Aquest concurs es va desenvolupar com una manera de posar a prova la televisió transnacional en directe. L’ambició era unir Europa a través d’un canal comú: la música

L’origen: un experiment tècnic amb ambicions polítiques

Era el 24 de maig de 1956 quan set nacions es reunien al Teatre Kursaal de Lugano, Suïssa, per a celebrar el que aleshores s’anomenava el Grand Prix Européen de la Chanson. Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Suïssa van participar en aquell primer certamen modest, presentant dues cançons cadascuna. La suïssa Lys Assia s’endugué la victòria amb el seu tema Refrain. Ningú no podia saber que aquell acte inaugural seria el primer d’una sèrie que arribarien als setanta anys.

El Festival d’Eurovisió de la Cançó, tal com el coneixem avui, neix d’una conjuntura molt específica: una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial que necessitava, desesperadament, relats de cohesió. La idea va ser concebuda per Sergio Pugliese, director de la RAI italiana, i posteriorment desenvolupada per Marcel Bezençon, president del Comitè de Programes de la Unió Europea de Radiodifusió (UER). La inspiració directa va ser el Festival de Sanremo, que s’havia celebrat a Itàlia des de 1951.

Però hi havia una dimensió tècnica igualment revolucionària: demostrar que era possible una emissió televisiva simultània i en directe a tot el continent.

En aquell context, la UER va convenir la seva assemblea general a Roma l’octubre de 1955 i va acordar organitzar el concurs. Suïssa, per la seva centralitat geogràfica i per ser la seu de la UER, va ser escollida com a amfitriona. El que havia de ser un experiment en connectivitat mediàtica va acabar convertint-se en un dels espectacles televisius de més llarga durada de la història.

En aquells primers anys, el festival reflectia una Europa occidental, catòlica i conservadora. Les cançons eren balades lleugeres, valsos i cançons, molt allunyades de l’experimentació. La participació era restringida als membres actius de la UER, cosa que excloïa el bloc soviètic.

Amb el pas dels anys, elñ festival ha anat evolucionant i ara esdevé un espai de reiviondicació i llibertat i ha estat una plataforma en la visibilització del col·lectiu LGTBI+ i la defensa dels seus drets, cosa que massa vegada també ha topat amb les restriccions d’alguns dels estats que han acollit el festival i que plantegen models conservadors i tradicionals.

La cançó com a arma diplomàtica

Eurovisió mai ha estat políticament neutre, malgrat que la seva normativa ho exigeixi explícitament. Des dels seus inicis, el festival ha servit com a escenari de tensions, estratègies d’imatge i missatges geopolítics, sovint amb la música com a simple embolcall.

Un dels episodis més emblemàtics es va produir el 1964: durant l’edició celebrada a Copenhaguen, un manifestant va irrompre a l’escenari sostenint una pancarta on es llegia «Boycott Franco and Salazar», protestant per la presència de dues dictadures a la competició. Les càmeres van tallar ràpidament a la protesta, però el gest va quedar gravat en la memòria del certamen.

Espanya, sota la dictadura franquista, va fer servir Eurovisió com a eina d’imatge internacional. L’any 1968, documentals posteriors van revelar que el règim havia contractat agents per subornar jurats estrangers amb l’objectiu de guanyar el concurs, cosa que efectivament va aconseguir amb «La, la, la» de Massiel. L’ambició era allotjar la gala l’any següent a Madrid per presentar Espanya com un país modern i obert al turisme europeu. La propaganda, vestida de glam, va funcionar.

La política de blocs també ha deixat empremta en el vot. Durant dècades s’ha parlat de «vot veïnal» o «vot estratègic»: països que es donen punts entre ells per afinitats culturals, lingüístiques o geopolítiques. Grècia i Xipre, els països nòrdics, els Balcans, els exrepúbliques soviètiques… cada circumscripció cultural tendeix a votar-se entre si, convertint el marcador final en un mapa d’aliances tant musicals com polítiques.

La crisi més recent i més punyent en aquest sentit va arribar el 2022, quan la UER va expulsar Rússia del certamen arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna. La decisió va ser aplaudida per molts, però va obrir una pregunta que seguiria ressonant: si Rússia podia ser exclosa per raons polítiques, per quina lògica podrien participar altres estats acusats de violacions greus dels drets humans?

