Són vacances, ho sé, però donades alguns esdeveniments recents, no puc estar d’explicar les coses que passen des d’una perspectiva d’història del temps present.

Més de 50.000 persones han creuat en menys de 24 hores la frontera marítima de Ceuta. Però darrere les imatges dels espigons inundats de cossos, hi ha un escaquer de gas, arena i sobirania que Espanya porta dècades intentant no perdre.

La crisi d’avui: una nit que ha canviat Ceuta per sempre

El matí del 30 de juliol de 2026, Ceuta es va despertar amb una realitat sense precedents en la història recent d’Europa. Les primeres estimacions de les forces de seguretat situaven en més de 40.000 el nombre de persones que havien entrat a la ciutat autònoma espanyola en menys de vint-i-quatre hores, la majoria nedant al voltant de l’espigó fronterer o saltant les tanques de doble filferro que separen el territori espanyol del Marroc. Algunes fonts van elevar provisionalment la xifra a 50.000, tot i que no existeix a un recompte oficial consolidat.

Les conseqüències humanes van ser immediates i tràgiques. Almenys 79 persones han mort ofegades intentant bordejar a la neda l’espigó fronterer, en una escena que va omplir les portades del món i va situar Ceuta en el centre del debat europeu sobre migració i drets humans. La capacitat d’acollida de la ciutat —que compta amb uns 83.600 habitants— es trobava ja desbordada abans d’aquesta darrera onada. La Creu Roja, els serveis socials municipals i les forces de seguretat van treballar sense descans en condicions de saturació absoluta.

El president de Ceuta, Juan Vivas, va llançar un SOS al govern central, mentre el Ministeri de l’Interior espanyol anunciava protocols d’emergència i negociava amb Rabat la repatriació urgent d’una part dels nouvinguts. La Unió Europea va declarar que els controls de Schengen operaven amb normalitat i que no s’havien detectat fluxos significatius cap al continent, però la pressió política interna a Espanya s’havia disparat.

Per als partits de dretes, el Partit Popular va responsabilitzar el govern de Pedro Sánchez d’haver reaccionat tard i va vincular la crisi amb la política migratòria del govern. Vox va parlar directament d’«invasió» i va reclamar la mobilització de les forces armades. Des del govern espanyol, es va rebutjar qualsevol vinculació entre la crisi i la política de regularització d’estrangers, ja que cap dels migrants que han entrat poden collir-se al procés de regularització.

Memòria de les crisis. Ceuta i Melilla: un historial de fronteres obertes per càlcul

El que ha succeït a finals de juliol de 2026 no és un fenomen nou. La frontera sud d’Espanya ha estat escenari recurrent de crisis migratòries que, analitzades de prop, revelen gairebé sempre un component polític de fons. La geografia crea la tensió, però la política decideix quan s’obre el grifó migratori.

El patró repetit és revelador: els controls migratoris al Marroc no segueixen la lògica de la pressió demogràfica sinó la del calendari diplomàtic. Quan les relacions entre Rabat i Madrid s’escalfen, les fronteres es relaxen. Quan es normalitzen, els fluxos cauen. Experts i organitzacions de drets humans han documentat àmpliament aquest mecanisme de pressió.

El triangle diplomàtic. Espanya entre Rabat i Alger: un equilibri impossible sobre un mar de gas

Per entendre la crisi de 2026, cal fixar-se en un viatge que va passar gairebé desapercebut en la canícula de juliol. El 20 de juliol, Pedro Sánchez va volar directament des dels Estats Units —on havia assistit a la final del Mundial de futbol que Espanya va guanyar— fins a Alger. La pressa era significativa: en menys de setze hores, Sánchez va ser rebut pel president argelí Abdelmadjid Tebboune, li va regalar una samarreta de la selecció i va signar un acord polític de gran abast sobre energia.

Els detalls del pacte eren importants. Argèlia subministra ja al voltant del 34% del gas natural que importa Espanya, principalment a través del gasoducte Medgaz que connecta el jaciment d’Hassi R’Mel directament amb Almeria. El govern espanyol volia assegurar no només la continuïtat d’aquest flux sinó ampliar-lo, tant per gasoducte com en forma de gas natural liquat (GNL). A la delegació espanyola hi havia els directius de les quatre grans empreses del sector: Repsol, Naturgy, Moeve (l’antiga Cepsa) i Enagàs.

