El 20 de novembre de 1945, només sis mesos després de la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i el final de la Segona Guerra Mundial a Europa, la ciutat bavaresa de Nuremberg es convertia en l’epicentre moral i jurídic del planeta. Aquell dia començava formalment el procés davant el Tribunal Militar Internacional, un esdeveniment sense precedents que canviaria per sempre la història del dret, la política i les relacions internacionals.
L’elecció de l’escenari no era casual. Nuremberg havia estat el bressol simbòlic del nacionalsocialisme, el lloc on el règim celebrava els seus congressos multitudinaris i on s’havien promulgat, el 1935, les infames lleis racials que despullaven la població jueva dels seus drets més elementals. Ara, entre les runes d’una ciutat devastada pels bombardejos aliats, la sala 600 del Palau de Justícia —un dels pocs edificis que havien resistit dempeus— acollia l’acte d’acusació contra vint-i-quatre alts jerarques del Tercer Reich, entre els quals destacaven Hermann Göring, Rudolf Hess, Joachim von Ribbentrop o Albert Speer.
Fins aquell moment, la història havia seguit una lògica implacable: els vencedors imposaven la seva llei sobre els vençuts mitjançant execucions sumàries o tractats abusius. No obstant això, les potències aliades (Estats Units, la Unió Soviètica, el Regne Unit i França) van optar per una via molt més complexa i arriscada: sotmetre els responsables del conflicte més sagnant de la humanitat a un judici amb garanties processals. El fiscal en cap nord-americà, Robert H. Jackson, ho va resumir amb una frase que ha passat a la posteritat en el seu discurs d’obertura: «Que quatre grans nacions, exaltades per la victòria i ferides per la injúria, aturin la mà de la venjança i lliurin voluntàriament els seus enemics captius al judici de la llei és un dels tributs més significatius que el poder hagi retut mai a la raó».
Durant més de deu mesos, el tribunal va examinar milers de documents confiscats als arxius nazis —meticulosament conservats pels mateixos perpetradors— i va escoltar desenes de testimonis que van descriure l’horror dels camps d’extermini, el treball esclau i la guerra d’agressió. Per primera vegada, es van tipificar delictes com els crims contra la pau, els crims de guerra i, molt especialment, els crims contra la humanitat. A més, el procés va establir un principi fonamental que encara avui regeix el dret contemporani: l’obediència deguda a ordres superiors no eximeix de responsabilitat penal individual quan es vulneren els drets humans fonamentals.
Des del punt de vista tècnic, el judici també va suposar una fita innovadora amb la introducció de la traducció simultània, un sistema pioner ideat per IBM que permetia als jutges, fiscals, advocats i acusats seguir el procés en quatre idiomes (anglès, francès, rus i alemany) en temps real mitjançant auriculars, evitant que el judici s’allargués durant anys.
El veredicte final, dictat l’1 d’octubre de 1946, va condemnar dotze dels acusats a la pena capital, set a penes de presó i tres en van resultar absolts, demostrant que no es tractava d’una farsa judicial predeterminada. Més enllà de les sentències concretes, el 20 de novembre de 1945 va marcar el naixement del dret penal internacional modern, posant les bases per a la futura Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i, dècades més tard, per a la creació de la Cort Penal Internacional. Recordar aquella jornada és recordar que la impunitat del poder absolut té un límit i que la memòria documental és l’eina més poderosa contra l’oblit.


Deixa un comentari