Imagineu-vos un món completament en runes. L’any 1945, la Segona Guerra Mundial estava arribant a la seva fi a Europa, deixant darrere seu més de 60 milions de morts, ciutats absolutament devastades i el trauma col·lectiu de l’Holocaust i de la bomba atòmica. Enmig d’aquest panorama desolador, líders i diplomàtics d’arreu del planeta van arribar a una conclusió òbvia però extremadament difícil d’executar: això no podia tornar a passar mai més.

Amb aquest esperit de supervivència i esperança, representants de 50 països es va reunir a la Conferència de San Francisco entre l’abril i el juny de 1945. Després de setmanes d’intenses i complexes negociacions geopolítiques, el 26 de juny de 1945 es va procedir a la signatura solmne de la Carta de les Nacions Unides.

Per què va ser tan important aquest document?

Fins aleshores, la Societat de Nacions (l’organisme creat després de la Primera Guerra Mundial) havia fracassat estrepitosament a l’hora d’evitar un nou conflicte armat. La nova Carta de l’ONU no volia cometre els mateixos errors. Es tracta d’un tractat internacional que establia les “regles del joc” per a la postguerra, basades en quatre pilars fonamentals:

1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals: Evitar els conflictes mitjançant la diplomàcia i la mediació.
2. Fomentar les relacions d’amistat entre les nacions: Basades en el respecte a la igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles.
3. Cooperació internacional: Cooperar per resoldre problemes econòmics, socials, culturals o humanitaris.
4. Promoure els drets humans: Respectar les llibertats fonamentals de totes les persones sense distinció de raça, sexe, idioma o religió.

“Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, decidits a salvar les generacions futures del flagell de la guerra…” — Així comença el cèlebre preàmbul de la Carta, redactat amb una clara voluntat de situar la ciutadania, i no només els governs, al centre del nou ordre mundial.

L’estructura del nou ordre mundial

La Carta també va dissenyar la manera com funcionaria l’organització, creant òrgans com l’Assemblea General (on tots els països tenen veu i vot) i el Consell de Seguretat. Aquest darrer òrgan, encarregat de mantenir la pau, reflectia perfectament la realitat del poder de l’època: es va atorgar un seient permanent i dret de veto a les cinc potències compradores de la guerra (els Estats Units, el Regne Unit, la Unió Soviètica, la Xina i França). Un disseny que, si bé va garantir l’estabilitat inicial, continua sent objecte de debat i polèmica en la geopolítica del segle XXI.

Un llegat per reflexionar a l’aula

Avui dia, l’ONU rep sovint crítiques per la seva burocràcia o per la seva incapacitat d’aturar guerres actuals. Tanmateix, la signatura del 26 de juny de 1945 va marcar un punt d’inflexió. Va ser el moment en què la humanitat, després de tocar fons de la manera més cruel possible, va decidir que el diàleg i el dret internacional havien de prevaldre per sobre de la llei del més fort. Parlar d’aquesta efemèride a classe ens permet connectar el passat amb els reptes globals del nostre present, des dels refugiats fins al canvi climàtic.