En aquesta primera unitat de programació / situació d’aprenentatge farem un repàs d’allò que vàrem aprendre a 1r d’ESO

1. El relleu de la Terra: continents i illes 
2. Es forma el relleu de la Terra 
3. La hidrosfera: aigua a la Terra 
4. Relleu, aigües i costes del món 
5. Característiques del relleu espanyol
   1. La Meseta i les seves unitats interiors
   2. Les muntanyes perifèriques
   3. Les serralades exteriors
   4. Les depressions exteriors
6. El relleu insular
   1. Illes Balears
   2. Illes Canàries
7. Climes i paisatges
8. Els climes i paisatges de la terra
9. Els climes càlids
10. Els climes temperats
11. Els climes freds
12. Els climes i paisatges d’Espanya
13. Bibliografia

1. El relleu de la Terra: continents i illes 

El relleu està format per les formes de la superfície terrestre en forma de continents i illes. 

2. Es forma el relleu de la Terra 

Els continents són grans masses de terra envoltades de mars i oceans. De més gran a més petit, els continents són: Àsia, Amèrica (Amèrica del Nord i del Sud), Àfrica, l’Antàrtida, Europa i Oceania. Les illes són masses de terra envoltades d’aigua. Algunes illes formen grups anomenats arxipèlags, com les Canàries o les illes del Japó. 

Les formes del relleu continental són plans, altiplans, muntanyes i depressions. Recordem les seves principals definicions

Plana	extensió de terra plana o suaument ondada a una altitud inferior a 200 m.
Meseta	plana elevada a més de 200 m d’altitud.
Muntanya	elevació del terreny amb forts pendents i una altitud superior als 600 m.
Depressió	zona enfonsada de l’escorça terrestre.

Les formes de relleu costaner són caps, golfs, penínsules, istmes i deltes. 

Cap	part de la costa que s’estén cap al mar.
Golf	entrada del mar a la costa.
Península	fragment de terra envoltat d’aigua per tots els costats menys un.
Istme	peça de terra que uneix dos continents o una península amb el continent.
Delta	zona costanera formada per l’acumulació dels sediments d’un riu a la seva desembocadura.

3. La hidrosfera: aigua a la Terra 

L’aigua de mar, que és salada, es pot trobar als oceans i als mars. 

Els oceans són grans acumulacions d’aigua salada que omplen les depressions amb l’escorça terrestre. Hi ha cinc oceans: Pacífic, Atlàntic, Índic, Àrtic i Antàrtic. 

Els mars formen part dels oceans propers a les costes. Alguns dels mars més importants són: a Amèrica, el mar Carib; a Àsia, l’Aràbia i el mar Roig; a Europa, al Nord i al mar Mediterrani; a Oceania, el mar de Tasmània.

Les aigües continentals no són salades, són d’aigua dolça. A la superfície de la Terra es poden trobar:

llac	és una massa d’aigua continguda en una zona deprimida.
glacera	és un cos de gel que flueix.
riu	és un curs d’aigua que flueix de manera natural.

4. Relleu, aigües i costes del món 

Amèrica es divideix en dues zones: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, connectades per l’istme d’Amèrica Central. Amèrica té una forma allargada. S’estén des de l’hemisferi nord fins a l’hemisferi sud, i això provoca enormes contrastos: regions gelades, altes muntanyes, deserts… De nord a sud està travessada per un enorme eix muntanyós: les Muntanyes Rocalloses al nord i la serralada dels Andes al sud. A l’est d’aquestes muntanyes s’estenen grans plans. Els rius americans són llargs i abundants, com el Mississipí, al nord, i l’Amazones, al sud. També es destaquen els Grans Llacs d’Amèrica del Nord d’Amèrica del Nord, les costes estan molt retallades, principalment a la regió àrtica. Amèrica del Nord té moltes penínsules grans, com Alaska i Labrador, i l’illa de Groenlàndia. Al Carib, a Amèrica Central, es troben els arxipèlags de les Índies Occidentals. Tenen costes molt suaus. 

Àsia és el continent més gran i divers, amb enormes contrastos: les muntanyes més altes de la Terra (com l’Everest) i les depressions més profundes (com el Mar Mort). Hi ha grans planes (Sibèria), mars interiors (Negre, Caspi) i llargs rius (Indus, Ganges, Yangtze), que van des del centre del continent cap a la perifèria. També hi ha a Àsia diverses penínsules grans (Aràbia, Hindustan, Indoxina), i moltes illes situades a la part oriental del continent (Arxipèlag Malai). 

Àfrica té un relleu uniforme, format per grans altiplans, grans depressions interiors i poques muntanyes. Destaca el Sàhara, el desert més gran del món, i també la Gran Vall del Rift. A l’Àfrica hi ha diversos rius abundants, com el Nil, el més llarg del món. Neix a la regió dels Grans Llacs. Altres rius, com el Níger i el Congo, travessen grans depressions. Les costes són regulars, sense grans penínsules i sense illes, excepte Madagascar. 

Oceania és un continent insular format per diverses illes grans, com Austràlia (l’illa més gran de la Terra), Nova Guinea, Nova Zelanda i Tasmània, i els arxipèlags de Micronèsia, Polinèsia i Melanèsia. Les nombroses illes d’Oceania es troben repartides per l’oceà Pacífic, i són d’origen volcànic i coral·lí. Els pocs rius existents es troben principalment a Austràlia. 

