Recordam allò que aprenguérem a 1r d’ESO. 

1. El relleu de la Terra: continents i illes 

El relleu està format per les formes de la superfície terrestre. Formen continents i illes. 

2. Es forma el relleu de la Terra 

Els continents són grans masses de terra envoltades de mars i oceans. De més gran a més petit, els continents són: Àsia, Amèrica (Amèrica del Nord i del Sud), Àfrica, l’Antàrtida, Europa i Oceania. Les illes són masses de terra envoltades d’aigua. Algunes illes formen grups anomenats arxipèlags, com les Canàries o les illes del Japó. 

Les formes del relleu continental són plans, altiplans, muntanyes i depressions. 

• Plana : extensió de terra plana o suaument ondada a una altitud inferior a 200 m. 
• Meseta : plana elevada a més de 200 m d’altitud. 
• Muntanya : elevació del terreny amb forts pendents i una altitud superior als 600 m. 
• Depressió : zona enfonsada de l’escorça terrestre. Les formes de relleu costaner són caps, golfs, penínsules, istmes i deltes. 
• Cap : part de la costa que s’estén cap al mar. 
• Golf : entrada del mar a la costa. 
• Península : fragment de terra envoltat d’aigua per tots els costats menys un. 
• Istme : peça de terra que uneix dos continents o una península amb el continent. 
• Delta : zona costanera formada per l’acumulació dels sediments d’un riu a la seva desembocadura. 

3. La hidrosfera: aigua a la Terra 

L’aigua de mar , que és salada, es pot trobar als oceans i als mars . 

Els oceans són grans acumulacions d’aigua salada que omplen les depressions amb l’escorça terrestre. Hi ha cinc oceans: Pacífic, Atlàntic, Índic, Àrtic i Antàrtic. 

Els mars formen part dels oceans propers a les costes. Alguns dels mars més importants són: a Amèrica, el mar Carib; a Àsia, l’Aràbia i el mar Roig; a Europa, al Nord i al mar Mediterrani; a Oceania, el mar de Tasmània.

Les aigües continentals no són salades, són fresques. A la superfície de la Terra es poden trobar en llacs, glaceres i rius:

• Un llac és una massa d’aigua continguda en una zona deprimida. 
• Una glacera és un cos de gel que flueix. 
• Un riu és un curs d’aigua que flueix de manera natural. 

4. Relleu, aigües i costes del món 

Amèrica es divideix en dues zones: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, connectades per l’istme d’Amèrica Central. Amèrica té una forma allargada. S’estén des de l’hemisferi nord fins a l’hemisferi sud, i això provoca enormes contrastos: regions gelades, altes muntanyes, deserts… De nord a sud està travessada per un enorme eix muntanyós: les Muntanyes Rocalloses al nord i la serralada dels Andes al sud. A l’est d’aquestes muntanyes s’estenen grans plans. Els rius americans són llargs i abundants, com el Mississipí, al nord, i l’Amazones, al sud. També es destaquen els Grans Llacs d’Amèrica del Nord d’Amèrica del Nord, les costes estan molt retallades, principalment a la regió àrtica. Amèrica del Nord té moltes penínsules grans, com Alaska i Labrador, i l’illa de Groenlàndia. Al Carib, a Amèrica Central, es troben els arxipèlags de les Índies Occidentals. Tenen costes molt suaus. 

Àsia és el continent més gran i divers, amb enormes contrastos: les muntanyes més altes de la Terra (com l’Everest) i les depressions més profundes (com el Mar Mort). Hi ha grans planes (Sibèria), mars interiors (Negre, Caspi) i llargs rius (Indus, Ganges, Yangtze), que van des del centre del continent cap a la perifèria. També hi ha a Àsia diverses penínsules grans (Aràbia, Hindustan, Indoxina), i moltes illes situades a la part oriental del continent (Arxipèlag Malai). 

