Xafardejant el passat | D’on venen realment les fruites i verdures del teu plat?

Quan anam a comprar al mercat o a la botiga del poble, sovint donam per fet que les pomes, les pastanagues o els tomàquets sempre han tingut l’aspecte, la mida i el gust dolç que coneixem avui dia. Ens imaginam els nostres avantpassats recollint aquests mateixos fruits dels arbres o de la terra fa milers d’anys. Però la realitat és ben diferent: gairebé res del que menjam és 100 % «natural» en el seu estat original.

El que tenim al rebost és el resultat de mil·lennis de paciència, observació i selecció artificial feta pels primers agricultors, seguida d’un intercanvi global sense precedents que va canviar la dieta de la humanitat per sempre.

1. Irreconeixibles: com eren abans que els humans hi posassin mà?

Fa uns 10.000 o 12.000 anys, amb el naixement de l’agricultura al Creixent Fèrtil, a Mesoamèrica i a l’Àsia, els humans varen començar a guardar les llavors de les plantes més grans, més dolces o menys tòxiques. Aquesta selecció repetida generació rere generació va transformar espècies salvatges gairebé incomestibles en els aliments que avui estimam:

  • La síndria: Si viatjàssim al segle XVII, ens costaria reconèixer-la. En les natures mortes del pintor italià Giovanni Stanchi (c. 1645-1672), les síndries apareixen amb una polpa pàl·lida, plena d’espirals blanques i amb llavors enormes. Originària de l’Àfrica, era amarga i dura, i es valorava sobretot perquè emmagatzemava aigua en climes àrids.
  • El blat de moro: El seu avantpassat silvestre a Mèxic, anomenat teosinte, era una herba seca amb una panotxa minúscula de tot just 2 o 3 centímetres i només una dotzena de grans tan durs que podien trencar les dents.
  • El plàtan: Els primers plàtans del sud-est asiàtic eren curts, verdosos i estaven farcits de llavors dures com perdigons. El plàtan dolç i sense llavors que pelam avui és fruit de l’encreuament de dues varietats silvestres (Musa acuminata i Musa balbisiana).
  • La pastanaga: Originària de l’actual Afganistan, fa mil anys era fina, fibrosa, amarga i de color porpra o blanc. El color taronja brillant no es va popularitzar fins al segle XVII als Països Baixos, on els agricultors varen seleccionar varietats taronges (en part, segons la tradició, per retre homenatge a la Casa d’Orange).
  • L’albergínia: Les primeres albergínies de l’Índia i la Xina eren petites, rodones i de colors grocs, blancs o blaus —d’aquí que en anglès s’anomenin eggplant (planta-ou)—, i tenien espines a la tija.

2. Una sola planta, sis verdures diferents

Un dels casos més fascinants de la història agrícola és la Brassica oleracea, una modestíssima col silvestre que creixia als penya-segats costaners d’Europa. A força de seleccionar parts diferents de la mateixa planta durant segles, els pagesos varen crear sis hortalisses que avui consideram completament diferents:

Part de la planta seleccionadaVerdura resultant
Les fulles terminalsLa col
Les gemmes lateralsLes cols de Brussel·les
Les tiges i les flors immaduresEl bròquil i la coliflor
Les fulles grans i arrissadesLa col arrissada (kale)
La tija gruixudaEl colirave

3. La gran revolució del 1492: l’intercanvi colombí

Fins a finals del segle XV, a Europa no s’havia vist mai un tomàquet, una patata, un pebrot ni una carabassa. La dieta mediterrània tradicional que tant associam a la nostra cultura —amb el pa amb tomàquet, les patates fregides o els sofregits— és, històricament parlant, molt recent.

Amb l’arribada dels europeus a Amèrica l’any 1492 es va produir l’anomenat intercanvi colombí, una autèntica revolució gastronòmica mundial:

  • D’Amèrica cap a Europa i la resta del món: Varen viatjar el tomàquet (que al principi a Europa es cultivava com a planta ornamental perquè es creia que era verinós), la patata (originària dels Andes, que va salvar milions d’europeus de la fam), el blat de moro, els pebrots, les mongetes, el cacau, l’alvocat i la pinya.
  • D’Europa i Àsia cap a Amèrica: Hi varen arribar els cítrics (taronges i llimones, originaris de l’Àsia), les pomes, els préssecs, el raïm, les cebes, els alls, l’arròs i el cafè.

Mirar el plat amb uns altres ulls

Cada vegada que mossegam una poma cruixent, tallam un tomàquet madur o preparam un bullit amb patates i mongetes, estam participant d’una història compartida de milers d’anys. Darrere de cada fruita i verdura hi ha el treball silenciós d’infinitat de pagesos anònims que, generació rere generació, varen saber observar la natura i modelar-la per alimentar-nos millor.


Descobriu-ne més des de rpuigserversocials.com

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Deixa un comentari