L’Antàrtida està situada al cercle polar antàrtic, i amb 14 milions de km², està completament coberta d’una massa de gel. Presenta un aspecte molt homogeni: un alt altiplà de forma circular que acull un desert de gel. El continent té una altitud mitjana de 2000 m, i les seves costes són en general molt retallades. Europa és un dels continents amb una altitud mitjana més baixa (més de 340 metres). No hi ha serralades tan altes i predominen els grans plans. Es poden trobar tres grans unitats de relleu.

Europa: els antics massissos (com el massís central francès), la Gran Plana Europea i les serralades joves (com els Alps i els Pirineus). Els rius a Europa són principalment curts i poc abundants. Desemboquen a quatre punts de sortida: Àrtic, Atlàntic, Mediterrani i Oriental. Els llacs són majoritàriament petits. Les costes europees són molt retallades i hi ha molts golfs, badies i penínsules (com les balcàniques, escandinaves i ibèriques). La costa està banyada per l’oceà Atlàntic, el mar Mediterrani i el mar Negre. Al litoral europeu hi ha moltes illes. Les més grans es troben a l’oceà Atlàntic (com Islàndia i les illes Britàniques); per contra, les illes del mar Mediterrani són més petites, com Sicília, Sardenya, Creta i les Balears.

Característiques del relleu espanyol

La península ibèrica està unida per un istme a la resta del continent europeu, just on es localitzen els Pirineus. Aquesta serralada, atès el seu terreny escarpat, ha actuat com a aïllament d’Espanya amb la resta del continent.

Donada la seva gran amplada en forma de quadrilàter i la poca entrada d’aigües marines cap a l’interior, excepte a les ries gallegues i al golf gadità.

Amb una altitud mitjana d’uns 660 metres sobre el nivell del mar, constitueix el segon país més alt del continent europeu darrere de Suïssa. Aquesta elevada altitud és deguda als nombrosos sistemes muntanyosos que trobem per tota la península ibèrica, juntament amb una elevada Meseta Central.

El nombre de quilòmetres de costa, juntament amb la suma dels territoris insulars, arriben a prop dels 8000 quilòmetres.

La disposició perifèrica del relleu peninsular provoca l’aïllament de la influència marítima a les zones de l’interior (a excepció de la Depressió del Guadalquivir) per la disposició dels sistemes muntanyosos.

Atès que hi ha quatre tipus de materials (o sòls) predominants (silicis, calcaris, argilosos i volcànics, aquests últims afecten gairebé exclusivament Canàries) les característiques geomorfològiques dels quals són molt diferents.

Des del punt de vista insular, cal destacar que el relleu de l’arxipèlag balear, format amb el moviment alpí, el conformen nombroses illes (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera i un grup d’illots de menor dimensió) que enllacen amb els Sistemes Bètics com a prolongació, mentre que Menorca també es relaciona amb les Cord.

Per la seva banda, l’arxipèlag canari, d’origen volcànic que va emergir al Terciari, està compost per vuit illes (Lanzarote, Fuerteventura, La Graciosa, Gran Canària, Tenerife, La Gomera, La Palma i El Hierro), a més d’altres illes de petita dimensió i illots.

Les principals unitats morfoestructurals del relleu peninsular són:

• Sòcols
• Massissos antics
• Serralada alpines
• Depressions o conques sedimentàries

Aquestes s’articulen en grans conjunts del relleu:

• La Meseta (dins d’ella es distingeixen unitats interiors )
• Les muntanyes perifèriques
• Les serralades exteriors
• Les depressions exteriors

La Meseta i les seves unitats interiors

És el nucli de la península ibèrica, emergit a l’Era Primària amb l’erosió del Massís Hespèric, constituït per una plana elevada (600-800 m sobre el nivell de la mar). Es divideix pel sistema central en dues zones:

• La Submeseta nord (Almanzor, 2591 m)
• La Submeseta sud (on es troben les Muntanyes de Toledo)

Cada submeseta té una conca o depressió:

• La conca de la Submeseta nord, està gairebé tancada per muntanyes i hi trobem el riu Duero.
• La conca de la Submeseta sud, dividida per les Muntanyes de Toledo, alberga a la part septentrional el riu Tajo, mentre que a la meridional hi ha el riu Guadiana.

Com a resultat de l’orogènesi alpina sorgeixen unitats interiors:

Sistema Central: Està format per una sèrie de serres que s’estenen al llarg de prop de 400 km d’oest (Serra da Estrela, Portugal) a est, amb una ampla variable entre d’entre 35 i 40 km. S’alternen entre les serres, ports o colls (Puerto de Béjar) que permeten la comunicació entre ambdues submesetes.

Montes de Toledo: Es tracta d’un conjunt muntanyós que s’estén d’oest a est, dividint les conques del Tajo i el Guadiana a la Submeseta sud. Engloba diverses serres, com per exemple, serra de la Calderina, serra de les Guadalerzas, serra dels Yébenes i serra del Castanyar, entre d’altres.

Depressions i planes de l’interior de la Meseta (conques intraplaca): Es tracta de les conques del Duero (a la Submeseta nord) i el Tajo i el Guadiana (a la Submeseta sud, dividides per les Muntanyes de Toledo, que a la part oriental s’obre a la plana Manxega). La conca del Duero es troba a més altitud, entre els 800 i 850 m, mentre al sud baixa fins als 500 i 700 m.

Les muntanyes perifèriques

Són cadenes muntanyoses que envolten la Meseta. Entre elles trobem:

Massís Galaico-Lleonès: Les seves muntanyes són arrodonides i de poca alçada, on trobem multitud de falles. Dins de les Muntanyes de Lleó es troba el cim del Teleno (2183 m). Serà a zones de gran altitud on vegem restes de glaciarisme, com el llac de Sanabria.

