El 19 d’octubre de 1987, les bústies de teletip de les redaccions de tot el món treien fum i les pantalles dels parquets financers es tenyien d’un vermell intens i descontrolat. Aquell dia, que passaria a la història de l’economia contemporània com el «Dilluns Negre» (Black Monday), l’índex Dow Jones Industrial Average de Wall Street va patir la caiguda percentual més gran registrada en un sol dia: un impressionant descalabro del 22,6%.

En qüestió d’hores, milers de milions de dòlars van evaporar-se de l’economia global, desencadenant un efecte domina que va sacsejar des de la Bossa de Tòquio i Londres fins a les brosses europees, incloses les de Madrid i Barcelona. Però, com es va arribar a aquest punt de col·lapse instantani i quines lliçons en podem extreure avui dia?

Anatomia d’un pànic financer

A mitjans dels anys vuitanta, l’economia mundial vivia una etapa d’eufòria. Després d’anys de recessió i inflació als setanta, les polítiques de desregulació financera i l’optimisme del mercat nord-americà havien impulsat les accions a màxims històrics. No obstant això, sota la superfície d’aquesta bonança, s’acumulaven tensions geopolítiques, un dèficit comercial creixent als Estats Units i una pèrdua progressiva de confiança en el dòlar.

El matí del dilluns 19 d’octubre, les vendes massives van començar a Àsia i Europa, preparant el terreny per a una obertura catastròfica a Nova York. Quan Wall Street va obrir les portes, el volum d’ordres de venda va superar completament la capacitat dels sistemes i dels operadors de mercat. La pèrdua de control va ser absoluta.

La tecnologia com a arma de doble tall

Un dels factors més innovadors —i destructius— d’aquell 19 d’octubre va ser l’ús primerenc de la informàtica en els mercats financers. La introducció d’algorismes i del que aleshores s’anomenava portfolio insurance (assegurança de cartera) estava dissenyada per vendre accions automàticament quan els preus caiguessin a un cert nivell per limitar les pèrdues.

Tanmateix, la tecnologia va generar un efecte de retroalimentació pervers: en caure el mercat, els ordinadors van ordenar vendes massives de manera automàtica, fet que va fer baixar encara més els preus i va activar noves ordres automàtiques de venda. Va ser el primer gran avís de com la automatització sense supervisió humana podia multiplicar el pànic col·lectiu a velocitat de la llum.

L’impacte i la recuperació

A diferència del crac de 1929, el «Dilluns Negre» de 1987 no va desembocar en una Gran Depressió econòmica prolongada. La resposta immediata de la Reserva Federal nord-americana, liderada per un recentment nomenat Alan Greenspan, va consistir a injectar liquiditat massiva al sistema bancari per evitar la fallida en cadena de les entitats financeres.

Aquest esdeveniment va canviar per sempre la manera de gestionar els mercats financers internacionals. Es van introduir els anomenats «mecanismes d’interrupció» (circuit breakers), protocols automàtics que congelen la cotització de la borsa durant uns minuts o hores si es produeix una descens massa pronunciat, donant temps als inversors per analitzar la situació amb fredor i evitar el pànic irracional.

Per què recordar el 19 d’octubre?

Analitzar el crac de 1987 ens permet reflexionar sobre la fragilitat de les estructures econòmiques globals, la psicologia de masses aplicada als mercats i els riscos derivats de la dependència tecnològica. En un món actual dominat per l’alta freqüència de negociació (high-frequency trading) i les eines d’intel·ligència artificial, les lliçons del «Dilluns Negre» continuen sent de màxima actualitat.