Mig segle de selectivitat a Espanya, una reforma en marxa, diferències persistents entre comunitats i un debat europeu sobre quin sistema és el més just per obrir les portes del saber.

Cada juny, desenes de milers d’estudiants de tot l’Estat s’asseuen davant d’un examen que determinarà, en gran mesura, el seu futur acadèmic. La prova d’accés a la universitat —popularment coneguda com a selectivitat— és una de les institucions educatives més arrelades i, alhora, més debatudes del sistema espanyol. El curs 2024–2025 va marcar un punt d’inflexió: una reforma substancial va transformat el format, el nom i l’esperit de les proves, tot apuntant a un model més competencial i amb criteris de correcció homogenis. Però les desigualtats entre territoris persisteixen, el debat sobre la justícia del sistema no s’ha tancat, i Europa ofereix models alternatius que mereixen atenció.

Cinquanta anys de selectivitat: breu història d’una prova

La prova d’accés a la universitat a Espanya té les arrels en la Llei General d’Educació (LGE) de 1970, aprovada durant el franquisme i impulsada pel ministre Villar Palasí. Aquella llei va crear el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i el Curs d’Orientació Universitària (COU), que en teoria havia de preparar els joves per a la vida universitària però que a la pràctica es va convertir en un quart curs de batxillerat destinat a superar la prova de selectivitat. La primera convocatòria formal de la selectivitat va tenir lloc el 1974, i des de llavors la prova no ha deixat d’existir, tot i que ha canviat profundament de forma.

La transició democràtica va mantenir el model sense alteracions estructurals fins a la LOGSE (1990), que va eliminar el COU i va establir un batxillerat de dos anys. La LOCE (2002), la LOE (2006), la LOMCE (2013) i, finalment, la LOMLOE (2020) han anat modulant el format de la prova, els seus continguts i el pes relatiu de la nota de batxillerat versus la nota de les proves. Durant la pandèmia de la COVID-19, es van introduir que dels dos models d’examen es poguessin triar preguntes de les dues opcions —opció A i opció B— que van perdurar fins ara. La reforma de 2024 les va suprimir.

Al llarg d’aquest mig segle, la prova ha passat de tenir un caràcter marcadament memorístic i enciclopèdic a intentar avaluar competències i capacitats de raonament. Un trajecte llarg, amb moltes resistències i molts debats, que la reforma del Reial decret 534/2024 pretén accelerar.

La reforma de 2025: les grans novetats

El Reial decret 534/2024, de l’11 de juny, ha reformulat les proves d’accés a la universitat de manera significativa. La primera gran novetat és, paradoxalment, nominal: la prova ha recuperat el nom de Prova d’Accés a la Universitat (PAU), que ja havia tingut i que moltes comunitats —com Catalunya i les Illes Balears— mai no havien abandonat del tot, mentre que a d’altres s’havia passat a anomenar EBAU. Des de la convocatòria de juny de 2025, el nom és únic a tot l’Estat.

Però els canvis van molt més enllà d’una qüestió de marca. La desaparició dels models A i B —les dues opcions d’examen entre les quals l’estudiant podia triar— és potser el canvi pràctic més visible. Fins ara, un alumne podia decidir estudiar només una part del temari si confiava a triar l’opció que la cobria. Amb el model únic, cal dominar tot el programa. Això no significa preguntes tancades i rígides: el nou format permet incloure diverses preguntes o tasques dins d’un sol examen, però sense la possibilitat de decantar-se cap a un bloc temàtic determinat.

La nova PAU aposta pel model competencial: no tan memorístic, de saber fer, reflexionar i tenir capacitat d’anàlisi crítica.

El segon gran canvi és l’aposta pel disseny competencial de les proves. L’acord de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) estableix que, inicialment, entre un 20% i un 25% de la puntuació ha de correspondre a preguntes de caràcter competencial —és a dir, que exigeixen raonament, anàlisi i aplicació del coneixement—, amb la intenció que aquest percentatge vagi creixent progressivament fins a transformar tota la prova. No es tracta de saber menys, sinó de demostrar que es pot fer alguna cosa amb allò que se sap.

La tercera novetat és la unificació dels criteris de correcció. Per primera vegada, totes les comunitats autònomes han de seguir unes pautes comunes de qualificació que inclouen rúbriques detallades per a cada exercici. Fins ara, la disparitat de criteris —sobretot en la penalització de les faltes d’ortografia— havia generat polèmica i percepcions d’injustícia entre territoris. A partir de la nova normativa, les faltes d’ortografia rebaixaran la nota de manera regulada i homogènia: 0,1 punts per falta a partir de la tercera en les matèries no lingüístiques, i fins a 2 punts màxim de penalització en les assignatures de Llengua.