Serralada Cantàbrica: Es troba al nord de la Meseta, de forma paral·lela al mar Cantàbric. La seva distribució lineal va des de Galícia fins al País Basc i hi trobem dues zones o sectors. El sector oest amb el Massís Asturià on destaquen els Pics d’Europa (Torre Cerredo, 2650 m snm), i el sector est amb les Muntanyes Cantàbriques els cims de les quals són més arrodonides i suaus.

Sistema Ibèric: Es troba a la vora oriental de la Meseta, destacant per la seva enorme amplitud, que va des del sud de la Serralada Cantàbrica fins al mar Mediterrani. Dins aquest sistema trobem dos sectors: el septentrional amb les serres de Demanda, Urbión i Moncayo (aquesta última amb el bec que li dóna nom de 2314 m snm); i el meridional amb les serres d’Albarrasí i Conca a la part interior, i les serres de Gúdar i Javalambre a la part exterior.

Sierra Morena Es troba al sud de la Meseta i la separa aquesta de la Vall del Guadalquivir. Va sorgir a l’Era Terciària en aixecar-se les serralades del Sistema Bètic i hi podem trobar serres com la dels Pedroches, Aracena, Madrona i el pas natural de Despeñaperros.

Les serralades exteriors

La conformen el conjunt de serralades més allunyades de la Meseta que van aparèixer a l’Era Terciària. Destaquen:

Pirineus: Conformen un sistema muntanyós que uneix la península ibèrica a la resta d’Europa. Es divideix en dues grans zones, la central o axial de major altitud (Aneto, 3404 msnm), i les alineacions paral·leles (una al nord i l’altra al sud de la zona central) que s’anomenen Prepirineus amb una altitud menor.

Muntanyes Basques: Es troben entre la Serralada Cantàbrica i els Pirineus i es caracteritzen per serres escarpades de poca altitud que creen nombroses valls als peus.

Serralleres Costaneres: Estan formades per dos conjunts muntanyosos que discorren de forma paral·lela a la costa mediterrània i es caracteritzen per la seva escassa altitud. El seu bec més alt es troba a la serra de Montseny (Turó de l’Home, 1706 m).

Sistemes Bètics: Es troba al sud-est peninsular i s’hi troba el bec més alt de la península ibèrica, el Mulhacén amb 3479 m. Es diferencien tres grans subunitats o zones: Prebètica, Subbètica i Bètica. Les unitats subbètica i prebètica constitueixen la zona externa i la unitat Bètica (ss) la zona interna. Entre les diferents unitats de relleu hi ha nombroses depressions neònies-quaternàries entre les quals es troba la depressió de Guadix, Baza i Huéscar.

Les depressions exteriors

Es troben entre les extrems muntanyosos de la Meseta i les serralades exteriors. Les més importants són:

Depressió de l’Ebre: Extensa vall que es troba al nord-est, al triangle conformat pel Sistema Ibèric, les Serralleres Costaneres i els Pirineus. Aquesta depressió, fruit de l’acumulació de materials sedimentaris de tipus dur (formant aturats, taules, etc.) i tou (formant carcaves), és travessada pel riu Ebre que s’obre pas per les serralades costaneres fins a la desembocadura a la Mediterrània.

Depressió del Guadalquivir: Ubicada a Andalusia, travessa d’est a oest el territori que recorre el riu Guadalquivir. Es troba entre el Sistema Bètic al sud i Sierra Morena al nord. Al seu pas, es troben campinyes i vegues, que són el territori més fèrtil de la comunitat autònoma, finalitzant en la desembocadura en zones de maresma pantanoses on es barreja l’aigua dolça amb l’aigua salada de l’oceà Atlàntic.

El relleu insular

El territori insular a Espanya comprèn dos arxipèlags: les illes Balears situat a la mar Meditarrània i les illes Canàries ubicat a l’oceà Atlàntic.

Illes Balears

L’arxipèlag balear està format per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, així com altres illes menors o illots. Es troben a la mar Mediterrània i es tracta, excepte Menorca (relacionada amb les serralades costaneres), d’una prolongació del sistema bètic. El seu punt més alt se situa a Serra de Tramuntana, concretament al pic de Puig Major (1436 m).

Illes Canàries

L’arxipèlag canari, situat a l’oceà Atlàntic, està conformat per vuit illes (La Graciosa, Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, La Gomera, La Palma i El Hierro) i alguns illots. El seu origen és volcànic i es troba aquí el punt més alt de tot Espanya, el Teide (que és un estratovolcà) amb 3715 m.  Les illes Canàries tenen un origen volcànic.

Les aigües continentals espanyoles

Els rius de la Península s’agrupen en tres categories, segons la desembocadura del mar o l’oceà on desemboquin. 

• Els rius cantàbrics són curts i abundants de cabal regular; baixen fort. Aquests inclouen el Nalon, el Nervion i el Bidasoa.
• Els rius atlàntics són llargs i abundants amb un cabal irregular; flueixen per àmplies planures. Els principals rius atlàntics inclouen el Duero, el Tajo, el Guadiana i el riu Guadalquivir. 
• Els rius mediterranis són curts (excepte l’Ebre), de cabal irregular, i transporten petits volums d’aigua. Exemples importants són l’Ebre, el Túria, el Xúquer i el Segura. 

Els llacs són masses d‟aigua ubicades en depressions de la superfície terrestre, i poden ser d‟aigua dolça od‟aigua salada. Aquesta aigua pot ser bé d’un riu, de la pluja, o per l’aflorament d’aigües subterrànies.

