L’èfemèride d’avui és una continuació de la d’ahir. Què faries si l’home més poderós del teu país et tanca la porta de la teva oficina per silenciar la teva veu? El 20 de juny de 1789, un grup de diputats francesos es va trobar exactament en aquesta situació. En lloc de girar cua i tornar cap a casa, van decidir caminar sota la pluja, buscar un pavelló esportiu proper i canviar el destí de la història de la humanitat. Aquell dissabte naixia el Jurament del Joc de Pilota, l’autèntica guspira política de la Revolució Francesa.

Per entendre com vam arribar aquí, hem de viatjar a un Versalles ple de tensions. França estava en bancarrota i el rei Lluís XVI havia hagut de convocar els Estats Generals, una assemblea on es reunien els tres estaments de la societat: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat (la immensa majoria del poble, des de burgesos rics fins a camperols).

El gran problema era el sistema de vot. Cada estament tenia un sol vot. Per tant, la noblesa i el clergat sempre s’aliaven (2 a 1) per guanyar el Tercer Estat, tot i que aquest últim representava el 98% de la població. Cansats d’aquesta injustícia, els representants del poble es van rebel·lar i es van autoproclamar Assemblea Nacional, els únics i autèntics representants de la nació.

El cadenat que va encendre la metxa

El matí del 20 de juny, quan els diputats del Tercer Estat van arribar a la seva sala de reunions a Versalles, es van trobar les portes tancades per ordre reial, amb l’excusa de fer-hi unes reformes. Lluís XVI volia frenar aquella rebel·lia, però l’efecte va ser l’afany d’anar a més.

Guiats pel filòsof Jean-Sylvain Bailly, els diputats van ocupar un pavelló proper on la cort reial jugava al jeu de paume (l’antecessor del tennis actual). En un espai fred, ampli i sense cadires, es va viure una atmosfera d’unió gairebé mística. Allà dins, amb el braç dret alçat, van pronunciar un jurament solemne que va posar en escac la monarquia absoluta:

“Jurem no separar-nos mai, i aplegar-nos onsevulga que les circumstàncies ho demanin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids.”

Per què aquest fet ho canvia tot?

Amb aquest simple acte, el poder polític va canviar de mans. Per primera vegada en la història d’Europa, la sobirania ja no residia en la figura del rei per “dret diví”, sinó en els ciutadans i els seus representants. Els diputats es van negar a dissoldre’s fins a escriure una Constitució, convertint els súbdits en ciutadans.

Pocs dies després, quan un enviat del rei va anar a exigir-los que abandonessin la sala, el comte de Mirabeau va pronunciar una frase que avui dia encara s’estudia a les facultats de ciències polítiques: “Heu de dir al vostre amo que som aquí per la voluntat del poble i que només ens en traureu per la força de les baionetes”. El rei no va tenir més remei que cedir. Menys d’un mes després, el poble de París assaltaria la Bastilla.

Avui, quan pensem en democràcia, drets humans o constitucions, hem de recordar que tot va començar a l’interior d’una pista de tennis coberta, gràcies a uns homes que van entendre que el futur de la societat depenia de la seva fermesa en aquell instant.