L’economia espanyola i la societat durant el segle XIX

A Espanya l’expansió econòmica fou, al llarg del s. XIX, molt feble, lenta i localitzada en zones concretes de l’estat. De fet, al llarg d’aquesta centúria Espanya va perdre terreny respecte als principals països europeus on s’estava donant una autèntica revolució econòmica i demogràfica. Espanya va quedar, de fet, clarament distanciada dels primers països d’Europa. No fou fins al segle XX quan assolí una veritable modernització econòmica.

La població espanyola durant el segle XIX

En comparació amb altres països europeus, la població espanyola va créixer lentament al llarg del segle XIX. Així, si el 1800 Espanya tenia 11,5 milions d’habitants, el 1857 en tenia 15,7 milions i el 1900 18,6 milions. Per tant, l’increment de la població espanyola entre 1800 i 1900 fou d’un 67,5%. En canvi, Gran Bretanya entre 1800 i 1900 passà de 10,9 milions a 37 milions, la qual cosa representà un creixement d’un 239,4%.

La feblesa del creixement demogràfic espanyol del s. XIX –que ens indica que en aquest període la població espanyola encara presentava característiques pròpies de l’Antic Règim Demogràfic- s’explica fonamentalment pel manteniment d’una taxa de mortalitat molt alta. Tot i que aquesta va davallar al llarg del segle, ho va fer de manera molt inferior a altres països europeus (el 1900 encara era d’un 29‰, mentre que a Anglaterra era d’un 18‰). L’esperança de vida era molt curta; si el 1800 era d’uns 27 anys, a mitjans s. XIX era d’uns 30 anys i a final de segle de 35 anys. Aquesta elevada mortalitat es relaciona directament amb l’endarreriment econòmic espanyol; al llarg d’aquest segle i malgrat les modestes millores que hi hagué, persistiren en general les deficients condicions sanitàries, la baixa productivitat agrícola, l’escassetat d’habitatges i la insuficient xarxa de transports (que determinava una deficient circulació de mercaderies). Com a conseqüència, hi hagué en aquest segle crisis de subsistències i epidèmies periòdiques, alhora que la mortalitat infantil continuà sent molt elevada.

Durant el segle XIX es mantingué la tendència a l’augment del pes demogràfic de la perifèria en detriment de l’Espanya interior. D’altra banda, Espanya conegué uns moviments migratoris d’una certa importància sobretot a final de segle. Ateses les limitacions de la industrialització espanyola del segle XIX, els moviments migratoris interns foren limitats i es dirigiren cap a la perifèria mediterrània. En canvi, l’emigració exterior, adreçada fonamentalment cap a Amèrica Llatina i Algèria va ser bastant important des de les darreres dècades del segle XIX, afectant prop d’un milió de persones, a les que s’afegiren dos milions en els primers decennis del segle XX.

Al començament del segle XIX les Illes Balears tenien uns 186 000 habitants, que varen passar a ser 311 000 al final de la centúria. L’impuls de l’activitat econòmica va afavorir l’augment de la població a Mallorca, mentre que a Menorca i Eivissa el creixement va ser menor.

Les transformacions agràries en el segle XIX

Espanya va ser un país essencialment agrari fins ben entrat el segle XX. L’escàs desenvolupament de l’agricultura condicionava així tota l’evolució econòmica.

L’agricultura, a principis del segle XIX estava marcada per quatre factors fonamentals:

  1. El predomini dels conreus tradicionals de secà (trilogia mediterrània: blat, vinya i olivar), que cobrien les majors extensions al país i eren la base de les seves hipotètiques exportacions.
  2. La mala distribució de la terra, amb enormes extensions de latifundis a Extremadura i Andalusia que deixaven en l’atur temporal i la misèria una enorme massa de jornalers. A Galícia, Astúries i Cantàbria, en canvi, les contínues herències havien donat lloc a una multitud de minifundis que sovint resultaven insuficients per sostenir als seus propietaris, el que explica la important emigració de l’època.
  3. Les males comunicacions interiors. A diferència de l’Europa Atlàntica, Espanya estava mancada de rius navegables i les carreteres eren dolentes, cosa que encaria els transports. Així, a començaments del segle XIX es donava la paradoxa que el preu del blat en anys de males collites, podia ser més baix a Barcelona o València (on arribava en vaixell des de l’estranger) que a Madrid, envoltada de zones productores. Si en una regió fallava la collita, els preus es disparaven provocant la fam dels jornalers, mentre que les dificultats del transport imposaven que a altres regions el blat sobrés i els preus baixaren en excés.
  4. La baixa productivitat provocada per l’escassedat d’innovacions i el desinterès dels productors per innovar. Efecte de la mala distribució de la terra, els terratinents de latifundis, membres de la noblesa, eren exclusivament rendistes (estava mal vist entre ells el fet de preocupar-se per la producció de la terra), per contra, els petits llauradors no tenien la capacitat econòmica per invertir en millores productives.