Les glaceres són masses de gel i neu perpètues, s’acumulen en grans quantitats, normalment a zones polars ia altes muntanyes. Les glaceres no són estàtiques, flueixen molt lentament a causa del pes del gel. Poden arribar a formar rius i llacs, per excavació de depressions al terreny que s’omplen d’aigua o a través de les quals aquesta circula.

Els aqüífers o aigües subterrànies Són masses d‟aigua que es troben sota la superfície terrestre a diferents profunditats.

Climes i paisatges

El clima és l’estat mitjà de l’atmosfera en un lloc determinat. Es mesura a través d’una sèrie d’elements, a saber, temperatura, precipitació, pressió atmosfèrica i vent. Aquests elements estan determinats per una sèrie de factors, a saber, la latitud, altitud i distància del mar. 

Els climes de cada zona afecten la vegetació, la temperatura i l’activitat humana de la zona. Hi ha tres subtipus de clima a la Terra: càlid, temperat i fred. 

Europa es troba a la zona temperada del nord i té una gran varietat de climes i paisatges.

Els climes i paisatges de la terra

El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna. En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no hagi actuat l’ésser humà.

La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra. Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: zona de climes càlids, de climes temperats i de climes freds. 

Cada zona se subdivideix alhora en diversos climes:
– Zona càlida: situada entre els dos tròpics; es caracteritza per les altes temperatures, durant tot l’any; s’hi distingeixen tres tipus de clima: equatorial, tropical i desèrtic.
– Zones temperades: n’hi ha una a cada hemisferi, aproximadament entre els tròpics i els cercles polars; totes dues tenen quatre estacions; a partir dels factors climàtics establim tres climes: oceànic, mediterrani i comntinental
– Zones fredes: corresponen a les dues zones polars i als llocs situats a més de 2500 m d’altitud. Amb aquest criteri, localitzem el clima polar o el d’alta muntanya.

Els climes càlids

Paisatge equatorial

El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia.

• Les temperatures sempre són molt altes i les precipitacions molt abundants, fins al punt que gairebé cada dia hi cau una pluja torrencial al capvespre.
• Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra, a causa de la pluviositat, i tenen de color terrós. 
• La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals d’aquest paisatge acostumen a ser de mida petita. Hi viuen nombroses espècies, tant vegetals com animals.

• Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits, de la caça o practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa.
• Les zones equatorials asiàtiques estan molt pobladas; la selva ha reculat, i s’hi fa arròs, canya de sucre, te i hevees.

Paisatge Tropical

Es localitzen al nord i al sud de la zona equatorial. 

• A les zones tropicals, les temperatures són elevades durant tot l’any, com en els equatorials; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca.
• El cabal dels rius varia al llarg de l’any en funció de les pluges; de no portar aigua, pot passar a desbordar-se durant les crescudes.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc tropical: es localitza a les zones més properes a l’equador. És semblant a la selva però menys frondós i hi viuen sobretot ocells i insectes.
  • Sabana: és la vegetació més característica; la formen herbes, arbusts i arbres dispersos; hi viuen herbívors i els seus depredadors. Els indígenes es dediquen a la ramaderia extensiva i al conreu tradicional i de plantacions.
  • Estepa: substitueix la sabana a les zones més seques, i per això la vegetació és molt pobra.

• Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva.
• Altres pobles de la sabana són agricultors i practiquen una rotació de conreus.
• A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional s’hi troben extenses plantacions, explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te…

Paisatge desèrtic càlid

La major part dels deserts de la Terra són a les zones pròximes als tròpics (són deserts càlids). N’hi ha que són prop de la costa, quan els corrents marins són freds, i d’altres que són a l’interior, lluny de les zones litorals. 

• Les pluges són molt escasses i irregulars, i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixengrans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda).
• Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou.

• Les condicions extremes de temperatura i de sequedat de l’aire amb la manca d’aigua fan difícil la vida al desert, i per això hi escassegen tant les espècies vegetals com les animals. Als deserts a penes hi viuen algunes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.
• Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, a les estepes, on pasturen els ramats de cabres i camells.
• La població sedentària dels deserts viu de l’agricultura al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis i poden ser conreades.

Els climes temperats

El paisatge oceànic

El paisatge oceànic es troba entre els paral·lels 40° i 60° de tots dos hemisferis. 

• L’acció del mar i els vents carregats d’humitat fan que les temperatures no siguin gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions; les pluges són suaus i persistents durant tot l’any.
• Com que les precipitacions hi són contínues, els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any.
• S’hi troben diferents formacions vegetals:
  • Boscos de fulla caduca (roures, castanyers…): hi viuen diverses espècies de mamífers i d’ocells. Les temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupin aquests boscos.  
  • Landa: tipus de bosc de matoll espinós habitat per petits mamífers i nombrosos ocells.
  • Prat: hi creix naturalment després de la tala d’arbres; és la vegetació més característica d’aquest paisatge.

• L’ocupació humana dels paisatges oceànics és diferent segons els llocs de la Terra, tant en nombre d’habitants com en les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen.
  • Europa occidental. Una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i a conreus.
  • Costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina. Àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats.
  • Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.

El paisatge Mediterrani

El paisatge mediterrani es localitza al litoral del mar Mediterrani i a les costes de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica, i sud i sud-oest d’Austràlia.

