En el 250è aniversari de la Declaració d’Independència, una mirada honesta i crítica a la nació que va redefinir la política moderna

El 4 de juliol de 2026 els Estats Units d’Amèrica compleixen 250 anys com a nació independent. Dos segles i mig d’una experiència política que va néixer de la Il·lustració europea, es va forjar en la pólvora d’una guerra colonial i va acabar produint la primera república constitucional moderna del món. Avui, mentre Washington organitza la celebració de focs artificials més gran de la seva història, cal fer allò que tot aniversari important demana: no sols celebrar, sinó comprendre. I comprendre vol dir mirar sense embuts, amb tota la complexitat que mereix una nació que ha estat, alhora, bressol de la llibertat i sostenidora de la servitud.

El continent abans de les colònies: mil·lennis d’història ignorada

Quan parlem de la «fundació» dels Estats Units, correm el risc de caure en un dels biaixos més perillosos de la historiografia occidental: confondre el moment en què Europa «va descobrir» un territori amb el moment en que aquest territori va «existir». El continent americà estava habitat, estructurat i governat per centenars de pobles indígenes des de fa almenys 15.000 anys. Estimacions contemporànies situen la població nativa del que avui és el territori dels EUA entre dos i divuit milions de persones en el moment de l’arribada europea.

Les civilitzacions precolombines del nord d’Amèrica no eren per res homogènies. Dels constructors de mounds (munts funeraris i rituals) de Cahokia —una metròpolis de 10.000 habitants prop de l’actual Saint Louis al segle XI— als pobles Haudenosaunee (Iroquesos) del nord-est, que organitzaven la seva vida política mitjançant la Gran Lliga de la Pau, una confederació de cinc nacions amb un sistema constitucional sofisticat que alguns historiadors consideren una influència directa sobre els Pares Fundadors. Hi havia també els pobles del desert del sud-oest, com els Anasazi, constructors de ciutats troglodítiques; els caçadors de búfal de les grans praderies; i les cultures del nord-oest del Pacífic, amb economies complexes basades en el salmó i el comerç marítim.

Amb l’arribada espanyola al segle XVI i anglesa al XVII, comença la catàstrofe demogràfica més gran de la història humana. Les malalties europees —la verola, el xarampió, la grip— varen devastar pobles que no tenien immunitat. S’estima que entre el 1492 i el 1600 va morir entre el 50 i el 90% de la població nativa americana. No per la guerra, inicialment, sinó per un microbi invisible. Sobre aquest descampat demogràfic, els colonitzadors britànics van aixecar les tretze colònies.

La narrativa oficial nord-americana ha transformat sistemàticament la colonització en una epopeia de progrés i llibertat. Però la realitat és que la construcció dels Estats Units va requerir, simultàniament, el desplaçament forçat i el quasi extermini dels pobles indígenes i l’esclavatge de milions de persones africanes. Sense entendre aquest doble crim fundacional, no podem entendre l’Amèrica d’avui.

El context colonial. Les tretze colònies: un experiment britànic que se’ls va escapar de les mans

La primera colònia anglesa permanent a Amèrica del Nord va ser Jamestown, fundada el 1607 a la costa de Virgínia per la Virginia Company, una empresa privada amb patent reial. No era un projecte de llibertat: era un negoci. Els primers colons buscaven or i riquesa ràpida. Quan varen fracassar en la cerca de metalls preciosos, varen descobrir que la terra i el tabac podien ser igualment lucratius, si tenien prou mà d’obra barata. El 1619 varen arribar els primers esclaus africans a Virgínia.

Les tretze colònies que acabarien rebel·lant-se contra la Corona britànica l’any 1776 no formaven pas una unitat cultural o econòmica coherent. Cada colònia tenia el seu origen, la seva religió dominant, la seva estructura econòmica i el seu caràcter propi.

Nova Anglaterra: Massachusetts · Connecticut · Rhode Island · New Hampshire

Fundades principalment per puritans que fugien de la persecució religiosa a Anglaterra. Economies basades en el comerç marítim, la pesca i la manufactura artesanal. Ferms defensors de l’autogovern local.