Al llarg del segle XIX, però, es produïren alguns intents de resoldre aquests problemes:

  • Les desamortitzacions i en especial la de Mendizábal pretenien millorar la distribució de la terra, creant una capa de propietaris mitjans. En la pràctica això va fracassar, ja que moltes de les propietats desamortitzades serviren per incrementar o crear noves grans propietats, en vendre’s en grans lots de terra. Si és cert que molts dels nous propietaris, procedents de la burgesia comercial, es preocuparen per millorar els conreus, augmentant la productivitat. També varen servir per invertir en ferrocarril, l’exèrcit i per reduir el deute de l’Estat.
Font: buxaweb.cat
  • La millora dels transports ajudà a cohesionar el mercat interior. Cap a mitjan segle XIX es completà la xarxa radial de carreteres dissenyada en temps de Carles III i, al mateix temps que es continuaven construint a bon ritme carreteres secundàries, es desenvolupà la xarxa bàsica de ferrocarril entre 1850 i 1868: pla general de ferrocarrils de 1855 i desamortització de Madoz del mateix any. Les principals línies ferroviàries dissenyades comunicaven les regions productores interiors amb els grans ports costaners (però deixaven desatesos les zones interiors) que també es modernitzaren en aquests anys. La inversió en obres públiques va ser molt important durant el regnat d’Isabel II.
  • La millora dels transports va millorar la capacitat exportadora del país i la introducció d’innovacions tècniques. En especial a les agricultures del litoral mediterrani (el gran exemple és la valenciana) i Canàries s’aposta per l’agricultura comercial de regadiu amb conreus com l’arròs, es comença a exportar vi i aiguardent. En les dècades finals del segle XIX, hi ha una forta expansió del conreu de la taronja, que assolirà el seu màxim cap a 1930 (es reprendrà en els anys cinquanta). Les millors comunicacions permetien, també, l’exportació de blat castellà cap a Cuba (llavors un mercat captiu) per ports com Santander o Barcelona, i de vi cap a França. A finals del segle XIX es dispararen les exportacions de vi amb destí a França, aprofitant la crisi de la fil·loxera. La malaltia provocà l’arrencada massiva de les vinyes franceses, de manera que l’exportació espanyola va viure una forta i efímera expansió. Cap al 1900 en pocs anys la malaltia arribà a Espanya i el sector patí una greu crisi, al mateix temps que es tancava el mercat francès. En algunes regions es replantà la vinya, en altres -litoral valencià- se substituí pel taronger. En la segona meitat del segle Espanya va poder situar-se amb un cert èxit com a país exportador de productes agraris cap a les economies industrialitzades europees, amb les que difícilment podia competir en producció industrial.

Aquest darrer punt entra en contradicció amb la visió d’alguns historiadors, ja superades, sobre el «fracàs de la industrialització espanyola» En lloc de competir per produir el mateix que Gran Bretanya, França o Alemanya, l’economia espanyola es desenvolupà amb un caràcter complementari al d’aquestes.

Malgrat tot, l’agricultura espanyola estava llastrada pel fet que la major part de la terra es dedicava a la producció de blat, amb productivitats molt baixes. En la dècada de 1880, l’arribada massiva de blat més barat de l’estranger (procedent de Rússia i, cada vegada més, Estats Units) provocà les protestes dels bladers castellans i un gir cap al proteccionisme (aranzel del blat en 1887) al qual s’afegiren altres productes agraris en una tendència proteccionista que es va veure reforçada per la pèrdua de les colònies.

A partir de 1890 es produí una aliança estratègica a favor del proteccionisme entre industrials catalans i bascos i bladers castellans que perjudicava els exportadors agraris valencians, que trobaven majors dificultats per a exportar. El proteccionisme va permetre mantenir l’agricultura del secà i la indústria tèxtil i siderúrgica, tot i que eren poc competitives respecte a la competència exterior, a costa dels consumidors espanyols, que havien de pagar uns preus més elevats que els europeus.