• Les temperatures són altes a l’estiu i suaus a l’hivern, i la pluja, excepte a la tardor, és escassa. Els estius, per tant, són calorosos i secs.
• Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular, i poden patir estiatges o crescudes que provoquen riuades.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
  • Bosc mediterrani: format per arbres de fulla perenne, petita i dura (pins, alzines…). Per sota d’ell hi trobem el matoll espinós.
  • Màquia:  és un tipus de matoll molt dens que creix quan desapareix el bosc, degut a la tala, els incendis o el pasturatge. Les espècies vegetals a la màquia són força variables, s’hi troben espècies arbustives (arboç, marfull, llentiscle, margalló, etc.) però també es poden trobar alguns arbres, de mida reduïda, com l’alzina, el roure, o l’ullastre.
  • garriga: Formació vegetal arbustiva, densa, no més alta d’1,5-2 m, formada principalment per vegetals esclerofil·les, de fulla petita i persistent, propi dels terrenys calcaris i molt extesa a les Illes Balears.

• En el paisatge mediterrani de les planes fèrtils hi domina l’agricultura, sobretot la de regadiu, i a les zones més abruptes destaquen els conreus de secà i la ramaderia ovina. 
• Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa els conreus són els propis del secà: cereals, vinya i olivera. 
• La ramaderia dominant és l’ovina.
• El regadiu ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia intensiva i els conreus d’horta.
• Actualment, la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura que exigeix, sobretot, molt treball.

El paisatge continental

El paisatge continental es localitza a llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seva acció reguladora. Es localitza a les zones interiors dels continents de l’hemisferi nord.

• Per la llunyania al mar, presenten temperatures extremes, molt contrastades, i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu.
• Malgrat les escasses precipitacions, els rius tenen un cabal abundant perquè recullen les aigües de les planes per on circulen, i donen lloc a grans conques fluvials.
• Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural:
  • La taigà o bosc de coníferes: es localitza a les zones més fredes, les situades més al nord; la formen pins, avets, bedolls, etc. Són zones habitades per mamífers de diversa mida.
  • Les estepes o prats: més al sud; són extenses zones planes d’herba que apareixen quan les temperatures són més altes. 

• Els arbres de la taigà són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper.
• Les zones estepàries són molt fèrtils i són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.

Els climes freds

El paisatge polar

El paisatge polar es localitza als extrems de la Terra, propers als cercles polars. Les zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, són les zones més fredes del planeta perquè els raigs solares hi arriben molt inclinats.

• Les temperatures són normalment inferiors als 0°C, la pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions són en forma de neu (deserts freds).
• Només hi ha vegetació a les zones més allunyades del pol nord. La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra i s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens.
• Tradicionalment, aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (península Escandinava). Els habitants viuen de la caça, la pesca i el pasturatge, però també s’hi desenvolupa la mineria.

El paisatge d’Alta muntanya

El paisatge d’alta muntanya es localitza a altituds superiors als 2500 m, amb característiques pròpies dels climes freds.

• Les temperatures hi són baixes durant tot l’any i les precipitacions són abundants, tot i que disminueixen amb l’altitud i també cauen en forma de neu.
• La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (estatges de diferent altitud), i també depèn de la latitud i l’orientació.
• Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura a les valls i, darrerament, a les activitats turístiques.

Els climes i paisatges d’Espanya

La ubicació latitudinal d’Espanya entre les masses d’aire polar i les masses d’aire càlid tropical, així com l’oscil·lació estacional (nord-sud) d’aquestes masses d’aire i l’arribada de depressions atmosfèriques procedents de l’Atlàntic, afavoreixen que es produeixin canvis freqüents de temps.

El nostre país està situat a la Península Ibèrica al sud-oest de el continent europeu. Els climes que es desenvolupen a la Península Ibèrica estan condicionats per:

• Les quatre estacions provocades per la seva situació a la zona temperada.
• La seva situació a la façana oest d’Europa que li permet rebre la influència de l’Oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, i del continent europeu i africà.
• La forma massissa de la Península i la disposició de les serralades, impedeixen la influència marina a l’interior peninsular i parcialment també a les Illes Balears.
• Els vents de l’oest i les borrasques de l’Atlàntic provoquen les pluges.

Algunes de les situacions atmosfèriques típiques que ocorren a Espanya són:

Anticicló d’hivern que es caracteritza per

• Situació típica de l’hivern
• Altes pressions sobre la península ibèrica (a causa de la presència de l’anticicló continental europeu, l’anticicló de les Açores, o tots dos).
• Temps estable, sec i assolellat.
• Possibilitat d’inestabilitat a l’est peninsular i les Balears.
• Les Canàries es veuen afavorides pels vents del nord-est, els alisis, que poden generar núvols als vessants de barlovent.
• Durant l’estiu l’anticicló és el responsable de l’absència de pluja

Temporal de fred i neu que es caracteritza per:

• Situació d´un gran anticicló sobre l´Atlàntic nord i una borrasca sobre la Mediterrània occidental.
• Des de l´Àrtic es canalitza aire fred cap al nord d´Àfrica.
• Ser pròpia de l´hivern.
• Descens tèrmic important, gran inestabilitat i tempestes al pas del front fred.
• Temps de fred i neu.
• Afecta la pràctica totalitat de la Península i les Balears.

Baixa tèrmica estival caracteritzada per:

• Ser típic a l’estiu.
• Desplaçament de l’anticicló de les Açores i masses d’aire tropical cap a la península ibèrica.
• Al sud peninsular es poden formar petites borrasques d’origen tèrmic. També tempestes aïllades a la costa o sistemes muntanyosos.
• Gran estabilitat, cels clars i possibilitat de presència de calima (pols en suspensió a l’atmosfera).

