de Viena. En aquest congrés s’havia impulsat la creació de la Santa Aliança, que garantia el dret d’intervenció militar a qualsevol país on la monarquia es veiés amenaçada per una revolució liberal. A més a més, les classes populars, sumides en una profunda crisi econòmica, van mantenir-se al marge dels processos polítics, evidenciant la manca de base social que tenien les idees liberals en aquest moment.

Un cop en el poder, Ferran VII va governar voltat d’una camarilla d’addictes integrada per reialistes purs i va restaurar les antigues institucions de la monarquia absoluta així com el règim senyorial i la Inquisició. A la Cort de Ferran VII regnava l’arbitrarietat i va ser la forta camarilla propera al rei la que va influenciar totes les seves decisions sobre política de personal. Cap dels successius ministres va ser capaç de solucionar els problemes financers de l’Estat.

Els governs de la monarquia es veurien limitats als ingressos ordinaris dels impostos que venien a representar més o menys la meitat del que estaven acostumats a gastar en els anys precedents a la Guerra del Francès. Espanya esdevingué una potència de segona fila en l’escena europea, per la seva impossibilitat de reunir els recursos necessaris per a fer front a una política de reconstrucció de les destrosses de la guerra i a la reconquesta militar d’una Amèrica que iniciava els seus processos d’independència. Havia començat la guerra i l’emancipació de les colònies americanes, un procés que duraria des de 1810 fins al 1824 amb els llibertadors Simón Bolívar, Hidalgo, José de San Martín.

Del procés d’emancipació de les colònies americanes es derivà un enfonsament de la Hisenda espanyola, debilitada per la destrucció del país, i perquè ja no arribaven vaixells plens d’or i plata d’Amèrica. A causa del restabliment dels privilegis a la noblesa i el clergat que implicava que no paguin impostos, la càrrega fiscal va recaure exclusivament en els sectors populars (sobretot els camperols), per la qual cosa s’inicià un creixent descontent contra la política absolutista. Un descrèdit interior quan no es va poder fer front al pagament dels rèdits del deute, incomplint el compromís amb els pobles que havien proporcionat subministraments a l’exèrcit durant la guerra; un increment d’impostos que era l’única solució que va trobar la monarquia va ser continuar pressionant amb nous impostos i noves exigències.

Davant aquesta situació, Ferran VII va elegir com a ministre d’Hisenda a Luís López Ballesteros. La política econòmica, financera i restauradora que adoptà el ministre va ser proteccionista, que beneficiava sobretot a la indústria tèxtil catalana, però perjudicava l’agricultura.

A més a més, bona part de la guerrilla que abans lluitava contra els francesos, acabada la guerra, es negà a entregar les armes i ara, sense cap color polític, es dedicava a assaltar caravanes, cortijos… Els guerrillers es converteixen en bandolers. L’exèrcit no es pogué desmobilitzar i hagué de perseguir-los.

La seva acció de govern va anar acompanyada de la repressió dels liberals, que havien confiat que el rei es convertiria en un monarca constitucional. Però l’oposició liberal es va anar enfortint sobretot a les ciutats amb el desenvolupament de les societats secretes i maçòniques. Finalment, la integració dels caps de la guerrilla a l’exèrcit va originar un sector liberal, partidari de reformes, que protagonitzaria un gran nombre de pronunciaments militars, mètode que en el futur jugaria un paper fonamental a l’hora de forçar canvis de governs a Espanya. Així, per forçar el rei a acatar la Constitució, els liberals varen dur a terme diversos  pronunciaments (Espoz y Mina el 1814, Porlier el 1815 i Torrijos el 1817), que varen fracassar. Molts dels qui hi varen participar es varen haver d’exiliar i d’altres foren executats.

El trienni Liberal (1820-1823)

Després de tota una sèrie de pronunciaments liberals fracassats, l’1 de gener de 1820, el coronel Rafael de Riego al capdavant de les tropes a punt de ser embarcades per lluitar contra l’emancipació de les colònies americanes, va fer un pronunciament militar a Cabezas de San Juan (Sevilla), que va triomfar. Davant la passivitat de les autoritats, el pronunciament liberal va ser secundat a diverses ciutats, unint-se l’exèrcit espanyol. Per protegir la Constitució i fer front a l’oposició absolutista, es va organitzar la Milícia Nacional, un cos de voluntaris liberals armats.

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista. La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos varen obligar Ferran VII a acceptar la Constitució. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució seria imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Després de tres mesos de lluita i confusió, el 10 març de 1820, Ferran VII es va veure obligat a acceptar els triomf del pronunciament, i va haver de jurar la Constitució de 1812 i es formà el gabinet Pérez de Castro – Argüelles.

El rei hagué de convocar unes corts que es reuniren el juliol de 1820. Aviat s’hi destriaren dos partits: els moderats i els exaltats, que més endavant contribuïren a confusió política durant el trienni.

