De 7.943 euros de mitjana estatal a 12.484 del País Basc i 5.607 de Madrid: l’escola pública espanyola és, segons on has nascut, un sistema amb recursos molt desiguals. Les Illes Balears, enmig d’aquesta bretxa.

Si l’educació és la inversió més rentable que pot fer una societat, no tots els infants d’Espanya es beneficien de la mateixa aposta. La quantitat que les administracions destinen per alumne matriculat en ensenyament no universitari varia de manera dramàtica d’una comunitat autònoma a l’altra: entre el territori que més hi inverteix i el que menys, la diferència supera els 6.800 euros per nen i any. No és un detall tècnic. És la mesura d’una desigualtat estructural que determina la qualitat de l’educació que reben milions d’infants.

El Sistema Estatal de Indicadores de la Educación (SEIE), publicat pel Ministeri d’Educació, és el baròmetre oficial que mesura any rere any aquesta realitat. L’edició de 2026, la més recent, confirma les tendències de fons: Espanya ha incrementat el seu pressupost educatiu fins a màxims històrics, però les diferències entre comunitats autònomes no s’han reduït —de fet, s’han ampliat.

El debat sobre la despesa en educació a Espanya no pot abordar-se de manera uniforme. L’anàlisi de les dades públiques obertes que publiquen el Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i organismes de recerca com l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie) revela una realitat caracteritzada per la desigualtat territorial, el pes creixent de la despesa de les famílies i reptes estructurals singulars en territoris com les Illes Balears.

1. Un rècord que amaga la disparitat

L’any 2024, el conjunt de les administracions públiques espanyoles va destinar 71.348,8 milions d’euros a educació, la xifra més alta de la sèrie històrica. Representa un increment del 4,8% respecte a l’any anterior. El 88,8% d’aquest pressupost correspon a les administracions educatives —el ministeri i les conselleries autonòmiques— mentre que la resta prové d’altres administracions.

Però els percentatges globals dilueixen el que importa quan parlem d’equitat: la quantitat concreta que l’Estat destina, en mitjana, per cada alumne matriculat en l’escola pública no universitària. Segons el SEIE 2026, aquella mitjana nacional se situa en 7.943 euros per alumne i any. Un increment significatiu respecte als 6.540 euros registrats el 2020, i del 33,1% acumulat entre 2018 i 2023.

La paradoxa és que aquest creixement, lluny de tancar la bretxa territorial, no ha reduït les diferències entre territoris de manera substancial. La investigació de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie) és contundent: la diferència entre la comunitat que més i la que menys inverteix per alumne s’ha duplicat des de l’any 2000.

2. Quant costa educar un alumne a Espanya?

La resposta depèn de si analitzem la inversió pública (fons que destina l’Administració per cada plaça) o la despesa privada (l’import directe que assumeixen les famílies per escolaritzar els seus fills).

• Despesa pública per alumne: Segons l’estudi de l’Ivie sobre dades oficials del Ministeri d’Educació, la mitjana nacional de la inversió pública per alumne se situa al voltant dels 7.400 € anuals en l’educació reglada no universitària.
• Despesa directa de les famílies: La darrera Enquesta sobre la Despesa dels Llars en Educació de l’INE assenyala que les famílies espanyoles gasten de mitjana uns 2.056 € per estudiant i curs. Aquesta xifra varia notablement segons la titularitat del centre:
  • Escola pública: ~837 € per alumne/curs (material, sortides, menjador, activitats).
  • Escola concertada: ~1.604 € per alumne/curs.
  • Escola privada: Més de 3.000 € per alumne/curs.

3. Comparativa entre CCAA: la bretxa de la inversió pública

La descentralització de les competències educatives ha generat una disparitat notable entre comunitats autònomes. La diferència entre la regió que més inverteix per alumne i la que menys supera els 3.700 € anuals, una bretxa que s’ha duplicat des dels anys 2000.

A continuació es presenta una taula comparativa detallada de la inversió pública en educació per alumne en els ensenyaments no universitaris entre les Comunitats Autònomes d’Espanya, basada en les darreres dades consolidades publicades pel Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports (Estadística del Gasto Público en Educación).

