Imagineu-vos la situació: sou l’home més poderós d’Europa, heu guanyat pràcticament totes les batalles i, finalment, desprès d’una campanya extenuant, el vostre exèrcit entra a la capital històrica del vostre major enemic. Això és exactament el que va viure Napoleó Bonaparte el 14 de setembre de 1812 quan va trepitjar Moscou. Però el que l’emperador francès esperava que fos el triomf definitiu de la seva Grande Armée es va convertir, en qüestió d’hores, en el pitjor dels seus malsons. Moscou va començar a cremar.

El parany d’una ciutat fantasma

Dies abans, la sagnant batalla de Borodino havia deixat el camí lliure als francesos. Napoleó pensava que, en conquerir la ciutat, el tsar Alexandre I de Rússia demanaria la pau immediatament. Però en entrar-hi aquell 14 de setembre, els soldats francesos es van trobar amb un paisatge desolador: una ciutat pràcticament buida. El governador de Moscou, el comte Fiódor Rostoptxín, havia ordenat l’evacuació total de la població Civil, dels subministraments i, el més important, dels bombers i les bombes d’aigua.

L’exèrcit napoleònic s’havia instal·lat en una ciutat fantasma, disposat a saquejar-la i descansar. No obstant això, aquella mateixa nit, van començar a brollar focus d’incendi per diferents punts de la ciutat. El que al principi semblaven accidents fruit de la negligència dels soldats va resultar ser un pla fredament calculat.

La política de la «terra cremada»

L’incendi, alimentat per forts vents, es va descontrolar ràpidament durant els tres dies següents. Moscou, construïda majoritàriament de fusta, va cremar com una caixa de llumins. Es calcula que les tres quartes parts de la ciutat van quedar completament reduïdes a cendres. El mateix Napoleó va haver de fugir a corre-cuita del Kremlin per salvar la vida, contemplant el foc des de la distància.

Qui havia calat foc a la ciutat? Tot i que les autoritats russes van acusar inicialment els francesos, la realitat és que va ser una acció desesperada i patriòtica de la resistència russa: la màxima expressió de la tàctica de la «terra cremada». Si l’enemic no té on aixoplugar-se ni què menjar, l’enemic està condemnat.

El principi de la fi de Napoleó

L’estratègia russa va funcionar a la perfecció. Napoleó es va quedar atrapat en una ciutat en runes, sense que el tsar respongués a les seves cartes de pau. Amb l’arribada del gèlid hivern rus a la vora, la manca de provisions i un exèrcit desmoralitzat pel saqueig i el foc, l’emperador no va tenir més remei que ordenar la retirada un mes més tard, a l’octubre.

Aquella retirada de Moscou es va transformar en una autèntica tragèdia humana per a les tropes franceses, delmada pel fred, la fam i els atacs dels cosacs. L’incendi del 14 de setembre no només va destruir una ciutat; va cremar el mite de la invencibilitat de Napoleó i va marcar l’inici del col·lapse del seu imperi a Europa. Un recordatori històric de fins on pot arribar un poble per defensar el seu territori.