1. La Guerra del francès (1808-1814)
2. Les Corts de Cadis i la constitució de 1812
3. El retorn de l’absolutisme
4. El trienni Liberal (1820-1823)
5. La Dècada Ominosa (1823-1833)
6. El conflicte successori
7. Bibliografia

El segle XIX a Espanya comença amb el regnat de Carles IV (1788-1808), qui, temorós pels esdeveniments de la Revolució Francesa i el possible “contagi” als seus territoris, va decidir unir-se a l’aliança de potències europees contra França. D’aquesta manera, el govern revolucionari va declarar la guerra a Espanya i, entre el 1793-1795, va tenir lloc la coneguda com la Guerra de la Convenció. Després de durs combats al Rosselló i als Pirineus, l’exèrcit francès va derrotar les tropes espanyoles i la monarquia hispànica va haver d’acceptar la signatura de la Pau de Basilea .

Després del que ha passat, Manuel Godoy, ministre més influent de Carles IV,  va prendre la decisió de donar suport l’emperador Napoleó Bonaparte i aliar-se amb França. Aquesta aliança va conduir que, el 1801, Espanya iniciés la guerra contra les taronges contra Portugal, un dels principals aliats de Gran Bretanya, el gran enemic de França. Ara bé, encara que el conflicte es va saldar amb la victòria espanyola, el 1805 Napoleó i Espanya van patir una important derrota naval a la batalla de Trafalgar. La pèrdua de la flota, a més de suposar un desastre militar irreparable, va dificultar enormement la defensa de les colònies americanes.

Posteriorment, amb la signatura del Tractat de Fontainebleau el 1807, s’autoritza l’entrada en territori espanyol a les tropes napoleòniques en la seva intenció d’envair Portugal. L’exèrcit francès continuava a Espanya i el Govern s’havia d’enfrontar a un gran descontentament social que va acabar amb motí d’aranjuez el 1808.

El Motí d’Aranjuez va ser un aixecament popular que va tenir lloc a d’Aranjuez el 17 de març de 1808 a causa dels un profund descontentament entre la població espanyola per la mala gestió del país per part del rei Carles IV i el seu vàlid, Manuel Godoy. La situació econòmica era precària, i les decisions polítiques es percebien com a arbitràries i en benefici d’uns quants. El príncep Ferran, fill de Carles IV, aspirava al tron ​​i veia en la impopularitat del seu pare i de Godoy una oportunitat per aconseguir el poder. A més a més, les ambicions de Napoleó Bonaparte a la Península Ibèrica i les pressions exercides sobre Carles IV també van contribuir a la inestabilitat política a Espanya.

Així Godoy va ser forçat a dimitir i Carles IV va haver d’abdicar en el seu fill, que pujaria al tron ​​com a Ferran VII. Aquests fets van portar la monarquia borbònica a una profunda crisi. La situació va ser aprofitada per Napoleó, que, per tal d’aconseguir el tron ​​espanyol, va convocar pare i fill a Baiona (França).

Les abdicacions de Baiona van suposar la renúncia a la corona espanyola per part Carles IV i del seu fill Ferran VII. Al seu torn, es reconeixia Napoleó com a àrbitre de la situació, que va decidir nomenar rei el seu propi germà, Josep I Bonaparte (1808-1813). El nou monarca va començar una tasca de reforma de l’Estat per imposar les idees lliberals de la Revolució Francesa. Per a aquesta tasca trobaren un nombrós grup de liberals espanyols que seran el seu gran suport, sent coneguts com a afrancesats. 

La Guerra del francès (1808-1814)

La Guerra del Francès (també coneguda com a Campanya d’Espanya, Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra Peninsular) fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s’inicià el maig de 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder.

Fou provocada per la pretensió de Napoleó d’instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona. El conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l’Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics impulsats per l’aparició de la identitat nacional espanyola i la influència en el camp dels «patriotes» d’alguns dels ideals nascuts de la Il·lustració i la Revolució francesa, paradoxalment difosos per l’elit dels afrancesats.

Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya (1808), cosa que va provocar la rebel·lió popular: el 2 de maig de 1808 a Madrid.

El 2 de maig de 1808, a primera hora del matí, la multitud començà a concentrar-se davant del Palau Reial de Madrid. El poble observà com soldats francesos treien de palau a l’infant Francisco de Paula. Al crit de «¡Que nos lo llevan!», intentaren assaltar el palau. L’infant sortí a un balcó provocant que augmentés el bullici a la plaça. Aquest fet fou aprofitat per Murat, que envià ràpidament a uns Guàrdies Imperials al palau, junt amb artilleria, que disparà contra de la multitud. Al desig del poble d’impedir la sortida de l’infant, s’hi uní el de venjar als morts i el de desfer-se dels francesos. La lluita arribà ràpidament a tots els barris de Madrid.

Algunes unitats militars, a les quals es va unir el poble de la capital (i més tard de bona part del país), es van alçar contra les tropes franceses que intentaven emportar-se fora del país a la resta de la família reial espanyola. Van començar així quatre anys de dura guerra a tot el territori.

La difusió de les notícies sobre la repressió exercida per l’exèrcit invasor a Madrid i a altres localitats va encoratjar la insurrecció. Un sector majoritari de l’Església, que considerava en perill la religió i la tradició davant l’onada secularitzadora provinent de França, va viure l’aixecament com una croada. El baix clergat va ser un eficaç agent mobilitzador: la seva agitació i les seves proclames van resultar crucials per transformar una sèrie de revoltes aïllades en una escomesa general contra els francesos que es va estendre amb força en mitjans populars.

Era l’inici de la Guerra del Francès.

La guerra es va desenvolupar en tres fases:

La resistència popular (1808). Malgrat la previsió de Napoleó d’una ràpida invasió de la península Ibèrica, el fet cert és que es trobà amb una important resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona. La derrota dels invasors el juliol a la batalla de Bailèn va impedir la conquesta d’Andalusia, el replegament francès al nord de l’Ebre i va forçar Josep I a abandonar Madrid.

L’ocupació francesa (1808-1812). Napoleó va liderar el desplegament d’un exèrcit de 250 000 homes, que varen permetre la presa de Madrid i a un teòric domini de gairebé tot el territori espanyol. A partir d’aleshores, la guerrilla va ser pràcticament l’única força de resistència enfront de l’invasor.

La derrota napoleònica (1812-1814). A partir de 1812 Napoleó va iniciar un front a Rússia, fet que el va forçar a retirar efectius de la Península. Aquest fet va permetre a les tropes espanyoles, amb l’ajuda de la guerrilla i de l’exèrcit britànic comandades pel general Wellington, algunes victòries entre les que destaca la d’Arapiles el juliol del 1812. A partir d’aquesta derrota francesa, Josep I va abandonar definitivament Madrid. Incapaç de mantenir els dos fronts, el 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

La guerra va ser llarga i molt destructiva. A més de la destrucció de terres, ciutats i infraestructures, s’hi ha d’afegir un augment la mortalitat (tant entre la població civil com en els guerrillers) i la consegüent caiguda de la natalitat. Des del punt de vista econòmic va disminuir la producció agrària a causa de la devastació de les terres i bona part de les ovelles merines foren sacrificades per abastir les necessitats de carn de la pòblació. La indústria va col·lapsar i el comerç també es va paralitzar.

La guerra va provocar un deute públic inassumible. Es calcula que l’any 1815, el dèficit de les finances públiques era vint vegades superior als ingressos de l’Estat, que varen disminuir amb la independència de les colònies i la reducció del comerç amb Amèrica.

Les Corts de Cadis i la constitució de 1812

Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols. Davant del buit de poder, els patriotes van formar Juntes locals i provincials de defensa, i per coordinar el moviment es va crear la Junta Suprema Central.