Espanya a Eurovisió: seixanta anys de glòria, mediocritat i rebel·lia

Espanya va debutar al Festival d’Eurovision el 1961, a Cannes, de la mà de Conchita Bautista i el seu tema «Estando contigo». El resultat va ser modest —novena posició entre setze participants— però marcava l’inici d’una presència ininterrompuda que, fins fa ben poc, era una de les més llargues de tota la competició.

La història espanyola al festival té dos moments daurats i contigus: el 1968, quan Massiel va guanyar amb «La, la, la» a Londres, i el 1969, quan Salomé va empatar amb «Vivo cantando» en el que és l’únic empat quàdruple de la història del certamen, compartint la victòria amb França, el Regne Unit i els Països Baixos. Madrid va acollir la gala aquell any, en plena dictadura franquista, en una paradoxa que resumeix molt bé les contradiccions del festival.

Des de finals dels anys 90, Espanya forma part dels anomenats «Big Five», un grup d’estats —juntament amb França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit— que es classifiquen directament a la gran final per ser els principals contribuïdors financers de la UER. Aquesta condició ha generat frustracions recurrents: malgrat els privilegis, el país ha acabat en les últimes posicions de manera sistemàtica durant anys, sobretot entre 2015 i 2021.

El tomb va arribar el 2022 amb Chanel i «SloMo», que va acabar tercera. Des d’aleshores, la presència espanyola s’ha dignificat. Tanmateix, la gran notícia del 2026 no és musical sinó política: Espanya va anunciar, per primera vegada en la seva història, que no participaria en l’edició celebrada a Viena, en protesta per la inclusió d’Israel en el certamen. Al costat d’Irlanda, els Països Baixos, Eslovènia i Islàndia, Espanya va trencar una tradició de seixanta-quatre participacions consecutives. Un gest sense precedents que marca un punt d’inflexió en la relació d’Europa amb el festival.

La màquina econòmica: milions de raons per voler acollir-lo

Eurovisió és, a banda d’un festival de cançons, un motor econòmic considerable. Les xifres parlen per si soles: guanyar el concurs no és, per a molts estats, una qüestió de vanitat cultural, sinó un catalitzador de turisme, visibilitat mediàtica i creixement econòmic real.

Quan Liverpool va acollir el festival el 2023 —en nom d’Ucraïna, que havia guanyat, però no podia organitzar-lo per raons de seguretat—, l’impacte econòmic net per a la ciutat va ser de 54,8 milions de lliures esterlines. Més de 473.000 persones van assistir als esdeveniments associats, i el mes de maig va ser el millor mes de vendes hoteleres des de 2018. Les projeccions apunten que Eurovision va contribuir a un creixement de 250 milions de lliures per a l’economia de Liverpool al llarg dels tres anys posteriors.

Malmö 2024 va generar un volum econòmic turístic de 40,6 milions d’euros. I Basilea 2025 va assolir uns ingressos totals de 248 milions de francs suïssos a tot el país, dels quals 110 milions van correspondre a la regió de Basilea, amb un valor afegit de 53 milions addicionals per a la zona.

La UER finança el certamen a través d’una combinació de quotes de participació dels radiodifusors membres, patrocinadors, venda d’entrades i televot. Els «Big Five» contribueixen de manera desproporcionada: la retirada d’Espanya el 2026, per exemple, va ser considerada una «càrrega financera significativa» pel radiodifusor austríac ORF, organitzador de l’edició vienesa.

Tot plegat dibuixa un festival que és alhora un esdeveniment cultural i un negoci de primer ordre. Quan una nació guanya Eurovisió, no rep cap premi econòmic directe —tan sols una copa o medalla—, però l’obligació d’acollir l’edició següent es percep com una oportunitat daurada, no com una càrrega. El valor publicitari per a Viena 2026 s’estima en 730 milions d’euros tan sols en cobertura mediàtica global.

El festival del blanquejament: quan la cançó fa de cortina

Hi ha una pregunta incòmoda que ressona amb força en l’aniversari d’Eurovision: pot un certamen que es declara apolític, inclusiu i basat en valors democràtics tolerar la participació d’estats que vulneren sistemàticament els drets humans? La resposta que la UER dona, any rere any, és que sí. I és una resposta que cada cop resulta menys sostenible.