El problema és que Argèlia i el Marroc no tenen relacions diplomàtiques des del 2021 —l’any de l’anterior crisi de Ceuta—, quan Rabat va trencar els vincles per diferències sobre el Sàhara Occidental i el gasoducte Magrib-Europa que travessava el Marroc per arribar a Espanya va quedar tancat. Per al Marroc, qualsevol acostament entre Espanya i Alger és vist com una afronta directa, perquè implica que Madrid es permet jugar a dues bandes en un conflicte regional on Rabat exigeix lleialtat exclusiva.

Context energètic L’acord de gas és part d’una estratègia europea d’emergència. Des de la invasió russa d’Ucraïna el 2022, la Unió Europea ha accelerat la diversificació de les fonts de subministrament. El gas argelí, que arriba a la Península Ibèrica sense travessar el Mediterrani obert, és una de les apostes més segures geogràficament. Espanya actua aquí com a plataforma d’entrada d’energia cap al continent, un paper que reforça el seu pes dins la UE però que complica extraordinàriament la seva relació amb el Marroc.

El govern espanyol ha denegat de manera categòrica qualsevol vincle entre la visita a Alger i la crisi de Ceuta. El Ministeri d’Afers Exteriors ha insistit que les relacions amb el Marroc «travessen un dels millors moments» i que cap dels dos eixos afecta l’altre. Però el context diplomàtic dels darrers anys fa que qualsevol moviment d’Espanya entre Rabat i Alger sigui observat amb una atenció exquisida. No cal que hi hagi proves d’una represàlia directa: la simple percepció que Madrid s’ha acostat a l’enemic argelí podria ser suficient per provocar una relaxació calculada dels controls a la frontera de Ceuta.

Darrere tot plegat, hi ha una dependència estructural que cap govern espanyol ha resolt: la cooperació migratòria marroquina és indispensable, però el preu que Rabat cobra per aquesta cooperació és polític, i canvia constantment. Freedom House classifica el Marroc com a «parcialment lliure» amb 37 punts sobre 100, amb un fort predomini polític i econòmic de la monarquia. Delegar el control de la frontera sud d’Europa a un règim d’aquest tipus crea una dependència que els crítics consideren estructuralment insostenible.

El conflicte oblidat. El Sàhara Occidental: la pedra a la sabata de tot el Magrib

No es pot entendre la geopolítica del Marroc, ni per extensió les crisis de Ceuta i Melilla, sense passar per l’enigma del Sàhara Occidental: un territori del tamany de la Gran Bretanya al sud del Marroc, ric en fosfats i resources pesqueres, i que des del 1975 és el gran contenciós irresolt del Mediterrani occidental.

Quan Espanya va abandonar la seva colònia del Sàhara Occidental el 1975 —en plena agonia del franquisme i sota la pressió de la Marxa Verda organitzada pel rei Hassan II— va renunciar unilateralment a un territori que les Nacions Unides reconeixien com a pendent de descolonització. El Front Polisari, moviment d’alliberament nacional sahrauí fundat el 1973 i recolzat per Algèria, va proclamar el 1976 la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). La guerra contra el Marroc i Mauritània que va seguir va acabar amb la retirada mauritana el 1979 i amb la construcció per part del Marroc d’un mur de sorra i pedra de 2.700 quilòmetres que divideix el territori fins avui.

Des del 1991, la MINURSO —la missió de l’ONU per al referèndum al Sàhara Occidental— hauria d’haver organitzat una consulta d’autodeterminació. Més de tres dècades després, aquest referèndum no s’ha celebrat mai. Marroc ha refusat sistemàticament incloure la independència com a opció i ha qüestionat els criteris del cens electoral. El Polisari exigeix una consulta amb totes les opcions obertes. El bloqueig s’ha convertit en un estatus quo que beneficia Rabat, que consolida el seu control territorial mentre el temps passa.

La posició d’Espanya ha fet un gir radical. El 2022, el govern de Sánchez va comunicar al Marroc que donava suport al pla d’autonomia marroquès sobre el Sàhara Occidental —en la pràctica, la renúncia al referèndum d’autodeterminació— com a contrapartida per normalitzar les relacions bilaterals deteriorades per la crisi de Ceuta del 2021. Algèria, que sosté el Polisari i que veia en Espanya un aliat discret de les reivindicacions sahràuies, es va sentir traïda i va retirar el seu ambaixador de Madrid. El gasoducte Magrib-Europa, que travessava el Marroc, quedava tancat.

