Es compleixen 50 anys de la Llei per a la Reforma Política, que ponía fin a la dictadura. Mig segle després, repassam qui va dissenyar la llei, què deia exactament i com es va convèncer els procuradors de desfer, des de dins i amb les regles del règim, l’edifici que els donava el càrrec.
A les 21.35 del dijous 18 de novembre de 1976, Torcuato Fernández-Miranda va llegir el resultat: 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Les Corts d’un règim nascut d’un cop d’Estat acabaven d’aprovar la llei que les havia de liquidar. Les càmeres de televisió van captar el gest d’alleujament d’Adolfo Suárez, que es va convertir en una de les imatges més recordades de la Transició. Faltaven dos dies per complir-se un any de la mort de Franco.
La premsa de l’època ho va batiar com fer-se un «harakiri», i la metàfora ha arribat fins avui. Val la pena preguntar-se, però, si va ser realment un suïcidi col·lectiu o una operació molt ben cuinada en què els suposats suïcides tenien bones raons per creure que sobrevivirien.

El context: un any de franquisme sense Franco
Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, el marc jurídic continuava sent el de les Lleis Fonamentals, i les institucions del règim pretenien seguir legitimant-se dins d’aquest marc. Dins l’aparell s’hi dibuixaven dues corrents, la continuista i la reformista, però el primer govern de la monarquia, presidit per Carlos Arias Navarro, només va aplicar reformes tímides, com les lleis de reunió i d’associació política, pensades més per apuntalar els vells pilars que per canviar-los.
Mentrestant, el carrer anava per davant. L’oposició democràtica s’havia agrupat en plataformes, hi havia vagues i mobilitzacions, i la pressió exterior creixia. Al juliol de 1976 el Rei va forçar la sortida d’Arias i va aconseguir que Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento, arribàs a la presidència del Govern. Suárez no era l’home de l’oposició ni tampoc el que esperaven els continuistes, i aquesta ambigüitat va ser part del seu capital.
L’alternativa teòrica era la ruptura: govern provisional, assemblea constituent i desmuntatge immediat del règim, com demanava l’oposició. La via escollida va ser una altra, la de la reforma des de la legalitat franquista. És el que Fernández-Miranda resumia amb una fórmula famosa, anar «de la llei a la llei a través de la llei».
Qui la va impulsar

Aquesta llei té diversos pares i cap no la va fer tot sol. El primer és Joan Carles I, que tenia els poders heretats de Franco i va decidir fer-los servir per encaminar el país cap a la democràcia. Un dels protagonistes de l’època, José Manuel Otero Novas, atribueix al suport del Rei bona part del vot favorable dels procuradors.
El segon és Torcuato Fernández-Miranda, catedràtic de Dret i president alhora de les Corts i del Consell del Regne. Va ser l’autor principal del text: va lliurar a Suárez un primer esborrany breu i precís, a manera de nova Llei Fonamental, i va renunciar a la paternitat per deixar-ne el protagonisme al Govern. Era l’enginyer jurídic, el que sabia com utilitzar les normes del règim contra el règim.
El tercer és Adolfo Suárez, que va aportar la voluntat política, l’habilitat negociadora i la presència pública. Va presentar el projecte al Consell de Ministres i el mateix dia, el 10 de setembre, el va explicar per Televisió Espanyola com un projecte «senzill i realista» per donar la paraula al poble. Amb ell hi treballaren Landelino Lavilla, ministre de Justícia, Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació, i el director general de Política Interior, el ja citat Otero Novas.
«De la llei a la llei a través de la llei»
Fernández-Miranda, sobre la fórmula de la reforma
Què establia exactament
La llei era brevíssima: cinc articles, tres disposicions transitòries i una de final. Tenia, això sí, rang de Llei Fonamental, i això li permetia reformar de dalt a baix l’ordenament franquista sense derogar-lo formalment.
Article 1
La democràcia es basa en la supremacia de la llei, expressió de la voluntat sobirana del poble. Els drets fonamentals de la persona són inviolables i vinculen tots els òrgans de l’Estat. La potestat de fer les lleis resideix a les Corts, i el Rei les sanciona i les promulga.