Els conreus tradicionals a les Balears, com els cereals i l’olivera, varen disminuir davant la vinya. A la segona meitat del XIX, les vinyes mallorquines varen duplicar la seva extensió gràcies a la demanda de vins a França, on els ceps havien estat destruïts per la plaga de la fil·loxera. També va augmentar el conreu de la figuera, l’ametler, el garrover i els cítrics.

Indústria, comerç i finances

La indústria espanyola al segle XVIII era de tipus tradicional, basada en telers artesanals molt repartits per pobles i ciutats, que elaboraven teixits de llana, aprofitant la producció de la Mesta. Al llarg del segle XVIII aparegueren les primeres grans indústries tèxtils amb algunes manufactures reials i les primeres fàbriques d’indianes al voltant de Barcelona. Amb la introducció del cotó d’importació es va començar un ràpid procés de mecanització semblant al de la industrialització britànica, que va permetre la producció massiva. Aquesta indústria tèxtil del cotó va convertir la província de Barcelona en un gran centre industrial, on s’implantaria també -ja en el segle XIX- la moderna indústria llanera i a finals del segle XIX, altres com la metal·lúrgia o la química. En aquesta zona s’aprofitava l’existència de rierols de muntanya per a aprofitar els salts hidràulics. Amb la difusió del vapor -el carbó s’havia d’importar d’Astúries o Gran Bretanya- o l’arribada de l’electricitat les indústries es localitzaren més al voltant de Barcelona. Cal recordar que el de Barcelona era, amb diferència, el principal port espanyol per moviment comercial.

L’altra gran indústria espanyola al segle XIX, la siderúrgica, sols va tindre una expansió important al terç final del segle. L’arrancada de la nova indústria partí de l’aprovació en 1868 de la Llei de bases sobre Mines -al caliu del lliurecanvisme dels governs del sexenni democràtic- que va permetre l’adquisició de mines per part de companyies estrangeres. Tan sols les empreses estrangeres (Gran Bretanya, França i Bèlgica) disposaven dels capitals necessaris per a explotar els grans jaciments; inversions que ajudarien a la implantació de la moderna siderúrgia a Espanya.

En la dècada de 1860 hi havia dues zones amb indústria siderúrgica a Espanya. A Marbella hi hagué una indústria primerenca, molt limitada perquè usava carbó vegetal en absència de carbó mineral. En Astúries on hi havia carbó mineral en abundància, aquest resultà de molt mala qualitat, el que limitava la capacitat de la siderúrgia local. La moderna indústria siderúrgica aparegué al País Basc a partir de 1880. La zona de Biscaia disposava de mineral de ferro de qualitat en abundància. Això va atreure inversors britànics que posaren mines en explotació i començaren a aprofitar el port de Bilbao com a punt d’exportació minera cap a Gran Bretanya. La burgesia Basca va trobar en aquest flux comercial una bona oportunitat, ja que els mateixos bucs que exportaven el ferro podien tornar a Bilbao carregats amb carbó britànic, d’excel·lent qualitat. Així, a partir de 1883 es van construir les primeres indústries siderúrgiques basques, amb tecnologia i carbó britànic, i mineral de ferro local. Ja en 1888 els bascos produïen el 88% de l’acer espanyol i en 1891 aconseguiren monopolitzar el mercat nacional gràcies als aranzels sobre la importació. Aquests negocis portaren a la ràpida aparició d’indústries alimentades per l’acer -construcció naval, navilieres, indústries mecàniques- i bancs com els de Bilbao i Biscaia.

En suma, el desenvolupament miner posterior a 1868 va tenir un efecte molt important per a la balança comercial espanyola. Abans de 1870 la balança comercial espanyola era negativa -s’importava més del que s’exportava- el que encara agreujava més les dificultats financeres de l’Estat. A partir de 1870, gràcies a les exportacions de mineral i al boom de les exportacions de vi per la crisi de la fil·loxera en França, les exportacions superaren a les importacions. En la dècada de 1890, a mesura que s’esgotava l’exportació de minerals i la fil·loxera infectava Espanya (especialment entre 1896 i 1903), es tallaren les exportacions i el govern imposà el proteccionisme i un major control sobre l’economia de les colònies -que acabaria impulsant els processos d’independència.