Taula comparativa: Inversió pública anual per alumne (no universitari)

Comunitat Autònoma	Inversió mitjana per alumne (€/any)	Principals factors estructurals i condicionants
País Basc	12.484 €	Règim foral, ràtios baixes per aula i elevat complement salarial docent.
Comunitat Foral de Navarra	9.991 €	Autonomia financera (règim foral), alta inversió en xarxa pública i suport al medi rural.
Cantàbria	9.314 €	Orografia complexa, baixa densitat de població i cost de transport escolar adaptat.
Principat d’Astúries	9.062 €	Envelliment demogràfic, baixa natalitat i manteniment d’aules rurals amb pocs alumnes.
Castella i Lleó	8.490 €	Alta dispersió territorial; la xarxa d’escola rural fa pujar la despesa per alumne.
Galicia	8.240 €	Alta dispersió territorial; la xarxa d’escola rural fa pujar la despesa per alumne.
MITJANA ESTATAL	7.943 €	Referent del conjunt del sistema educatiu espanyol.
Aragó	7.870 €	Despoblació a zones com Terol i Osca, obligant a mantenir escoles amb ràtios molt baixes.
Canàries	7.490 €	Condicionada per la insularitat i un menor percentatge del PIB destinat a educació.
Catalunya	7.240 €	Volum elevat d’alumnat, alta concentració urbana i fort pes de la xarxa concertada.
Illes Balears	6.980 €	Alt creixement demogràfic, sobrecost de la insularitat i dificultat de coberta de plantilles.
La Rioja	6.890 €	Dimensió reduïda de la comunitat que permet una major ràtio d’inversió per estudiant.
Andalusia	6.740 €	La comunitat amb més volum d’alumnes; l’efecte escala redueix el cost mitjà per alumne.
Extremadura	6.610 €	Gran extensió geogràfica, alt pes de la xarxa pública i serveis d’autobús i menjador.
Regió de Múrcia	6.010 €	Elevada ràtio d’alumnes per aula i menor despesa en despeses de funcionament indirectes.
Comunitat Valenciana	5.750  €	Nivell d’inversió alineat amb la mitjana estatal; fort augment de plantilla en els darrers anys.
Castella-la Manxa	5.910 €	Afectada pel model de finançament autonòmic general tot i la dispersió geogràfica.
Comunitat de Madrid	5.607 €	Menor despesa pública per alumne per l’elevada concentració d’alumnat a la concertada/privada.

El lideratge del País Basc i Navarra en el rànquing d’inversió educativa no és aleatori. Ambdues comunitats gaudeixen d’un règim foral de concert econòmic que els permet recaptar els seus propis impostos i negociar amb l’Estat central un «cupo» anual, és a dir, la part que transfereixen al govern central per sufragar les despeses comunes. Aquesta autonomia fiscal els atorga un marge pressupostari molt superior al de les comunitats de règim comú.

El País Basc va tancar el 2023 amb un gast per alumne de 12.484 euros, quasi el doble de la mitjana estatal. Navarra, amb 9.991 euros per alumne, és la segona comunitat i supera en quasi 2.000 euros la mitjana nacional. Per posar-ho en perspectiva: un alumne de Vitòria rep, al llarg dels deu cursos d’educació obligatòria, al voltant de 46.000 euros més d’inversió pública que un alumne de Madrid.

El cas de la Comunitat de Madrid és paradigmàtic. Malgrat ser la tercera comunitat en termes de gast absolut en educació —superada només per Andalusia i Catalunya—, ocupa el darrer lloc del rànquing en gast per alumne: 5.607 euros, molt per sota de la mitjana estatal. La raó és, en part, la seva gran població escolar, però els experts apunten també a una decisió política deliberada que prioritza la concertació sobre la inversió en l’escola pública.

Madrid és la comunitat que dedica un percentatge més alt del seu gast educatiu a la universitat (28,3%), mentre que les etapes obligatòries —on el dret a l’educació és més determinant— reben proporcionalment menys recursos. En paral·lel, dedica el 19,3% del seu pressupost educatiu a centres privats concertats, la qual cosa, sumada a la inversió del País Basc (25,5%) i les Balears (19,6%), situa aquestes tres comunitats com les que més pressupost públic canalitzen cap a l’ensenyament privat.

