Hi ha dates que el calendari converteix en festiu i que la rutina buida de significat. L’1 de Maig corre aquest risc cada any. Però enguany, com cada any que passa amb les butxaques més primes i els lloguers més alts, la data ressona amb una força que no admet indiferència.

D’on venim: Chicago, 1886

Per entendre el seu origen, hem de viatjar fins a finals del segle XIX, concretament als Estats Units. En aquella època, la jornada laboral podia arribar a ser extenuant, amb jornades de 10, 12 i fins i tot més hores diàries, sis dies a la setmana. En aquest context d’explotació laboral, va sorgir amb força la reivindicació de la jornada de vuit hores.

El 1r de maig de 1886, nombroses organitzacions obreres i sindicats van convocar una vaga general a tot el país per exigir aquesta jornada laboral reduïda. Les manifestacions van ser massives i van tenir un impacte significatiu.

Malauradament, la protesta a la ciutat de Chicago va derivar en uns tràgics incidents coneguts com la Revolta de Haymarket. Durant una concentració pacífica, una bomba va explotar, causant la mort de diversos policies i civils. Aquest fet va desencadenar una repressió policial molt dura contra el moviment obrer, amb detencions, judicis injustos i condemnes a mort.

Malgrat la tragèdia, la lluita per la jornada de vuit hores no es va aturar. La força i la determinació dels treballadors i treballadores van fer que aquesta reivindicació es mantingués viva a la consciència social i política.

D’aquella tragèdia en nasqué un símbol que el món obrer adoptà com a bandera. No era un record del passat, era una promesa de futur: que la dignitat del treball no es regala, es conquereix.

El 1889, durant el congrés de la Segona Internacional Socialista celebrat a París, es va decidir instituir el Primer de Maig com a Dia Internacional dels Treballadors en memòria dels màrtirs de Chicago i com a jornada de reivindicació a favor de la jornada de vuit hores i de millores en les condicions laborals a tot el món.

Cent quaranta set anys després, la promesa continua pendent.

Les Illes Balears: paradís turístic, purgatori laboral

Les Illes Balears són una de les economies més pròsperes de l’Estat espanyol. Els rècords turístics se succeeixen any rere any, la despesa per visitant puja, els marges empresarials creixen. I tanmateix, la precarietat laboral, la temporalitat, les càrregues de feina que emmalalteixen i, sobretot, un mercat de l’habitatge inassolible per a aquells que viuen de les rendes de la feina continuen sent la realitat quotidiana de milers de treballadors a l’arxipèlag.

La contradicció és escandalosa: som terra de milions de visitants i de milers de treballadors que no es poden permetre viure on treballen. Un cambrer de Magaluf, una infermera de Son Espases, un mestre de Menorca: tots comparteixen el mateix maldecap de trobar un lloguer assequible en una illa on el mercat immobiliari ha esdevingut terreny de joc per a inversors i especuladors.

Els sindicats han posat el focus enguany en l’habitatge, els salaris i la democràcia, com a eixos centrals de la mobilització a les Balears. No és casualitat: són els tres pilars que sostenen —o haurien de sostenir— una vida digna.

A més, la insularitat té una incidència directa en la prestació de serveis públics, amb oficines de la Seguretat Social pràcticament buides de professionals, la Tresoreria amb fugida de personal qualificat, i el servei d’Estrangeria amb places sense cobrir. Ser treballador a les illes té un cost afegit que molts cops s’invisibilitza.

El lema que ho diu tot: “Drets, no trinxeres”

El lema escollit pels sindicats majoritaris per a les manifestacions d’enguany a les Balears és “Drets, no trinxeres” —una declaració que mira alhora cap endins i cap enfora. Cap endins, per recordar que els drets laborals no s’han de defensar com si fossin posicions de guerra. Cap enfora, perquè el món és ple de conflictes armats que colpegen primer i amb més força les classes treballadores.

Els representants sindicals han advertit dels riscos per a la cohesió democràtica que suposa l’auge de l’extrema dreta, i han demanat que la manifestació sigui un clam per la pau davant de la vulneració del dret internacional.

Espanya: entre avenços i resistències

A escala estatal, la legislatura recent ha deixat avenços reals: la reforma laboral que va reduir la temporalitat, la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI), els primers passos cap a la reducció de la jornada laboral.

Però els salaris continuen sense pujar al ritme del cost de la vida, l’habitatge és inaccessible per a moltes famílies, i tenir una feina ja no garanteix sortir de la pobresa. És trist dir-ho, però molts treballadors “viuen per treballar“, i no al revés.

La lluita no és, doncs, contra avenços inexistents. És per consolidar el que s’ha guanyat i avançar en allò que queda pendent.

El món: la lluita és global

L’1 de Maig no és una festa espanyola ni europea. És un crit que ressona en tots els fusos horaris. A molts països del món, els treballadors no tenen dret de vaga, ni sindicats lliures, ni jornades regulades. En economies emergents, les condicions que Europa va superar fa dècades continuen sent la norma. Perquè els drets que avui semblen evidents —les vacances pagades, la baixa per malaltia, el sou mínim— els va guanyar algú, sovint amb molt de sacrifici. La cadena de producció global que vesteix, alimenta i entretén Occident s’alimenta sovint de treball mal pagat, quan no directament de l’explotació de nins, dones i de treballadors sense condicionas laborals dignes i mal pagats. Reivindicar l’1 de Maig aquí és, també, solidaritat amb qui lluita allà.

Conclusió: sortir al carrer és un acte de futur

El 1 de Maig “no és una festa”, sinó un dia de reivindicació, i que es necessita que els treballadors es comencin a indignar, perquè el futur de la societat estarà marcat per la capacitat de mobilització per defensar els drets.

Avui, a Palma, a Maó, a Eivissa, a Madrid, a Barcelona i a centenars de ciutats del món, milers de persones surten al carrer per dir que el treball no és una mercaderia i que la vida no és una mercaderia. Que l’habitatge és un dret. Que el salari ha de permetre viure, no tan sols sobreviure.

L’1 de Maig no és nostàlgia. És una brúixola que sempre apunta cap a la mateixa direcció: la de la justícia.