La Junta no va poder sobreposar-se a les derrotes militars i va ser reemplaçada per una regència encapçalada pel bisbe d’Ourense (gener del 1810), que va convocar la reunió de Corts a, únic territori no ocupat pels francesos.

L’elecció dels diputats a Corts va ser difícil i no a tots els llocs es va poder celebrar ni arribaren tots els diputats (especialment els americans), sent substituïts per persones d’aquell lloc que vivien a Cadis, atès el context bèl·lic, però uns 300 diputats van aconseguir reunir-se el 24 de setembre del 1810 en el Teatro Cómico de la Isla de León (actual ciutat de San Fernando, Cadis) i celebrar la primera sessió de les Corts.

Finalment, hi varen assistir 702 diputats: 90 eclesiàstics, 14 nobles, 56 advocats, 15 catedràtics, 49 funcionaris, 30 militars i la resta eren comerciants, metges, escriptors, és a dir, del tercer estat. De les Illes Balears hi participaren un conjunt de representants en Corts entre els quals destaca el bisbe Bernat Nadal.

Les respostes a la consulta assenyalaven els governs de Carles IV com a responsables de la situació, formulaven queixes i plantejaven la necessitat de reformes que limitessin el poder del monarca.

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes, per tant va aprovar que les Corts espanyoles eren les dipositàries de la sobirania nacional

La cambra va redactar la primera Constitució espanyola, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític, i es van aprovar lleis per derogar l’Antic Règim.  Però la situació bèl·lica va impedir aplicar la cosa legislada a Cadis.

Prèvia a l’aprovació de la primera constitució, les Corts de Cadis varen aprovar una sèrie de lleis i decrets amb la intenció d’accelerar el procés revolucionari contra l’Antic Règim i d’obtenir recursos per amortitzar el deute públic. Destaquen els següents decrets de dissolució del feudalisme:  

• Abolició dels senyorius jurisdiccionals (grans propietats de terres on el propietari és, a més, el jutge en els seus territoris). D’aquesta manera, tots els ciutadans passen a la jurisdicció comuna de l’Estat, els propietaris deixen de ser jutges en les seves propietats i per assumptes ciutadans s’haurà d’anar als tribunals de justícia. Es mantenen els senyorius territorials, que varen passar a ser propietat privada dels senyors.
• Supressió dels mayorazgos inferiors a 3.000 ducats de renda anual. És una mesura que demostra que va afectar més la noblesa mitjana i petita que a la gran noblesa. Ara el senyoriu territorial passa a ser un contracte entre particulars en virtut de la propietat privada capitalista (limitació dels mayorazgos: qui demostra la propietat?).  
• Desamortització dels béns eclesiàstics (és l’inici de la desvinculació). Es va decretar, per part de l’Estat, la confiscació dels béns (expropiació) de convents, de les ordes religiosos extingides pel govern de Josep I Bonaparte per ser venuts posteriorment.
• Llibertat de contractació i treball, que suposa l’extinció dels gremis: la gent pot treballar on volgués.  
• Llibertat de comerç i circulació de productes, que suposa una unificació del mercat
• Llibertat d’impremta, condicionada per unes juntes de censura.
• Decret d’abolició del Tribunal de la Inquisició. En aquesta època, la Inquisició no era una institució molt activa (feia uns 50 anys que no hi havia condemnes a mort), però és un símbol de l’Antic Règim i per aquest motiu es va eliminar, amb una forta oposició dels absolutistes i del clergat.

La constitució de 1812 fou la primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa).

