Les enquestes oficials dibuixen unes illes amb la renda més ben repartida que la mitjana espanyola. Dos economistes de la UIB, Jose Antonio Pérez Montiel i Ferran Portella, ajuden a entendre per què aquesta imatge es trenca quan es canvia de font i es mira de prop el model turístic.

Durant anys s’ha donat per bo que les Illes Balears, malgrat el pes del turisme i la tensió dels preus, formen una de les comunitats on la renda està més ben repartida que a la mitjana de l’Estat. Les xifres de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) hi donen suport, almanco des de mitjan dècada passada. Però la fotografia depèn de la font que s’usa i, sobretot, de com es mira el model econòmic que hi ha darrere. Pérez Montiel i Portella, professors d’Economia de la Universitat de les Illes Balears, aporten arguments que fan dubtar d’aquest relat i expliquen d’on ve la desigualtat que el relat no veu.

Dues fonts, dues fotografies

Pérez Montiel ho va plantejar sense embuts en una tribuna a Última Hora (Pérez Montiel, 2025). Les fonts convencionals, com l’ECV, suggereixen que a les Balears la distribució de la renda és més equitativa i la pobresa menys freqüent que al conjunt d’Espanya. En canvi, segons l’economista, altres fonts més adequades per a l’anàlisi per comunitats autònomes, com el panel de llars, indiquen que la desigualtat de la renda a les illes és superior a la mitjana espanyola, i que la seva evolució recent ha estat una mica menys favorable.

No és un debat nou, i convé no llegir-lo com si abans tot fos igual. Les memòries del Consell Econòmic i Social (CES) de les Illes Balears mostren que a mitjan anys 2000 l’índex de Gini de les llars balears era clarament més baix que el nacional (0,272 enfront de 0,348 en les dades d’aleshores), mentre que amb les dades de 2009 els dos valors ja eren pràcticament iguals (0,327 i 0,323). Són enquestes diferents i no estrictament comparables, però indiquen que la imatge d’«illes més igualitàries» ve d’una època que s’ha anat esvaint (CES, 2006; CES, 2010).

On es genera la desigualtat: el repartiment del que es produeix

La clau, segons Pérez Montiel, és la distribució funcional de la renda, és a dir, quina part de la riquesa produïda va als salaris i quina als beneficis. Només les persones amb ingressos bruts excepcionalment alts obtenen la major part de la renda de la propietat; per a la gran majoria el que compta és el treball. I aquí les Balears surten malament: el pes dels salaris en el valor afegit brut era del 47,20 % el 2023, davant el 52,32 % del conjunt d’Espanya. A més, va caure més que a la resta de l’Estat durant la crisi de 2008-2013 i després s’ha estabilitzat en nivells clarament inferiors als de l’etapa d’expansió anterior.

Hi ha una paradoxa que ajuda a entendre-ho. El PIB per ocupat, la productivitat aparent del treball, supera el d’Espanya des de la fi de la crisi immobiliària, i molt especialment després de l’allau turística posterior a la pandèmia. Però el salari mitjà només ha començat a convergir amb l’espanyol els darrers anys: el 2023, el salari brut mitjà per hora era de 51,95 euros a l’Estat i de 46,36 a les Balears. Dit d’una altra manera, els illencs produeixen per damunt de la mitjana, però cobren per davall, uns 5,6 euros menys per hora, gairebé un 11 % menys. Si a això s’hi afegeix que la dispersió salarial dins de la comunitat ha anat creixent, el resultat encaixa amb una desigualtat personal de la renda superior a l’espanyola (Pérez Montiel, 2025).

El model turístic: creix el PIB, no la renda per càpita

En general, una renda més ben repartida afavoreix el creixement a través de la demanda interna, és a dir, el consum i la inversió, i dóna estabilitat social. Pérez Montiel explica que a les Balears aquests vincles són més febles perquè el turisme pesa molt: el creixement depèn més de la demanda exterior, l’estructura productiva s’inclina cap a sectors de baixa productivitat i salaris baixos, i la inversió i el capital fix es concentren en immobles lligats al turisme. Per això el PIB total pot créixer per damunt de la mitjana espanyola tot i la major desigualtat. El preu és que aquest creixement, basat en exportacions de poc valor afegit i salaris relativament baixos, limita a llarg termini l’avanç de la renda per càpita i de la productivitat, i condiciona el benestar de la majoria (Pérez Montiel, 2025).

Un informe de dos economistes presentat a la seu eivissenca de la UIB va en la mateixa línia: durant els darrers vint-i-cinc anys el PIB de les illes ha crescut molt més que el de les regions de l’entorn, mentre que el PIB per càpita ho ha fet molt poc (elDiario.es, 2026). I l’estudi sobre productivitat laboral per hora en les disset comunitats entre 2000 i 2022, signat per Manera, Navinés, Franconetti, Pérez-Montiel i Quetglas, hi afegeix un matís sectorial: a les Balears els serveis privats aporten 7,3 punts al diferencial de productivitat respecte d’Espanya, mentre que els serveis públics, la sanitat i l’educació en resten 4,6 (Ara Balears, 2026).

