La independència de l’Amèrica espanyola (1808-1824)

Al primer terç del segle XIX, entre 1808 i 1826, es va produir la independència de la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica. Les causes principals d’aquest procés van ser:

• La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.
• El descontentament de la burgesia criolla (descendents d’espanyols emigrats a Amèrica) que havien perdut la seva capacitat de control a partir de les mesures reformistes de Carles III.
• L’oposició al control mercantil de la metròpolis i que impedia als criolls comerciar lliurement amb els seus competidors anglosaxons amb millors preus i qualitat.
• L’Església americana, especialment el baix clergat havia agafat el camí de la insurrecció de les notícies de les desamortitzacions que s’havien proposat en temps de Carles IV però també a les corts de Cadis.
• L’èxit de la revolta de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776.

Durant la Guerra del Francès a Espanya, a les colònies d’Amèrica també es van crear Juntes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte. Aquestes Juntes es van convertir en organismes de poder que pretenien substituir les autoritats espanyoles (es van negar a acceptar l’autoritat de  la Junta Central Suprema) i van iniciar un moviment emancipador.  

Com es va produir l’emancipació americana?

Entre 1808 i 1814, en plena guerra del francès, algunes autoritats americanes no varen acatar la monarquia de Josep I i van formar juntes revolucionàries, que a poc a poc es van anar desvinculant de l’autoritat de la Junta Central Suprema. El 1809 es varen fundar juntes a Buenos Aires i a Caracas, i la Junta de Quito va proclamar que les autoritats espanyoles no tenien legitimitat i va reclamar la sobirania del poble. El 1811, Veneçuela fou el primer estat a proclamar la independència d’Espanya. Poc després ho proclamaren Paraguai, Uruguai i Equador. a proclamar la independència.

Durant els primers anys del regnat de Ferran VII, les expedicions espanyoles a Veneçuela i l’actuació del virrei del Perú, aconseguiren restablir el poder espanyol a excepció del virregnat de Rio de Plata (Argentina i l’Uruguai.

A partir de 1816, l’Argentina va proclamar la seva independència al Congrés de Tucumán i la insurrecció es va generalitzar arreu de l’Imperi. Des de l’Argentina el general San Martín va comandar una expedició que va travessar els Andes, va derrotar els espanyols (Chacabuco, 1817) i va aconseguir la independència de Xile. Al nord, Simón Bolívar va derrotar els espanyols a Bocaya i Carabobo, i va fundar la Gran Colòmbia (1821), que després es va dividir en Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà. Paral·lelament, Ferran VII va vendre Florida als Estats Units el 1819.

La revolta protagonitzada per Agustín de Iturbide a Mèxic va aconseguir la independència d’aquest país el 1821, que va ser seguida per tota l’Amèrica Central. Antonio José de Sucre va derrotar els espanyols a Ayacucho (1824) i va emancipar el Perú i Bolívia. Després de la derrota d’Ayacucho, Espanya va perdre totes les colònies Llevat de Cuba, les Filipines i Puerto Rico.

Els problemes dels nous estats

Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals varen impedir la creació d’una Amèrica unida. A més a més, el procés d’independència de l’Amèrica espanyola va tenir un marcat caràcter classista, la qual sota la bandera del patriotisme, s’ocultava un model crioll de nació en el qual la majoria dels ciutadans quedarien marginats. Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques seguint les divisions administratives creades segles abans per la corona espanyola. Com succeí a l’Espanya peninsular, es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política, a partir de la derivació cabdillista que adopten moltes de les noves repúbliques.

Els nous mandataris es varen oblidar aviat les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.

Tanmateix, els països acabats de crear no aconseguiren una independència econòmica. Més aviat subsistiren la dependència econòmica espanyola pel control comercial que va exercir el Regne Unit, Estats Units i França.