Rompent amb l’antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària i apunta el propòsit d’establir una divisió administrativa provincial. S’estableix una divisió de poders en la qual, el legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l’executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei és inviolable i irresponsable políticament, té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d’Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d’un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d’un pla uniforme de l’ensenyament. Declara la religió catòlica com a única religió oficial de l’estat

En definitiva, els legisladors de les Cort de Cadis varen aprofitar-se de la guerra per elaborar un marc legislatiu i una constitució molts avançats per a l’època per intentar posar fi a l’Antic règim polític, econòmic i social. No obstant això, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de les mesures aprovades i el retorn de Ferran VII encara va frustar l’experiència liberal amb el retorn de l’absolutisme.

El retorn de l’absolutisme

Durant la Guerra de la Independència, Ferran VII era presoner de Napoleó a França. Després de l’expulsió dels francesos, l’emperador decideix alliberar el monarca espanyol i signar el Tractat de Valençay a canvi de la neutralitat d’Espanya. D’aquesta manera, Ferran VII, anomenat “el Desitjat”, torna a trepitjar sòl espanyol el març de 1814, entrant per Girona.

Un cop derrotat Napoleó, a Espanya es plantejava el problema de la integració de Ferran VII en el nou ordre constitucional nascut a les Corts de Cadis. El monarca havia abandonat el país com a rei absolut i hi retornava, després del Tractat de Valençay, en el marc d’una monarquia constitucional, fet que feia desconfiar els liberals que acceptés el nou ordre. Així, els diputats van disposar que Ferran VII viatjàs directament a Madrid per jurar la Constitució i aquest, temorós d’enfrontar-se amb els que durant sis anys havien resistit l’invasor francès, va acatar les condicions. Però els absolutistes, fonamentalment la noblesa i el clergat, sabien que amb el retorn del monarca disposaven de la seva millor oportunitat per a desfer-se de tot allò que s’havia fet a Cadis i precipitar el retorn cap a l’Antic Règim.

Molts dels diputats absolutistes o servils van pressionar perquè tornés a l’absolutisme i derogués les lleis promulgades a les Corts de Cadis, inclosa la Constitució de 1812. Amb aquesta finalitat, van signar el Manifest dels Perses, dirigit per Bernardo Mozo de Rosales. Per la seva banda, els liberals pretenien l’acatament de “La Pepa” per part del monarca.  

Els absolutistes, per primer cop, es varen veure obligats a justificar i legitimar enfront dels liberals el règim que ells defensaven. Així, aquests sectors reaccionaris varen organitzar-se ràpidament contra el liberalisme per a demanar el retorn de l’absolutisme a través del Manifest dels Perses d’abril de 1814 (seixanta-nou signats conservadors demanaven a Ferran VII que suspengués la Constitució i anul·lés les lleis promulgades per les Corts) i varen mobilitzar el poble perquè, a través de la creació del mite de “Fernando el Deseado”, mostràs la seva adhesió incondicional al monarca.

D’aquesta manera, l’arribada de Ferran VII va aixecar un gran entusiasme entre una població, que havia lluitat més per l’expulsió dels francesos i per l’alliberament del seu rei que per una Constitució que ni coneixia ni podia entendre. Des del poble, la monarquia es veia com un ens no qüestionable.

Conscient de la debilitat dels liberals i el gran suport dels absolutistes, Ferran VII va signar el Decret de València pel qual anul·lava la Constitució de Cadis, totes les lleis promulgades durant la guerra i la dissolució de les Corts. Aquests va suposar un retorn a l’Antic Règim i la restauració de l’absolutisme amb totes les seves institucions, com ara els senyorius, els gremis i la Inquisició.

Així Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. En aquest context, Ferran VII, convençut de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses inicials i, per mitjà del Reial decret de 4 de maig de 1814, va abolir la Constitució de 1812 i les lleis elaborades a Cadis per iniciar la restauració de l’absolutisme. Així, van eliminar-se pràcticament totes les reformes impulsades per les Corts durant la guerra i va restablir-se la vella organització administrativa. L’Església va recuperar les seves prerrogatives i els ordes religiosos la seva legalitat, els jesuïtes van poder retornar al país i la Inquisició va rebre els seus vells drets. La llibertat d’indústria quedava abolida i els gremis restablerts. El país tornava a la situació anterior a la Guerra de la Independència.

