El Guernica no és només un quadre de grans dimensions; és, probablement, el manifest antibèl·lic més potent del segle XX. Picasso el va pintar per encàrrec de la Segona República Espanyola de cara a l’Exposició Internacional de París de 1937, horroritzat pel bombardeig feixista sobre la població civil de la vila basca de Guernica.

Amb la derrota republicana i l’inici de la dictadura de Francisco Franco, el quadre va començar un llarg pelegrinatge que el va portar a ser custodiat pel Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). Picasso va deixar una condició molt clara i per escrit: el quadre només tornaria a Espanya quan s’haguessin restaurat les llibertats democràtiques.

Una operació secreta en ple vol

Quan el dictador va morir el 1975 i es va iniciar la Transició, el govern espanyol va començar les negociacions amb el MoMA i els canvis legals per reclamar l’obra. No va ser fàcil. La família de Picasso (l’artista havia mort el 1973) i el mateix museu de Nova York exigien garanties absolutes que Espanya era, realment, una democràcia consolidada.

Finalment, la matinada del 10 de setembre de 1981, en un vol regular de l’antiga companyia Iberia que viatjava des de Nova York sota el més estricte secret (l’operació es va conèixer internament com a Cuadro Grande), la immensa tela enrotllada va aterrar a l’aeroport de Barajas. El comandant del vol, un cop a terra, va anunciar per megafonia als sorpresos passatgers: «Senyores i senyors, benvinguts a Madrid. Els informem que avui hem volat acompanyats pel Guernica de Picasso».

Per què aquest fet és història viva?

Per a les Ciències Socials, el retorn del Guernica simbolitza el tancament simbòlic de la Guerra Civil i la validació internacional de la democràcia espanyola. El quadre va ser instal·lat inicialment al Casón del Buen Retiro, protegit per un vidre blindat de seguretat màxima i vigilat per la Guàrdia Civil amb metralletes. Espanya encara estava espantada pel cop d’estat del 23-F, ocorregut només uns mesos abans. El quadre, com el propi país, necessitava protecció.

Anys més tard, el 1992, l’obra es va traslladar definitivament al Museu Reina Sofia, on avui milers de visitants i estudiants el contemplen sense vidres, en una atmosfera de llibertat que Picasso sempre va desitjar.

El 10 de setembre recordem, per tant, que l’art no és neutral, que les imatges tenen el poder de transcendir els conflictes i que la cultura és, i serà sempre, un reflex de la nostra lluita per la llibertat.