Ahir els historiadors ens quedàrem una mica més orfes. Ens ha deixat un dels grans historiadors de la contemporaneïat. Tot un referent per als que un dia vàrem decidir estudiar la carrera d’història. I és que la seva obra historiogràfica forma part del nostre dia a dia, no només com a investigadors sinó també com a docents. Ens deixa quasi una vintena de grans obres històriques i altres tants articles d’opinió i divulgació carregats de rigorositat i d’ofici.
Fontana era un veterà historiador d’arrel marxista però catalanista, dues circumstàncies que per ell no eren incompatibles. Fou deixeble d’altres grans mestres de la història com Ferran Soldevila, a qui anava a casa seva a aprendre en les seves classe clandestines durant el franquisme i que li ensenyà que darrere els documents històrics hi havia persones amb problemes i sentiments. De Pierre Vilar va aprendre que la tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i que la finalitat del seu treball és la de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones, d’ahir i d’avui, i d’ajudar amb això a resoldre’ls. I de Jaume Vicens Vives va aprendre que l’ofici d’historiador només tenia sentit si es feia amb plena consciència de la seva dimensió cívica.
Més enllà de tendències historiogràfiques, tenia com a principis bàsics que “la Historia ha de ser una anàlisi crítica dels esdeveniments” i que del seu estudi “ha d’ajudar a crear una consciència de la Història”.
Per a Josep Fontana, l’ofici d’historiador no és només de disposar d’una metodología histórico-científica, sinó que ha d’anar unit a un desig constant de “pensar històricament”, amb la finalitat d’entendre el món en què vivim. Es necessita, segons ell, una teoria de la història per guiar el treball de l’historiador en consonància amb un projecte social de futur, per així relacionar l’estudi del passat amb els problemes del nostre present. Com va escriure Fontana al final de La época del liberalismo, una de les tasques més importants de l’historiador d’avui dia és “incitar a no acceptar sense crítica el que ens continuen contant i que tendeix a perpetuar l’ús de la història com a eina de conformisme social”.
A Josep Fontana li agradava recordar -ho va fer en diferents textos publicats a les seves obres i mitjans de comunicació-, les paraules de Santiago Ramon y Cajal, qui al 1898 advertia que:
Se necesita volver a escribir la historia de España para limpiarla de todas estas exageraciones con que se agiganta a los ojos del niño el valor y la virtud de su raza. Mala manera de preparar a la juventud para el engrandecimiento de su patria es pintar ésta como una nación de héroes, de sabios y de artistas insuperables.
Com a homenatge a la seva tasca, podriem citar un fragment de l’obra d’Arthur Schlesinger Jr titulada Historia y estupidez humana, qui ja fa més de deu anys va deixar escrit:
Les concepcions del passat estan molt lluny de ser estables. Les revisam contínuament a la llum de les urgències del present. La història no és un llibre tancat o un veredicte final. Sempre està en procés de fer-se. Deixau que els historiadors prossegueixin la recerca del coneixement, per equívoca i problemàtica que pugui ser. La gran força de la història en una societat lliure és la seva capacitat per a l’autocorrecció.
Segurament és la llibertat, allò que temen els que ens neguen aquesta capacitat de rectificar les creences, tradicions i costums que conformen la societat per fer-la encara millor.
rpuigserversocials.com 