Obre el rebost. Segur que hi tens una rajola de xocolata negra, amb llet, o potser un pot de cacau en pols. Avui ho veiem com un caprici assequible, però sabies que fa segles aquest aliment es prenia amb bitxo, servia per pagar impostos i gairebé provoca un cisma a l’Església?

L’anècdota: Una beguda amarga, picant i sagrada

Tot i que avui associem la xocolata a Suïssa o a Bèlgica, les seves arrels són 100% americanes. Els primers a domesticar el cacau van ser els olmeques cap al 1500 aC, i més tard els maies i els asteques el van convertir en una autèntica bogeria.

Però oblida’t de la xocolata dolça i calenta d’avui dia. Els asteques la prenien freda, amarga i espumosa, barrejada amb pimentó (bitxo), vainilla i aigua. El mot prové de fet d’arrels indígenes que evoquen tant el concepte d’aigua amarga (xococ-atl en nàhuatl) com el de beguda calenta (chokolhaa en maia).

Per a ells era un aliment sagrat, tant que els grans de cacau es feien servir com a moneda de canvi. Podies comprar un conill o pagar el tribut al teu emperador amb un grapat de llavors de cacau! Quan Cristòfor Colom va portar unes quantes llavors als Reis Catòlics, a Espanya ningú va saber què fer-ne i van acabar oblidades en un racó.

El xafardeig: El «truc» dels frares per saltar-se el dejuni

El canvi radical va arribar quan els conqueridors espanyols i, especialment, les monges d’Oaxaca (Mèxic) van tenir una pensada genial: canviar el bitxo picant per sucre de canya i canyella, i servir-ho calent. L’èxit va ser immediat.

Quan la recepta va creuar l’Atlàntic, va arribar primer a Catalunya (a través del port de Barcelona) i es va començar a cuinar al Monestir de Pedra (Aragó). I aquí ve el millor xafardeig històric: els frares es van tornar addictes a la xocolata durant la Quaresma! Com que l’Església catòlica va decretar que el líquid no trencava el dejuni («Liquidum non frangit ieiunium»), els religiosos es fotien unes tasses de xocolata desfeta espessíssimes per aguantar els dies d’abstinència sense passar gana. Un buit legal perfecte en nom de la fe.

A principis del segle XVII, les infantes espanyoles (com Maria Teresa d’Àustria en casar-se amb Lluís XIV de França) varen portar aquest costum a les corts europees. Va passar de ser un «aliment de dejuni» de monjos a la beguda oficial del postureig absolut de l’aristocràcia.

L’evolució: De la tassa a la rajola (i la ciència de la felicitat)

Durant segles, la xocolata només es bevia. Fins que la revolució industrial va fer la seva màgia al segle XIX:

• 1828: L’holandès Van Houten inventa la premsa mecànica per extreure el greix del cacau. Neix el cacau en pols i les primeres rajoles.
• 1875: El suís Daniel Peter, amb l’ajuda del seu veí Henri Nestlé (que havia inventat la llet en pols), crea la xocolata amb llet.
• 1879: Rodolphe Lindt inventa el conxat, un procés que elimina la textura sorrenca de la xocolata i fa que es desfaci a la boca.

⚠️ Alerta de ciència (i una mica de mite): Avui sabem que la xocolata negra té antioxidants i és bona per al cor. Però, a més, conté feniletilamina (el compost químic que el nostre cervell fabrica quan ens enamorem) i indueix la producció d’endorfines. El menjar dolç de l’amor

Connexió actual i aula: Delit de luxe o explotació global?

Avui en dia, per normativa, una rajola de xocolata estàndard ha de tenir com a mínim un 35% de matèria seca de cacau. Però darrere d’aquest gran negoci multimilionari hi ha una lliçó històrica: quan al segle XVII i XVIII Europa es va tornar boja per la xocolata, les grans potències (França, Anglaterra, Portugal, Bèlgica) varen crear plantacions colonials massives arreu del món basades en l’esclavitud. Les grans plantacions de cacau del món estan controlades per les multinacionacionals alimentàries.

Avui en dia la producció de cacau arreu del món està en risc, ja que necessita molta de mà d’obra a les seves plantacions i a determinades dones alguns treballadors, mal pagats, prefereixen anar a fer feina a altres plantacions tropicals.

La pròxima vegada que mengis un tros de xocolata, recorda que estàs tastant milers d’anys d’història: des dels rituals asteques fins a la ciència de la felicitat del segle XXI.