Avui viatjarem en el temps fins al 26 de maig de 1805. Imagineu-vos la catedral de Milà vestida de gala, plena de la noblesa europea, l’alta clerecia i una expectació que es podia tallar amb un ganivet. Aquell dia, un home que havia començat com un simple militar a Còrsega es va col·locar la Corona de Ferro de Llombardia i es va proclamar Rei d’Itàlia. Parlem, evidentment, de Napoleó Bonaparte.

El context: Un mapa europeu en plena mutació

Per a entendre la importància d’aquest 26 de maig, hem de fer una mica de memòria. Només un any abans, el 1804, Napoleó s’havia coronat Emperador dels Francesos a París. Però el seu somni expansionista no s’aturava a les fronteres de l’estat francès. La península Itàlica, que en aquell moment no era un país unificat sinó un mosaic de petits estats, repúbliques i territoris sota la influència austríaca, era el tauler de joc perfecte.

Napoleó ja havia fundat la República Italiana, de la qual ell mateix era president. Però la república s’estava quedant petita per a les seves ambicions imperials. Volia un regne, i el volia ja.

La Coronació: “Déu me l’ha donada, ai de qui la toqui!”

La cerimònia del 26 de maig de 1805 a Milà va ser un acte de pura propaganda política i un desafiament directe a les velles monarquies absolutistes europees, especialment a l’Imperi Austríac.

El moment clau de la jornada va arribar quan Napoleó va agafar la Corona de Ferro de Llombardia —una joia medieval que, segons la tradició, conté un clau de la creu de Crist i que havia estat usada pels antics reis llombards i per Carles Magne—. En un gest que recordava la seva coronació a París, ell mateix es va col·locar la corona al cap i va pronunciar una frase que passaria a la història:

“Dio me l’ha data, guai a chi la tocca!” (Déu me l’ha donada, ai de qui la toqui!).

Amb aquestes paraules, Bonaparte no només es convertia en el Rei d’Itàlia, sinó que enviava un missatge clar al món: el seu poder no depenia de la voluntat del Papa ni de la legitimitat de la sang reial, sinó de la seva pròpia força i de les seves victòries militars.

Per què és important aquest fet històric?

Aquest esdeveniment és crucial per a comprendre dos conceptes clau que estudiem a secundària:

• L’exportació de la Revolució Francesa: Tot i que Napoleó governava com un dictador militar, el seu domini a Itàlia va portar la introducció del Codi Napoleònic. Això va significar l’abolició dels privilegis feudals, la implantació de la igualtat jurídica davant la llei i la modernització de l’administració pública.
• La llavor del nacionalisme italià (El Risorgimento): Paradoxalment, en unificar gran part del nord i centre d’Itàlia sota un mateix govern, una mateixa bandera (la tricolor verd, blanca i vermella) i unes mateixes lleis, Napoleó va despertar en els italians el sentiment de pertinença a una sola nació. El desig d’una Itàlia unida i lliure d’estrangers va començar a germinar precisament en aquesta època.

El Regne d’Itàlia de Napoleó va poc temps fins a la seva caiguda el 1814, però el mapa d’Europa ja mai més tornaria a ser el mateix. Les idees de llibertat, ciutadania i nació havien arrelat amb massa força.