Entre les claus per comprendre les diferències territorials destaquen:

• Priorització política: La proporció d’ingressos autonòmics destinats a educació varia entre el 20% i el 30% segons el govern regional.
• Insularitat i creixement demogràfic (El cas de les Illes Balears): Les Illes Balears pateixen una doble pressió: d’una banda, un creixement continuat de la població escolaritzada que dilueix la inversió global, i de l’altra, els sobrecostos derivats de la insularitat (dificultat per a cobrir places docents, habitatge i transport de materials).
• Règim de Finançament (Foral vs. Comú): El País Basc i Navarra disposen d’eines financeres pròpies que els permeten destinar un percentatge superior del seu Pressupost a l’educació pública.
• Geografia i demografia: La dispersió de la població a comunitats com Galícia, Astúries o Castella i Lleó obliga a mantenir escoles rurals obertes (de vegades amb menys de 5 o 6 alumnes), el que fa augmentar exponencialment el cost per plaça escolar.
• Model de xarxa educativa: Comunitats com la Comunitat de Madrid o Catalunya presenten un percentatge molt elevat d’alumnat a la xarxa privada-concertada. Com que la concertada rep menys fons públics directes per alumne que la pública pura, la mitjana global de despesa pública per estudiant en aquestes regions disminueix notablement.

4. Bretxa entre escola pública i escola concertada

A Espanya, la diferència de finançament públic entre la xarxa pública i la concertada és estructural: l’Estat inverteix, de mitjana, un 50% menys per cada alumne escolaritzat en un centre concertat que en un de públic.

Aquesta diferència de recursos s’explica principalment per l’abast dels fons públics que rep cada tipus de centre, l’estructura de costos i el cobrament de quotes a les famílies.

4.1 La comparativa de xifres (Inversió pública directa)

Segons les dades del Ministeri d’Educació i de l’Enquesta sobre el Finançament de l’Ensenyament Privat de l’INE:

• Escola Pública: L’Administració destina de mitjana uns 6.000 € – 6.500 € anuals per alumne (en ensenyaments no universitaris).
• Escola Concertada: La subvenció pública mitjana (concert) se situa entorn dels 2.800 € – 3.200 € anuals per alumne.

Proporció pressupostària: Encara que l’educació concertada acull aproximadament el 25% de l’alumnat no universitari d’Espanya, només rep un 12% – 13% del pressupost públic total d’educació.

Les Illes Balears destinen el 19,6% de la despesa educativa pública a centres privats concertats (202,6 milions d’euros), la tercera proporció més alta de l’Estat, per darrere del País Basc (25,5%) i Madrid (19,3%). Aquesta xifra és rellevant perquè l’alumnat estranger i amb necessitats educatives especials es concentra majoritàriament en centres públics, que han d’absorbir la diversitat amb menys recursos per capita que la concertada.

4.2 Què cobreix (i què no cobreix) el finançament en cada xarxa?

La diferència de cost no implica directament que l’escola pública sigui «més cara» o menys eficient, sinó que cadascuna cobreix serveis i assumptes estructurals diferents:

Concepte	Escola Pública	Escola Concertada
Salaris docents	Coberts al 100% per l’Administració públicament.	Coberts per l’Administració via pagament delegat (segons taules del concert).
Despeses de funcionament	Manteniment, subministraments i equipament assumits per l’Estat o ajuntaments.	Mòdul de despeses generals molt reduït (sovint considerat deficient pels centres).
Infraestructures / Obres	Finançades íntegrament per l’Administració pública.	No subvencionades. L’edifici i les grans reformes són propietat i responsabilitat de la titularitat privada.
Atenció a la diversitat / NIVE	Proporció més elevada d’alumnat vulnerable o amb necessitats especials, amb més personal de suport.	Menor proporció mitjana d’alumnat vulnerable, tot i que en augment.
Escola Rural	Manteniment d’aules en pobles petits amb 4-8 alumnes (molt elevat cost per plaça).	Inexistent; concentrada quasi exclusivament en entorns urbans o periurbans.

4.3 Com es cobreix la diferència? Les quotes de les famílies

A causa de la diferència entre el concert públic i el cost real del funcionament del centre, la majoria de centres concertats recorren a les quotes familiars:

1. Quotes «voluntàries» o de funcionament: Un estudi recent d’EsadeEcPol assenyala que prop del 80%-90% dels centres concertats en grans ciutats cobren una quota mensual (que oscil·la de mitjana entre els 600 € i més de 1.500 € anuals per alumne, segons la comunitat autònoma).
2. Serveis complementaris: Menjador, transport, extraescolars i hores lectives addicionals (projectes propis de centre) completen el finançament d’aquests centres.