Àfrica té un relleu uniforme, format per grans altiplans, grans depressions interiors i poques muntanyes. Destaca el Sàhara, el desert més gran del món, i també la Gran Vall del Rift. A l’Àfrica hi ha diversos rius abundants, com el Nil, el més llarg del món. Neix a la regió dels Grans Llacs. Altres rius, com el Níger i el Congo, travessen grans depressions. Les costes són regulars, sense grans penínsules i sense illes, excepte Madagascar. 

Oceania és un continent insular format per diverses illes grans, com Austràlia (l’illa més gran de la Terra), Nova Guinea, Nova Zelanda i Tasmània, i els arxipèlags de Micronèsia, Polinèsia i Melanèsia. Les nombroses illes d’Oceania es troben repartides per l’oceà Pacífic, i són d’origen volcànic i coral·lí. Els pocs rius existents es troben principalment a Austràlia. 

L’Antàrtida està situada al cercle polar antàrtic, i amb 14 milions de km², està completament coberta d’una massa de gel. Presenta un aspecte molt homogeni: un alt altiplà de forma circular que acull un desert de gel. El continent té una altitud mitjana de 2000 m, i les seves costes són en general molt retallades. Europa és un dels continents amb una altitud mitjana més baixa (més de 340 metres). No hi ha serralades tan altes i predominen els grans plans. Es poden trobar tres grans unitats de relleu.

Europa: els antics massissos (com el massís central francès), la Gran Plana Europea i les serralades joves (com els Alps i els Pirineus). Els rius a Europa són principalment curts i poc abundants. Desemboquen a quatre punts de sortida: Àrtic, Atlàntic, Mediterrani i Oriental. Els llacs són majoritàriament petits. Les costes europees són molt retallades i hi ha molts golfs, badies i penínsules (com les balcàniques, escandinaves i ibèriques). La costa està banyada per l’oceà Atlàntic, el mar Mediterrani i el mar Negre. Al litoral europeu hi ha moltes illes. Les més grans es troben a l’oceà Atlàntic (com Islàndia i les illes Britàniques); per contra, les illes del mar Mediterrani són més petites, com Sicília, Sardenya, Creta i les Balears.

La península Ibèrica es troba a la zona temperada de l’hemisferi nord, entre Europa i Àfrica. El relleu és molt variat, amb altes serralades, massissos erosionats i grans plans. La Península té una altitud mitjana elevada (més de 660 metres).

Les principals unitats del relleu peninsular són: la Meseta (meseta), les serralades interiors, els relleus perifèrics, els relleus allunyats de la Meseta i les depressions. 

Les illes Balears es troben al mar Mediterrani i les illes Canàries es troben a l’oceà Atlàntic, i tenen un origen volcànic. 

Els rius de la Península s’agrupen en tres categories, segons la desembocadura del mar o l’oceà on desemboquin. 

• Els rius cantàbrics són curts i abundants de cabal regular; baixen fort. Aquests inclouen el Nalon, el Nervion i el Bidasoa.
• Els rius atlàntics són llargs i abundants amb un cabal irregular; flueixen per àmplies planures. Els principals rius atlàntics inclouen el Duero, el Tajo, el Guadiana i el riu Guadalquivir. 
• Els rius mediterranis són curts (excepte l’Ebre), de cabal irregular, i transporten petits volums d’aigua. Exemples importants són l’Ebre, el Túria, el Xúquer i el Segura. 

Climes i paisatges

El clima és l’estat mitjà de l’atmosfera en un lloc determinat. Es mesura a través d’una sèrie d’elements, a saber, temperatura, precipitació, pressió atmosfèrica i vent. Aquests elements estan determinats per una sèrie de factors, a saber, la latitud, altitud i distància del mar. 

Els climes de cada zona afecten la vegetació, la temperatura i l’activitat humana de la zona. Hi ha tres subtipus de clima a la Terra: càlid, temperat i fred. 

Europa es troba a la zona temperada del nord i té una gran varietat de climes i paisatges.

Els climes i paisatges de la terra

El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna. En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no hagi actuat l’ésser humà.

La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra. Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: zona de climes càlids, de climes temperats i de climes freds. 

