De les sufragistes al 15-M o el dret a l’habitatge, de Sa Dragonera a «Menys turisme, més vida»: un segle i escaig de protestes que han empès —i de vegades han frenat— els canvis polítics, al món, a Espanya i a les Illes Balears.

Cronologia: deu moments en què el carrer va moure la política (mou el cursor sobre les dates per veure'n més)

1. 1903Neix a Anglaterra la Unió Social i Política de les Dones, de les sufragistes.
2. 1919La vaga de La Canadenca paralitza Catalunya i desemboca en la jornada de vuit hores.
3. 1930Gandhi encapçala la Marxa de la Sal contra el monopoli britànic.
4. 1955El boicot als autobusos de Montgomery inicia el gran cicle dels drets civils.
5. 1968Estudiants i obrers sacsegen París, Praga, Mèxic i els Estats Units.
6. 1977L'ocupació de Sa Dragonera: neix l'ecologisme polític a les Balears.
7. 1989Polònia, Berlín, Leipzig i Praga: el bloc soviètic s'esfondra.
8. 2011El 15-M omple les places d'Espanya.
9. 2013La Marea Verda s'enfronta al decret de trilingüisme del govern Bauzá.
10. 2024«Menys turisme, més vida» treu desenes de milers de persones al carrer a Palma.

Cap dret polític s'ha concedit mai només per bona voluntat. El sufragi femení, la jornada laboral de vuit hores, la fi de la segregació racial als Estats Units o la caiguda dels règims comunistes de l'Europa de l'Est tenen un denominador comú: darrere hi va haver gent que va sortir al carrer, es va organitzar i va sostenir la pressió durant temps. Els moviments socials no substitueixen les institucions, però les empenyen, les obliguen a reaccionar i, de vegades, les transformen.

Què és un moviment social i com canvia la política

No tota protesta és un moviment social. El sociòleg Charles Tilly, un dels grans estudiosos del fenomen, el defineix com una campanya sostinguda de reivindicacions col·lectives adreçades a les autoritats, que combina un repertori d'accions (manifestacions, vagues, peticions, boicots, ocupacions) amb demostracions públiques de dignitat, unitat, nombre i compromís. Aquestes quatre qualitats expliquen per què una manifestació massiva, ordenada i amb adhesions molt diverses pesa més davant d'un govern que una protesta aïllada.

Segons Tilly, aquest instrument és relativament modern: apareix entre finals del segle XVIII i el XIX, quan els parlaments, la premsa i les associacions fan possible adreçar-se públicament al poder i exigir-li coses. Abolicionistes, cartistes i sindicats van obrir un camí que després seguirien sufragistes, obrers, pacifistes i ecologistes.

Els politòlegs hi han afegit un matís important: la força del carrer depèn del context. Doug McAdam i Sidney Tarrow parlen d'estructura d'oportunitats polítiques. Les protestes tenen més possibilitats d'èxit quan les elits estan dividides, quan hi ha aliats dins del sistema, quan una crisi econòmica o un fet simbòlic desperta la indignació i quan el moviment disposa d'una xarxa organitzativa que li permet aguantar. El moviment pels drets civils als Estats Units, per exemple, no s'entén sense la xarxa d'esglésies afroamericanes que li va fer d'infraestructura, ni sense l'efecte que tenien, en plena Guerra Freda, les imatges de la repressió arreu del món.

En la pràctica, els moviments incideixen en la política per quatre vies, que sovint es combinen:

Llei i polítiques públiques: aconsegueixen que el legislador actuï, com la Llei de Drets Civils nord-americana de 1964 o el matrimoni igualitari a Espanya el 2005.

Representació: creen o transformen partits i sindicats. Els Verds alemanys van néixer dels moviments ecologista i pacifista; Podem, del 15-M.

Agenda i cultura: canvien allò que una societat considera pensable: feminisme, ecologisme o drets LGTBI han passat de la marginalitat al sentit comú.

Règim: en situacions límit, precipiten la caiguda d'un govern o d'un sistema sencer, com el 1989 a l'Europa de l'Est.

La manera de protestar també compta. Erica Chenoweth i Maria Stephan varen analitzar centenars de campanyes entre 1900 i 2006 i van concloure que les resistències no violentes havien assolit els seus objectius aproximadament el doble de vegades que les armades (un 53% davant d'un 26%), sobretot perquè poden sumar més gent i erosionar els suports del poder. Ara bé, la mateixa Chenoweth ha advertit que, des de la dècada del 2010, la taxa d'èxit d'aquestes campanyes ha anat a la baixa, una dada que convida a la prudència.

Les mobilitzacions sovint «perden» a curt termini i guanyen en una dècada.

