Obre l’armari. Segur que hi tens un parell de texans (o uns quants). Són còmodes, van amb tot i, reconeguem-ho, ens salven la vida qualsevol matí de mandra. Però, t’has parat mai a pensar d’on ve aquesta peça de roba tan universal? Doncs resulta que, molt abans de ser el rei de l’armari, el denim va veure la llum entre la suor, la pols i la febre de l’or del segle XIX.

Abans que els pantalons texans o texans fossin blaus, i abans fins i tot que fossin pantalons, es donava el nom de “jeans” a una tela de cotó tipus sarga, utilitzada per confeccionar robes de treball resistents. Aquest teixit es fabricava a la ciutat italiana de Gènova, anomenada pels francesos Gens, d’on ve el posterior nom de jeans.

L’anècdota: Una armadura per a miners

No obstant això, l’origen dels pantalons texans és la història d’un jove sastre immigrant, anomenat Levi Strauss. Ens situem a la Califòrnia de 1850. Milers de persones viatgen cap a l’oest dels Estats Units amb l’esperança de fer-se rics buscant or. El treball a les mines és brutal i la roba normal s’estripa a la mínima.

Quan Strauss va arribar a San Francisco durant la febre de l’or, en la dècada de 1850, es va dedicar a vendre la lona que era utilitzada per fabricar les tendes i els tendals de les carretes.

Ben aviat va observar que els miners destrossaven en molt poc temps els seus pantalons, per la qual cosa Strauss va confeccionar uns nous pantalons utilitzant una gruixuda tela de lona. Encara que eren aspres i rígids, aquests pantalons varen demostrar ser tan resistents que Strauss es va veure molt sol·licitat com sastre.

Cap a l’any 1860, va substituir la lona per una tela més suau fabricada a Nimes, França. A Amèrica el nom d’aquest teixit es pronunciava “denim”, i Strauss va descobrir que tenyint d’un blau indi els pantalons (originàriament de color neutre) augmentava de manera considerable la
seva popularitat, ja que les taques que queien es veien menys. Per aconseguir un còmode ajust, els texans remullaven en un abeurador de cavalls els pantalons de Strauss i després els deixaven eixugar al sol, perquè encollissin i quedassin a la mesura.

Però si bé aquests pantalons de sarga eren molt resistents a les estirades, els miners es queixaven que el pes de les eines sovint obria les costures en les butxaques. Bono idò un dels clients de Levi Strauss, un sastre que li comprava rotllos de tela anomenat Jacob Davis, cansat de comprar tela per apedaçar els texans trencats, va pensar a reforçar-los amb reblons de coure
en alguns punts d’especial tensió, com ara els extrems de les butxaques o la base de la bragueta per evitar que es descosís la costura de l’entrecuix quan el miner treballava acotat.

Com Jacobs no tenia doblers per patentar la idea, li va proposar a Levi fer negocis junts. Levi va acceptar i el 20 de maig de 1873 van rebre la patent i va néixer el jean tal com ho coneixem.

No obstant això aquest rebló en l’entrecuix va generar un altre tipus de queixa. Els miners, que prescindien de tota roba interior, descobriren que quan s’acotaven massa prop d’un foc de campament, el rebló s’escalfava fins al punt d’ocasionar una dolorosa cremada. Si els texans ja de per si cremen al costat del foc el rebló de coure devia cremar encara més, amb la
qual cosa , el rebló de l’entrecuix va ser abandonat.

Els reblons de les butxaques es van mantenir fins a l’any 1935, data en què es van formular queixes de molt diferent índole. Eren molts els nins que en tot el país portaven pantalons texans per anar a l’escola, i les autoritats docents van informar que els reblons de la butxaca posterior esgarrapaven i espatllaven irremeiablement els bancs i pupitres de fusta. Així doncs, els
reblons de butxaques també van ser abandonats.

Els texans, estrictament utilitaris, es van convertir per primera vegada en una peça de moda l’any 1935, quan va aparèixer “un anunci en la revista “Vogue”. Representava a dues dones de l’alta societat abillades amb ben ajustats texans, i pregonava una tendència anomenada “chic de l’Oest”.

La roba dels «delinqüents»

Fins aquí, tot normal: roba de treball. Però als anys 50 tot va canviar gràcies a Hollywood. Actors rebels com Marlon Brando (a The Wild One) o James Dean (a Rebel sense causa) van començar a portar texans a la gran pantalla combinats amb jaquetes de cuir i samarretes blanques.

Als Estats Units fou en la dècada dels 50, quan els joves i adolescents varen començar a posar-se jeans com forma subtil de protesta contra el conformisme. El fet es va considerar una provocació; per exemple en alguns cines no es permetia entrar a qui vestís amb jeans. En canvi a la dècada dels 60 els texans varen guanyar una gran acceptació fins que a la dècada dels 70 es van popularitzar fins al punt de començar a usar-se en peces d’alta costura.

El resultat? Un boom absolut entre els adolescents, que van adoptar els pantalons com el seu uniforme de rebel·lia contra el món dels adults. La bogeria va ser tal que molts instituts dels EUA van prohibir anar a classe amb texans. Es considerava una provocació, «roba de delinqüents» i una falta de respecte absoluta a l’autoritat. T’imagines que avui et prohibissin l’entrada a l’institut per portar uns jeans?

Del tall d’un miner al ‘postureig’ de marca

Aquesta història ens demostra com la roba mai és només roba; és identitat i protesta. Un objecte que va néixer per costar pocs cèntims i aguantar el fang d’una mina avui es ven a les passarel·les de París per centenars (o milers) d’euros.

Hem passat de la necessitat obrera al pur postureig i disseny. Com pot ser que una peça que simbolitzava la revolta juvenil ara sigui el negoci multimilionari de les grans marques? La pròxima vegada que et posis els teus pantalons preferits, recorda que portes a sobre una armadura de miner que va fer tremolar els directors d’institut del segle passat.