Les Illes Balears: peculiaritats d’un arxipèlag educatiu

Les Illes Balears presenten una singularitat destacada respecte a la majoria de comunitats autònomes: l’examen de Llengua Catalana i Literatura de les Illes Balears és obligatori a la fase general i compta en la nota final. Això significa que els estudiants balears han de superar cinc exàmens en la fase general, no quatre com la majoria dels seus companys d’altres territoris.

Aquesta especificitat, compartida amb Catalunya, el País Valencià, Galícia i el País Basc —totes les comunitats amb llengua cooficial—, reflecteix el reconeixement legal del plural lingüístic d’Espanya, però també genera un element de pressió addicional per a l’alumnat illenc. L’examen de català es valora de la mateixa manera que el de castellà i la seva nota forma part de la mitjana de la fase general.

Pel que fa a la penalització per faltes d’ortografia a l’assignatura de Llengua Catalana, la Comissió Organitzadora de les PAU a les Illes Balears ha aprovat un esquema progressiu: el 2025, cada falta restava 0,125 punts (la primera no compta), mentre que el 2026, la penalització puja a 0,25 punts per falta, equiparant-se a la de Llengua Castellana. Un detall aparentment tècnic que, en la pràctica, eleva el nivell d’exigència lingüística de la prova.

Espanya, dividida en comunitats: un estat, disset selectivitats

Malgrat la voluntat unificadora de la reforma, les diferències entre comunitats autònomes continuen sent substancials. El sistema educatiu espanyol és profundament descentralitzat: cada comunitat té les seves competències en educació, i això es reflecteix en les proves d’accés. Els continguts específics de cada territori, la presència o absència de llengua cooficial, i fins i tot la dificultat percebuda dels exàmens varien notablement d’un lloc a l’altre.

Les dades ho mostren de forma eloqüent. Analitzant els resultats de les proves de 2022, les Illes Balears presenten un dels percentatges més baixos d’estudiants amb excel·lent a les PAU: tan sols un 1,9% dels alumnes illencs aconseguia una nota entre 9 i 10, mentre que Astúries encapçalava el rànquing amb un 12%. La mitjana estatal se situava en el 5,9%. Però si mirem les notes de batxillerat, les Balears i Catalunya estan entre les comunitats amb menys alumnes d’excel·lent (al voltant del 12–13%), mentre que Múrcia o les Canàries superen el 28%. En algunes comunitats, la diferència entre els excel·lents de batxillerat i els excel·lents a les PAU arriba a 20 punts.

Aquesta divergència planteja una pregunta incòmoda: estaven avaluant de manera diferent les comunitats autònomes les notes de batxillerat? La resposta sembla ser que sí. El 2025, la inflació de notes al batxillerat és una realitat reconeguda: centres privats i concertats solen atorgar notes sensiblement més altes que els públics, i hi ha comunitats on l’aprovació al batxillerat és notòriament més generosa que a d’altres. Quan aquests alumnes s’enfronten a una prova externa i homogènia —o relativament homogènia—, les diferències queden al descobert.

La proposta del Partit Popular, llançada pel president Alberto Núñez Feijóo a inicis de 2024, d’una selectivitat única per a les dotze comunitats governades pel PP va generar un gran debat. La presidenta de la CRUE, Eva Alcón, la va qualificar d’”impossible” perquè “no hi ha un mateix batxillerat a totes les comunitats”. El Ministeri d’Educació, al seu torn, va qüestionar si una prova única per a les comunitats del PP no estava “incentivant la desigualtat”. El debat es va quedar a mig camí: la reforma del RD 534/2024 ha establert criteris comuns sense arribar a la prova única. Però totes les comunitats governades pel PP si que fan les proves la mateixa setmana.

Europa compara: cada estat, un camí diferent

Quan els debats sobre la selectivitat s’encalenteixen, sovint es mira cap a Europa a la recerca de models alternatius. Però ni el Parlament Europeu ni la Comissió Europea tenen competències en matèria d’educació als estats membres, i per tant no hi ha cap recomanació ni fiscalització sobre com cada país gestiona l’accés a la universitat. El resultat és un mosaic de sistemes radicalment diferents.

