22 de juny de 1633. Roma. A l’interior del convent dominic de Santa Maria sopra Minerva, un home de 69 anys, feble i castigat per la salut, es troba de genolls davant els jutges de la Santa Inquisició. El seu crim? Haver mirat el cel amb un telescopi i haver descrit el que hi veia. Aquell home era Galileu Galilei, i aquell dia es va escriure una de les pàgines més cèlebres, tenses i simbòliques de la història d’Occident: el xoc frontal entre la fe dogmàtica i la ciència naixent.

Per entendre com vam arribar a aquell 22 de juny, hem de viatjar una mica enrere en el temps. Durant segles, l’Església i la ciència oficial havien defensat el geomodel o teoria geocèntrica d’Aristòtil i Ptolomeu: la Terra era el centre immòbil de l’univers, i el Sol, la Lluna i els planetes giraven al seu voltant. Aquesta visió encaixava a la perfecció amb una interpretació literal de certs passatges de la Bíblia. Però l’any 1543, Nicolau Copèrnic ja havia llançat una idea revolucionària (l’heliocentrisme): i si el centre era el Sol i nosaltres només érem un planeta més fent voltes al seu voltant?

Galileu no es va conformar amb les matemàtiques de Copèrnic; volia proves empíriques. Va millorar el disseny del telescopi i va mirar cap amunt. El que va descobrir va canviar l’estatus de la humanitat: va veure muntanyes a la Lluna (demostrant que els cossos celestes no eren perfectes ni divins), va descobrir quatre llunes girant al voltant de Júpiter (demostrant que no tot girava entorn de la Terra) i va observar les fases de Venus. L’univers ptolemaic s’ensorrava.

L’any 1632, Galileu va publicar la seva obra mestra: Diàleg sobre els dos grans sistemes del món. En aquest llibre, escrit en italià per arribar a tothom i no en el llatí culte dels acadèmics, utilitzava tres personatges per debatre sobre el geocèntricsme i l’heliocentrisme. El personatge que defensava la Terra com a centre es deia Simplicio, un nom que no va agradar gens al Papa Urbà VIII, que es va sentir ridiculitzat.

La reacció no es va fer esperar. Galileu va ser cridat a Roma per enfrontar-se a un procés per heretgia. Després de mesos de pressions, amenaces de tortura i interrogatoris, s’arriba al fatídic 22 de juny. Per salvar la seva vida i evitar acabar a la foguera com havia passat trenta anys abans amb Giordano Bruno, Galileu es va veure obligat a abjurar, és a dir, a retractar-se públicament de les seves idees, qualificant-les de “maleïdes i detestables errors”.

Diz la llegenda popular que, just després d’acabar de llegir la seva abjuració de genolls, el vell científic va colpejar el terra amb el peu i va xiuxiuejar una frase que ha passat a la posteritat: «Eppur si muove» (“I tanmateix, es mou”). Tot i que és molt probable que mai la pronunciés en aquell moment (hauria estat un suïcidi directe), la frase sintetitza perfectament l’esperit de la ciència: la veritat factual no depèn dels decrets humans ni de les ideologies; la Terra es continuaria movent al voltant del Sol per molt que un tribunal digués el contrari.

La sentència va commutar la presó per un arrest domiciliari de per vida a la seva vila d’Arcetri, prop de Florència, on va passar els seus últims anys cec i vigilat, però sense deixar de treballar fins a la seva mort el 1642.

L’efemèride del 22 de juny no és només el record d’un judici injust a un ancià brillant. És una lliçó històrica essencial per als nostres estudiants de secundària sobre la importància de defensar el pensament crític, la recerca basada en evidències i la separació entre les creences personals i la ciència oficial. Recordar Galileu avui és recordar que el progrés humà neix sempre de la llibertat de fer-se preguntes, encara que les respostes incomodin els poderosos.