Article 2
Les Corts es componen del Congrés dels Diputats i Senat. Els diputats són elegits per sufragi universal, directe i secret dels espanyols majors d’edat. Els senadors representen les entitats territorials, i el Rei en pot designar un nombre que no superi la cinquena part dels elegits. La durada dels mandats dels diputats i sendadors és de 4 anys. El president de les Corts i del Consell del Regne serà nomenat pel rei
Article 3
La iniciativa de reforma constitucional correspon al Govern i al Congrés. Cal la majoria absoluta d’ambdues cambres, i el Rei ha de sotmetre el projecte a referèndum abans de sancionar-lo.
Article 4
En les lleis ordinàries, el Senat delibera sobre el text aprovat prèviament pel Congrés. En cas de desacord, el Govern podrà demanar al Congrés dels Diputados que ressolgui la discrepància per majoria absoluta dels seus membres.
Article 5
El Rei pot sotmetre directament al poble una opció política d’interès nacional, i el resultat s’imposa a tots els òrgans de l’Estat.
Disposició transitòria primera
El Govern regulà les primeres eleccions per constituir un Congrés de 350 diputats i elegir 207 senadors, a raó de quatre per província, un més per cada província insular i dos per Ceuta i dos per Melilla. Això vol dir que les Illes Balears, com a província insular, tenien assignats cinc senadors.
Hi ha tres coses que convé destacar. La primera és que el text no mencionava la forma d’Estat ni resolia la qüestió territorial: la sobirania queda formulada en termes de «voluntat del poble», però no s’hi parla de nacionalitats ni d’autonomies. La segona és que deixava en mans del Govern el disseny de les primeres eleccions, que es regularien pel decret llei de març de 1977. La tercera és que el mecanisme de reforma constitucional, amb referèndum obligatori, va ser el pont cap a la Constitució de 1978, que va derogar la llei.
Com es va aconseguir que els procuradors diguessin que sí
Aquesta és la part més apassionant de la història, perquè el resultat no estava escrit. Segons els testimonis recollits cinquanta anys després, el Govern va viure fins a l’últim moment amb el cor encongit. L’actual catedràtic Diego López Garrido, aleshores lletrat de les Corts i assessor jurídic de la llei, recorda que les negociacions «no van ser gens fàcils», perquè el franquisme, un any després de la mort del dictador, encara era molt fort. Les peces de la maniobra van ser aquestes.
Tramitació d’urgència («torcuatazo»). Fernández-Miranda va fer modificar el procediment d’urgència de les Corts perquè el projecte es debatés directament al Ple, sense passar per comissions que podien estar dominades pel búnquer. Una part de la premsa ho va anomenar el «torcuatazo». Reduïa el temps per organitzar una oposició interna i evitava que els procuradors es dividissin.
Votació nominal. El president de les Corts va optar per una votació nominal i pública, i no secreta. Segons López Garrido, hi havia el perill que, si el vot hagués estat anònim, els «no» haguessin crescut molt. Quan el vot s’emet amb nom i cognoms, contradir el Rei, el Govern i, potser, l’Exèrcit costa més.
Persuasió procurador a procurador. Els membres del Govern es varen repartir els procuradors per reunir-s’hi individualment, en dinars, sopars i berenars. Otero Novas diu que va treballar el vot d’uns seixanta, començant pels més fàcils (advocats de l’Estat, alts càrrecs, …) i evitant els del terç sindical o de l’administració local, més durs. Lavilla va tantejar 36 procuradors i en va treure 29 «sís». Martín Villa es va ocupar dels representants de l’administració local. Otero Novas passava cada dia a Suárez fitxes amb els «compromesos» i amb solucions alternatives per si alguna cosa fallava.
L’argument del sistema electoral. Molts procuradors volien «obrir» el règim, però feien una «oposició elegant» a la llei perquè no volien el sistema proporcional. Els d’Aliança Popular, liderats per Fraga, varen pressionar per un sistema majoritari que afavorís les llistes més votades. Otero Novas els preguntava si volien que Joaquín Ruiz-Giménez, exministre de Franco, fos parlamentari, i els explicava que amb el sistema majoritari no sortiria elegit. Així convertia la seva objecció en una raó per acceptar el sistema que el Govern preferia.
Efecte bola de neu. Cap a l’octubre els procuradors ja sabien que la reforma tirava endavant. Segons el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, el que més els preocupava era salvar la pròpia posició: no volien quedar com a traïdors si la llei fracassava, ni com a nostàlgics si s’aprovava. Suárez va entendre que necessitaven coordinar-se, i els va fer arribar que la reforma era guanyadora d’avançada, amb el suport implícit del Rei i de l’Exèrcit.