Aquesta escletxa es resumeix de la següent forma:

• Per a l’Estat: Un alumne en la concertada suposa aproximadament la meitat de despesa pública directa que un en la pública, ja que no n’assumeix les infraestructures, la gestió indirecta ni els costos derivats de la dispersió geogràfica (escola rural).
• Per a les famílies: Estudiar a la concertada requereix un copagament privat per finançar el desfasament del mòdul del concert, mentre que l’escola pública és d’accés gratuït en les etapes obligatòries.

5. El cas de les Illes Balears: insularitat i alt cost de vida.

Les Illes Balears representen un cas singular i fins a cert punt paradoxal dins del panorama educatiu estatal. La comunitat inverteix per damunt de la mitjana nacional en ensenyament no universitari —una posició que podria semblar confortable—, però els seus indicadors de resultats escolars no acompanyen aquella inversió. La AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) ho ha diagnosticat amb claredat: la despesa actual per alumne de les Illes Balears en educació no universitària supera el promig nacional, però els resultats educatius es troben lleugerament per davall.

La Conselleria d’Educació destina el 9,8% del pressupost a l’ensenyament universitari, la proporció més baixa de totes les comunitats autònomes. En canvi, les etapes obligatòries —Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat— absorbeixen el gruix dels recursos, una aposta clara per les etapes formatives bàsiques.

La xifra que explica bona part dels reptes estructurals de l’educació balear és aquell 18,3% d’alumnat estranger en l’any 2023–2024, la taxa estatal més elevada amb diferència, un 50% per damunt de la mitjana espanyola. Una xifra en creixement continuat des del curs 2017–2018, que pressiona els centres públics —on es concentra pràcticament tot aquest alumnat— i exigeix recursos addicionals per a l’acollida, el suport lingüístic i l’atenció a la diversitat.

5.1. Inversió pública per sota de la mitjana i infrafinançament

Malgrat ser una de les comunitats que més aporta al PIB estatal per càpita, la inversió pública per alumne a les Illes Balears se situa tradicionalment a la zona mitjana-baixa de la taula estatal (entorn dels 6.500 € – 6.900 €), lluny de les xifres del nord del país. Segons les dades del Ministeri d’Educació, Balears és una de les comunitats que dedica un menor percentatge del seu pressupost executat a l’ensenyament superior o universitari, concentrant els seus recursos principals en l’educació infantil, primària i secundària.

5.2. El pes de la insularitat i el creixement demogràfic

L’arxipèlag s’enfronta a desafiaments únics que no afecten la península:

• Sobrecost per insularitat: El cost de construcció, equipament i manteniment de les infraestructures escolars és més elevat a causa del transport de materials i la insularitat.
• Pressió demogràfica i mobilitat de la matrícula: Balears ha experimentat un creixement continuat de la població escolar, la qual cosa obliga a un esforç constant de creació de noves places i a gestionar un elevat percentatge d’alumnat d’incorporació tardana o amb necessitats de suport lingüístic.
• Dificultat per fidelitzar professorat: L’alt cost de l’habitatge a Eivissa, Formentera i Mallorca fa que molts docents renunciïn a les seves places, generant una alta interinitat i rotació que afecta la continuïtat dels projectes educatius.

5.3. La despesa de les famílies balears

Segons l’Enquesta de Despesa de les Llars de l’INE, la despesa mitjana directa que les famílies balears realitzen en educació ronda els 1.293 € per estudiant. Aquesta xifra s’eleva en l’educació primària (1.656 €) respecte a la secundària (1.037 €) a causa dels serveis d’acollida, menjador i activitats complementàries.

5.4. Resultats acadèmics baixos

Les Illes Balears, en l’edició PISA 2025 —publicada per l’OCDE el 8 de setembre de 2026—, han obtingut els seus pitjors resultats històrics en les tres competències avaluades, situant-se entre les cinc comunitats autònomes amb menors puntuacions en Matemàtiques, Lectura i Ciències. En Lectura, la davallada és especialment greu: de 472 punts el 2022 a 441 el 2025, una pèrdua de 31 punts que equival, segons els barems de l’OCDE, a pràcticament un curs acadèmic sencer. En Matemàtiques es passa de 471 a 449 punts, i en Ciències, de 480 a 471.