Temps del nord-oest que es caracteritza per:

• El pas d’un front fred per la península associat a una borrasca a latituds altes.
• La disposició de l´anticicló atlàntic afavoreix l´arribada d´aire polar marítim.
• Temps inestable, descens de temperatures i precipitacions a la meitat septentrional peninsular.
• A l’estiu, refresca les temperatures i es poden produir tempestes a l’interior i les zones de muntanya.
• A l’hivern, dóna lloc a precipitacions de neu a la meitat occidental de la Península i zones de muntanya.

Temps del nord-est es caracteritza per:

• Un potent anticló sobre Europa central i occidental, abastant gran part de la península ibèrica.
• Es combina amb una borrasca a la Mediterrània.
• Ser poc freqüent (entre novembre i març)
• Entrar aire polar àrtic, que provoca intenses onades de fred.
• En general, no origina precipitacions, excepte quan recorre la Mediterrània i es carrega d’humitat.

Temps del sud-oest es caracteritza per:

• Gran borrasca situada al nord o nord-oest de la Península i circulació atmosfèrica en alçada que canalitza aire tropical marítim.
• Més propi de l’hivern.
• Augment de la temperatura, elevada nuvolositat i pluges generalitzades.
• El golf de Cadis és la via d’entrada dels fluxos humits de l’oceà.
• Precipitacions generalitzades al sud peninsular, mentre que al nord es redueixen.

El clima oceànic d’Espanya és suau i humit. És més càlid que les zones més del nord d’Europa.  Es localitza sobretot al nord peninsular el clima és plujós tot l’any, per la qual cosa no hi ha estació seca (Cfb i Cfa)

El clima mediterrani té temperatures suaus a l’hivern i altes a l’estiu. No hi ha moltes pluges, excepte a la primavera i la tardor. A Espanya aquest clima mediterrani es va degradant cap a condicions més seques, donant lloc a un clima estepari fred (BSk) i també a condicions desèrtiques al sud-est espanyol i a les illes Canàries (excepte a les zones de més altitud). (CSa)

L’interior de la Península té un clima principalment mediterrani de tendència continental. Tanmateix, també té característiques continentals, com els hiverns freds. Aquest clima té un estiu sec i calorós. (BSk)

A Espanya els climes freds només estan localitzats en algunes zones d’altes muntanyes, i les del centre i sud, que presenten hiverns freds i estius suaus, i l’estació seca a l’estiu (Ds),

Les Illes Canàries tenen un clima subtropical amb temperatures elevades superiors als 18º C de mitjana anual, amb precipitacions escasses i irregulars. (BWh)

Els paisatges humanitzats d’Espanya

El paisatge humà mediterrani a Espanya

Aquesta zona està molt poblada des dels inicis de la civilització. Tots els pobles que han passat per la península han ocupat i modificat aquest territori tal com veuràs a l’apartat d’història aquest mateix curs.

La població s’assenta principalment a la línia litoral i aquí tenim les principals ciutats, Barcelona i València, amb les seves extenses i poblades àrees metropolitanes. Altres importants ciutats marítimes són Tarragona, Alacant, Cartagena i Màlaga, entre d’altres, totes a l’anomenat Eix Mediterrani. El cas de Sevilla és especial, doncs, encara que és terra endins, disposa de port fluvial.

A la costa i aprofitant l’existència de planes litorals a la desembocadura dels rius (Llobregat, Ebre, Túria, Xúquer, Segura, Guadalquivir…) trobem una productiva agricultura de regadiu . També destaca l’activitat portuària i comercial, que a partir de finals del segle XIX es va completar amb l’ activitat industrial, sobretot a Barcelona i València, amb extensos polígons industrials. A partir de mitjans del segle XX, l’activitat turística va alterar profundament el litoral, amb la construcció de blocs d’apartaments i passeigs marítims a tota la línia de costa.

L’aspecte actual és un bigarrat conjunt de cultius, polígons, apartaments i vies de comunicació que vertebren un espai massificat en alguns trams.

Des d’antic s’ocupen i conreen les millors terres, deixant només les pitjors zones i les muntanyes a la vegetació natural. Els repetits incendis forestals, la tala, el carboneig i el pasturatge de la muntanya fan que actualment el pi blanc o la màquia arbustiva ocupin gran part del territori, sent escassos els exemples de bosc mediterrani ben conservat.

A banda d’això, les antigues zones humides litorals han estat dessecades, eliminant també els cordons dunars, zones d’excepcional riquesa ecològica. Finalment, els rius presenten greus problemes de sobreexplotació i contaminació ja que són poc cabalosos i irregulars i han d’abastir una població nombrosa, sobretot a l’estiu.

Climes i paisatges continentals de tendència mediterrània

En el cas de la Península Ibèrica, més que no pas d’un paisatge continental en si, parlaríem en realitat d’un paisatge “mediterrani continentalitzat”, ja que l’autèntic clima i paisatge continental es troben molt més al nord, a Sibèria oa l’Escut Canadenc , amb llargs hiverns de diversos mesos sota la neu, cosa que no passa a l’interior peninsular. En canvi, el que sí que succeeix és que les serralades Cantàbrica, Ibèrica, Bètiques…) aïllen la meseta de la influència marítima, provocant una continentalització, és a dir, un clima mediterrani però amb més amplitud tèrmica, estius més càlids i sobretot hiverns més freds.

En el nostre cas, aquest paisatge se situa als dos altiplans més la vall de l’Ebre , territoris aïllats en gran part per les muntanyes de la influència marina.  