Immediatament, va desencadenar-se una persecució de liberals i afrancesats en la qual els principals líders del constitucionalisme van ser detinguts o assassinats, mentre d’altres van haver de fugir a l’exili cap a París, Londres i Gibraltar.

La tornada plena a l’Antic Règim es va veure beneficiada pel context internacional marcat per la derrota definitiva de Napoleó i la celebració del Congrés de Viena. En aquest congrés s’havia impulsat la creació de la Santa Aliança, que garantia el dret d’intervenció militar a qualsevol país on la monarquia es veiés amenaçada per una revolució liberal. A més a més, les classes populars, sumides en una profunda crisi econòmica, van mantenir-se al marge dels processos polítics, evidenciant la manca de base social que tenien les idees liberals en aquest moment.

Un cop en el poder, Ferran VII va governar voltat d’una camarilla d’addictes integrada per reialistes purs i va restaurar les antigues institucions de la monarquia absoluta així com el règim senyorial i la Inquisició. A la Cort de Ferran VII regnava l’arbitrarietat i va ser la forta camarilla propera al rei la que va influenciar totes les seves decisions sobre política de personal. Cap dels successius ministres va ser capaç de solucionar els problemes financers de l’Estat.

Els governs de la monarquia es veurien limitats als ingressos ordinaris dels impostos que venien a representar més o menys la meitat del que estaven acostumats a gastar en els anys precedents a la Guerra del Francès. Espanya esdevingué una potència de segona fila en l’escena europea, per la seva impossibilitat de reunir els recursos necessaris per a fer front a una política de reconstrucció de les destrosses de la guerra i a la reconquesta militar d’una Amèrica que iniciava els seus processos d’independència. Havia començat la guerra i l’emancipació de les colònies americanes, un procés que duraria des de 1810 fins al 1824 amb els llibertadors Simón Bolívar, Hidalgo, José de San Martín.

Del procés d’emancipació de les colònies americanes es derivà un enfonsament de la Hisenda espanyola, debilitada per la destrucció del país, i perquè ja no arribaven vaixells plens d’or i plata d’Amèrica. A causa del restabliment dels privilegis a la noblesa i el clergat que implicava que no paguin impostos, la càrrega fiscal va recaure exclusivament en els sectors populars (sobretot els camperols), per la qual cosa s’inicià un creixent descontent contra la política absolutista. Un descrèdit interior quan no es va poder fer front al pagament dels rèdits del deute, incomplint el compromís amb els pobles que havien proporcionat subministraments a l’exèrcit durant la guerra; un increment d’impostos que era l’única solució que va trobar la monarquia va ser continuar pressionant amb nous impostos i noves exigències.

Davant aquesta situació, Ferran VII va elegir com a ministre d’Hisenda a Luís López Ballesteros. La política econòmica, financera i restauradora que adoptà el ministre va ser proteccionista, que beneficiava sobretot a la indústria tèxtil catalana, però perjudicava l’agricultura.

A més a més, bona part de la guerrilla que abans lluitava contra els francesos, acabada la guerra, es negà a entregar les armes i ara, sense cap color polític, es dedicava a assaltar caravanes, cortijos… Els guerrillers es converteixen en bandolers. L’exèrcit no es pogué desmobilitzar i hagué de perseguir-los.

La seva acció de govern va anar acompanyada de la repressió dels liberals, que havien confiat que el rei es convertiria en un monarca constitucional. Però l’oposició liberal es va anar enfortint sobretot a les ciutats amb el desenvolupament de les societats secretes i maçòniques. Finalment, la integració dels caps de la guerrilla a l’exèrcit va originar un sector liberal, partidari de reformes, que protagonitzaria un gran nombre de pronunciaments militars, mètode que en el futur jugaria un paper fonamental a l’hora de forçar canvis de governs a Espanya. Així, per forçar el rei a acatar la Constitució, els liberals varen dur a terme diversos  pronunciaments (Espoz y Mina el 1814, Porlier el 1815 i Torrijos el 1817), que varen fracassar. Molts dels qui hi varen participar es varen haver d’exiliar i d’altres foren executats.