Convé no confondre els termes. En nivell absolut, la renda per càpita balear continua per damunt de l’espanyola: 38.510 euros per habitant el 2025, enfront de 34.237 de mitjana estatal i 41.700 de la Unió Europea (Moncloa, 2026). Això són, respectivament, un 12 % més que Espanya i un 92 % de la mitjana europea. El que posen en dubte els economistes no és que les illes siguin riques, sinó que la riquesa es repartesqui bé i que el model sigui capaç de fer-la créixer per habitant.

L’habitatge i la renda que arriba de fora

Portella aporta una peça que els indicadors clàssics de desigualtat no capten bé: la que es produeix quan ingressos de fora entren a competir pel mateix mercat que els salaris de dins. Segons l’economista, les Balears tenen un problema doble: són objecte de desig de milers d’europeus amb una renda mitjana més elevada que la nostra, i aquesta diferència, que abans es veia sobretot en el consum turístic, ha entrat de ple dins el mercat immobiliari. No parla només de milionaris, sinó també de classes mitjanes europees amb una renda que pot doblar o triplicar la d’una persona d’aquí (Portella, 2026).

«Som expulsats del lloc on produïm perquè no hi podem viure.»
Ferran Portella, professor d’Economia de la UIB, a l’Ara Balears

La dependència d’una sola activitat ho agreuja. Portella recorda que l’hostaleria suposa aproximadament un 9 % dels salaris al conjunt d’Espanya, i a les Balears passa del 20 %. L’economista fa una puntualització que no és menor: la pressió dels empresaris per trobar treballadors ha empès els sous a l’alça, i l’hostaleria de les illes paga millor que la de molts altres territoris. Però aquests salaris no poden competir amb els preus de l’habitatge, i molta gent hi arriba compartint pis i acceptant unes condicions residencials que una part de la població no acceptaria. En paraules seves, el turisme ha externalitzat damunt una part de la població migrant la contradicció entre salaris baixos i costos de vida molt alts.

Quan la desigualtat es veu a la taula

Els indicadors no són només una discussió d’especialistes. El novè informe FOESSA, de Càritas, alerta d’un procés inèdit de fragmentació social que, per primera vegada, amenaça seriosament la classe mitjana, i que ha situat Espanya entre els països europeus amb més desigualtat. Una tesi doctoral defensada a la UIB per Laura Capitán, que cita el mateix Pérez Montiel, conclou que el 40,4 % dels adolescents de Palma presenta algun grau d’inseguretat alimentària (Pérez Montiel, 2025).

Les declaracions d’IRPF a les illes mostren el mateix contrast. Segons una anàlisi publicada a dBalears, 195.924 persones declarants, més del 28 %, tenen un salari mensual inferior als 1.000 euros, i 326.821, el 55 %, no arriben als 21.000 euros anuals, mentre que 698 persones declaren més de 601.000 euros (dBalears, 2026). Aquestes xifres s’han de llegir amb precaució: molts d’aquests salaris són complementaris del de la persona que sosté la llar, de manera que salari baix no vol dir sempre llar pobra. Per això importa tant quina font i quin indicador s’usen.

I si de la renda es passa al patrimoni, la desigualtat creix. L’Atles del Patrimoni d’Espanya situa les Balears entre les comunitats amb més desigualtat patrimonial, amb un patrimoni mitjà per llar de 477.000 euros, el segon més alt de l’Estat, i amb la meitat més pobra de la població concentrant només un 4,7 % del total (World Inequality Lab, 2025).

Una pregunta sobre el model

Si els indicadors oficials tranquil·litzen i els estudis de detall no, la pregunta no és només estadística. Un territori on la productivitat per ocupat supera la mitjana, però el salari per hora no, on el PIB creix i la renda per habitant s’estanca, i on la inversió va a l’immoble turístic abans que a la capacitat productiva, té un problema de model, no de conjuntura. I els problemes de model no es corregeixen amb una mitjana favorable en una enquesta. Convé començar per mirar les dades que no afalaguen.

Fonts

Ara Balears (2026). «Un diagnòstic controvertit» (opinió). Resum de l’estudi Regional Outlook on Labour Productivity in Spain 2000-2022, de Manera, Navinés, Franconetti, Pérez-Montiel i Quetglas. arabalears.cat

CES de les Illes Balears (2006). Memòria 2005, capítol III: benestar econòmic de les llars balears. intranet.caib.es/sites/ces

CES de les Illes Balears (2010). Memòria 2010, capítol III: qualitat de vida i estat del benestar. ces.caib.es

dBalears (2026). «Els salaris de la desigualtat (i de la pobresa laboral)», 5 de juliol. dbalears.cat

elDiario.es (2026). «La economía de Balears crece mientras la clase media residente pierde poder adquisitivo y los servicios se deterioran». eldiario.es

Moncloa (2026). «Canarias se aleja de la UE: su renta per cápita cae al 65,2 % de la media europea en 2025», 1 d’octubre. moncloa.com

Pérez Montiel, J. A. (2025). «La desigualdad en Baleares». Última Hora, Tribuna, 12 de novembre. ultimahora.es

Portella, F. (2026). «Ens estam venecianitzant, som expulsats del lloc on produïm perquè no hi podem viure». Entrevista a l’Ara Balears. arabalears.cat

World Inequality Lab (2025). Regional wealth inequality in Spain: evidence from the Spain Wealth Atlas, Working Paper 2025/13. wid.world