Un referèndum impulsat per eslògans i nostàlgies imperial ha deixat el Regne Unit políticament marginalitzat, econòmicament ferit i socialment esquinçat. Una dècada després, el món en treu lliçons.
El 23 de juny del 2016, el 51,9% dels votants britànics optaren per abandonar la Unió Europea. Deu anys després, mentre a Londres marxen manifestants demanant el retorn al club europeu i el primer ministre Keir Starmer admet que el Brexit ha fet «un dany profund a la nostra economia», el món contempla un experiment polític sense precedents: la primera gran democràcia occidental que decidí voluntàriament erigir murs allà on n’havia enderrocat.
El que prometien i el que va passar
La campanya del Vote Leave es construí sobre tres pilars: recuperar la sobirania, controlar la immigració i estalviar 350 milions de lliures setmanals per destinar-los al sistema nacional de salut (NHS). Cap d’aquests tres pilars s’ha sostingut tal com fou promès.
El control migratori, efectivament, s’ha exercit, però les xifres d’immigració han continuat sent elevades, ara procedents de fora de la UE. La sobirania recuperada ha resultat ser un concepte ambivalent: el Parlament britànic legisla sense Brussel·les, però les empreses que volen accedir al mercat únic han de complir igualment la normativa europea sense tenir-hi veu ni vot. I els 350 milions setmanals mai no existiren.
El balanç econòmic: gradual, acumulatiu, demolidor
Cap gran crisi visible, cap fallida espectacular. El dany del Brexit ha operat com un carcinoma silenciós: gradual, persistent, i cada cop més profund. Aquesta és la conclusió unànime dels economistes que han disposat d’una dècada de dades reals per contrastar les prediccions. L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària (OBR) britànica estima que el Brexit ha reduït la productivitat a llarg termini en un 4%. Estudis posteriors, amb dades de 2025 i 2026, situen el dany entre el 6% i el 8% del PIB per càpita, el doble de les estimacions inicials. Bloomberg Economics calcula que el cost anual per a l’economia britànica supera les £100.000 milions.
«El Brexit ha convertit el Regne Unit en un país políticament marginalitzat i econòmicament vulnerable, en un món que ja no és el que era el 2016.»
The Irish Times, abril de 2026
Veu experta
«El dilema central és exactament el mateix: l’intercanvi entre autonomia política i accés al mercat comunitari. Però qualsevol procés de retorn implica sacrificis polítics a curt termini que els nostres dirigents semblen cada cop menys capaços d’assumir.»
Anand Menon, King’s College London
Director de UK in a Changing Europe
Les importacions des de la UE cap al Regne Unit han caigut del 52% al 40% del total. En paral·lel, el comerç amb la Xina i els Estats Units ha augmentat, però sense compensar la pèrdua d’integració amb el mercat adjacent. El port de Dover ha perdut centralitat, i rutes alternatives com Rosslare-Cherbourg han crescut significativament per evitar les noves friccions aduaneres.
Efectes negatius per al Regne Unit
⬇️ PIB per càpita entre el 6% i el 8% inferior al contrafactual
⬇️ Comerç amb la UE reduït substancialment; noves barreres aduaneres
⬇️ Inflació estructural per encariment d’importacions
⬇️ Pèrdua d’accés al mercat únic de serveis financers
⬇️ Deteriorament de la recerca universitària i mobilitat acadèmica
⬇️ Tensions territorials: Escòcia i Irlanda del Nord
⬇️ Joves britànics sense dret a viure i treballar lliurement a Europa
⬇️ Aïllament polític i pèrdua d’influència internacional
Arguments dels defensors del Brexit
⬆️ Autonomia regulatòria: llibertat per fixar pròpies normes comercials
⬆️ Adhesió al CPTPP (mercat de 500 milions de consumidors, desembre 2024)
⬆️ Control sobirà de la política migratòria
⬆️ Sobirania parlamentària plena, fora de la jurisdicció del TJUE
⬆️ Capacitat d’actuar amb més agilitat en política exterior bilateral
⬆️ El sector financer de la City ha mostrat certa resiliència
La gran ironia és que l’argument central dels euroescèptics —que fora de la UE el Regne Unit faria grans acords comercials globals— s’ha topat amb una realitat hostil: l’era de la globalització expansiva s’havia acabat. El món de 2026, amb Donald Trump imposant aranzels i la geopolítica fragmentant el comerç en blocs, és exactament el món en què calia estar dins d’un gran mercat integrat, no fora.
Irlanda del Nord: la ferida oberta
El Brexit va posar en primera pàgina la contradicció fonamental del projecte unionista: com mantenir una frontera política amb Irlanda quan cap frontera física és viable sense violar l’Acord del Divendres Sant.
Boris Johnson optà per una frontera en el Mar d’Irlanda entre Irlanda del Nord i Gran Bretanya. El resultat: els nordirlandesos que votaren Leave es troben ara en una situació de semimembersía a la UE.
El suport a la reunificació irlandesa ha passat del 16% el 2016 al 38% el 2025. Per primera vegada en dècades, la pregunta ja no és tabú.
El que ha passat a la Unió Europea
Per a la UE, el Brexit ha estat un mirall incòmode i, paradoxalment, una vacuna. Incòmode perquè va demostrar que un estat membre podia sortir del projecte europeu; una vacuna perquè l’efecte observat en el Regne Unit ha reforçat el suport a la UE entre els ciutadans dels Vint-i-set.