En 1891 es protegí tant la producció de blat com la indústria tèxtil i siderúrgica per mitjà d’aranzels proteccionistes. La tendència proteccionista seria la predominant en l’economia espanyola fins l’etapa exportadora de la Primera Guerra Mundial. Això ajudaria al manteniment d’una agricultura endarrerida, basada en l’absència de mecanització -la mà d’obra jornalera era abundant i barata- i una indústria totalment abocada al mercat interior. En 1920 encara un 57% de la població es dedicava a l’agricultura enfront del 22% de la indústria i 20% del comerç. En canvi, el pes econòmic de cada sector era quasi invers: 32% l’agricultura, 30% la indústria, 38% el comerç.

A la darreria del segle, el tèxtil era el sector industrial més important de Mallorca. Existien nombrosos tallers artesans i fàbriques amb màquines de vapor que teixien cotó, llana, lli i cànem. Els productes tèxtils amb més sortida eren les llistes mallorquines, els estampats i les flassades de llana. A Mallorca i a Menorca també es varen desenvolupar el bregatge de pells i la indústria del calçat. A Formentera i a Eivissa va créixer l’explotació de les salines, que donava feina temporera als pagesos.

L’augment de la producció agrícola i l’expansió del tèxtil i el calçat varen posar les bases per al desenvolupament del comerç bona part orientat cap a Cuba i Puerto Rico. Els vaixells partien de Mallorca cap a les Antilles, on naviliers mallorquins varen fundar cases comercials. Hi duien teixits, sabates, oli, vi, aiguardent i ametles. Allà carregaven cotó, sucre, cafè, tabac i productes colonials, que venien als ports del Mediterrani occidental. Eren importants els ports de Maó, Ciutadella, Sóller, Eivissa, Alcúdia i Pollença.

De la societat estamental a la societat de classes

La revolució liberal i el procés d’industrialització van transformar la societat catalana i espanyola. Els estaments característics de l’Antic Règim van deixar pas a una societat de classes pròpia d’un Estat capitalista.

La societat es va transformar, però el domini del sector agrícola i el baix desenvolupament industrial va fer que a Espanya la influència modernitzadora de la burgesia fos bastant dèbil i que la noblesa conservés molta influència.

Les noves classes dirigents varen ser:

La noblesa terratinent, que conservava la propietat de bona part de les terres i també van adquirir algunes de desamortitzades. Va continuar tenint un paper rellevant en la societat, sobretot durant el regnat d’Isabel II. L’alta noblesa espanyola va incrementar el seu poder econòmic. Els hidalgos, molt abundants a la zona cantàbrica i al nord de la Meseta perden el privilegi principal que l’exacció d’impostos i varen anar desapareixent. No obstant això, a finals de segle algunes famílies aristocràtiques es van arruïnar i van haver d’anar venent el seu patrimoni.

L’alta burgesia, que compartia l’hegemonia social i el control econòmic amb la noblesa. Era la propietària de les noves indústries, les grans companyies i els bancs. Tenien orígens regionals diferents, procedia essencialment de: Astúries, Cantàbria, Barcelona, País Basc, Sevilla i Cadis. Però el seu centre d’operacions i la seva residència habitual era Madrid. Era la nova classe acabalada, però la seva feblesa numèrica, l’escàs poder econòmic i la seva localització perifèrica no va fer possible el canvi cap a un model de societat més productiu.

La classe mitjana es va desenvolupar escassament. Estava formada per propietaris de terres mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris públics. La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals. El desenvolupament va anar lligat al creixement urbà i a l’expansió de l’administració i els serveis.

La dona seguia desenvolupant el paper tradicional. Es mantingué fora de l’escena pública. Les dones vivien per la família. La característica principal era la seva absoluta dependència. A finals del segle XIX moltes dones a Europa van començar a demanar poder participar en les eleccions (moviment de les sufragistes). Els fills dels burgesos havien d’imitar als seus pares i esdevenir banquers o empresaris. Les filles estudiaven per desenvolupar les tasques familiars i pel matrimoni.

