El 23 d’octubre de 1940, la petita estació de tren d’Hendaia, a la frontera entre França i Espanya, es va convertir en l’escenari d’un dels episodis més decisius i debatuts de la historia contemporània d’Espanya. En ple desenvolupament de la Segona Guerra Mundial, el dictador espanyol Francisco Franco i el canceller alemany Adolf Hitler es reunien en persona per primera i única vegada.
La Segona Guerra Mundial tot just havia començat un any abans, i l’Alemanya nazi gaudia d’una posició d’hegemonia gairebé absoluta a l’Europa continental després de la ràpida ocupació de França. En aquest context, la trobada tenia un objectiu clar per a Hitler: negociar l’entrada d’Espanya a la guerra al costat de les potències de l’Eix. La posició estratègica d’Espanya era de vital importància, especialment per al control del mar Mediterrani i la conquesta del penyal de Gibraltar, un punt clau per a bloquejar les rutes subministrament de la Gran Bretanya.
No obstant això, l’Espanya de postguerra es trobava en una situació crítica. Després de tres anys de Guerra Civil (1936-1939), el país estava devastat econòmicament, amb una població que patia la fam, el racionament i una destrucció gairebé total de les seves infraestructures. Conscient d’aquesta feblesa, Franco va presentar una llista de demandes disproportionadament altíssima a canvi del suport militar espanyol: grans quantitats d’aliments, combustible, material bélic i, sobretot, ambicioses compensacions territorials a Àfrica a costa de les colònies franceses (com el protectorat del Marroc i la meitat d’Algèria).
Hitler, que no volia antagonitzar el govern de Vichy a França ni comprometre recursos militars excessius en un front ibèric, va trobar les peticions espanyoles inacceptables. Les converses, que van durar més de set hores dins del tren privat de Hitler (el Erika), van ser extremadament meandroses i frustrants per als alemanys. Anys més tard, Hitler arribaria a confessar a Benito Mussolini que preferiria que «li treguessin tres o quatre dents abans de tornar a passar per una altra negociació similar».
Tot i que finalment es va signar un protocol secret en què Espanya es comprometia formalment a entrar en el conflicte en una data indeterminada, el cert és que les condicions no es van complir mai i Espanya va mantenir el seu estatus de no-bel·ligerància (i posteriorment neutralitat).
La trobada d’Hendaia continua sent un tema clau per a comprendre la diplomàcia de la Segona Guerra Mundial. Més enllà del mite creat posteriorment per la propaganda franquista —que presentava Franco com un hàbil estrateg que havia aconseguit «salvar» Espanya de la guerra—, la historiografia actual coincideix que la no-intervenció espanyola va respondre principalment a la incapacitat d’Alemanya per satisfer les exigències de Franco i a la devastació interna que feia impossible qualsevol esforç militar major.


Deixa un comentari