El cas més urgent i visible és el d’Israel. Arran de l’inici de la guerra a Gaza l’octubre de 2023 i la consegüent crisi humanitària —amb pulmons de la comunitat internacional en plena contracció—, la participació israeliana a Eurovision s’ha convertit en el nus gordià del festival. Més de 72 antics participants varen signar una carta oberta el maig de 2025 exigint l’expulsió d’Israel, acusant la UER de «normalitzar i blanquejar crims contra la humanitat».

La contradicció és manifesta i difícil d’esquivar: la UER va expulsar Rússia de la competició pocs dies després de la invasió d’Ucraïna el febrer de 2022, invocant els seus valors fundacionals. Però davant d’acusacions documentades —per comissions de l’ONU, per organitzacions de drets humans de primer nivell— de crims contra la humanitat a Gaza, la mateixa organització va decidir mantenir Israel dins del concurs. La coherència és, com a mínim, discutible.

I no és un fenomen nou. Israel va gastar més de 800.000 dòlars en publicitat vinculada a Eurovisió 2024 a Malmö, gran part dels quals provenien del Ministeri d’Afers Exteriors i de l’oficina del govern Netanyahu —una estructura dedicada a la projecció d’imatge internacional. El 2025, la campanya va ser encara més agressiva: canals oficials de l’estat israelià van llançar publicitat digital per tota Europa instant el públic a votar Israel el màxim de vegades permès. El resultat: l’artista israelià va guanyar el vot popular en una sèrie de països on les enquestes mostraven una profunda antipatia cap a les polítiques de Tel Aviv. Diversos radiodifusors membres van sol·licitar dades de votació detallades. Molts no van rebre resposta.

El fenomen és el que els acadèmics han batejat com a «sportswashing» o «artwashing»: l’ús de grans esdeveniments culturals o esportius per desviar l’atenció de pràctiques polítiques reprovables i millorar la imatge internacional d’un estat. Israel no és, per cert, l’únic cas. Al llarg de la seva història, Eurovision ha acollit dictadures, estats autoritaris i governs amb registres de drets humans molt qüestionables. La participació de l’Azerbaidjan —que ha allotjat el festival el 2012 i que compta amb un govern altament autoritari i antidemocràtic— n’és un altre exemple ben documentat.

El problema estructural és profund. Eurovision, per la seva naturalesa, depèn de la participació massiva per finançar-se i mantenir la seva rellevància. Expulsar un membre comporta riscos financers i diplomàtics. La UER és, al cap i a la fi, una organització de radiodifusors, no un tribunal de drets humans. I aquí radica la seva limitació fonamental: intenta revestir-se d’una aura de valors universals —inclusió, diversitat, pau— mentre alhora actua com a club de negocis on els doblers pesen tant o més que els principis.

La decisió d’Espanya, Irlanda, els Països Baixos, Eslovènia i Islàndia de boicotejar Viena 2026 és, en aquest context, un senyal d’alarma de primer ordre. No és un gest marginal: representa la primera vegada en la història del concurs que un «Big Five» abandona la competició per raons morals. Nemo, guanyadora per Suïssa el 2024, va arribar a retornar el trofeu a la UER en senyal de protesta. Setanta artistes de tota mena de països europeus han signat lletres obertes. L’estat de consens que ha mantingut Eurovision unit durant set dècades s’està esquerdat.

A setanta anys del seu naixement, Eurovisió es troba en una cruïlla. Pot continuar ser el que va voler ser en els seus orígens —un pont entre pobles a través de la música—, o pot continuar sent el que en bona mesura ja s’ha tornat: un aparador on els estats compren imatge i la UER ven audiències. El dilema no és nou, però mai havia estat tan cru, tan visible ni tan insoportable per a tants dels qui l’estimen.

Com bé diu RTVE El festival d’Eurovision és un concurs, però els drets humans no ho son.

Article elaborat amb fonts documentals: Eurovision Song Contest – UER – Oxford Economics – Al Jazeera – The New York Times – Wikipedia. Maig 2026