Alemanya: l’Abitur i el numerus clausus

A Alemanya, el sistema d’accés a la universitat es basa en l’Abitur, un procés que comprèn els dos darrers anys d’educació secundària i que culmina en un conjunt d’exàmens finals als mateixos centres d’educació secundària —no a les universitats. Els alumnes acumulen puntuació al llarg de dos anys i s’enfronten a una prova final de quatre exàmens: tres d’escrits i un d’oral. La nota mitjana resultant —el numerus clausus (NC)— determina a quines universitats i graus pot accedir cada estudiant. Com Espanya, Alemanya és una república federal i l’Abitur és competència de cada un dels setze estats federats. Una reforma recent ha intentat unificar continguts, criteris d’avaluació i dificultat de les proves per posar fi a les crítiques sobre les notes dispars entre estats, que condicionaven l’accés a les places universitàries més demandades.

França: el baccalauréat i el control continu

França disposa del baccalauréat, un diploma de secundària superior reconegut arreu del món que, una vegada superat, atorga automàticament el dret d’accedir a qualsevol universitat pública francesa. Fins a la reforma de 2019, era una prova nacional única; des de llavors, s’ha introduït un sistema mixt amb control continu —que compta el 40% de la nota final— i exàmens finals nacionals el 60% restant. L’accés a les grans écoles, molt més selectiu, requereix altres proves específiques altament competitives i anys addicionals de preparació als lycées.

Regne Unit: A-levels i entrevistes

Al Regne Unit, el sistema és radicalment diferent. Els alumnes trien entre tres i cinc matèries per als A-levels —exàmens de secundària superior— i és la combinació d’aquestes notes, juntament amb la carta de presentació, les activitats extracurriculars i, en molts casos, entrevistes personalitzades, el que determina l’admissió universitària. Cada universitat fixa els seus propis requisits i barems. Universitats com Oxford o Cambridge afegeixen proves d’admissió pròpies i entrevistes rigoroses. El sistema és menys estandarditzat que el continental, però alhora és molt sensible al capital cultural familiar: les escoles privades britàniques preparen els alumnes d’una manera que les públiques rarament poden igualar.

Itàlia: la maturità i els tests específics

A Itàlia, els estudiants de secundària superior estan obligats a realitzar la maturità —l’equivalent de la selectivitat— fins i tot si no volen accedir a la universitat. La prova dura tres dies a tot el país, consta de dos exàmens escrits i un d’oral, i el primer exercici —idèntic per a tots els estudiants— permet triar entre analitzar un text literari, un de històric o un tema d’actualitat. L’accés a la majoria d’universitats, a més, requereix superar tests específics organitzats pels propis centres, especialment a àrees com medicina, on la competència és extrema.

Finlàndia i els nòrdics: el model d’equitat

Finlàndia representa un model que molts experts consideren el més equitatiu d’Europa. El sistema educatiu finlandès es caracteritza per l’absència d’escola privada fins als 16 anys —l’educació és completament pública i gratuïta, incloent-hi material escolar i àpats—, i per una filosofia que posa el benestar de l’alumne per davant de la pressió de les notes. L’examen de batxillerat finlandès permet accedir a l’educació superior, però l’accés als graus específics es fa a través de proves d’admissió pròpies de cada universitat. Estudis han conclòs que la reforma educativa finlandesa ha comportat una reducció de les desigualtats educatives del 25%, un indicador que cap altre país europeu pot exhibir. Suècia, Noruega i Dinamarca segueixen models similars, amb accés obert a la universitat i un sistema de beques que garanteix la sostenibilitat econòmica dels estudis.

País	Nom de la prova	Tipus d’accés	Particularitats clau
Espanya	PAU	Prova estatal + nota de batxillerat	17 sistemes autonòmics; nou model competencial 2025
Alemanya	Abitur	Nota acumulada + exàmens finals al centre	16 sistemes federals; reforma d’unificació recent
França	Baccalauréat	Control continu (40%) + exàmens nacionals (60%)	Accés automàtic a universitats públiques si s’aprova
Regne Unit	A-levels	Notes + carta + extracurricular + entrevista	Cada universitat fixa els seus criteris; alt pes del capital cultural
Itàlia	Maturità	Prova nacional + tests específics per carrera	Obligatòria per a tots, fins i tot sense voluntat d’estudiar
Finlàndia	Ylioppilastutkinto	Prova de batxillerat + admissió per carrera	Sistema públic universal; model d’equitat màxima
Suècia / Nòrdics	Studentexamen	Nota + proves específiques per centre	Accés obert, beques universals, sense pressió de tall

Quin sistema és el més just? El debat que no té una sola resposta

La pregunta sobre quin sistema d’accés universitari és el més just i equitatiu no té una resposta simple, però els experts tendeixen a convergir en alguns principis. El primer és que cap examen d’un sol dia pot capturar de manera justa la totalitat del potencial d’un estudiant. El segon és que qualsevol sistema que depèn en gran mesura de la nota obtinguda en un context d’alta pressió tendeix a afavorir els qui han tingut millors recursos per preparar-se: acadèmies, tutors privats, escoles amb més mitjans. El tercer és que els sistemes que integren l’avaluació continuada al llarg del temps redueixen el pes de la sort i de l’estat emocional d’un dia concret.

