Quan pensem en la Revolució Francesa, la ment ens porta gairebé automàticament al 14 de juliol i a l’assalt violent de la Bastilla. Tanmateix, les grans transformacions de la història no comencen sempre amb pólvora i crits al carrer; sovint neixen en despatxos, debats encesos i decisions jurídiques que canvien les regles del joc per sempre. Una d’aquestes fites crucials va tenir lloc un 19 de juny de 1789, un dia aparentment silenciós però absolutament sísmic per al destí d’Europa.

Per entendre què va passar aquell dia a Versalles, hem de viatjar a una França en fallida econòmica, asfixiada pels deutes de les guerres i per les despeses d’una cort reial completament aliena a la realitat. El rei Lluís XVI es va veure obligat a convocar els Estats Generals, una assemblea medieval on es reunien els tres estaments de la societat: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat (que representava el 97% de la població, des de camperols fins a rics burgesos).

El gran problema era el sistema de votació. Cada estament tenia un sol vot. Per tant, la noblesa i el clergat sempre s’aliaven (2 vots contra 1) per guanyar qualsevol votació i evitar pagar impostos. Farts d’aquesta injustícia, els representants del Tercer Estat van decidir plantar-se. El 17 de juny es van autoproclamar Assemblea Nacional, afirmant que ells, i només ells, representaven la veritable nació. Però l’estocada definitiva a l’Antic Règim va arribar quaranta-vuit hores després, el 19 de juny.

El punt d’inflexió: El clergat s’uneix a la revolució

Aquell 19 de juny, en una votació dramàtica i ajustadíssima (149 vots contra 137), la majoria dels representants del baix clergat (capellans i rectors de poble) van decidir abandonar el seu estament i unir-se al Tercer Estat a l’Assemblea Nacional. No eren els rics bisbes, sinó els religiosos que convivien diàriament amb la misèria de la gent corrent.

Aquesta decisió va esquerdar per complet l’estructura de l’absolutisme. De cop, els rics nobles i la corona es van quedar sols. El Tercer Estat ja no era un grup de rebels aïllats; ara tenien legitimitat moral i el suport de part de l’Església. Lluís XVI, veient que perdia el control de la situació, va entrar en pànic i va ordenar tancar la sala de reunions dels diputats amb l’excusa de fer-hi unes “reformes”.

Aquesta provocació reial va portar, l’endemà mateix (20 de juny), al famós Jurament del Joc de Pilota (Serment du Jeu de Paume), on els diputats es van tancar en una pista de tennis de l’època i van jurar no separar-se fins a dotar França d’una Constitució.

El 19 de juny de 1789 ens ensenya que el poder absolut no es tomba només amb la força física, sinó amb la força de les idees i de la llei. Aquell dia va néixer el concepte modern de sobirania nacional: la idea revolucionària que el poder no prové de Déu cap al rei, sinó dels ciutadans cap als seus representants.

Per als nostres alumnes i segui