En totes tres matèries les Balears queden per davall de la mitjana estatal (451, 457 i 477 punts respectivament), per davall de la mitjana de la Unió Europea i per davall de la mitjana de l’OCDE. Dins el rànquing autonòmic, en Matemàtiques només superen Múrcia, Canàries, Andalusia, la Comunitat Valenciana, Ceuta i Melilla. El conseller d’Educació, Antoni Vera, ha assenyalat que les Illes Balears són «la comunitat autònoma amb un percentatge més elevat d’alumnat estranger, que se situa en el 19%», com a element explicatiu dels resultats.

Una dada addicional preocupant apareix en el mateix informe: el 24,8% de l’alumnat balear ha repetit curs. A l’escola pública, la xifra s’enfila fins al 29,8% —pràcticament tres de cada deu alumnes—, molt per damunt de la mitjana estatal i de l’OCDE, i un indicador que reflecteix el grau de desconnexió entre el sistema i una part significativa de l’alumnat. Igualment significatiu és que les Balears siguin la comunitat autònoma amb el menor índex de sentit de pertinença escolar: els alumnes se senten menys vinculats al seu centre que en qualsevol altre territori de l’Estat.

L’informe del grup d’experts encarregat per la Conselleria d’Educació (juliol de 2024) havia identificat un factor estructural determinant: el 3,4% de l’alumnat s’incorpora als centres de manera tardana en cada curs escolar. Trenta centres arriben a incrementar la matrícula inicial en més d’un 10%, dels quals 28 són públics. Aquesta incorporació tardana, concentrada en centres públics, és un indicador directe dels efectes del turisme i la mobilitat laboral estacional sobre el sistema educatiu, i explica, almenys en part, per què els recursos no es tradueixen en rendiment.

6. Més doblers, pitjors resultats: Espanya i el mirall de PISA 2025

Si la bretxa territorial de finançament és el primer escàndol del sistema educatiu espanyol, el segon és de naturalesa diferent i potser més desconcertant: Espanya ha incrementat el seu gast en educació fins a màxims històrics i, al mateix temps, ha obtingut els seus pitjors resultats de la història a PISA. L’informe publicat per l’OCDE el 8 de setembre de 2026 és, en paraules d’Euronews, «demoledor»: els alumnes espanyols de 15 i 16 anys obtenen 477 punts en Ciències, 451 en Lectura i 457 en Matemàtiques, les tres pitjors puntuacions des que Espanya participa en l’avaluació, l’any 2000.

El deteriorament és especialment preocupant perquè ja no es pot explicar únicament per la pandèmia. La davallada prové de molt abans de la covid i s’ha accelerat en els darrers anys. Prop d’un de cada tres alumnes espanyols no arriba al nivell mínim de competència en Lectura i Matemàtiques, mentre que tan sols el 2% assoleix els nivells d’excel·lència. El retrocés existeix en altres països desenvolupats, però Espanya ha empitjorat més que la mitjana de l’OCDE en aspectes essencials.

La coïncidència temporal amb la implantació completa de la LOMLOE —la llei educativa aprovada a finals de 2020— ha centrat bona part del debat polític en si la reforma legislativa n’és la causa. L’OCDE adverteix, però, que reduir el fenomen a una sola variable seria simplificar en excés. Els tècnics apunten a factors més amplis: el consum excessiu de pantalles i la transformació dels hàbits d’atenció d’una generació que processa la informació d’una manera diferent, la pèrdua de comprensió lectora associada a la lectura fragmentada, i un menor acompanyament familiar en l’aprenentatge.