Aquesta frase resumeix una altra regla poc intuïtiva: el canvi rarament arriba l'endemà. Moltes demandes que avui semblen òbvies van ser derrotades en el moment, i només van acabar triomfant quan el moviment ja s'havia dispersat, quan altres forces polítiques les van fer seves o quan una generació nova les va donar per descomptades.

El segle XX: de les sufragistes a la caiguda dels murs

El segle comença amb les sufragistes. Amb vagues de fam, manifestacions i desobediència civil, el moviment que a Anglaterra va impulsar la Unió Social i Política de les Dones (1903) va forçar l'ampliació del dret de vot: a Gran Bretanya, parcial el 1918 i igualitari el 1928. Pocs anys després, la Marxa de la Sal de Gandhi (1930) va demostrar que la no-violència massiva podia desgastar un imperi, un camí que acabaria amb la independència de l'Índia el 1947 i que va inspirar moviments de descolonització i de drets civils d'arreu.

Als Estats Units, el boicot als autobusos de Montgomery (1955-1956) i la Marxa sobre Washington (1963) van acumular la pressió que va desembocar en la Llei de Drets Civils de 1964 i en la del dret de vot de 1965. La lliçó va ressonar després en el moviment contra l'apartheid a Sud-àfrica, on la combinació de mobilització interna i pressió internacional va acabar obrint la porta a les eleccions de 1994.

A partir de 1968, de París a Praga i de Berkeley a Mèxic, una generació va qüestionar l'autoritat, la guerra del Vietnam i les jerarquies socials. No sempre va aconseguir canvis immediats (Mèxic va acabar amb la matança de Tlatelolco i Praga amb la invasió soviètica), però va deixar una transformació cultural profunda: feminisme, ecologisme i pacifisme van entrar a l'agenda política per quedar-s'hi.

El 1986, el «poder del poble» a les Filipines va fer fugir el dictador Ferdinand Marcos. I el 1989 va ser l'any culminant: el sindicat Solidarność a Polònia, la Cadena Bàltica, amb gairebé dos milions de persones donades la mà entre Tallinn i Vílnius, la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia i les manifestacions de Leipzig i Berlín van precipitar el final del bloc soviètic gairebé sense violència. Convé, però, recordar que aquells carrers van triomfar perquè els règims ja havien perdut la confiança en si mateixos i Moscou havia renunciat a intervenir. Aquell mateix any, a la plaça de Tiananmen, el poder va decidir que sí que podia aixafar la protesta, i ho va fer.

El segle XXI: places, xarxes i el límit de les pantalles

Internet ha canviat la manera d'organitzar-se. La Primavera Àrab (2011) va fer caure governs a Tunísia i Egipte, tot i que els resultats posteriors van ser molt desiguals: Egipte va tornar a un règim autoritari i Líbia i Síria van derivar en conflictes armats. Occupy Wall Street va posar la desigualtat al centre del debat. Les protestes de Hong Kong del 2019 van aconseguir la retirada de la llei d'extradició, però van topar poc després amb una llei de seguretat nacional que va desmuntar bona part del moviment. Black Lives Matter, #MeToo, Fridays for Future o el «Dona, vida, llibertat» a l'Iran han demostrat que les causes poden saltar fronteres amb una rapidesa impensable fa trenta anys.

Els estudiosos discuteixen quin és l'efecte real de les xarxes. Manuel Castells hi veu una nova forma de moviment, nascut de la indignació i l'esperança i articulat a través d'una comunicació autònoma respecte dels poders tradicionals. Zeynep Tufekci, en canvi, adverteix que la facilitat per convocar centenars de milers de persones en poc temps pot amagar una feblesa: sense l'esforç lent d'organitzar-se, els moviments connectats tenen dificultats per negociar, per mantenir la pressió i per adaptar-se quan el poder reacciona.

La mirada triomfalista, per tant, no s'aguanta. Les mobilitzacions no sempre guanyen. A Xile, les protestes del 2019 van obrir un procés constituent, però la ciutadania va rebutjar les dues propostes de text constitucional (2022 i 2023). El que determina l'èxit és la capacitat d'organització, la persistència, l'aliança amb sectors socials amplis i la resposta, més o menys dura, del poder.

Espanya: de les fàbriques clandestines a les places

A Espanya, la relació entre carrer i canvi polític es remunta a molt abans de la democràcia. La vaga de La Canadenca (Barcelona, 1919) va acabar amb una de les primeres legislacions d'Europa sobre la jornada de vuit hores, i la Constitució de 1931 va reconèixer el vot de les dones després d'un debat parlamentari en què va ser decisiva la tenacitat de Clara Campoamor.

Sota el franquisme, els moviments socials van ser peça clau en l'erosió de la dictadura. Les vagues obreres dels anys seixanta i setanta, impulsades per Comissions Obreres, els moviments veïnals, el moviment estudiantil i les mobilitzacions per l'amnistia i les llibertats van fer inviable el continuïsme. La Transició no va ser només un pacte d'elits: va ser també una pressió constant des del carrer.