El gir de la UE el 2026. Al gener de 2026, la Unió Europea va alinear la seva posició amb la resolució 2797 del Consell de Seguretat de l’ONU, recolzant l’autonomia com a base de negociació. Human Rights Watch va alertar que aquest nou marc amenaçava de buidar de contingut el principi d’autodeterminació del poble sahrauí. Els campaments de refugiats de Tinduf, a Algèria, acollien desenes de milers de sahrauís en condicions cada cop més precàries. El referèndum, cinc decades després, continua sent una promesa incomplerta.

La paradoxa és que Espanya és, tècnicament, la potència administradora del Sàhara Occidental als ulls del dret internacional, perquè mai va transferir formalment la sobirania a cap altre Estat. Però ni els governs successius espanyols ni la comunitat internacional han volgut aprofundir en aquesta responsabilitat, perquè implicaria reobrir un contenciós que el Marroc ha tancat amb vint-i-set mil soldats i un mur de sorra. La crisi de Ceuta és, en part, una factura que Espanya paga per haver renunciat a les seves responsabilitats sobre el Sàhara sense exigir res a canvi.

Dret internacional. Per què Ceuta i Melilla no poden ser considerades, tècnicament, enclaves colonials

Cada vegada que esclata una crisi a Ceuta o Melilla, el Marroc treu a col·lació un argument que ressona entre una part de l’opinió pública internacional: que es tracta d’enclaves colonials que Espanya hauria de retornar, tal com ho va fer el Regne Unit amb Hong Kong. Però aquesta analogia, atractiva narrativament, no resisteix l’anàlisi jurídica ni la comparació històrica.

Ceuta va ser conquistada per Portugal el 1415, quan era un dels principals ports del món islàmic. En aquella data, no existia cap Estat marroquí modern: el que avui és el Marroc era un mosaic de sultanats, tribus i territoris amb fronteres canviants. El 1580, durant la Unió Ibèrica, la ciutat va passar a la corona espanyola. Quan Portugal va recuperar la independència el 1640, els habitants de Ceuta van decidir voluntàriament romandre sota sobirania hispànica —una decisió que va quedar reconeguda jurídicament pel Tractat de Lisboa de 1668. Melilla, per la seva banda, va ser presa per Castella el 1497, tan sols cinc anys després de la conquesta de Granada i dècades antes de qualsevol unitat política al Marroc que s’assembli a l’Estat modern.

El punt clau és aquest: ni Ceuta ni Melilla varen ser incorporades durant el Protectorat espanyol sobre el Marroc, establert el 1912, ni li van ser preses al Regne del Marroc quan va assolir la seva independència el 1956. Portaven segles essent part de la corona espanyola quan va néixer l’Estat marroquí modern. Comparat-ho amb el cas de Gibraltar, que el Regne Unit va obtenir per tractat el 1713 i que sí figura a la llista de l’ONU de territoris pendents de descolonització, la diferència és substancial.

La posició de les Nacions Unides. L’ONU no considera Ceuta ni Melilla com a colònies ni com a territoris pendents de descolonització. Per aquesta raó, mai van ser incorporades a la llista de territoris no autònoms de l’organisme. Els seus habitants posseeixen ciutadania espanyola plena, participen en eleccions municipals, nacionals i europees, i compten amb institucions pròpies d’autogovern des dels Estatuts d’Autonomia aprovats el 1995.

El govern marroquí, però, ho qüestiona des d’un angle diferent: sosté que l’antiguitat de la presència espanyola no elimina el caràcter colonial dels enclavaments i que la pertinença geogràfica, històrica i cultural de les ciutats al nord d’Àfrica justifica la seva restitució. Alguns historiadors comparteixen parcialment aquest argument: durant el Protectorat (1912–1956), Ceuta i Melilla van actuar efectivament com a bases administratives i militars del control colonial espanyol al Marroc, i no és casualitat que la Guerra Civil espanyola esclati el 1936 a partir d’un pronunciament militar a Melilla.

