Si haguéssim de triar un sol dia en què el món va canviar de pantalla radicalment, molts historiadors triarien, sense dubtar-ho, el 29 de maig de 1453. Aquell dimarts (un dia que, per cert, va donar origen a la superstició cultural que els dimarts porten mala sort), les imponents muralles de Constantinoble, considerades indestructibles durant més de mil anys, van cedir definitivament.

L’exèrcit de l’Imperi Otomà, liderat pel jove soldà Sultà Mehmet II, aconseguia entrar a la capital de l’Imperi Bizantí després d’un setge ferotge de 53 dies. Amb la mort en combat de l’últim emperador, Constantí XI, no només queia una ciutat; moria l’Imperi Romà d’Orient, l’últim fil conductor directe amb l’antiguitat clàssica de Juli Cèsar i August.

Per què la caiguda de Constantinoble ens afecta encara avui?

A les nostres classes de 2n d’ESO sempre expliquem que la història és un procés continu, però l’impacte d’aquell 29 de maig de 1453 va ser tan bèstia que s’utilitza tradicionalment com la línia divisòria entre la Edat Mitjana i l’Edat Moderna. Per què va ser tan crucial?

• L’efecte dominó que va portar al descobriment d’Amèrica: Constantinoble era el peatge obligatori, el gran “hub” comercial on connectaven les rutes de la seda i de les espècies que venien d’Àsia cap a Europa. Quan els otomans van prendre la ciutat, van tancar o encarir aquestes rutes. Què van fer els regnes europeus com Castella i Portugal? Buscar rutes alternatives pel mar. Sense la caiguda de Constantinoble, Colom potser mai hauria navegat cap a l’oest el 1492.
• El renaixement cultural d’Europa: Davant la invasió otomana, centenars de savis, científics, artistes i filòsofs bizantins van fugir cap a Itàlia i altres punts d’Europa occidental. Es van endur sota el braç milers de manuscrits grecs i romans clàssics que s’havien perdut a Occident. Aquesta “injecció” de coneixement va ser la benzina que va fer esclatar l’Humanisme i el Renaixement.
• Una revolució militar (La pólvora): Les muralles de Constantinoble eren la joia de l’enginyeria medieval. Mehmet II les va enderrocar utilitzant una tecnologia revolucionària: canons de bronze gegants (com el famós canó de Borbó) capaços de llançar boles de pedra de 300 quilos. Va ser la demostració definitiva que els vells castells feudals ja no servien per a res contra la pólvora moderna.

Avui dia, quan mirem els mapes d’Europa i de l’Orient Mitjà o quan pensem en la globalització, hem de recordar que tot va començar a trontollar un matí de maig de 1453 a la vora del Bòsfor.