El trienni Liberal (1820-1823)

Després de tota una sèrie de pronunciaments liberals fracassats, l’1 de gener de 1820, el coronel Rafael de Riego al capdavant de les tropes a punt de ser embarcades per lluitar contra l’emancipació de les colònies americanes, va fer un pronunciament militar a Cabezas de San Juan (Sevilla), que va triomfar. Davant la passivitat de les autoritats, el pronunciament liberal va ser secundat a diverses ciutats, unint-se l’exèrcit espanyol. Per protegir la Constitució i fer front a l’oposició absolutista, es va organitzar la Milícia Nacional, un cos de voluntaris liberals armats.

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista. La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos varen obligar Ferran VII a acceptar la Constitució. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució seria imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Després de tres mesos de lluita i confusió, el 10 març de 1820, Ferran VII es va veure obligat a acceptar els triomf del pronunciament, i va haver de jurar la Constitució de 1812 i es formà el gabinet Pérez de Castro – Argüelles.

El rei hagué de convocar unes corts que es reuniren el juliol de 1820. Aviat s’hi destriaren dos partits: els moderats i els exaltats, que més endavant contribuïren a confusió política durant el trienni.

Els resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que varen iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, però la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política, gràcies a la capacitat constitucional de veto.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis:

• Desamortització eclesiàstica: venen les terres dels monestirs i disminueixen el delme. En aquesta etapa es va desamortitzar el convent de Sant Domingo de Palma.
• Aprovaren una sèrie de prohibicions legals per evitar que el clergat pogués incrementar les seves propietats, inclosa una disminució del delme.
• Abolició de la Inquisició: supressió de les ordres monacals.
• Supressió de tota classe de mayorazgo, de la vinculació de terres (comunals i nobiliàries).
• Liquiden el feudalisme al camp, és a dir, abolició del règim senyorial (dels senyorius jurisdiccional, la terra es converteix en propietat privada capitalista de la vella noblesa i els camperols en arrendataris).
• Reforma fiscal (impostos indirectes, contribució única sobre la terra).
• Impulsar la liberalització de la indústria (abolició dels gremis) i del comerç (supressió de duanes): llibertat d’oficis, de treball, d’indústria.
• Proclamació de drets i llibertats individuals: llibertat de premsa i d’impremta
• Decreten una amnistia pels liberals (reprimits durament durant el sexenni absolutista).
• La modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i creació d’un codi penal es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals.
• Ordenació del sistema educatiu (secularització).

A la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina procedents de l’estranger).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a zones més desenvolupades com Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentàs la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a què havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra als camperols, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un trànsit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordes religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

El març de 1820, Palma proclama la Constitució. Guillem Ignasi de Montis i Pont i Vich, marquès de la Bastida, va ser designat cap polític de les Balears, si bé poc després fou substituït per primer per Ramon Despuig Safortesa, comte de Montenegro i de Montoro i després per Guillem Ignasi de Montis  Pont i Vich, marquès de la Bastida. El bisbe Gonzàlez Vallejo anuncià la supressió del Tribunal de la Inquisició a Mallorca. Per disposició de les Corts quedaren suprimits els monestirs i convents on no resideixin almenys dotze religiosos profesos. Per aquest  motiu es van veure obligats a tancar els següents convents: els monjos de La Real (Cister), els cartoixos de Valldemosa, els de S’Arracó (La Trapa), els agustins de Felanitx, els teatins de Palma, els dominics de Pollença, Inca i Lloret , els franciscans d’Alcúdia i Artà,  els franciscans del convent de Jesús de Palma, i els frares mínims de Sta. María, Muro, Campos i Sineu. També fou desamortitzat el convent de Sant Domingo de Palma.

