Com el Mundial de futbol s’ha convertit en el negoci esportiu més gran del planeta, qui s’endú els milers de milions i quines contradiccions oculta la festa global.

La pilota va a rodar, però el que realment importa a la FIFA és que els milions no deixin de girar. La XXIII edició del Campionat del Món, que s’estrena a Nord-amèrica amb 48 seleccions i 104 partits en setze ciutats de tres països, és l’esdeveniment comercial més gran de la història de l’esport. Darrere la passió futbolística s’hi amaga una maquinària financera que no para mai.

13.000 milions d’euros, aquest és l’objectiu d’ingressos de la FIFA per al cicle 2023–2026

Breu història d’un torneig que va canviar el món

Entendre les dimensions econòmiques del Mundial actual requereix saber d’on ve. El Campionat del Món de Futbol no va néixer com un negoci, sinó com un somni esportiu. La distància entre aquella primera edició i la d’avui és la mesura exacta de fins on pot arribar la comercialització d’una passió col·lectiva.

La FIFA es va fundar el 21 de maig de 1904 a París, amb set federacions europees. Durant dècades, el futbol internacional es va canalitzar a través dels Jocs Olímpics, però el caràcter amateur de la competició olímpica deixava fora les millors estrelles professionals. Fou el president francès de la FIFA, Jules Rimet, qui impulsà la creació d’un campionat mundial obert als professionals.

La primera edició es va celebrar el juliol de 1930 a l’Uruguai, país escollit per celebrar el centenari de la seva constitució i perquè es feia càrrec de totes les despeses. Moltes seleccions europees no hi participaren per la llunyania i el cost del viatge en vaixell. Només tretze nacions van competir. La final la van disputar Uruguai i Argentina, amb victòria de l’amfitrió per 4 a 2 davant de 93.000 espectadors al Centenari de Montevideo. El trofeu, creat per l’escultor Abel Lafleur, rebria el nom de Copa Jules Rimet.

1930

D’on surten els milers de milions

La FIFA organitza el Mundial per generar ingressos que financin el conjunt del futbol mundial durant quatre anys. Però la magnitud d’aquests ingressos ha crescut de manera exponencial. El cicle comercial 2023–2026 té un objectiu de 13.000 milions de dòlars, gairebé el doble del cicle anterior que va culminar a Qatar 2022, i un 72% per sobre del cicle del 2018 a Rússia.

La televisió, el motor invisible

La transmissió televisiva i per streaming segueix sent el principal pilar econòmic del Mundial. Els drets de difusió es venen a més de 200 territoris arreu del món, i per al 2026 se superen per primera vegada els 4.200 milions de dòlars en aquest concepte, un 22% per sobre de Qatar 2022. L’increment més gran es produeix als Estats Units, on el valor dels drets ha pujat un 94% respecte de l’edició anterior, fruit del mercat publicitari nord-americà —el més lucratiu del món— i de l’explosió de les plataformes de streaming.

El salt de 64 a 104 partits gràcies a l’ampliació a 48 seleccions no és un capritx esportiu: cada partit addicional és un producte televisiu que la FIFA ven als operadors, nous espais publicitaris per als patrocinadors i nous tiquets per als estadis. El format amplia el producte, no necessàriament la seva qualitat.

Patrocinis: de Coca-Cola a Aramco

El sistema de patrocinis del Mundial 2026 s’estructura en tres nivells. Al cim hi ha els socis globals de la FIFA, amb drets per a totes les competicions: Adidas, Coca-Cola, Hyundai-Kia, Visa, Qatar Airways, Aramco i Lenovo. Al segon nivell, patrocinadors específics del Mundial com Budweiser, Bank of America, McDonald’s, Hisense o Unilever. Al tercer, col·laboradors regionals com Airbnb, American Airlines o The Home Depot.

Les previsions situen els ingressos per patrocini en 2.800 milions de dòlars, un 37% per sobre de Qatar 2022, la qual cosa convertiria el 2026 en el major ingrés per patrocini de la història en un únic esdeveniment esportiu. La FIFA ha gairebé exhaurit tot el seu inventari comercial.

Les entrades, el gran canvi de model

Si hi ha un element que exemplifica la nova lògica comercial de la FIFA és el preu de les entrades. Històricament, la FIFA venia entrades a preus assequibles perquè el negoci estava a la televisió. Però per al 2026, el model s’ha acostat al d’un promotor de concerts com Ticketmaster, amb preus dinàmics que pugen amb la demanda.

