Quan pensem en la Revolució Francesa de 1789, a tots ens venen al cap conceptes inspiradors com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Però la construcció del món modern no va ser un camí de roses; va tenir llums enlluernadores i ombres molt fosques. Una d’aquestes ombres va assolir el seu punt àlgid un 10 de juny de 1794 (o el 22 de pradal de l’any II, segons el peculiar calendari revolucionari). Aquell dia, la Convenció Nacional va aprovar una mesura extremadament radical: la Llei del 22 de Pradal. Amb ella, s’iniciava jurídicament el període del Gran Terror.

Per entendre com es va arribar aquí, hem de fer una mica de memòria històrica. L’any 1794, la jove República Francesa es trobava acorralada per enemics exteriors (les monarquies absolutes europees que volien sufocar la revolució) i per revoltes internes (com la de la Vendée). Davant d’aquest col·lapse imminent, el poder efectiu havia caigut en mans del Comitè de Salvació Pública, un govern d’emergència liderat per figures de l’ala jacobina més radical, com Maximilien Robespierre i Georges Couthon. Per a ells, la virtut ciutadana s’havia de defensar a qualsevol preu, i el “terror” no era més que una justícia ràpida i inflexible al servei d’aquesta virtut.

La Llei del 22 de Pradal, presentada precisament per Couthon i instigada per Robespierre, va capgirar per complet el sistema judicial. El seu objectiu declarat era “sanejar” la República eliminant els anomenats “enemics del poble”. El problema principal residia en la definició d’aquest concepte, que era tan àmplia i ambigua que qualsevol ciutadà podia caure-hi: des de qui criticava el preu del pa fins a qui no mostrava prou entusiasme per les mesures del govern.

La fi de les garanties judicials

Si comparem el funcionament d’un judici actual (o fins i tot el de l’inici de la mateixa Revolució) amb el que va establir aquesta nova llei, el panorama resulta terrorífic. La reforma eliminava els pocs drets que protegien els acusats davant del Tribunal Revolucionari de París:

• Sense advocats: Es va suprimir el dret dels acusats a tenir un defensor o assistència jurídica. Es considerava que els jurats “patriotes” ja jutjarien amb el cor i la veritat.
• Sense testimonis: Si existien “proves materials o morals” (conceptes completament subjectius), ja no calia interrogar testimonis durant el procés.
• Només dos verdicts possibles: El tribunal no podia imposar penes intermèdies o multes. Les úniques opcions eren l’absolució total o la sentència de mort a la guillotina.

Aquesta pèrdua absoluta de drets humans va accelerar la maquinària repressiva d’una manera mai vista. Durant els 47 dies que va durar l’aplicació d’aquesta llei, fins a la caiguda de Robespierre a finals de juliol de 1794, es van dictar més de 1.300 penes de mort a París, una xifra molt superior a la de tot l’any anterior combinat. Les places de la capital francesa es van inundar de sang en un intent desesperat de purificar ideològicament la societat.

El Gran Terror ens demostra com, de vegades, en situacions de por col·lectiva o crisi extrema, les societats corren el risc de sacrificar els seus drets i llibertats fonamentals en nom d’una suposada seguretat o puresa política.

L’efecte bumerang: La caiguda de Robespierre

La paradoxa d’aquesta llei és que va acabar sent la sentència de mort dels seus propis creadors. En estendre’s la por que qualsevol diputat de la Convenció pogués ser el següent a la llista d’acusats sense dret a defensa, la resta de polítics es van unir en secret per protegir les seves vides. El 27 de juliol de 1794 (el 9 de termidor), un cop d’estat parlamentari va arrestar Robespierre i els seus aliats, que l’endemà van provar el mateix remei que havien administrat: la guillotina.

Recordar el 10 de juny a les nostres classes de Ciències Socials no serveix per fer un judici moral simplista del passat, sinó per analitzar críticament la fragilitat de la democràcia i dels sistemes de justícia. És una lliçó magistral sobre com les bones intencions inicials d’una revolució poden derivar en totalitarisme quan es destrueix l’estat de dret.