Si mirem el calendari, el 18 de juny pot semblar un dia qualsevol d’inici d’estiu, d’aquells on els estudiants de secundària ja teniu el cap més posat en les vacances que en els llibres. Però exactament un dia com avui de l’any 1815, els camps de blat d’una petita localitat propera a Brussel·les, anomenada Waterloo, van esdevenir l’escenari d’un dels xocs militars més transcendents de la història de la humanitat. Aquell dia es va decidir, a cops de canó i baioneta, el futur polític de tot el continent europeu.

El context: El retorn de l’Emperador

Per entendre com vam arribar a Waterloo, hem de fer un petit viatge en el temps. Després d’anys de dominar Europa amb un puny de ferro i de difondre els ideals de la Revolució Francesa (barrejats amb una bona dosi d’ambició imperial), Napoleó Bonaparte havia estat derrotat i desterrat a l’illa d’Elba el 1814. Semblava que l’era napoleònica havia arribat a la seva fi i que les velles monarquies absolutistes podien respirar tranquil·les.

Però Napoleó no era un home que es rendís fàcilment. El març de 1815, va escapar del seu respir i va desembarcar a França, recuperant el tron en un tres i no res durant el període conegut com els “Cent Dies”. Les potències europees (Gran Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia), horroritzades davant el retorn de l’emperador, van declarar Napoleó fora de la llei i van formar de seguida la Setena Coalició per derrotar-lo definitivament.

La tempesta es desborda a Waterloo

El 18 de juny de 1815, l’exèrcit francès de Napoleó es va enfrontar a les forces aliades, dirigides pel britànic Arthur Wellesley, Duc de Wellington, a qui més tard es van unir les tropes prussianes del general Gebhard Leberecht von Blücher.

La batalla va ser un caos de fang, fum i sang. Havia plogut a bots i barrals la nit anterior, fet que va retardar l’atac de Napoleó, ja que el terra fangós impedia moure l’artilleria amb facilitat. Aquest retard va ser crucial. Wellington va resistir heroicament les envestides de la cavalleria francesa dalt d’un turó estratègic, esperant unes tropes prussianes que semblava que no arribarien mai.

Quan els prussians finalment van aparèixer pel flanc dret de Napoleó a mitja tarda, la balança es va decantar. La famosa Guàrdia Imperial de Napoleó, la seva unitat d’elit que mai havia retrocedit, va ser rebutjada. El pànic es va apoderar de les files franceses i la retirada es va convertir en un campi qui pugui. Napoleó havia estat vençut.

Per què és important recordar Waterloo avui en dia?

A les classes de Ciències Socials sovint ens preguntem: “I això, per a què serveix?”. Waterloo no és només una llista de baixes militars (que van ser terribles, prop de 50.000 entre morts i ferits en poques hores). Waterloo és la fita que tanca una època i en comença una altra de nova per diversos motius que encara ens afecten:

• La fi de l’imperi napoleònic: Va suposar el desterrament definitiu de Napoleó a la remota illa de Santa Helena, on moriria el 1821.
• El triomf de la Restauració: Les potències absolutistes van intentar redibuixar el mapa d’Europa al Congrés de Viena per tornar a l’Antic Règim, com si la Revolució Francesa mai hagués existit.
• La llavor del nacionalisme i el liberalisme: Tot i la derrota de Napoleó, les idees de llibertat, igualtat i sobirania nacional que els seus exèrcits havien escampat per Europa ja havien arrelat en la ciutadania. Les revolucions de 1820, 1830 i 1848 en seran la prova directa.
• Un segle de pau relativa: El nou equilibri de poders va evitar una gran guerra generalitzada a Europa durant gairebé cent anys, fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914.

Avui, la paraula “Waterloo” ha passat a formar part del nostre llenguatge quotidià com a sinònim d’una desfeta final i inevitable. Però més enllà de la metàfora, el 18 de juny és una data clau per entendre com s’ha construït l’Europa contemporània.