La postura legal espanyola té, però, un recolzament internacional sòlid que el Marroc no ha aconseguit erosionar en dècades de reivindicació diplomàtica. Espanya rebutja de pla qualsevol negociació sobre la sobirania d’ambdues ciutats i sosté que formen part integral del seu territori des de molt abans que existís el Marroc modern. La posició és coherent amb el dret internacional, però políticament incòmoda: situa Espanya en la posició d’haver de defensar dues ciutats africanes com a territori europeu en un món que cada vegada és més sensible a les narratives postcolonials.

Hi ha una última dimensió que rarament es menciona: el valor estratègic. Ceuta es troba davant de Gibraltar, en un dels corredors marítims més importants del planeta. Melilla limita amb la frontera entre el Marroc i Algèria. Ambdues serveixen com a bases militars, punts de vigilància marítima i centres de cooperació en seguretat. Per a l’OTAN i per a la UE, mantenir-ne el control no és una qüestió sentimental sinó d’interès estratègic de primer ordre.

Què pot passar als migrants: el Suprem, les devolucions en calent i els drets a la frontera

Quan desenes de milers de persones creuen una frontera en pocs hores, la primera pregunta que sorgeix és elemental: i ara, què els passa? La resposta no és senzilla, i el debat jurídic que l’envolta ha estat present en la crisi de Ceuta de 2026 amb una intensitat especial, perquè una sentència del Tribunal Suprem dictada tan sols un mes abans havia canviat les regles del joc.

El 29 de juny de 2026, la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem va dictar una sentència que va fixar una doctrina jurisprudencial clara: les anomenades «devolucions en calent» —el retorn immediat a la frontera sense cap procediment formal— no es poden aplicar als migrants que intenten entrar a Ceuta o Melilla nedant al mar. El cas concret era el d’un ciutadà algerià interceptat a alta mar el novembre del 2024 mentre intentava arribar nedant a Ceuta, i que va ser entregat a les autoritats marroquines sense cap tràmit. El Suprem va considerar que aquesta pràctica no es podia emparar en la llei.

La clau jurídica és en la Disposició Addicional Desena de la Llei d’Estrangeria, que permet el «rebuig en frontera» per a qui intenta creuar la línia fronteriza superant «elements de contenció fronterers». El Suprem va interpretar que els migrants que neden al mar no estan creuant cap element físic de contenció i, per tant, no els és aplicable aquest règim excepcional. La conclusió és que han de ser tractats conforme al procediment ordinari de devolució de l’article 58.3 de la Llei Orgànica 4/2000. El tribunal, però, va deixar oberta una porta: si en el futur es construïssin elements de contenció marítims, les devolucions ràpides podrien ser aplicables als qui els superessin.

I això és el que ha fet just ara el govern espanyol: col·locar una barrera pneumàtica de 500 metres de longitud i amb una alçada de 30 a 70 centímetres sobre el mar, que té a més una part submergida d’un metre de profunditat per evitar que els migrants puguin entrar nedant a territori espanyol. L’estructura es completa, a més, amb una primera línia de boies fondejades que han estat proporcionades per l’Armada.

Devolucions en calent: quan eren legals? El règim excepcional de «rebuig en frontera» a Ceuta i Melilla va ser introduït per la Llei Mordassa del 2015 sota el govern de Rajoy, com a resposta a les pressions polítiques per frenar les entrades massives. El Tribunal Constitucional el va avalar el 2021, però amb condicions: calia garantir «assistència jurídica» i «assistència d’intèrpret». En la pràctica, aquestes garanties rarament s’han respectat, i les devolucions han estat sistemàticament immediates. La sentència del Suprem de 2026 no desmunta el règim excepcional per a les tanques terrestres, però el fa inaplicable a les entrades per mar.

La sentència va tenir un efecte inesperat. Alguns mitjans i xarxes socials han difòs un relat distorsionat segons el qual la resolució implicava que qualsevol persona que entràs nedant a Ceuta podria quedar-se a Espanya automàticament. Organitzacions de drets humans han qualificar aquesta interpretació de profundament errònia. El que la sentència garanteix no és el dret a quedar-se, sinó el dret a un procediment amb garanties.

