Penseu un moment en les paraules que sentim gairebé cada dia a les notícies: democràcia, divisió de poders, drets civils o republicanisme. Avui ens semblen conceptes evidents, gairebé naturals, però hi va haver un temps en què governar-se sense un rei absolut era considerat una bogeria perillosa i abocada al fracàs. Tot això va començar a canviar radicalment un 17 de setembre de 1787 a Filadèlfia, el dia en què es va signar la Constitució dels Estats Units d’Amèrica.

Aquest document, redactat en poc més de quatre mesos per un grup de cinquanta-cinc homes enclaustrats en plena calor de l’estiu, és la constitució escrita i vigent més antiga del món. Però, per què un fet que va passar a l’altre costat de l’Atlàntic fa més de dos segles continua sent vital per als nostres exàmens d’Història i per a les nostres vides?

Un repte gegantí: Com governar un país nou?

Després d’aconseguir la independència de la corona britànica el 1783, les tretze colònies americanes es van trobar amb un problema majúscul: havien guanyat la guerra, però estaven a punt de perdre la pau. El primer sistema de govern que havien triat (els Articles de la Confederació) feia que el poder central fos tan feble que els estats funcionaven gairebé com a països independents. No hi havia una moneda única, el govern federal no podia recaptar impostos per pagar els deutes de la guerra i les disputes frontereres entre estats eren constants.

Davant el perill d’anarquia o de ser reconquerits per les potències europees, els líders de la revolució (coneguts com els Pares Fundadors, entre els quals hi havia George Washington, Benjamin Franklin o James Madison) es van reunir a Filadèlfia amb la intenció de reformar el sistema. Ben aviat es van adonar que no n’hi havia prou amb fer-hi pegats: calia dissenyar un estat completament nou.

L’engranatge de la llibertat: Els grans debats

El procés de redacció va ser una lliçó magistral de negociació política. Hi havia debats intensos que feien perillar constantment la unió:

• Estats grans contra estats petits: Els més poblats volien que el poder al Congrés depengués del nombre d’habitants. Els petits tenien por de quedar anul·lats i demanaven representació igualitària. La solució? El famós compromís d’un sistema amb dues cambres: la Cambra de Representants (proporcional a la població) i el Senat (dos representants per estat).
• La divisió de poders de Montesquieu: Per evitar que cap president es convertís en un nou rei tirànic, van aplicar de manera brillant la teoria del filòsof francès Montesquieu. Van crear un sistema de contrapassos (checks and balances) on el poder Legislatiu (el Congrés), l’Executiu (el President) i el Judicial (el Tribunal Suprem) es controlen i es limiten mútuament de manera constant.

Les ombres d’un text pioner

Com a historiadors, hem de mirar el passat amb ulls crítics. Tot i que la Constitució de 1787 va ser una fita revolucionària per a la llibertat, contenia greus contradiccions que marcaran el destí dels EUA durant segles.

El text no va abolir l’esclavitud. De fet, per acontentar els estats del sud, es va aprovar el conegut com a Compromís dels tres cinquens, segons el qual els esclaus comptaven com a tres cinquenes parts d’una persona a efectes de representació política i impostos, tot i no tenir cap dret. Les dones i els nadius americans també van quedar completament exclosos d’aquest nou projecte de ciutadania que començava amb el cèlebre «We the People» («Nosaltres, el Poble»).

Malgrat les seves contradiccions inicials, la Constitució dels Estats Units va obrir la veda. Pocs anys després, el 1791, França redactaria la seva pròpia constitució, i el 1812 arribaria la de Cadis («La Pepa») al nostre territori. El 17 de setembre de 1787 es va plantar la llavor del dret constitucional: la idea que el poder no prové de Déu ni de l’herència de la sang, sinó d’un pacte social recollit en un llibre de lleis que obliga tothom per igual, fins i tot als governants.