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències:

• Els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials. Incorporaven en el seu si a expresidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, és a dir, la de 1812 amb matisos moderats; el seu màxim representant fou Martínez de la Rosa, qui governà entre 1820 i 1822.
• Els exaltats, amb algunes membres procedents de societat secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla. Aquests plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars.

Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d’esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya. L’estiu de 1822 fou establerta la regència d’Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d’Eroles, que n’era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l’estat espanyol.

Ferran VII sempre va ser contrari a la nova situació i va demanar ajuda als monarques absoluts d’Europa per derrotar els liberals. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d’amagat pel rei, fou decidida suposadament pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l’encarregà a França.

El 7 d’abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s’afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s’autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d’abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina a Catalunya. El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, a canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d’octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València, però els liberals varen perdre.

L’obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l’any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l’adquisició de béns per part de l’Església, restabliment de la llibertat d’impremta, constitució d’ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

Amb aquest nom de dècada ominosa és conegut el període comprès entre la represa del poder absolut per Ferran VII d’Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833).

La intervenció francesa de 1823 dels anomenats Cent mil fills de Sant Lluís va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya. La darrera etapa del regnat de Ferran VII va comportar l’anul·lació de tota l’obra legislativa del Trienni Liberal des del 7 de març de 1820 i el retorn a l’absolutisme. Es caracteritzà per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes franceses pal·lià en part. Tanmateix, els problemes polítics i econòmics varen conduir la monarquia absoluta a la seva crisi definitiva.

El dia 1 d’octubre de 1823, Ferran VII va firmar el decret pel qual era abolida la Constitució i tota l’obra legislativa del Trienni liberal: supressió dels Ajuntaments constitucionals, supressió de la Milícia Nacional i creació dels Voluntaris Reials i derogació de les llibertats públiques.

Ferran VII, recuperava així la seva condició de monarca absolut. Però les potències absolutistes, temoroses de l’agitació constant que es vivia en el país, li varen demanar que introduís algunes reformes moderades com la proclamació d’una amnistia o l’organització d’una administració eficaç que donés estabilitat a la monarquia (seguint el sistema del parlamentarisme moderat francès establert per Lluís XVIII).

De nou es va produir una ferotge repressió contra els liberals, molts dels quals van marxar cap a l’exili per escapar de la pena de mort o la presó. A més, es va depurar l’exèrcit i, durant tota la dècada, es va perseguir els partidaris de les idees liberals en una veritable caça de bruixes. El coronel Rafael del Riego va ser executat i la mateixa sort van tenir personatges com Juan Martínez Díaz “el Empecinado”, el més destacat guerriller de la Guerra de la Independència. Moltes persones varen convertir-se en màrtirs del liberalisme espanyol. Van ser executades unes 30.000 persones i varen ser empresonades unes 20.000 persones més.

Tot i això, durant la darrera etapa del regnat de Ferran VII s’observa un progressiu allunyament dels realistes purs respecte de la monarquia i un acostament d’aquesta als sectors més moderats del reformisme. El 1823 es va establir el Consell de Ministres a partir dels departaments governamentals existents. A partir de 1825, el rei es veu obligat pels problemes econòmics a pactar amb la burgesia liberal moderada, i apostà per un govern de Cea Bermúdez.

Les causes d’aquest procés cal cercar-les en un incompliment per part del rei del programa defensat pels realistes com per exemple, en el no restabliment de la Inquisició i la seva substitució per les Juntes de fe. O en la permanència d’elements ideològicament propers als liberals més moderats en l’aparell de l’Estat i, sobretot, en l’exèrcit.

En l’àmbit econòmic, la guerra contra els francesos havia afeblit l’economia i havia deixat la Hisenda en bancarrota. A més a més, la independència de les colònies americanes va privar les arques de l’Estat d’una important font d’ingressos.