Els resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que varen iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, però la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política, gràcies a la capacitat constitucional de veto.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis:

• Desamortització eclesiàstica: venen les terres dels monestirs i disminueixen el delme. En aquesta etapa es va desamortitzar el convent de Sant Domingo de Palma.
• Aprovaren una sèrie de prohibicions legals per evitar que el clergat pogués incrementar les seves propietats, inclosa una disminució del delme.
• Abolició de la Inquisició: supressió de les ordres monacals.
• Supressió de tota classe de mayorazgo, de la vinculació de terres (comunals i nobiliàries).
• Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició del règim senyorial (dels senyorius jurisdiccional, la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els camperols en arrendataris).
• Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució única sobre la terra).
• Impulsar la liberalització de la indústria (abolició dels gremis) i del comerç (supressió de duanes): llibertat d’oficis, de treball, d’indústria.
• Proclamació de drets i llibertats individuals: llibertat de premsa i d’impremta
• Decreten una amnistia pels liberals (reprimits durament durant el sexenni absolutista).
• La modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i creació d’un codi penal es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals.
• Ordenació del sistema educatiu (secularització).

A la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina procedents de l’estranger).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a zones més desenvolupades com Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentàs la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a què havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra als camperols, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un trànsit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordes religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

El març de 1820, Palma proclama la Constitució. Guillem Ignasi de Montis i Pont i Vich, marquès de la Bastida, va ser designat cap polític de les Balears, si bé poc després fou substituït per primer per Ramon Despuig Safortesa, comte de Montenegro i de Montoro i després per Guillem Ignasi de Montis  Pont i Vich, marquès de la Bastida. El bisbe Gonzàlez Vallejo anuncià la supressió del Tribunal de la Inquisició a Mallorca. Per disposició de les Corts quedaren suprimits els monestirs i convents on no resideixin almenys dotze religiosos profesos. Per aquest  motiu es van veure obligats a tancar els següents convents: els monjos de La Real (Cister), els cartoixos de Valldemosa, els de S’Arracó (La Trapa), els agustins de Felanitx, els teatins de Palma, els dominics de Pollença, Inca i Lloret , els franciscans d’Alcúdia i Artà,  els franciscans del convent de Jesús de Palma, i els frares mínims de Sta. María, Muro, Campos i Sineu. També fou desamortitzat el convent de Sant Domingo de Palma.

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències:

• Els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials. Incorporaven en el seu si a expresidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, és a dir, la de 1812 amb matisos moderats; el seu màxim representant fou Martínez de la Rosa, qui governà entre 1820 i 1822.
• Els exaltats, amb algunes membres procedents de societat secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla. Aquests plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars.

Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d’esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya. L’estiu de 1822 fou establerta la regència d’Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d’Eroles, que n’era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l’estat espanyol.

Ferran VII sempre va ser contrari a la nova situació i va demanar ajuda als monarques absoluts d’Europa per derrotar els liberals. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d’amagat pel rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l’encarregà a França. El 7 d’abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s’afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s’autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d’abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina a Catalunya. El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, a canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d’octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València, però els liberals varen perdre.

L’obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l’any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l’adquisició de béns per part de l’Església, restabliment de la llibertat d’impremta, constitució d’ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

Amb aquest nom de dècada ominosa és conegut el període comprès entre la represa del poder absolut per Ferran VII d’Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833).

La intervenció francesa de 1823 dels anomenats Cent mil fills de Sant Lluís va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya. La darrera etapa del regnat de Ferran VII va comportar l’anul·lació de tota l’obra legislativa del Trienni Liberal des del 7 de març de 1820 i el retorn a l’absolutisme. Es caracteritzà per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes franceses pal·lià en part. Tanmateix, els problemes polítics i econòmics varen conduir la monarquia absoluta a la seva crisi definitiva.

El dia 1 d’octubre de 1823, Ferran VII va firmar el decret pel qual era abolida la Constitució i tota l’obra legislativa del Trienni liberal: supressió dels Ajuntaments constitucionals, supressió de la Milícia Nacional i creació dels Voluntaris Reials i derogació de les llibertats públiques.

Ferran VII, recuperava així la seva condició de monarca absolut. Però les potències absolutistes, temoroses de l’agitació constant que es vivia en el país, li varen demanar que introduís algunes reformes moderades com la proclamació d’una amnistia o l’organització d’una administració eficaç que donés estabilitat a la monarquia (seguint el sistema del parlamentarisme moderat francès establert per Lluís XVIII).