«L’entrada més barata de la fase de grups ha costat una mitjana de 200 dòlars i la més assequible de la final ha partit de 2.030 dòlars. Ajustat per inflació, el preu dobla el de Qatar 2022 i quadruplica el d’Estats Units 1994.»

El grup Football Supporters Europe (FSE) ha qualificat la política de preus com una «traïció monumental a la tradició de la Copa del Món», recordant que el 2018 la FIFA havia promès entrades a partir de 21 dòlars. Si un seguidor volgués acompanyar la seva selecció des de la primera fase fins a la final, hauria de gastar com a mínim 6.900 dòlars.

Dos fiscals generals dels Estats Units han demanat explicacions a la FIFA per via judicial per les pràctiques de venda d’entrades. La FIFA ha respost creant un nombre limitat d’entrades en categoria «Supporter Entry Tier» a 60 dòlars per a totes les 104 parties, reservades per a seguidors de seleccions classificades, però el FSE ha considerat que «les mesures no són suficients».

La conseqüència directa és que el Mundial es converteix progressivament en un espectacle per a les classes mitjanes-altes dels països rics, mentre que els aficionats de les nacions en vies de desenvolupament queden exclosos per raons econòmiques.

On van els doblers? Distribució i estructura

La FIFA distribueix una part dels ingressos del Mundial entre les associacions membres i les seleccions participants. Per al cicle 2023–2026, el programa FIFA Forward 3.0 preveu repartir 2.250 milions de dòlars entre les 211 associacions nacionals —cada federació rep fins a 8 milions per al quadrienni— i 60 milions per a cada confederació. Els premis del torneig arriben a 1.007 milions de dòlars, un rècord absolut.

Tanmateix, la quantitat que la FIFA reté és molt superior a la que redistribueix. Els costos operatius i laborals s’eleven a prop de 1.500 milions de dòlars, i el benefici net de l’any mundialista és molt superior a les pèrdues acumulades dels tres anys intermedis. El cicle 2023–2025 va generar pèrdues d’uns 2.400 milions, però l’any del Mundial les supera amb escreix.

Font d’ingressos	Previsió 2026	Variació respecte del 2022
Drets de TV/streaming	> 4.200 Milions de Dòlars (M$)	+22 %
Patrocinis	>2.800 M $	+37 %
Entrades i hospitalitat	~3.000 M $	+216 %
Llicències i altres	~900 M $	+15 %

Els canvis estructurals: més gran no vol dir millor

L’ampliació de 32 a 48 seleccions, impulsada per Gianni Infantino, és la reforma més gran en la història del format del Mundial. La lògica és clara: més equips impliquen més partits, més territoris implicats, més mercats televisius, més patrocinadors nacionals interessats. Però les crítiques esportives no han trigat a arribar.

El nombre de 104 partits, distribuïts en 39 dies, provoca una saturació de calendari que afecta els jugadors, que arriben a la competició en un estat de desgast físic creixent. La fase de grups amb 16 grups de tres equips ha estat criticada perquè pot generar partits sense interès esportiu real —si dos equips ja han classificat, el tercer partit és irrellevant— i perquè afavoreix els empats pactats.

A més, el Mundial 2026 s’emmarca en un calendari futbolístic que inclou, en el mateix any, el primer Mundial de Clubs ampliat (32 equips), la Nations League i les eliminatòries per a futures competicions. La FIFA ha prioritzat la generació de producte comercial per sobre del benestar dels futbolistes i de la qualitat del joc.

Les contradiccions: quan el negoci xoca amb l’esport

Però no tot es de color verd com els camps de futbol. El mundial i els negocis que l’envolten sonen com a resultats importants contradiccions amb els anomenats valors esportius. Vegem-ne algun exemple.

