Hi ha dates que canvien el rumb d’una nació sencera, dies en què la línia entre la tragèdia i l’esperança es torna gairebé invisible. El 12 de juny de 1964, un tribunal de Pretòria, a Sud-àfrica, dictava una de les sentències més transcendents del segle XX. Aquell divendres, el líder polític anticomunista i activista Nelson Mandela, juntament amb set dels seus companys del Congrés Nacional Africà (CNA), era condemnat a cadena perpètua. Començava així un captiveri de vint-i-set anys que, lluny de silenciar la seva veu, el convertiria en el símbol global de la lluita contra el racisme.

Per entendre la importància d’aquesta efemèride, ens hem de posar en el context d’aquella Sud-àfrica de mitjan segle passat. Des de 1948, el govern del país aplicava l’apartheid (que significa “separació” en afrikaans), un sistema de segregació racial legalitzat on la minoria blanca controlava tots els poders de l’Estat i privava la majoria negra dels drets humans més fonamentals: on viure, on estudiar, amb qui casar-se o quins treballs ocupar.

Davant la violència creixent de l’Estat, que l’any 1960 havia massacrat seixanta-nou manifestants pacífics a Sharpeville, Mandela i altres líders van decidir que la resistència no violenta ja no era suficient. Van fundar el braç armat del CNA per dur a terme actes de sabotatge econòmic sense causar baixes humanes. Però el juliol de 1963, la policia va assaltar una granja a Rivonia, prop de Johannesburg, on s’amagaven els líders de la clandestinitat.

El procés judicial, conegut com el Judici de Rivonia, va començar a finals d’aquell any. L’acusació demanava la pena de mort per traïció i terrorisme. En lloc de defensar-se de manera convencional, Mandela va fer servir el banc dels acusats com un altaveu polític. El seu discurs de gairebé tres hores va acabar amb unes paraules que van commoure l’opinió pública internacional:

“He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He buscat l’ideal d’una societat lliure i democràtica on totes les persones visquin juntes en harmonia i amb igualtat d’oportunitats. És un ideal pel qual espero viure i que espero assolir. Però, si cal, és un ideal pel qual estic disposat a morir.”

El 12 de juny, la pressió internacional va evitar la forca, però el jutge els va tancar de per vida a la terrible presó de Robben Island. El govern de l’apartheid pensava que enterrant Mandela en una cel·la petita i aïllada esborraria el moviment. Es van equivocar completament. Aquell veredicte va encendre una espurna de solidaritat internacional que va aïllar Sud-àfrica durant dècades a través de boicots econòmics i culturals.

Avui dia, recordar el 12 de juny de 1964 ens ajuda a reflexionar sobre el valor de la justícia, la igualtat i la resiliència. La història ens demostra que les parets d’una presó no poden tancar les idees de llibertat. Mandela va sortir-ne l’any 1990 per esdevenir, quatre anys més tard, el primer president elegit democràticament per tots els sud-africans, obrint pas a una nova era de reconciliació.