Concretament, un cop dins del territori espanyol, la llei obliga les autoritats a rescatar les persones en perill, prestar-los assistència sanitària, identificar-les i detectar els menors i les situacions de vulnerabilitat. A partir d’aquí, els itineraris divergeixen:

• Adults sense petició d’asil: Se’ls pot obrir un expedient de devolució ordinari, amb assistència lletrada i d’intèrpret. Si el Marroc accepta la readmissió —i no sempre ho fa—, el retorn pot executar-se en un termini relativament breu. En la pràctica, la saturació administrativa i la manca de cooperació consular fan que molts expedients s’allarguin mesos.
• Adults que sol·liciten protecció internacional: La petició d’asil suspèn automàticament qualsevol devolució mentre el cas no es resolgui. L’examen individual pot tardar mesos o anys. La pobresa o la manca de feina per si soles no constitueixen motius vàlids de protecció internacional, però les situacions de persecució política, conflicte armat o violència de gènere sí que ho poden ser.
• Menors no acompanyats: en aquest cas s’activa un règim jurídic completament diferent. Han de quedar sota tutela pública i no poden ser deportats de manera immediata. La seva situació depèn d’un sistema de protecció de menors que a Ceuta estava ja absolutament col·lapsat. El president Vivas reconeixia que la capacitat estava «àmpliament excedida». Organitzacions d’infants demanen el trasllat urgent a la Península, un camí que el govern central ha mostrat resistència a obrir sistemàticament.

L’ONG CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) ha advertit que retornar tots els migrants de Ceuta sense examinar-ne les circumstàncies individuals vulneraria el dret d’asil. «La col·laboració no pot traduir-se en una entrega sense atendre les circumstàncies de cada persona», va defensar el seu director. Per a les organitzacions, la solució no és eliminar el procediment de garanties, sinó accelerar-lo i acompanyar-lo de traslladaments ràpids cap a la Península per descongestionar la ciutat autònoma.

Segons ha informat el ministeri de l’interior, ja s’han retornat al Marroc 48300 migrants. Com ho han fet si la llei no permet «les devolucions en calent»? S’ha fet en base a altres eines diplomàtiques com el conveni bilateral de readmissió de 1992 entre Espanya i el Marroc, complementat amb la llei d’estrangeria espanyola. Bon part d’aquestes sortides s’han gestionat de manera voluntària després de l’acord diplomàtic urgent entre ambdós governs.

La UE davant Ceuta: solidaritat de paraula, por de fets

Si les imatges de Ceuta van ser un terratrèmol a Espanya, a Europa van ser una pedra llançada a un llac tranquil: les ones es van expandir ràpidament i van agitar debats que ja estaven calents. La resposta de la Unió Europea a la crisi va ser, en essència, una combinació de declaracions de principis, por interna als propis governs i un doble estàndard que Espanya no va tardar a denunciar.

La Comissió Europea va sortir inicialment a calmar els ànims. Un responsable comunitari va insistir que la crisi afectava l’enclavament de Ceuta, situat en el continent africà, i que es realitzaven controls addicionals per a l’entrada a la Europa continental. «No és que estiguin arribant a Espanya i passant després a França», va subratllar la font, que va parlar sota condició d’anonimat. Brussel·les va recordar que l’exclusió d’un país de l’espai Schengen no pot ser una decisió unilateral d’un Estat membre.

Però les paraules de la Comissió no van aturar la reacció d’alguns governs nacionals. La primera ministra italiana Giorgia Meloni va ser la veu més dura: va demanar que Espanya fos suspesa de l’espai Schengen, va qualificar d’«impactants» les imatges de Ceuta i va reclamar «mesures urgents». El govern italià va anunciar el restabliment temporal, durant trenta dies, de controls fronterers selectius per a les arribades per via aèria i marítima procedents d’Espanya —aplicables únicament a ciutadans de fora de la UE per verificar si complien les condicions d’entrada. França, al seu torn, va establir controls addicionals a la frontera comuna.

22 països contra 6: la fractura europea. El dissabte 1 d’agost, Sánchez va enviar una carta als socis europeus reclamant una reunió extraordinària d’urgència dels ministres d’Interior. La resposta va mostrar la fractura: mentre el president del Consell Europeu, António Costa, va recolzar la gestió espanyola, Itàlia, Dinamarca i altres 20 països van convocar una reunió pròpia per expressar «profunda preocupació». Espanya quedava sola en el punt de mira d’una majoria que, paradoxalment, no havia patit cap de les morts ni cap dels costos de la crisi.