• Aramco com a patrocinador principal: La companyia petroliera estatal de l’Aràbia Saudita paga uns 100 milions de dòlars anuals a la FIFA com a soci global. Simultàniament, la FIFA s’ha compromès amb la sostenibilitat ambiental i la lluita contra el canvi climàtic. Patrocinar un torneig amb el major productor de combustibles fòssils del món és una contradicció directa amb qualsevol compromís ecològic.
• El 2034 a l’Aràbia Saudita: Malgrat les crítiques per la criminalització de les relacions homosexuals, el tractament dels treballadors migrants i les restriccions a la llibertat d’expressió, la FIFA ha adjudicat el Mundial 2034 a l’Aràbia Saudita en un procés que la federació norueguesa ha titllat d’opac. L’Aràbia Saudita és simultàniament patrocinadora global i futura seu.
• Preu de les entrades vs. accessibilitat: Infantino va prometre el «Mundial més inclusiu de la història». La realitat és que els preus de les entrades s’han multiplicat per cinc respecte de Qatar 2022, i dos fiscals generals dels EUA investiguen les pràctiques comercials de la FIFA.
• Drets LGTBI+ als estadis: A Qatar 2022, aficionats iranians que exhibien pancartes amb «Dona, Vida, Llibertat» van ser expulsats dels estadis, i banderes arc de Sant Martí van ser confiscades. La FIFA al·lega compromís amb els drets humans però aplica normes que prohibeixen expressions polítiques i religioses als jugadors.
• Immigració als EUA: El Mundial 2026 se celebra en plena ofensiva de l’administració Trump contra la immigració. Hi ha temors fonamentats que treballadors i fins i tot aficionats puguin ser detinguts per agents federals durant els partits. La FIFA té una relació pròxima amb Trump —Infantino va assistir a la seva investidura— i no ha condemnat les polítiques migratòries.
• Llibertat de premsa i protesta: Organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch alerten que el context polític als EUA —detencions d’activistes, restriccions a manifestacions vinculades als drets dels palestins, revocació de visats— amenaça la llibertat d’expressió durant el torneig.
• Morts de treballadors a Qatar: El llegat del Mundial 2022 inclou milers de treballadors migrants morts durant la construcció d’estadis i infraestructures, en condicions de treball forçat i temperatures extremes. La FIFA va respondre a les denúncies de sindicats nord-americans qualificant la resposta de «superficial» i sense compromisos reals.

El «sportswashing» institucionalitzat

El terme sportswashing —l’ús de l’esport per blanquejar la imatge de règims o empreses amb pràctiques discutibles— s’ha convertit en una etiqueta omnipresent en la discussió sobre el futbol modern. Però en el cas de la FIFA i el Mundial, el fenomen va més enllà del patrocinador individual: és la institució sencera la que actua com a mecanisme de legitimació.

L’Aràbia Saudita no és sols un patrocinador: és futura seu del Mundial 2034, ha organitzat partits de la Supercopa d’Espanya, ha contractat Cristiano Ronaldo i Neymar per a la seva lliga domèstica, és propietària del Newcastle United i ha invertit milers de milions en el golf, el tennis i el boxa. La FIFA, en comptes de mantenir distància crítica, ha aprofundit els vincles econòmics i institucionals amb Riad.

«Els treballadors, els futbolistes, els aficionats i les comunitats fan possible el Mundial. El 2026 és el primer torneig que comença amb criteris de drets humans incorporats al procés de candidatura. Però la deterioració de la situació dels drets humans als Estats Units ha posat en risc aquests compromisos.»
Andrea Florence, directora executiva de la Sport & Rights Alliance, desembre 2025

El problema estructural és que la FIFA no és una organització sense ànim de lucre dedicada a l’esport en sentit pur: és una corporació multinacional que opera amb lògica empresarial, però sense la fiscalització pròpia d’una empresa cotitzada en borsa ni la rendició de comptes pròpia d’un organisme públic. Té seus als cantons suïssos, beneficis milionaris i una immunitat diplomàtica que facilita l’opacitat.

Conclusió: la pilota roda, el negoci mana

El Mundial de futbol és l’esdeveniment cultural i esportiu amb major seguiment del planeta. L’edició de 2026 serà la més gran, la més cara i, probablement, la més lucrativa de la història. Però el creixement indefinit del negoci planteja preguntes fonamentals sobre per a qui és, en realitat, aquest torneig.

Quan els drets de televisió superen els 4.000 milions de dòlars, quan les entrades per a la final comencen en 2.030 dòlars, quan la principal empresa petroliera del món és el soci energètic de la competició i quan el proper Mundial ja està adjudicat a un país que criminalitza l’homosexualitat, cal preguntar-se si la FIFA defensa l’esport o simplement l’explota.

L’esport té el poder de reunir persones, de generar identitat comunitària, d’inspirar. El Mundial, en la seva forma actual, és un testimoni de fins on pot arribar la comercialització d’aquesta passió col·lectiva. El límit entre rendibilitzar l’esport i destruir allò que el fa valuós és cada vegada més prim.