Pel que fa al clima, té les característiques del mediterrani però més extrem. Els estius són càlids i els hiverns llargs i freds. Les precipitacions provenen majoritàriament de les borrasques que des de l’Atlàntic travessen Portugal durant l’hivern i que a l’estiu es desplacen cap al nord, provocant uns quants mesos de sequera. És destacable dir que la submeseta nord és més freda que la sud en ser més alta i el clima més plujós com més a l’oest i al nord ens situem. També la Vall de l’Ebre és més seca que la Meseta.

La vegetació és la típica del bosc mediterrani, dominat per l’ alzina ( Quercus ílex ) en sòls calcaris i l’ alzina surera (Q. suber) als silicis; en altura, un altre membre de la família, el roure (Q. ruber) substitueix l’alzina. És destacable el paisatge de la devesa on bosc aclarit, pastures i cultiu conviuen en equilibri. Com en tots els paisatges, aquesta vegetació ha estat alterada per l’ésser humà, en aquest cas per al cultiu de cereals majoritàriament.

El relleu és majoritàriament planer i està constituït per la Meseta i la vall de l’Ebre, encara que també tenim zones muntanyoses com és el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo o gran part del Sistema Ibèric .

Pel que fa als rius, malgrat el clima mediterrani, la gran presència de muntanyes i les abundants nevades de les serres fa que siguin cabalosos, per la gran quantitat d’afluents que vénen de les zones altes, però sempre de nord a sud. Així el Duero és més cabalós que el Tajo, i el Tajo més que el Guadiana. Són rius llargs i lents al seu pas pels altiplans o per la vall de l’Ebre, com el riu del mateix nom, que recull les aigües del Pirineu. 

El paisatge humanitzat de l’interior

Aquesta zona es caracteritza per la seva poca població i la seva escassa densitat excepte a les capitals de províncies ia Madrid. De fet, constitueix gran part del que actualment s’anomena ” l’Espanya buidada”. A més el seu hàbitat majoritari és el concentrat, a diferència de la Serralada Cantàbrica. A tot això cal sumar-hi el problema de l’envelliment de les zones rurals, ja que la població jove emigra a les ciutats a la recerca de serveis i oportunitats, iniciant un cercle viciós de difícil solució. Actualment les capitals de província i Madrid en el cas de l’altiplà i de Saragossa a la vall de l’Ebre concentren gran part de la població d’aquests territoris.        

L’ocupació tradicional de la majoria de la població era la ramaderia (més ovina que vacuna pel clima) i sobretot l’ agricultura.  L’agricultura sol ser extensiva i de secà, sobretot el cereal, excepte a les vegues dels rius. Destaquen algunes zones especialitzades a la vinya o l’olivera. 

Aquest panorama contrasta amb el dinamisme de Saragossa i, sobretot Madrid, que, per la capitalitat, és la ciutat més poblada d’Espanya. Això suposa que tota la xarxa de carreteres, ferrocarrils i el principal aeroport internacional hi estan situats, així com els ministeris, empreses públiques, organismes estatals de tota mena i principals empreses que, per motius de proximitat als òrgans de govern, instal·len la seva seu en aquesta ciutat. La capitalitat és un motor que atrau empreses de serveis i població i recursos de tot l’estat, dotant la capital de dinamisme. Per contraposició, això genera problemes d’habitatge i els típics de totes les grans ciutats, com és la pol·lució.

Per altra banda, aquest creixement de la capital provoca el creixement de la perifèria més immediata. Això és degut, en part, a l’emigració de la gent jove de les dues Castelles i Extremadura, que, en gran part, acudeixen a Madrid a la recerca de formació universitària i oportunitats laborals que no té a les seves localitats natals.

A mode de resum: Els climes mediterrani i oceànic comparteixen les característiques dels climes temperats que hem vist al punt anterior. El clima mediterrani continentalitzat destaca pels hiverns freds o molt freds i l’àmplia oscil·lació tèrmica anual. Les zones de muntanya són les de més precipitació en forma de neu de la península, encara que amb variacions lligades a la regió climàtica on es localitzen i l’altitud.

El clima i paisatges d’alta muntanya

Com a norma general no existeix un “clima de muntanya” similar a tot el planeta. Les muntanyes, amb l’altitud, modifiquen el clima de les zones més baixes, ja que disminueixen la temperatura i modifiquen la distribució de les pluges. De fet, a uns 2.000 metres d’altitud, els paisatges que ens podem trobar a l’Equador, el Sàhara o la Meseta a Espanya no hi tenen res a veure. No obstant això, dins de la Península Ibèrica, en estar tota ella en zones de clima temperat, ens podem trobar característiques comunes que justifiquen aquesta catalogació. Parlem, en aquest sentit, de zones muntanyoses, fredes, amb nevades abundants a l’hivern i on la vida de les persones tradicionalment ha estat dura i difícil, motivant una baixa densitat de població.

Aquest clima se situa a les parts altes dels principals sistemes muntanyosos i és més present al nord on apareix a partir dels 1.000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, mentre que, al sud, es presenta a molta més altura. Ens el trobem, doncs, a grans zones de les Muntanyes de Lleó, la Serralada Cantàbrica i els Pirineus. També al Sistema Central i en diverses zones aïllades del Sistema Ibèric, com Els Pics d’Urbión, el Moncayo i Gúdar-Javalambre. A partir d’aquí desapareix i només torna a sorgir al Sud a la Serralada Penibètica, a la Regió muntanyenca de Ronda i Sierra Nevada. Ni a les Muntanyes de Toledo, ni a Sierra Morena, ni al Sistema Litoral Català, no és present per la poca elevació d’aquestes muntanyes.  