Colònies del Centre: Nova York · Nova Jersey · Pennsilvània · Delaware

La més diversa del punt de vista cultural i religiós. Nova York havia estat holandesa (Nieuw Amsterdam). Pennsilvània va ser fundada pels quàquers de William Penn com a refugi de tolerància religiosa.

Colònies del Sud: Maryland · Virgínia · Carolines · Geòrgia

Economies de plantació basades en l’esclavatge. Tabac, arròs i índigo conreats per esclaus africans en finques enormes. Una oligarquia de grans terratinents dominava la vida política i social.

El que unia les tretze colònies no era tant una identitat compartida com un enemic comú: el sistema fiscal i regulador britànic. En el vessant polític del conflicte, els colons britànics se sentien com a súbdits maltractats per la corona i per això defensaven el que creien que eren els seus drets fonamentals: no estaven disposats a continuar pagant impostos ni a continuar obeint les lleis angleses si no tenien representació en el Parlament de Londres.

Després de les guerres franceses i índies (1754–1763), Londres va intentar fer pagar als colons part del cost de la seva defensa.

Les tensions entre els interessos econòmics de la monarquia britànica i els colons varen augmentar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta del segle XVIII. Així, la Stamp Act o llei del timbre del 1765, que imposava un gravamen sobre els documents i les publicacions, va haver de ser retirada a causa de les protestes, així com altres impostos sobre el paper, el vidre o el plom. Aquesta llei va desencadenar una protesta que tenia un slogan molt concret: No taxation without representation (no a la imposició fiscal sense representació parlamentària).

En canvi, els impostos sobre el te, de gran consum entre els colons, van mantenir-se i, el 1773, el govern anglès va establir les Tea Acts, mitjançant les quals pretenia monopolitzar el comerç del te a través de la Companyia de les Índies Orientals, fet que podia conduir a la ruïna econòmica a molts dels comerciants americans.

En resposta a aquesta pretensió, el desembre de 1773, els colons varen decidir atacar els vaixells anglesos carregats de te que estaven ancorats al port de Boston en el conegut com a motí del te de Boston, quan uns joves disfressats d’indis van llançar al mar els carregaments de te de la Companyia. Com a resposta, el rei Jordi III va enviar l’exèrcit a sufocar la rebel·lió, es va bloquejar el port de la ciutat, es varen suprimir tots els drets a la regió de Massachusetts i varen imposar una elevada multa a tots els seus habitants.

El setembre de 1774, en un acte d’unitat, dotze de les tretze colònies (Geòrgia no va participar) van reunir-se a la ciutat de Filadèlfia per elaborar una llista de greuges contra la metròpoli anglesa.

Però seria simplista veure la Revolució Americana com una simple disputa fiscal. Hi havia un conflicte de fons sobre la naturalesa de l’autoritat política. Les assemblees colonials havien funcionat durant dècades amb un grau significatiu d’autonomia. Els colons s’havien acostumat a governar-se. Quan Londres va intentar recuperar el control, xocà contra una societat que ja s’havia forjat una identitat política pròpia, impregnada dels ideals de la Il·lustració —Locke, Montesquieu, Rousseau— i d’una tradició de dret consuetudinari anglès que emfatitzava les llibertats individuals.

No a la imposició fiscal sense representació parlamentària. Qui paga, decideix. Qui decideix, és lliure.

Lema de la resistència colonial, 1765

La Guerra d’Independència: una revolució que no ho era del tot

El 19 d’abril de 1775, els primers trets de la Guerra d’Independència sonen a Lexington i Concord, Massachusetts. La llegenda diu que un granger desconegut va disparar «el tret que va ser escoltat a tot el món». La realitat és que feia mesos que els colons amuntegaven pólvora i que ambdós bàndols sabien que el conflicte era inevitable.

La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades:

Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) varen donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.

Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.

Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782.