Cada zona se subdivideix alhora en diversos climes:
– Zona càlida: situada entre els dos tròpics; es caracteritza per les altes temperatures, durant tot l’any; s’hi distingeixen tres tipus de clima: equatorial, tropical i desèrtic.
– Zones temperades: n’hi ha una a cada hemisferi, aproximadament entre els tròpics i els
cercles polars; totes dues tenen quatre estacions; a partir dels factors climàtics establim tres climes: oceànic,mediterrani i continental.
– Zones fredes: corresponen a les dues zones polars i als llocs situats a més de 2500 m d’altitud. Amb aquest criteri, localitzem el clima polar o el d’alta muntanya.

Els climes càlids

Paisatge equatorial

El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia.

• Les temperatures sempre són molt altes i les precipitacions molt abundants, fins al punt que gairebé cada dia hi cau una pluja torrencial al capvespre.
• Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra, a causa de la pluviositat, i tenen de color terrós. 
• La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals d’aquest paisatge acostumen a ser de mida petita. Hi viuen nombroses espècies, tant vegetals com animals.

• Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits, de la caça o practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa.
• Les zones equatorials asiàtiques estan molt pobladas; la selva ha reculat, i s’hi fa arròs, canya de sucre, te i hevees.

Paisatge Tropical

Es localitzen al nord i al sud de la zona equatorial. 

• A les zones tropicals, les temperatures són elevades durant tot l’any, com en els equatorials; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca.
• El cabal dels rius varia al llarg de l’any en funció de les pluges; de no portar aigua, pot passar a desbordar-se durant les crescudes.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc tropical: es localitza a les zones més properes a l’equador. És semblant a la selva però menys frondós i hi viuen sobretot ocells i insectes.
  • Sabana: és la vegetació més característica; la formen herbes, arbusts i arbres dispersos; hi viuen herbívors i els seus depredadors. Els indígenes es dediquen a la ramaderia extensiva i al conreu tradicional i de plantacions.
  • Estepa: substitueix la sabana a les zones més seques, i per això la vegetació és molt pobra.

• Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva.
• Altres pobles de la sabana són agricultors i practiquen una rotació de conreus.
• A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional s’hi troben extenses plantacions, explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te…

Paisatge desèrtic càlid

La major part dels deserts de la Terra són a les zones pròximes als tròpics (són deserts càlids). N’hi ha que són prop de la costa, quan els corrents marins són freds, i d’altres que són a l’interior, lluny de les zones litorals. 

• Les pluges són molt escasses i irregulars, i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixengrans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda).
• Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou.

• Les condicions extremes de temperatura i de sequedat de l’aire amb la manca d’aigua fan difícil la vida al desert, i per això hi escassegen tant les espècies vegetals com les animals. Als deserts a penes hi viuen algunes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.
• Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, a les estepes, on pasturen els ramats de cabres i camells.
• La població sedentària dels deserts viu de l’agricultura al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis i poden ser conreades.

Els climes temperats

El paisatge oceànic

El paisatge oceànic es troba entre els paral·lels 40° i 60° de tots dos hemisferis. 

• L’acció del mar i els vents carregats d’humitat fan que les temperatures no siguin gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions; les pluges són suaus i persistents durant tot l’any.
• Com que les precipitacions hi són contínues, els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any.
• S’hi troben diferents formacions vegetals:
  • Boscos de fulla caduca (roures, castanyers…): hi viuen diverses espècies de mamífers i d’ocells. Les temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupin aquests boscos.  
  • Landa: tipus de bosc de matoll espinós habitat per petits mamífers i nombrosos ocells.
  • Prat: hi creix naturalment després de la tala d’arbres; és la vegetació més característica d’aquest paisatge.

• L’ocupació humana dels paisatges oceànics és diferent segons els llocs de la Terra, tant en nombre d’habitants com en les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen.
  • Europa occidental. Una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i a conreus.
  • Costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina. Àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats.
  • Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.

El paisatge Mediterrani

El paisatge mediterrani es localitza al litoral del mar Mediterrani i a les costes de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica, i sud i sud-oest d’Austràlia.