Des d’aquesta perspectiva, el model espanyol presenta debilitats evidents. La nota d’accés combina el 60% de la nota de batxillerat —que com hem vist pot estar inflada de maneres molt desiguals entre centres i comunitats— amb el 40% de les PAU. Això crea una paradoxa: la prova externa, en principi la part més objectiva, pesa menys que la nota interna, que és la més susceptible de variació. Alhora, l’existència de 17 sistemes autonòmics amb exàmens de dificultat diferent crea injustícies reals per als estudiants que competeixen per les mateixes places a universitats de prestigi.

El model britànic, amb les entrevistes i la valoració de les activitats extracurriculars, sembla a primera vista més holístic i menys arbitrari. En la pràctica, però, els estudis demostren que avantatge enormement els alumnes de famílies acomodades i de centres privats d’elit, que saben perfectament com preparar aquelles entrevistes i quines activitats “vendre”. El sistema nòrdic —educació pública universal, beques generalitzades i accés obert— elimina moltes d’aquestes barreres, però requereix un context social i econòmic que països com Espanya estan lluny d’assolir.

La reforma de 2025 apunta en la bona direcció en unificar criteris de correcció i apostar pel model competencial. Però queda pendent una qüestió estructural: mentre el sistema de beques espanyol continuï sent dels menys generosos d’Europa, mentre les acadèmies privades de preparació a la selectivitat siguin un negoci florent, i mentre la xarxa d’escoles concertades i privades generi notes de batxillerat sistemàticament més altes, qualsevol reforma de la prova serà insuficient per garantir la igualtat d’oportunitats.

Les Illes Balears, amb un mercat laboral molt orientat al turisme i una oferta universitària pública limitada —la UIB és l’única universitat pública de les illes—, presenta a més una problemàtica afegida: molts estudiants baleàrics han de marxar a estudiar fora, sovint a Catalunya però també a Madrid i Andalusia, i competir amb alumnes que han estudiat en contexts educatius molt diferents. La reforma no resol aquest desavantatge estructural.

Conclusions: la prova de la prova

La selectivitat espanyola arriba als 50 anys en plena transformació. La reforma del Reial decret 534/2024 és la més ambiciosa en molts anys i representa un avenç real: unificació de nom i criteris, eliminació de l’estratègia del “mig temari”, aposta pel pensament crític. Però les desigualtats entre comunitats, entre centres públics i privats, i entre famílies amb més o menys recursos seguiran existint mentre no s’actuï sobre les seves causes profundes.

Europa demostra que hi ha camins alternatius. El model nòrdic demostra que un accés ampli i equitatiu és compatible amb la qualitat universitària. França demostra que el control continu pot reduir el pes d’un examen puntual. Alemanya demostra que la unificació de criteris dins d’un sistema federal és possible. El Regne Unit demostra —per la negativa— que la subjectivitat sense suport institucional fort pot reproduir desigualtats de classe d’una manera particularment cruel.

La veritable prova no és la que fan els estudiants cada juny. La veritable prova la fa el sistema educatiu cada any: és capaç de garantir que el talent, l’esforç i la curiositat intel·lectual siguin els factors determinants en l’accés al coneixement? O continuarà sent el codi postal, el compte bancari familiar i la xarxa de contactes el que decideixi qui entra per la porta de la universitat pública?

Fonts:

• Reial decret 534/2024 (BOE);
• Viquipèdia — Proves d’accés a la universitat;
• Sistema educatiu de Finlàndia;
• Revista ARA — Quins filtres han de passar els alumnes europeus per accedir a les universitats del seu país? (oct. 2024);
• Educaweb;
• Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE).

Nota de l’autor: Aquest article recull informació disponible fins al juny de 2026. Les dades estadístiques de resultats de selectivitat corresponen a la convocatòria 2022, les darreres amb comparativa interautonòmica publicada de manera homogènia. Les dates de les convocatòries 2026 estan subjectes a confirmació oficial de la Conselleria d’Educació i Universitats de les Illes Balears.