A les Balears, l’auge del comerç marítim va originar l’ascens d’un grup de negociants i professionals que comercialitzaven els productes del camp i de la petita indústria. Aquests sectors socials també controlaven el proveïment d’aliments i de matèries primeres i altres negocis, com les companyies navilieres, el traçat de la xarxa ferroviària i les finances. Així, es va desenvolupar una nova burgesia mercantil, que es va convertir en el grup més representatiu al darrer terç del segle. Als nuclis manufacturers més importants, a Mallorca i a Menorca, va augmentar considerablement el nombre d’obrers assalariats en la petita indústria. Paral·lelament, la dissolució dels gremis va fer disminuir la importància d’artesans i menestrals.

Les classes populars

La pagesia constituïa la majoria de la població. El 65% de la població espanyola eren pagesos, dels quals el 80% no eren propietaris de les terres que treballaven, sinó arrendataris o jornalers. Les seves condicions de vida eren molt precàries, i van protagonitzar nombroses revoltes. A molts llocs no tenien terres o eren insuficients per mantenir una família i havien de fer feina com a jornalers per uns salaris molt baixos.

La majoria de la població pagesa va romandre al camp. Va augmentar la figura del pagès sense terres, els contractes d’explotació a curt termini i el latifundi. Els pagesos es van veure sotmesos a condicions de vida i de treball encara més dures, amb rendes abusives i veritables èpoques de fam. Els pagesos van continuar sotmesos a relacions de tipus clientelar. Entre els pagesos requeia el pes més gran de l’analfabetisme i de la marginació social. Aquestes difícils condicions de vida expliquen l’augment de la conflictivitat social al camp i el procés d’emigració cap a les ciutats.

La siega: la recolección”, Gonzalo de Bilbao, pintor impressionista sevillà (1895).

A les ciutats, amb els artesans i empleats del sector serveis, va sorgir el proletariat industrial. El número d’obrers era relativament petit. Les condicions precàries de vida i de treball d’aquest grup social afectaven també les dones i els infants.  

El creixement urbà va comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Una part d’aquests vorejaven el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Entre les classes més humils hi predominaven les dones ocupades en el servei domèstic.

Els orígens de la classe obrera van lligats al procés d’industrialització que es va produir a les zones industrials d’Espanya, sobretot Catalunya i País Basc al llarg del segle XIX. L’organització del treball es caracteritza per la utilització de mà d’obra assalariada. Les condicions de vida eren molt dures amb cases molt petites i situades en barris amb carrers no empedrats, sense enllumenat, aigua corrent i clavegueram. Les malalties infeccioses es propagaven ràpidament.

Els obrers de les fàbriques varen augmentar a Astúries i al País Basc a causa del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica. També van augmentar en les zones del territori en què es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció.

L’origen del moviment obrer

Com a resposta a la situació de les coses, es configurà el moviment obrer, especialment important a Catalunya. Dins el procés de formació del moviment obrer espanyol fins a la Restauració, podem distingir dues grans fases:

Fins al 1868 es tractà d’un obrerisme molt poc estructurat, més aviat espontani. Així, inicialment, tingueren lloc conflictes socials semblants als protagonitzats pel moviment ludista britànic; és a dir, centrades en la destrucció de màquines (Alcoi, / fàbrica de Bonaplata –Barcelona- 1835). En els anys 40 apareixen algunes associacions obreres amb un àmbit local o comarcal i amb un caràcter marcadament mutualista (societat de socors) com el fet que el 1840 es creà a Barcelona una Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera. La seva trajectòria va estar marcada per la prohibició de la seva activitat, i, per tant, la principal reivindicació obrerista s’encaminava cap a la lliura associació, a més de reclamacions relatives a l’horari laboral i a les condicions d’acomiadament. Destacà la primera vaga general industrial el juliol de 1855. En el decenni dels cinquanta penetraren a Espanya les idees del socialisme utòpic de Fourier i Cabet, sobretot a Catalunya i a Andalusia.

D’altra banda, els obrers donen suport a vegades a grups polítics que defensaven alguns dels seus objectius (sufragi universal), com els progressistes, els demòcrates i els republicans, els quals, per la seva banda- utilitzen els obrers com a força de xoc en les seves mobilitzacions polítiques: revolució de 1854 i revolució de 1868.

Durant el Sexenni Democràtic, entre els treballadors assalariats de la indústria balear varen sorgir les primeres societats obreres. El 1870 es va constituir el Centre Federal de Societats Obreres de Palma, que agrupava uns dos mil treballadors.