De nou es va produir una ferotge repressió contra els liberals, molts dels quals van marxar cap a l’exili per escapar de la pena de mort o la presó. A més, es va depurar l’exèrcit i, durant tota la dècada, es va perseguir els partidaris de les idees liberals en una veritable caça de bruixes. El coronel Rafael del Riego va ser executat i la mateixa sort van tenir personatges com Juan Martínez Díaz “el Empecinado”, el més destacat guerriller de la Guerra de la Independència. Moltes persones varen convertir-se en màrtirs del liberalisme espanyol. Van ser executades unes 30.000 persones i varen ser empresonades unes 20.000 persones més.

Tot i això, durant la darrera etapa del regnat de Ferran VII s’observa un progressiu allunyament dels realistes purs respecte de la monarquia i un acostament d’aquesta als sectors més moderats del reformisme. El 1823 es va establir el Consell de Ministres a partir dels departaments governamentals existents. A partir de 1825, el rei es veu obligat pels problemes econòmics a pactar amb la burgesia liberal moderada, i apostà per un govern de Cea Bermúdez.

Les causes d’aquest procés cal cercar-les en un incompliment per part del rei del programa defensat pels realistes com per exemple, en el no restabliment de la Inquisició i la seva substitució per les Juntes de fe. O en la permanència d’elements ideològicament propers als liberals més moderats en l’aparell de l’Estat i, sobretot, en l’exèrcit.

En l’àmbit econòmic, la guerra contra els francesos havia afeblit l’economia i havia deixat la Hisenda en bancarrota. A més a més, la independència de les colònies americanes va privar les arques de l’Estat d’una important font d’ingressos.

Per superar la crisi, es va proposar una reforma fiscal en la qual els privilegiats pagassin imposts. Però aquests privilegiats eren els principals defensors de l’absolutisme, i el rei no s’hi podia posar en contra. Així, les dificultats de la hisenda reial varen forçar un control estricte de la despesa pública i, a partir de 1825, va iniciar-se la col·laboració del sector moderat de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. En aquesta direcció, es va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i es va incorporar López Ballesteros, un home proper als industrials, al Ministeri d’Hisenda, i qui fou el primer ministre que va establir un pressupost general de l’estat.

Tot i això, el partit apostòlic consideraven el rei massa indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·laren. Aquest fou el cas de la Guerra dels Malcontents o “del rei cap per avall”, una insurrecció armada de caràcter absolutista radical que es va desenvolupar el 1827 a la Catalunya rural, i en menor mesura al País Valencià, Aragó, País Basc i Andalusia contra el que es consideraven mesures desencertades del govern de Ferran VII, com ara la col·laboració amb destacats liberals i l’establiment de mesures fortament centralistes.

L’agitació va ser tan important que el mateix monarca va haver de desplaçar-se a Catalunya el 1827, on va nomenar Carles d’Espange, comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, el qual a través d’una contundent ofensiva va forçar la retirada de les tropes franceses que encara hi restaven i va iniciar una fortíssima repressió política. Aquesta actitud, tot i que va sufocar la revolta en poc temps, va ser contraproduent a llarg termini per a la monarquia, ja que va provocar la deserció dels sectors més joves de l’absolutisme cap al reformisme i, a la vegada, dels sectors més radicals cap al carlisme.

En aquest context, a la Cort, el sector conservador i tradicionalista, partidari de l’Antic Règim i oposat a qualsevol forma de liberalisme, va anar agrupant-se al voltant de l’Infant Carles Maria Isidre, germà del rei i previsiblement el seu successor atès que Ferran VII no tenia descendència.

Però el govern no només havia de fer front al problema successori, ja que els enemics l’acorralaven a dreta i esquerra. La xarxa de conspiracions que els liberals promovien contra Ferran VII va potenciar-se arran del triomf de la Revolució Francesa de 1830 i el govern, que no ignorava els projectes dels liberals, va respondre a qualsevol amenaça amb ferocitat, multiplicant les condemnes pels motius més insignificants.

El conflicte successori

El quart matrimoni de Ferran VII —sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei, Carles Maria Isidre, prepararen l’assalt al poder per a quan morís Ferran VII.

Per la seva banda, els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) l’any 1832, en un intent de cop de mà a La Granja, influirien sobre el malalt monarca, que va restaurar la Llei Sàlica retornant a Don Carlos els seus drets successoris. Aleshores, Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla, havia de cercar suports en els sectors més moderats del liberalisme, i que calia oferir als liberals una amnistia i la participació en el futur govern d’Isabel II.

En morir el rei esclatà el conflicte, perquè la llei sàlica, d’origen francès i implantada a Espanya per Felip V, impedia l’accés de les dones al tron. Per assegurar-li el tron a la seva filla Isabel, Ferran VII, influït per la seva esposa, va promulgar la Pragmàtica Sanció que derogava la llei Sàlica tot restablint els vells usos successoris i convertia Isabel en hereva de la corona espanyola tal i quedava establert en el seu testament.

Els sectors més intransigents de l’absolutisme es varen oposar a aquesta decisió i varen reclamar el tron per a Carles Maria Isidre, germà del rei i partidari fervent de l’absolutisme.