«El missatge que deixa PISA 2025 és difícil de suavitzar: Espanya no només continua perdent nivell educatiu, sinó que el deteriorament s’accelera precisament en les capacitats més bàsiques per aprendre: llegir, comprendre, raonar i resoldre problemes.»Catnoticias · 8 de setembre de 2026

En aquest context, la paradoxa del sistema educatiu espanyol queda formulada amb tota la seva cruesa: mai s’hi ha gastat tant, i mai els resultats han estat tan baixos. Això no invalida l’argument que la inversió importa —sí que importa, i la desigualtat territorial és real i injusta—, però obliga a anar més lluny i preguntar-se si els diners s’estan distribuint bé, si les reformes curriculars van en la direcció correcta i si la pressió social, tecnològica i laboral sobre les famílies no s’està menjant qualsevol millora que el sistema pugui produir des de dins.

Una dada del propi informe de l’OCDE mereix una nota positiva: l’alumnat espanyol mostra nivells de perseverança davant l’aprenentatge superiors a la mitjana de l’OCDE (0,26 enfront de 0), i una curiositat vers les ciències per damunt de la mitjana europea. No és poc, en un moment de resultats tan decebedors. Però la perseverança sense eines és, en educació com en tants d’altres àmbits, un esforç que no es converteix en resultats.

Un sistema de finançament que perpetua la desigualtat

El debat sobre l’equitat educativa a Espanya és, en el fons, un debat sobre el model de finançament autonòmic. Les comunitats forals (País Basc i Navarra) compten amb un sistema propi que els garanteix una autonomia fiscal sense parangó. Les comunitats de règim comú depenen d’un sistema de finançament que l’Estat espanyol porta una dècada sense reformar i que, per a diverses comunitats —la Comunitat Valenciana i Múrcia en solen ser els exemples més citats—, genera una situació d’infrafinançament crònic.

Les dades del SEIE 2026 confirmen que l’increment del 33,1% en el gast per alumne registrat entre 2018 i 2023 ha estat desigual. Les comunitats on més ha crescut han estat Canàries, Andalusia i Catalunya, totes elles partint de posicions baixes en el rànquing. Les Illes Balears han incrementat el gast en un 26% en el mateix període, un creixement notable que, tot i així, no les ha situat al capdavant de la inversió per alumne.

El debat de fons és si l’escola pública espanyola pot garantir el dret constitucional a l’educació en condicions d’igualtat quan la inversió per alumne varia de manera tan significativa en funció del lloc de naixement. Un infant del País Basc rep, del sistema públic, una inversió anual que dobla la d’un infant de Madrid. Amb aquest diferencial, parlar d’igualtat d’oportunitats és, quan menys, una simplificació.

El repte balear: més alumnes, més diversitat, més recursos

Les dades públiques evidencien que el cost real de l’ensenyament obligatori a Espanya no és homogeni ni es limita al que reflecteix el pressupost públic.

Les Illes Balears han fet un esforç pressupostari real en els darrers anys. El pressupost de la Conselleria d’Educació ha passat d’uns 1.258 milions el 2023 a 1.352,7 milions el 2024, un increment del 7,5% en un sol exercici. Aquest creixement inclou la consolidació de la gratuïtat de tota l’etapa d’educació infantil (0 a 3 anys), que suposa una aportació de 51 milions, i una aposta per la millora de les condicions laborals del professorat (30,5 milions addicionals).

Però les Balears s’enfronten a reptes que cap altre territori de l’Estat afronta en la mateixa mesura: la combinació de creixement demogràfic imparable, la taxa d’alumnat estranger més alta d’Espanya, la dispersió insular i un mercat laboral dominat per la temporalitat turística que impacta directament sobre la continuïtat escolar i la motivació educativa.

En aquest context, la pregunta no és si les Balears inverteixen prou en educació. La pregunta és si el model actual de finançament —i les decisions polítiques que se’n deriven— és l’adequat per a una comunitat que té característiques úniques i que, any rere any, rep una part desproporcionada dels reptes educatius d’Espanya sense comptar amb els mecanismes financers específics per afrontar-los.

L’educació és, al capdavall, la promesa que una societat fa als seus infants. A Espanya, aquesta promesa no pesa el mateix per a tothom. Fer-la equivalent és, primer que res, una qüestió de justícia. I, en el cas de les Illes Balears, és també una qüestió de supervivència del sistema educatiu públic davant una pressió que no s’atura.

Fonts

SEIE 2026 (Ministeri d’Educació, FP i Esports) · PISA 2025 (OCDE, 8/9/2026) · AIReF · Ivie · IAQSE · La Moncloa · Ara Balears · Diari de Balears · SIAU