El 17 de novembre de 1659, en un petit illot fluvial al mig del riu Bidasoa anomenat l’illa dels Faisans, es va segellar un dels acords diplomàtics més transcendents per a la geopolítica europea i per a la història dels territoris de parla catalana: el Tractat dels Pirineus. Aquest pacte va posar punt final a més de dues dècades de guerra oberta entre la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Regne de França de Lluís XIV, un conflicte que havia arrencat el 1635 en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i que s’havia entrellaçat de ple amb la Guerra dels Segadors (1640-1659). Una negociació entre els dos homes més poderosos d’Europa.
Les converses de pau van ser conduïdes directament pels dos primers ministres de les respectives potències: Luis Méndez de Haro, en representació de Felip IV, i el cardenal Giulio Mazzarino, en nom d’un jove Lluís XIV. L’elecció de l’illa dels Faisans, situada entre Irun i Hendaia, no va ser casual; es tractava d’un territori neutral de condomini fronterer que garantia la igualtat protocol·lària entre dues corones que es disputaven l’hegemonia continental.El tractat no només incloïa clàusules territorials i comercials, sinó també un acord dinàstic clau: el matrimoni entre el rei francès Lluís XIV i la infanta Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV. Per compensar l’impagament d’un dot matrimonial astronòmic, aquesta unió acabaria justificant, quatre dècades més tard, la reivindicació borbònica al tron espanyol que desencadenaria la Guerra de Successió (1701-1714).
L’amputació dels comtats nord-catalans.
Per a Catalunya, el Tractat dels Pirineus va significar una fractura territorial i institucional irreversible. Sense consultar ni informar les institucions catalanes —les Corts ni la Diputació del General—, la Monarquia Hispànica va cedir a França el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i trenta-tres pobles de la Cerdanya (consolidats l’any següent mitjançant el Tractat de Llívia, que deixava aquesta vila com un enclavament envoltat de territori francès).A partir d’aquell moment, la serralada pirinenca va deixar de ser un eix vertebrador de relacions econòmiques, familiars i lingüístiques per convertir-se en una frontera estatal rígida. Tot i que el text del tractat prometia respectar els furs i privilegis dels territoris cedits, la corona francesa va iniciar ràpidament un procés d’assimilació administrativa i cultural, culminat l’any 1700 amb l’edicte de Lluís XIV que prohibia l’ús oficial de la llengua catalana a la Catalunya del Nord.
El declivi de l’hegemonia hispànica
A escala continental, la pau del 17 de novembre de 1659 va certificar el relleu de poders a Europa. A més dels territoris nord-catalans, Espanya va perdre places estratègiques als Països Baixos espanyols (com el comtat d’Artois i diverses fortaleses a Flandes, Hainaut i Luxemburg). França emergia com la nova potència hegemònica europea, mentre que la Monarquia Hispànica entrava en una fase de replegament defensiu.


Deixa un comentari