Per superar la crisi, es va proposar una reforma fiscal en la qual els privilegiats pagassin imposts. Però aquests privilegiats eren els principals defensors de l’absolutisme, i el rei no s’hi podia posar en contra. Així, les dificultats de la hisenda reial varen forçar un control estricte de la despesa pública i, a partir de 1825, va iniciar-se la col·laboració del sector moderat de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. En aquesta direcció, es va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i es va incorporar López Ballesteros, un home proper als industrials, al Ministeri d’Hisenda, i qui fou el primer ministre que va establir un pressupost general de l’estat.

Tot i això, el partit apostòlic consideraven el rei massa indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·laren. Aquest fou el cas de la Guerra dels Malcontents o “del rei cap per avall”, una insurrecció armada de caràcter absolutista radical que es va desenvolupar el 1827 a la Catalunya rural, i en menor mesura al País Valencià, Aragó, País Basc i Andalusia contra el que es consideraven mesures desencertades del govern de Ferran VII, com ara la col·laboració amb destacats liberals i l’establiment de mesures fortament centralistes.

L’agitació va ser tan important que el mateix monarca va haver de desplaçar-se a Catalunya el 1827, on va nomenar Carles d’Espange, comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, el qual a través d’una contundent ofensiva va forçar la retirada de les tropes franceses que encara hi restaven i va iniciar una fortíssima repressió política. Aquesta actitud, tot i que va sufocar la revolta en poc temps, va ser contraproduent a llarg termini per a la monarquia, ja que va provocar la deserció dels sectors més joves de l’absolutisme cap al reformisme i, a la vegada, dels sectors més radicals cap al carlisme.

En aquest context, a la Cort, el sector conservador i tradicionalista, partidari de l’Antic Règim i oposat a qualsevol forma de liberalisme, va anar agrupant-se al voltant de l’Infant Carles Maria Isidre, germà del rei i previsiblement el seu successor atès que Ferran VII no tenia descendència.

Però el govern no només havia de fer front al problema successori, ja que els enemics l’acorralaven a dreta i esquerra. La xarxa de conspiracions que els liberals promovien contra Ferran VII va potenciar-se arran del triomf de la Revolució Francesa de 1830 i el govern, que no ignorava els projectes dels liberals, va respondre a qualsevol amenaça amb ferocitat, multiplicant les condemnes pels motius més insignificants.

El conflicte successori

El quart matrimoni de Ferran VII —sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei, Carles Maria Isidre, prepararen l’assalt al poder per a quan morís Ferran VII.

Per la seva banda, els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) l’any 1832, en un intent de cop de mà a La Granja, influirien sobre el malalt monarca, que va restaurar la Llei Sàlica retornant a Don Carlos els seus drets successoris. Aleshores, Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla, havia de cercar suports en els sectors més moderats del liberalisme, i que calia oferir als liberals una amnistia i la participació en el futur govern d’Isabel II.

En morir el rei esclatà el conflicte, perquè la llei sàlica, d’origen francès i implantada a Espanya per Felip V, impedia l’accés de les dones al tron. Per assegurar-li el tron a la seva filla Isabel, Ferran VII, influït per la seva esposa, va promulgar la Pragmàtica Sanció que derogava la llei Sàlica tot restablint els vells usos successoris i convertia Isabel en hereva de la corona espanyola tal i quedava establert en el seu testament.

Els sectors més intransigents de l’absolutisme es varen oposar a aquesta decisió i varen reclamar el tron per a Carles Maria Isidre, germà del rei i partidari fervent de l’absolutisme.

Bibliografia

• Víctor Gómez Muñiz: Historia de España en el siglo XIX (INTEF)
• Vicente Moreno Cullell. Ciències socials en xarxa
• Buxaweb.cat
• Wikipedia (imatges lliures de drets)