Un any després del referèndum de 2016, el suport a la Unió Europea va augmentar de forma significativa en la majoria de països membres. Les forces que aleshores agitaven idees d’abandonament —el Front National francès, el PVV neerlandès, l’AfD alemany— ja no guanyen eleccions brandint la sortida de la UE com a proposta central. El Brexit ha demostrat el seu cost real i ha desinfat bona part del glamur euròfob.
L’acord comercial signat el desembre de 2020 ha estabilitzat les relacions, però a un nivell de cooperació molt inferior al que existia quan el Regne Unit era membre. La UE ha avançat en integració de la defensa, en la unió dels mercats de capitals i en la resposta a la crisi energètica sense la complexitat afegida de gestionar la posició britànica excepcional.
El populisme patriòtic com a tecnologia política
El Brexit no fou un accident. Fou el producte d’una tecnologia política molt específica: el populisme patriòtic. Una forma de movilització que es basa en la identificació d’un enemic exterior (en aquest cas, Brussel·les i les elits europees), en l’apel·lació a una identitat nacional gloriosa i ofesa, i en promeses d’una sobirania recuperada que resoldrà tots els problemes.
Nigel Farage, Boris Johnson i Michael Gove —els seus principals articuladors— sabien manejar els resortes emocionals amb una precisió gairebé quirúrgica. El lema «Take back control» (Recuperem el control) era un eslògan de tres paraules que apel·lava simultàniament a la nostàlgia imperial, la desconfiança envers les institucions i el ressentiment de les zones que la globalització havia deixat enrere.
La investigació de Pew Research publicada el juny de 2026 revela que, tot i les evidències de dany, el populisme de dretes continua sent fort a Europa. Les causes estructurals que van alimentar el Brexit —la percepció que les noves generacions viuran pitjor que les anteriors (un 70% dels europeus ho creuen), les desigualtats territorials i les ansietats culturals davant els canvis socials ràpids— no han desaparegut. Només han buscat nous canals.
Perills del populisme patriòtic
⬇️ Promet solucions simples a problemes complexos
⬇️ Construeix identitats nacionals excloents i reactives
⬇️ Utilitza la mentida i la desinformació com a eines legítimes
⬇️ Erosiona les institucions de control i contrapès
⬇️ Alimenta la polarització i fa impossible el consens
⬇️ Deixa als joves un cost que ells no van votar
Lliçons que la UE pot aprendre
⬆️ L’euroescepticisme té arrels reals en desigualtats territorials
⬆️ La UE ha de ser més intel·ligible i propera per als ciutadans
⬆️ Ignorar les queixes legítimes genera radicalització
⬆️ El projecte europeu necessita relat emocional, no sols tècnic
⬆️ La cohesió territorial és condició de possibilitat de la integració
Deu anys després: el penedit i el retorn impossible
Les enquestes de YouGov publicades el juny de 2026 revelen que només un 30% dels britànics creu que el vot de sortida va ser la decisió correcta, mentre que el 57% el considera un error. Des del juliol de 2022, cap sondeig ha mostrat majoria favorable al Brexit.
El 20 de juny de 2026, a Londres, milers de persones marxaren sota pancartes de «Rejoin» (tornar a entrar) per marcar l’aniversari del referèndum. Les seves consignes revelaven un sentiment generacional: «I don’t want to take my country back, I want to take my country forward» (No vull recuperar el meu país, vull portar-lo endavant).
El populisme que va quedar
Paradoxalment, malgrat el fracàs del Brexit, el populisme de dretes continua sent influent a Europa. Pew Research (juny 2026): el 70% dels europeus creu que les noves generacions viuran pitjor que les seves famílies.
Aquesta ansietat econòmica és el combustible que el populisme patriòtic explota. Les causes estructurals no han desaparegut: s’han transformat en nous moviments, noves banderes i nous enemics.
Però el retorn no és imminent. Keir Starmer ha descartat el mercat únic, la unió duanera i la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la UE. Tornar implicaria anys de negociació, concessions polítiques enormes i una campanya de referèndum tan o més divisiva que la del 2016. L’expert Anand Menon, del think tank UK in a Changing Europe, descriu el dilema central sense evasions: la tria entre autonomia política i accés al mercat segueix igual de vigent, i tota solució exigeix sacrificis a curt termini que cap governant vol assumir.
El que sí s’ha produït és una paradoxa: a mesura que el Brexit fracassa en els seus propis termes, el Regne Unit s’ha convertit en un país cada cop més favorable a Europa. El populisme va guanyar el 2016. Una dècada després, la realitat ha retrocedit terreny, però els costos ja s’han acumulat.
«Els defensors del Brexit prometeren recuperar el control. El que no digueren és que el preu de cert control sobirà seria perdre el control sobre l’economia, sobre el futur dels joves i sobre la influència en el món.»
Per acabar: una lliçó que ens afecta
La historia del Brexit no és una anècdota britànica. És el manual de com el populisme patriòtic pot segrestar una democràcia, simplificar problemes genuïns, i acabar causant exactament el dany que prometia evitar. Les seves arrels —desigualtat territorial, nostàlgia identitària, desconfiança en les institucions— no pertanyen a cap país en exclusiva.
Als països europeus on els moviments d’extrema dreta guanyen terreny agitant banderes nacionals i demonitzant Brussel·les, el Brexit hauria de ser la primera lliçó del temari. No com a argument per a una UE acrítica i immòbil, sinó com a demostració que les solucions simples a problemes complexos no simplifiaquen res: només empitjoren el problema i reparteixen els costos entre els qui menys els poden pagar.
Fonts:
Institute for Government · YouGov (juny 2026) · UK in a Changing Europe
Bloomberg Economics · Pew Research Center · The Irish Times · Friends of Europe
rpuigserversocials.com 
Deixa un comentari