Cal subratllar que la Guerra d’Independència americana va ser, en certa mesura, un conflicte civil. No tots els colons volien la independència. S’estima que entre un 15% i un 20% dels blancs eren lleialistes (Loyalists), i que 60.000 varen acabar exiliant-se al Canadà o a les Bahames en acabar la guerra. La comunitat afroamericana estava profundament dividida: molts esclaus varen veure en la promesa britànica de llibertat —el Lord Dunmore va oferir la llibertat als esclaus que fugissin per lluitar per la Corona— una oportunitat que els «patriotes» mai els donarien.

Els rebels havienb creat un Congrés de Representants de les tretze colònies (Primer Congrés de Filadèlfia), els delegats de les quals, varen redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (4 de juliol del 1776), que expressava el deure dels governants de respectar els drets inalienables del poble. Aquesta Declaració, contingut i preàmbul de la qual l’autor fou Thomas Jefferson, expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776).

Hi ha una paradoxa estructural en el cor de la Revolució Americana que mai no ha estat plenament resolta: els homes que varn escriure que «tots els homes han nascut iguals i dotats pel Creador de drets inalienables, entre els quals la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat» eren, en la seva majoria, propietaris d’esclaus.

Thomas Jefferson, principal redactor de la Declaració, posseïa uns 600 esclaus al llarg de la seva vida. George Washington, el gran heroi de la guerra, en tenia 317 al moment de la seva mort. James Madison, «pare de la Constitució», en tenia prop de 100. La llavor de la gran contradicció americana —la promesa universal de la llibertat coexistint amb l’esclavatge institucional— estava sembrada des del primer dia.

Els Pares Fundadors: genis, contradiccions i mites

La cultura política americana ha convertit els Pares Fundadors en figures quasi sagrades, en una hagiografia laica que sovint impedeix entendre’ls com el que eren: homes brillants, ambiciosos, plens de contradiccions, productes del seu temps i de la seva classe social. Una mirada honesta ens permet admirar la seva genialitat política i, alhora, reconèixer les seves falles i límits.

La Constitució: el document viu més influent de la modernitat

Aprovada a la Convenció de Filadèlfia el setembre de 1787 i ratificada el 1788, la Constitució dels Estats Units és el document jurídic polític en vigor més antic del món. En poc més de set mil paraules, els Fundadors van establir els principis d’un sistema de govern que ha durat 250 anys. El seu disseny respon a una obsessió: com evitar la tirania sense caure en l’anarquia.

La solució va ser el sistema de frens i contrapesos (checks and balances) i la separació de poders en tres branques: el Congrés (poder legislatiu, bicameral: Senat i Cambra de Representants), la Presidència (poder executiu) i el Tribunal Suprem (poder judicial). Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució. Cap dels tres poders pot actuar sense que els altres dos puguin limitar-lo. El President pot vetar les lleis del Congrés; el Congrés pot fer un impeachment (destituació) del President i vetar els seus nomenaments; el Tribunal Suprem pot declarar inconstitucionals les lleis i les accions del President.

Un element clau és el federalisme: la distribució de poder entre el govern federal i els governs dels estats. Els Pares Fundadors van crear un sistema d’equilibri entre la unitat nacional i l’autonomia estatal que segueix generant tensió avui. Quins poders té Washington i quins corresponen a cada estat? Aquesta qüestió va portar a la Guerra Civil i continua estructurant els grans debats polítics americans.

La Constitució americana és notablement difícil d’esmenar: cal l’aprovació de dues terceres parts de totes dues cambres del Congrés i la ratificació de tres quartes parts dels estats. Això garanteix estabilitat, però també rigidesa. En 250 anys, sols s’han aprovat 27 esmenes —les primeres deu d’un sol cop. En contrast, la Constitució espanyola de 1978 o la Llei Fonamental alemanya de 1949 han estat modificades de manera molt més flexible. Si la llarga vida de la Constitució americana és una font d’orgull, la seva dificultat d’actualització és cada vegada més un problema.

Una constitució és per als vius, no per als morts. La terra pertany a qui hi viu. Cada constitució hauria de caducar naturalment cada dinou anys.

Thomas Jefferson, 1789 — en una carta a James Madison

Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.