Pedro Sánchez va respondre amb una carta als socis europeus en la qual condemna el que va qualificar de reacció «egoista, polaritzadora i il·legal». Va recordar que Ceuta no forma part de l’espai Schengen i que, per tant, les amenaces de suspensió no tenien base legal. Va utilitzar les dades de Frontex per argumentar que Espanya registra menys entrades irregulars que altres països mediterranis malgrat tenir l’única frontera terrestre de la UE amb l’Àfrica. I va retreure als socis que no apliquen el principi de reciprocitat que van invocar quan Espanya va col·laborar en crisis migratòries anteriors —com la provocada per Bielorússia el 2021 o l’emergència de Lampedusa el 2023.

El contrast de tracte és, en efecte, difícil de justificar. Quan Itàlia va viure la crisi de Lampedusa el 2023 —amb desenes de milers d’arribades en poques setmanes—, Europa va respondre amb solidaritat declarada i ajuda tècnica de Frontex. Quan Grècia va enfrontar onades massives el 2015-2016, es van activar mecanismes de reubicació europeus. En el cas de Ceuta 2026, la primera reacció d’una majoria de socis no va ser la solidaritat sinó el control de fronteres pròpies i la culpabilització d’Espanya.

El doble estàndard és visible també en l’argument de la regularització. Diversos governs europeus, liderats per Itàlia i Dinamarca, varen al·legar que el procés de regularització d’estrangers en curs a Espanya havia actuat com a «factor d’atracció». El govern espanyol ho va negar. Però més enllà de la discussió concreta, el debat reflecteix una tensió estructural en el cor del projecte europeu: els països del nord i l’est volen fronteres exteriors hermètiques, però no volen pagar el cost polític ni econòmic de gestionar-les. Els països de primera línia —Espanya, Itàlia, Grècia, Malta— suporten la pressió real i la critiquen quan els veïns miren cap a un altre costat.

La crisi de Ceuta ha evidenciat, una vegada més, que la Unió Europea no té una política migratòria comuna efectiva. El Pacte Europeu sobre Migració i Asil, aprovat el 2024 després d’anys de negociació, establia mecanismes de solidaritat obligatòria per als països de primera entrada. Però la seva implementació pràctica és lenta i les resistències dels països del nord segueixen sent enormes. Ceuta ha tornat a posar aquest buit sobre la taula, amb morts com a prova documental.

Són persones les que es juguen la vida. No peces d’escacs.

La tragèdia de Ceuta no és, en el fons, una tragèdia migratòria. És una tragèdia de la política. Les més de 40.000 persones que van creuar la frontera en menys d’un dia no ho van fer perquè de sobte hagués canviat alguna cosa en les seves vides. Ho van fer perquè algú —o alguna cosa— va decidir que la frontera s’obria. I els que ho van pagar amb la vida van ser 57 persones que s’havien llançat al mar amb l’esperança que l’altre costat fos diferent.

Darrere les imatges hi ha un triangle de dependències molt difícil de desfer: Espanya necessita el gas argelí i la cooperació migratòria marroquina alhora. El Marroc necessita el reconeixement espanyol sobre el Sàhara i no pot tolerar que Madrid s’acosti massa a Alger. Algèria necessita afirmar el seu pes regional i no pot acceptar que el seu rival marroquí se surti amb la seva. I al mig de tot plegat, desenes de milers de persones de l’Àfrica subsahariana que fugen de la pobresa, els conflictes o el canvi climàtic, als qui tots tracten com a pedons en un tauler que ells no han dissenyat.

Ceuta no és un problema migratori que de tant en tant s’enverina per la política. És un problema polític que de tant en tant cobra vides humanes. I mentre Espanya no trobi una manera de desfer les seves dependències contradictòries —o de gestionar-les amb una política exterior coherent—, les imatges de l’espigó inundat de cossos continuaran tornant, amb xifres cada cop més grans i cada cop menys sorprenents.

Fonts:

The Conversation, Infobae, El Correo Gallego, Semana, RPP, Voz Pópuli, La Capital, CNN Español, El Independiente, El Diario, ElNacional.cat, Euronews, Mundiario, Poder Judicial (CGPJ), Pàgina de l’ONU sobre el Sàhara Occidental.