• Les temperatures són altes a l’estiu i suaus a l’hivern, i la pluja, excepte a la tardor, és escassa. Els estius, per tant, són calorosos i secs.
• Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular, i poden patir estiatges o crescudes que provoquen riuades.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc mediterrani: format per arbres de fulla perenne, petita i dura (pins, alzines…). Per sota d’ell hi trobem el matoll espinós.
  • Màquia:  és un tipus de matoll molt dens que creix quan desapareix el bosc, degut a la tala, els incendis o el pasturatge. Les espècies vegetals a la màquia són força variables, s’hi troben espècies arbustives (arboç, marfull, llentiscle, margalló, etc.) però també es poden trobar alguns arbres, de mida reduïda, com l’alzina, el roure, o l’ullastre.
  • garriga: Formació vegetal arbustiva, densa, no més alta d’1,5-2 m, formada principalment per vegetals esclerofil·les, de fulla petita i persistent, propi dels terrenys calcaris i molt extesa a les Illes Balears.

• En el paisatge mediterrani de les planes fèrtils hi domina l’agricultura, sobretot la de regadiu, i a les zones més abruptes destaquen els conreus de secà i la ramaderia ovina. 
• Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa els conreus són els propis del secà: cereals, vinya i olivera. 
• La ramaderia dominant és l’ovina.
• El regadiu ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia intensiva i els conreus d’horta.
• Actualment, la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura que exigeix, sobretot, molt treball.

El paisatge continental

El paisatge continental es localitza a llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seva acció reguladora. Es localitza a les zones interiors dels continents de l’hemisferi nord.

• Per la llunyania al mar, presenten temperatures extremes, molt contrastades, i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu.
• Malgrat les escasses precipitacions, els rius tenen un cabal abundant perquè recullen les aigües de les planes per on circulen, i donen lloc a grans conques fluvials.
• Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural:
  • La taigà o bosc de coníferes: es localitza a les zones més fredes, les situades més al nord; la formen pins, avets, bedolls, etc. Són zones habitades per mamífers de diversa mida.
  • Les estepes o prats: més al sud; són extenses zones planes d’herba que apareixen quan les temperatures són més altes. 

• Els arbres de la taigà són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper.
• Les zones estepàries són molt fèrtils i són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.

Els climes freds

El paisatge polar

El paisatge polar es localitza als extrems de la Terra, propers als cercles polars. Les zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, són les zones més fredes del planeta perquè els raigs solares hi arriben molt inclinats.

• Les temperatures són normalment inferiors als 0°C, la pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions són en forma de neu (deserts freds).
• Només hi ha vegetació a les zones més allunyades del pol nord. La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra i s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens.
• Tradicionalment, aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (península Escandinava). Els habitants viuen de la caça, la pesca i el pasturatge, però també s’hi desenvolupa la mineria.

El paisatge d’Alta muntanya

El paisatge d’alta muntanya es localitza a altituds superiors als 2500 m, amb característiques pròpies dels climes freds.

• Les temperatures hi són baixes durant tot l’any i les precipitacions són abundants, tot i que disminueixen amb l’altitud i també cauen en forma de neu.
• La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (estatges de diferent altitud), i també depèn de la latitud i l’orientació.
• Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura a les valls i, darrerament, a les activitats turístiques.

Els climes i paisatges d’Espanya

El nostre país està situat a la Península Ibèrica al sud-oest de el continent europeu. Els climes que es desenvolupen a la Península Ibèrica estan condicionats per:

• Les quatre estacions provocades per la seva situació a la zona temperada.
• La seva situació a la façana oest d’Europa que li permet rebre la influència de l’Oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, i del continent europeu i africà.
• La forma massissa de la Península i la disposició de les serralades, impedeixen la influència marina a l’interior peninsular i parcialment també a les Illes Balears.
• Els vents de l’oest i les borrasques de l’Atlàntic provoquen les pluges.
• L’anticicló situat sobre les illes Açores, és el responsable de l’absència de pluja durant l’estiu.