Les conseqüències de la Revolució: l’expansió territorial

La Revolució Americana provocà una sèrie de grans canvis intel·lectuals i socials a la jove societat estatunidenca, com ara els nous ideals republicans que foren assimilats per la població estatunidenca.

Els nord-americans mai no van dubtar del seu dret de colonitzar la Nord-amèrica, més enllà de les seves fronteres.

Des de finals del segle XVIII els Estats Units havien adoptat una doctrina expansionista territorial, que es coneixeria com el “Destí Manifest“. Va sorgir com una frase de propaganda política el segle xix, però es va convertir en un terme històric estandarditzat com a sinònim de l’expansió territorial dels Estats Units a través de Nord-amèrica cap a l’oceà Pacífic. William E. Weeks va destacar tres elements claus del Destí Manifest, segons els seus defensors:

• la virtut del poble nord-americà i de les seves institucions democràtiques
• la missió d’estendre la democràcia
• el destí, sota Déu, d’assolir aquesta obra.

Durant les següents dues dècades, emigrants nord-americans es van establir a les terres fèrtils de l’estat mexicà de Texas, un estat poc poblat que n’havia acceptat la immigració per tal de desenvolupar les àrees agrícoles. Mèxic, s’havia consolidat com a federació d’estats, emulant el sistema federatiu dels Estats Units. Però, els centralistes van arribar al poder la dècada de 1830, abolint la constitució i l’autonomia dels estats de la federació, la qual cosa produiria revoltes a diversos estats. Els ciutadans de Texas, la població de la qual tenia un considerable nombre d’anglosaxons, va aprofitar el reclam de més autonomia per declarar-ne la independència. Amb el suport dels nord-americans, Texas assoliria la independència el 1836, sota la condició que no s’uniria a la federació nord-americana. Texas, doncs, es va conformar com a república independent. El 1845, però, Texas va ser annexada a la federació, i el govern nord-americà va establir que el límit fronterer entre Texas i Mèxic era el Rio Grande (o Riu Bravo); els mexicans, per contra, deien que la frontera, era el Riu Nueces, tal com havia estat delimitada en els mapes històrics. Per altra banda, els Estats Units havien demanat a Mèxic la venda dels territoris a l’oest de Texas fins a Califòrnia; aquesta oferta seria rebutjada pels mexicans.

La invasió nord-americana des de l’est va alterar profundament als natius i va provocar una forta divisió dins de les nacions índies entre els “acomodacionistes”, que varen optar per adoptar algunes formes euroamericanes enfront dels “tradicionalistes”, que varen demanar la puresa dels nadius rebutjant el contacte amb els blancs. A finals de la Revolució Americana i a principis del segle XIX, els nadius americans estaven sent desplaçats més enllà dels Apalatxes cap al que és avui el Midwest, per a aquests grups exiliats, quedaven pocs llocs per anar.

Història i significat de la bandera i altres símbols dels EUA. 

La bandera dels Estats Units és un símbol de llibertat, davant la qual els nord-americans reciten el Jurament de Lleialtat o “Pledge of Allegiance” (en anglès). Les 13 franges horitzontals de la bandera representen les 13 colònies originals, alternant els colors vermell i blanc. Les seves 50 estrelles blanques sobre un fons blau representen els 50 estats que fomen part dels Estats Units . 

Cada color de la bandera dels EUA té un significat:

• Vermell (Old Glory Red): valor i coratge.
• Blanc: puresa i innocència.
• Blau (Old Glory Blue): vigilància, perseverança i justícia.

Quan un nou estat s’incorpora als Estats Units s’hi afegeix una estrella. La bandera va ser modificada per última vegada el 4 de juliol de 1960, quan Hawaii es va incloure com a estat.

El Gran Segell dels Estats Units és un símbol patri manejat pel Departament d’Estat, que s’incorpora a documents oficials com tractats i comissions. El disseny final del Gran Segell va ser aprovat el 1782; est conté una àguila calba, una branca d’olivera, fletxes, un escut semblant a la bandera, el lema “E Pluribus Unum” (de molts, un) i una constel·lació d’estrelles.