Durant el Sexenni Revolucionari (1868-74) és quan el moviment obrer espanyol aconsegueix estructurar-se per primera vegada. Aprofitant les llibertats democràtiques (sufragi universal, dret d’associació i d’expressió, etc.) consagrades per la Constitució de 1869 es produeix un fort increment de l’obrerisme organitzat i aquest es vincula amb l’europeu mitjançant l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional (Londres 1864). El 1870 se celebrà a Barcelona el primer congrés obrer espanyol, on es fundà la Federació Regional Espanyola (FRE). El 1873 s’aconseguí el màxim nombre d’afiliats, prop de 40.000, agrupats en més de dues-centes federacions locals. Les tendències anarquistes i marxistes presents a la (FRE) van entrar en franca discrepància i el 1872 el grup madrileny de tendència clarament marxista va ser expulsat. Com també a altres països llatins com a Itàlia, a Espanya destacà el predomini de l’orientació bakunista dins el moviment obrer d’aquest període, especialment notori a Catalunya i Andalusia, mentre que el marxisme únicament tingué un nucli a Madrid, que arribaren a partir de la figura de Paul Lafargue, el gendre de Marx.

Durant els darrers decennis del XIX hi ha dues grans tendències dins el moviment obrer: anarquisme –Bakunin- i socialisme marxista –Marx, Engels-. Ambdós s’oposen al capitalisme i aspiren a establir un nou ordre social més just. L’anarquisme preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l’Estat i la propietat privada. Rebutja l’organització d’un partit polític de la classe obrera i la participació en eleccions i parlaments, a Espanya va ser difós per Giuseppe Fanelli. El socialisme marxista aspira a la conquesta del poder per part del proletariat que permetrà l’establiment d’una dictadura del proletariat donant pas en una segona fase a la creació d’una societat sense classes. Els anarquistes espanyols donaren suport a les insurreccions cantonals de 1873 i encapçalaren l’alçament d’Alcoi que es desenvolupà alhora. Després del Cop d’Estat de Pavía, s’inicià una forta repressió que suposà una important desfeta per al moviment obrer.

Després d’una escissió i la crisi de l’AIT, els corrents socialista i anarquista espanyols varen seguir camins separats. Els socialistes seguien els principis marxistes que propugnaven la necessitat de l’acció política i de la conformació d’un partit de la classe obrera. Així la Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista, es va transformar l’any 1879 en l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partido Socialista Obrero Espafiol (PSOE).

L’anarquisme

El moviment anarquista era l’organització obrera amb més afiliats o simpatitzants a Espanya. Els delegats del Congrés del 1882 representa-ven més de 50 000 afiliats. Va ser perseguit amb duresa per les forces de l’ordre i, davant la repressió, un sector de l’anarquisme va respondre amb actes violents contra els pilars bàsics del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església. Aquesta situació va provocar la fi de la FTRE, ja que dins el siu de l’organització hi havia dues tendències:

  • Els anarcosindicalistes, partidaris de les vagues revolucionàries obreres, com deien ells “l’acció de masses”.
  • Els violents, partidaris d’utilitzar la violència. Era una tendència molt minoritària. Partidaris de la “Propaganda pel fet”.

Els atemptats que es van cometre durant aquesta època varen ser:

  • Intent d’assassinat del coronel Martínez Campos, a les Rambles de Barcelona.
  • Llançament de bombes en plena representació al Liceu.
  • Atemptat durant una processó del Corpus.
  • Atemptat contra el President del Govern, Cánovas del Castillo, l’any 1897.

Amb l’assassinat de Cánovas de Castillo s’iniciava una gran repressió de dirigents sindicalistes. Se celebrà el Procés de Montjuïc, on van ser processats més de 5.000 sindicalistes. Això va provocar una divisió entre els que defensaven els interessos dels burgesos i els que reclamaven millores laborals.

Davant dels partidaris de continuar amb l’acció violenta (propaganda dels fets), es van anar organitzant grups, sobretot a Catalunya, que propugnaven una acció de masses i que donaven prioritat a la fundació d’organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar fruit els primers anys del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910).

El socialisme

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

L’any 1888, els socialistes van impulsar la creació d’un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors.

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. A partir de la implantació del sufragi universal per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

mapa-socialismo-anarquismo.png
Font: Buxaweb.cat

El PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close