Més endavant, el moviment antimilitarista va portar l'objecció i la insubmissió (des del 1971, amb Pepe Beunza com a primer objector de consciència declarat) fins a la suspensió del servei militar obligatori el 2001. El «No a la guerra» del febrer del 2003 va mobilitzar milions de persones contra la intervenció a l'Iraq, i les concentracions després de l'atemptat de l'11-M (2004) van marcar el clima polític d'unes eleccions decisives. El moviment LGTBI va ser determinant perquè el 2005 Espanya aprovés el matrimoni igualitari, un dels primers països del món a fer-ho.

El gran terratrèmol, però, va ser el 15-M del 2011. Les places plenes en plena crisi econòmica van posar en qüestió el bipartidisme, i Cristina Flesher Fominaya hi ha vist un autèntic laboratori polític, del qual sortiran les mobilitzacions per l'habitatge, les «marees» i, finalment, Podem. El bipartidisme que havia dominat des del 1982 es va esquerdar a les eleccions generals del 2015. Entremig, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va aconseguir portar els desnonaments al Congrés i forçar una reforma parcial (Llei 1/2013). Hi van seguir les «marees» en defensa de la sanitat i l'educació públiques, les mobilitzacions de pensionistes del 2018 i la vaga feminista del 8 de març d'aquell any.

El moviment feminista té un exemple recent de com el carrer arriba a la llei: la sentència de la «Manada» (2018), que va qualificar d'abús i no de violació uns fets que molts consideraven una agressió sexual, va provocar manifestacions arreu del país. El Tribunal Suprem va revisar el cas el 2019 i, el 2022, el Parlament va aprovar la llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda com a «només sí és sí», que posa el consentiment al centre de la definició.

A Catalunya, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (2010) va ser l'espurna d'una dècada de mobilització sobiranista massiva: les Diades multitudinàries, la Via Catalana del 2013, inspirada en la cadena bàltica del 1989, i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. El balanç mostra els dos cantons de la mobilització: un canvi profund del mapa polític i de l'agenda del país, però també la resposta judicial i política de l'Estat, i un objectiu declarat que no s'ha assolit. Com sempre, el resultat és objecte de debat.

Les Illes Balears: de Sa Dragonera a «Menys turisme, més vida»

Les Illes tenen una tradició de mobilització que sovint passa desapercebuda. Als anys setanta, les mobilitzacions per l'autonomia i per la recuperació de la llengua i la cultura van acompanyar la construcció de l'autogovern. Però si hi ha un episodi fundacional és el de Sa Dragonera.

El 7 de juliol de 1977 (el 7-7-77), un grup de joves amb motxilles i embarcacions improvisades va creuar el canal que separa Sant Elm de l'illot per ocupar-lo en protesta pel projecte d'urbanització que hi tenia en marxa una empresa. Molts dels impulsors venien d'ambients llibertaris, com els grups Talaiot Corcat i Terra i Llibertat, i el relleu el va prendre el GOB, fundat el 1973. La pressió ciutadana va acabar amb la compra de l'illa pel Consell de Mallorca a finals dels anys vuitanta i la seva declaració com a parc natural el 1995 (Decret 7/1995).

Sa Dragonera continua sent la prova que una ocupació improvisada pot acabar convertida en política pública.

No va ser un cas aïllat. A Menorca, el GOB i les associacions de veïns ja havien alçat la veu contra la destrucció del territori des del 1973, i la manifestació de Maó del 1985 pel Grau va precedir la declaració de l'Albufera des Grau com a àrea natural d'especial interès (1986) i, el 1995, com a parc natural. A Eivissa, aquell mateix any 1977, unes 2.000 persones van sortir al carrer amb el crit «Salvem ses Salines». Des d'aleshores, el GOB i altres entitats han estat decisius per frenar urbanitzacions, defensar espais com Es Trenc i situar el territori al centre del debat públic.

El moment més intens de les darreres dècades va ser la Marea Verda del 2013. Contra el decret del Tractament Integrat de Llengües (TIL) del govern de José Ramón Bauzá, docents, famílies i alumnes van convocar una vaga indefinida, iniciada a mitjan setembre, i manifestacions multitudinàries a Palma. La del 29 de setembre va reunir, segons com es comptin, entre 70.000 i 100.000 persones. El Govern no va cedir en el moment més àlgid, i això ens recorda que els efectes d'una mobilització poden tardar a veure's. Però la Marea Verda va erosionar políticament l'executiu, va unir l'escola pública i la defensa de la llengua en una mateixa majoria social i va contribuir al canvi polític del 2015.