L’àliga calba va ser designada com l’au emblema nacional, pel Congrés dels Estats Units, el 1782. Des de llavors, la seva imatge es pot trobar en documents oficials i símbols nacionals com la bandera presidencial, el Gran Segell, insígnies militars i en les monedes i bitllets. 

The Star-Spangled Banner (La Bandera Tatxonada d’Estels) és l’himne nacional dels EUA. Per celebrar la victòria sobre les forces de Gran Bretanya durant la Guerra de 1812, els soldats nord-americans varen hissar una gran bandera al Fort McHenry. Això va passar a Baltimore (Maryland) el 14 de setembre de 1814. L’advocat Francis Scott Key va ser testimoni d’aquests esdeveniments i va escriure un poema anomenat “Defence of Fort McHenry” (Defensa de Fort McHenry). Aquest poema esdevindria “The Star-Spangled Banner”, l’himne nacional dels Estats Units.

El dòlar dels Estats Units d’Amèrica (en anglès The United States of America dollar o simplement, dollar) és la unitat monetària oficial dels Estats Units d’Amèrica des del 6 de juliol de 1785. De l’emissió del dòlar se n’encarrega la Reserva Federal (en anglès, Federal Reserve). El símbol utilitzat és $, encara que el Fons Monetari Internacional també fa servir US$. El terme dòlar va començar a usar-se per referir-se a les monedes espanyoles que circulaven per les colònies americanes abans que aquestes assolissin la independència. Com a moneda oficial dels nous EUA va ser aprovada el 1786, essent l’única unitat monetària acceptada al país des de 1863. Hi ha moltes teories sobre l’origen del símbol del dòlar. D’acord amb l’U.S. Bureau of Engraving and Printing, l’Oficina de Gravat i Impressió dels Estats Units, té l’origen en el símbol del peso mexicà, P^s, que va evolucionar a $. Aquest símbol ja era utilitzat abans de la creació del dòlar nord-americà el 1785. 

En contra del que molta gent creu, els Estats Units si que tenen una idioma oficial. L’idioma més utilitzat als Estats Units és l’anglès (específicament l’anglès americà), que ha estat des de sempre la llengua nacional i la llengua oficial de facto. Tot i que el Congrés dels Estats Units mai ha declarat una llengua oficial legal, el govern federal utilitza principalment l’anglès i una ordre executiva del president Trump el març de 2025 el va declarar oficial. A més, 32 dels 50 estats dels EUA i els cinc territoris dels EUA tenen lleis que reconeixen l’anglès com a llengua oficial, i tres estats i la majoria dels territoris han adoptat l’anglès més una o més altres llengües oficials

El model democràtic americà: innovació, influència i paradoxes

Els Estats Units van ser la primera república moderna a gran escala. El seu model de democràcia representativa, amb eleccions competitives, separació de poders i garanties de drets individuals, va influir profundament en les revolucions que van venir: la francesa (1789), les llatinoamericanes del segle XIX, i els moviments constitucionals europeus del XX. La democràcia liberal moderna —amb tots els seus defectes— porta en el seu ADN l’imprès dels Pares Fundadors.

Però el sistema electoral americà té característiques peculiars, i sovint problemàtiques, que el diferencien de les democràcies europees contemporànies. El Col·legi Electoral, per exemple, fa que el President no sigui elegit per vot popular directe, sinó per un sistema de representants estatals. El resultat? En cinc ocasions —1824, 1876, 1888, 2000 i 2016— el candidat guanyador ha obtingut menys vots populars que el perdedor. En una democràcia europea, això seria impensable.

El bipartidisme estructural —Republicans i Demòcrates monopolitzen el sistema des de la Guerra Civil— és un altre tret singular. El sistema electoral majoritari d’una sola volta (first-past-the-post) desafavoreix els tercers partits fins a fer-los pràcticament inviables. El resultat és una polarització creixent: quan sols hi ha dos partits, la tendència és a definir-se contra l’altre, no per les pròpies propostes.

Balanç: què funciona i què no als Estats Units com a estat

En el 250è aniversari, cal fer el que els americans diuen un reckoning honest: un examen de consciència. Quins aspectes del model americà mereixen admiració? Quins mereixen crítica?