L’amenaça darrere la cortina. Si les Corts s’hi negaven, Suárez i Fernández-Miranda estaven disposats a dissoldre-les, ja que el mandat havia caducat i s’havia de prorrogar. La combinació de tracte personal, carrera política futura i risc de quedar fora del joc va ser molt eficaç.
Hi va haver dificultats reals. Al Consell Nacional del Movimiento, l’informe previ va passar per 80 vots a favor, 13 en contra i 6 abstencions, i les paraules de Suárez en defensa del projecte van ser rebudes per un silenci significatiu. Blas Piñar va presentar una esmena a la totalitat i va qualificar la reforma de ruptura vestida de legalitat. Cruz Martínez Esteruelas va estar a punt de complicar-ho quan va plantejar votar una per una les esmenes abans del text complet, en lloc de la votació global que volia Fernández-Miranda. I l’últim dia, abans de la votació, Lavilla va fer una crida directa als procuradors perquè votassin a favor.

Varen assistir al Ple 497 dels 531 procuradors. Els 425 «sís» representen el 85,5 % dels presents i el 80 % del total de la cambra.
Del Ple al referèndum i a les urnes
Sis dies després, el 24 de novembre, el Govern va aprovar el decret que convocava el referèndum per al 15 de desembre, amb una única pregunta: «Aprova el Projecte de Llei per a la Reforma Política?». L’oposició democràtica, que considerava que no hi havia garanties de llibertat i que els seus partits encara eren a la clandestinitat, va fer campanya per l’abstenció. Amb tot, la participació va rondar el 78 % i el «sí» va superar el 94 % dels vots.
El Rei va sancionar la llei el 4 de gener de 1977 i el BOE la va publicar l’endemà. El 15 de juny de 1977 se celebraren les primeres eleccions generals des de 1936, amb UCD al capdavant. Les noves Corts varen redactar una Constitució que, després del referèndum del 6 de desembre de 1978, va entrar en vigor el 29 de desembre i va deixar sense efecte la llei que l’havia fet possible.
Un harakiri amb matisos
La imatge del suïcidi polític del franquisme és potent, però incompleta. Els procuradors no varen votar la seva extinció per puresa democràtica: molts varen votar perquè varen veure que ho feia l’Estat sencer, perquè varen calcular que la reforma guanyaria i perquè creien que ells mateixos hi tenien un futur polític.
La llei va ser possible per una convergència poc habitual entre un monarca amb voluntat de canvi, un jurista que coneixia a fons les trampes del sistema, un president amb talent per a la persuasió i una societat que ja no estava disposada a esperar. El politòleg Sánchez-Cuenca va titular un llibre sobre aquesta història Atado y mal atado, i el títol ja deixa clar que el resultat va ser una transició pactada, amb avanços reals i amb costos que arrossegam encara.
Des d’aquestes illes, i en una llengua que durant quaranta anys va ser silenciada, no ens podem permetre una celebració ingènua. Aquell text no deia ni una paraula del reconeixement de les nacions i les llengües de l’Estat, ni de la memòria de les víctimes. Va obrir la porta a la democràcia, però el què hi hauria al darrere va dependre després de la mobilització i de la feina de molta gent. Per això, cinquanta anys després, mereix ser recordada amb tota la seva grandesa, però també amb tots els seus límits.
Fonts consultades
- Congreso de los Diputados (2020). «La Ley para la Reforma Política: un puente hacia la democracia». Papeles para la Historia del Congreso. congreso.es/cem/docsleg1971-1977.
- Jefatura del Estado (1977). Ley 1/1977, de 4 de enero, para la Reforma Política. BOE núm. 4, de 5 de enero de 1977 (BOE-A-1977-165).
- Europa Press (2026). «Medio siglo del “harakiri” de las Cortes franquistas: persuasión, trámite exprés y voto nominal para disolver el Régimen». 14 de novembre de 2026
- Cortes Españolas (1976). Diario de Sesiones del Pleno, X Legislatura, núm. 29, sessions de 16, 17 i 18 de novembre de 1976.
- Ponce Alberca, J. i Selma Páez, P. (2023). «Funcionarios y procuradores en Cortes ante la reforma política de 1976». Dades d’assistència (497 de 531 procuradors).
- Sánchez-Cuenca, I. (2022). Atado y mal atado: el suicidio de las Cortes franquistas y la Transición. Alianza Editorial.

Deixa un comentari