Més recentment, «Menys turisme, més vida» ha traslladat al carrer el malestar per l'habitatge inassequible, la saturació turística i la pressió sobre el territori. La manifestació del 21 de juliol del 2024 (la segona d'aquell any) va aplegar unes 20.000 persones segons la policia i 50.000 segons l'organització, amb l'adhesió de 111 entitats ecologistes, veïnals, sindicals, educatives i culturals. Hi va seguir una altra mobilització el 15 de juny del 2025 i la del 26 de juliol del 2026, amb 25.000 assistents segons la policia i 70.000 segons els organitzadors, i el suport de 145 entitats.

L'impacte, de moment, és sobretot de marc: ha obligat tots els partits a posicionar-se i ha convertit el model econòmic de les Illes en tema central. Les posicions continuen separades: el Govern parla de contenció i de límits, mentre que la plataforma reclama directament el decreixement turístic. Segons el que ensenya la història, el canvi legislatiu, si arriba, serà el resultat de la persistència més que d'una sola jornada.

Del carrer a la llei: una lliçó per al present

La història demostra que els canvis polítics profunds rarament neixen només als despatxos. Els moviments socials funcionen com a termòmetre i com a acceleradors: assenyalen allò que les institucions no volen veure i fan que ignorar-ho tingui un cost.

Ara bé, perquè la protesta esdevingui canvi cal que passi del carrer a la política, a les lleis i als pressupostos. Això exigeix organització, aliances i paciència, i en alguns casos també una part de sort en l'oportunitat política. Sense aquest pas, l'energia es dissipa; amb ell, canvia el país.

Bibliografia i fonts

Les xifres d'assistència a les manifestacions són les que publiquen els mitjans citats; quan divergeixen, s'indiquen les de la policia i les dels organitzadors.

Teoria dels moviments socials i resistència civil

• Castells, Manuel (2012).Networks of Outrage and Hope: Social Movements in the Internet Age. Cambridge: Polity.
• Chenoweth, Erica (2020). «The Future of Nonviolent Resistance». Journal of Democracy, 31(3), 69-84.
• Chenoweth, Erica; Stephan, Maria J. (2011). Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict. Nova York: Columbia University Press.
• Garton Ash, Timothy (1990). The Magic Lantern: The Revolution of '89 Witnessed in Warsaw, Budapest, Berlin, and Prague. Nova York: Random House.
• McAdam, Doug (1982). Political Process and the Development of Black Insurgency, 1930-1970. Chicago: University of Chicago Press.
• Tarrow, Sidney (2011). Power in Movement: Social Movements and Contentious Politics (3a ed.). Cambridge: Cambridge University Press.
• Tilly, Charles (2004). Social Movements, 1768-2004. Boulder: Paradigm Publishers.
• Tufekci, Zeynep (2017). Twitter and Tear Gas: The Power and Fragility of Networked Protest. New Haven: Yale University Press.

Espanya i Balears

• Domènech Sampere, Xavier (2008). Clase obrera, antifranquismo y cambio político: pequeños grandes cambios, 1956-1969. Madrid: Los Libros de la Catarata.
• Flesher Fominaya, Cristina (2020). Democracy Reloaded: Inside Spain's Political Laboratory from 15-M to Podemos. Nova York: Oxford University Press.
• Mayol Arbona, Gabriel (2021). En defensa de la terra. Mobilitzacions exologistes a Mallorca (1983-2017).
• Serra Busquets, Sebastià i Nigorra Vaquer, Paula -coord- (2021). Les mobilitzacions per a la protecció del medi ambient a les Illes Balears (1991-2002)
• Ysàs, Pere (2004). Disidencia y subversión: la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975. Barcelona: Crítica.

Articles de premsa

• Ara Balears. «La pionera lluita ecologista de Menorca». arabalears.cat
• Govern de les Illes Balears. «Parc Natural de sa Dragonera». Espais naturals protegits. caib.es. Vegeu també el Decret 7/1995, de 26 de gener, pel qual es declara el Parc Natural de sa Dragonera.
• El Temps (gener de 2003). «Sa Dragonera com a símbol», núm. 970, p. 63. eltemps.cat
• El Temps (juliol de 2007). «Trenta anys d'ecologisme a les Balears», núm. 1205, p. 58-59. eltemps.cat
• El Temps (8 d'octubre de 2013). Reportatge sobre la vaga indefinida i la manifestació contra el TIL, núm. 1530, p. 26-27. eltemps.cat
• 3Cat (2013). «La marea verda en suport a la vaga indefinida dels mestres contra el decret de trilingüisme de Bauzá supera totes les previsions». 3cat.cat
• 3Cat (2024). «La manifestació "Menys turisme, més vida" desborda el centre de Palma». 3cat.cat
• El Español (27 de juliol de 2026). «"No caben más turistas": Mallorca pide que se limiten los visitantes a la isla en una multitudinaria manifestación». elespanol.com
• Menorca.info (12 de juny de 2026). «Contra la masificación». menorca.info