En els darrers anys, la democràcia americana ha mostrat signes de tensió que preocupen els analistes polítics de tot el món. L’atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, quan una multitud incitada pel president sortint va intentar impedir la certificació del resultat electoral, va ser el moment més greu de crisi democràtica des de la Guerra Civil. El fet que el líder d’aquell atac acabés tornant a la presidència —en la primera ocasió que un president condemnat penalment guanyava unes eleccions— és un fenomen sense precedents en la història de les democràcies occidentals.

Alhora, el Tribunal Suprem, amb una majoria conservadora nomenada sota la presidència de D. Trump, ha capgirat dècades de jurisprudència: ha eliminat el dret constitucional a l’avortament (sentència Dobbs, 2022), ha ampliat el dret a portar armes, ha limitat la capacitat del govern federal de regular l’economia i el medi ambient. Molts juristes americans i europeus veuen en aquesta tendència no el funcionament normal d’un tribunal constitucional, sinó la captura d’una institució per una ideologia política.

Les Illes Balears i els Estats Units: un fil invisible però real

Per als ciutadans de les Balears, la història dels Estats Units no és completament aliena. La connexió més sorprenent és la del mariner menorquí Jordi Ferragut Mesquida (Ciutadella, 1755 – Mississipí, 1817), que es va unir voluntàriament a la marina americana durant la guerra d’independència. Va participar en combats clau com la defensa de Savannah, on fou capturat pels britànics. Alliberat en un intercanvi de presoners, va continuar lluitant per la causa americana. La tradició li atribueix fins i tot haver salvat la vida de George Washington a la batalla de Cowpens.

La seva nissaga va fer història: el seu fill David Glasgow Farragut (el cognom americanitzat) va esdevenir el primer almirall de la historia de la Marina dels Estats Units i un dels herois de la Guerra Civil del costat de la Unió. La seva frase «Dimonis als torpedes, avançau a tota màquina!» a la batalla de Mobile Bay el 1864 és una de les cites militars més cèlebres de la historia nord-americana.

Reflexió final. Dos-cents cinquanta anys: el projecte inacabat

Els Estats Units d’Amèrica van néixer d’una paradoxa: l’afirmació universal de la llibertat i la igualtat humana, redactada per homes que no aplicaven aquells principis a tothom. Aquella paradoxa no ha estat mai resolota plenament. La historia americana és, en bona mesura, la historia de la lluita per estendre les promeses de 1776 a tots els que inicialment en quedaven exclosos: les dones, els esclaus, els indígenes, els immigrants, els pobres.

Cada generació d’americans ha hagut de tornar al text fundacional i demanar-se: si tots els homes han nascut iguals, per què no…? I cada vegada, la resposta ha estat una expansió —lenta, dolorosa, sovint violenta— del cercle de la ciutadania i dels drets. L’abolició de l’esclavatge, el sufragi femení, els drets civils dels negres, el reconeixement dels drets LGBTQ+: tots són capítols de la mateixa historia de l’extensió de la promesa original.

Avui, en el 250è aniversari, aquella tasca sembla aturada —o fins i tot en retrocés. La polarització, la desigualtat creixent, la crisi de les institucions democràtiques i l’ascens d’un populisme que qüestiona l’estat de dret plantegen preguntes que no tenen una resposta fàcil. ¿Pot la república sobreviure la seva pròpia polarització? ¿Pot una constitució del segle XVIII governar eficaçment una superpotència del segle XXI?

La resposta depèn de si els americans troben la manera de tornar a allò que els Fundadors, amb totes les seves contradiccions, sí que varen encertar: la fe en que una nació pot governar-se a si mateixa, que el poder ha de tenir límits, i que cap home —ni cap president— està per damunt de la llei. Aquells principis, inscrits en un document redactat en un horabaixa de juliol de 1776 a Filadèlfia, continuen sent la millor brúixola que els Estats Units han tingut mai. Fer-los realitat per a tothom: vet aquí la feina que resten per fer.