El clima es caracteritza per les baixes temperatures , inferiors a 10 graus de mitjana anual, amb hiverns llargs i rigorosos i estius curts i frescos. Les precipitacions són freqüents i abundants, en forma de neu durant l’hivern i amb nombroses tempestes a l’estiu.  

La vegetació ha d’adaptar-se a unes condicions molt dures, predominen els boscos de coníferes, que suporten el fred intens i el pes de la neu a l’hivern encara que són substituïdes pels prats  segons ascendim, ja que a partir de certa alçada els arbres no poden subsistir.   

El relleu és molt muntanyós, amb gran importància de la modelització glacera a les zones més altes.  

Per a la vida de les zones baixes, tenen una gran importància els rius que neixen en aquestes àrees. Els cursos principals i la majoria dels seus afluents neixen a zones de muntanya i alta muntanya, alimentats per la neu del desglaç i les abundants tempestes. A més durant el seu tram inicial, el corrent és molt ràpid , de manera que erosiona fortament les muntanyes, creant profundes valls i excavant les roques.  

El paisatge humanitzat de les muntanyes espanyoles.

Aquesta és una zona molt poc poblada , amb petits pobles i normalment situats al fons de les valls, buscant terres més fèrtils i un clima una mica més temperat que a les altures. Els habitatges tradicionals solen estar construïts en pedra, amb petites portes i finestres per conservar la calor i teulades molt inclinades per evitar que s’acumuli la neu.

Els cultius de subsistència, l’explotació forestal i, sobretot, la ramaderia han ocupat el territori. Parlem de zones muntanyoses, fredes, amb abundants nevades a l’hivern i de vida dura i difícil, cosa que explica que la població jove emigre a les ciutats, a la recerca de més oportunitats i serveis. Per tot això, l‟ envelliment de la població és el principal problema demogràfic d‟aquests enclavaments.

Actualment s’hi ha sumat l’activitat turística tant a l’estiu com sobretot a l’hivern, lligada a les estacions d’esquí i esport hivernals. Això ha permès diversificar el seu atractiu i fixar la població al territori.

Tot i comptar amb pocs habitants, aquest espai està fortament alterat per l’ésser humà. De fet, gran part de les pastures a cotes baixes -per sota dels 2.000 metres d’alçada- són artificials, fruit de la desforestació per crear pastures per al bestiar. A l’alta muntanya, les estacions d’esquí, així com les vies de comunicació i urbanitzacions associades, ocupen i modifiquen profundament el territori. Tot i això, la tendència actual s’orienta a la recuperació de la vegetació natural en grans àrees, ja que la despoblació i l’envelliment van unides a l’abandonament de l’activitat ramadera. D’aquesta manera, el bosc reprèn progressivament el seu lloc.

El clima subtropical de les Canàries

Aquest tipus de paisatge és el típic de les Illes Canàries i està marcat per la latitud propera al Tròpic de Càncer, la influència marítima que li dóna gran estabilitat i per les importants modificacions que introdueix en relleu . De fet, cal recordar que la temperatura disminueix un grau cada 125 metres d’alçada i que el relleu muntanyenc fa que les zones exposades als vents dominants siguin més humides.      

Dins Espanya, aquest paisatge se situa únicament a l’arxipèlag canari, situat a l’Atlàntic a pocs quilòmetres de la costa africana.  

Aquest clima es caracteritza per temperatures estables i suaus tot l any al nivell del mar. Pel que fa a les precipitacions són escasses i irregulars a les zones baixes, però augmenten a les zones altes, sent també més abundants a les illes més occidentals que a les orientals. Com veiem, l’alçada i la situació modifiquen el clima.

La vegetació d’aquesta zona és molt característica i especial, i no es pot trobar fora de les illes. Hi ha una gran quantitat d’ endemismes o plantes que només creixen a l’arxipèlag i, a més, s’escalona per  adaptar-se a les condicions d’humitat i temperatura canviants segons l’altitud. Així, a les zones baixes creixen cardones i tabaibes que s’adapten a l’aridesa; mica en mica s’enriqueix la vegetació amb la presència de dracs, savines i palmeres per aparèixer la laurisilva a partir dels 700/800 metres. La laurisilva és un bosc sempre verd i humit regat per les boires constants, que, a partir dels 1.300 metres, és substituït pel pi canari i el matoll d’alçada.     

En aquest paisatge, no podem parlar de rius, per bé que les fonts i les aigües subterrànies són imprescindibles per a l’agricultura i el poblament humà.

Finalment el relleu té les formes característiques del volcanisme, amb cràters i colades. Aquest és més abrupte i elevat a les illes occidentals que a Fuerteventura i Lanzarote, on és més suau i erosionat.

El paisatge humà canari

Les Illes Canàries són un espai molt densament poblat, ja que en un lloc relativament petit hi viuen una mica de dos milions de persones. A més, juntament amb la Regió de Múrcia, tenen la població més jove del conjunt estatal.

Tradicionalment la pesca, els cultius -tant de subsistència com comercials de tipus tropical- i, en menor mesura, la ramaderia han estat el suport de la població. A això cal afegir l’activitat portuària i comercial, ja que les illes estan situades a la ruta cap a Amèrica. Això explica, en gran mesura, la connexió històrica de les Canàries amb Cuba, Veneçuela i Puerto Rico.

A partir dels anys seixanta del segle XX, el panorama que s’ha descrit va canviar totalment amb la irrupció del turisme de masses. Gràcies a l’abaratiment dels viatges aeris, persones del nord d’Europa acudeixen a les illes Canàries atretes per la suavitat i l’estabilitat del seu clima, especialment a l’hivern , que és la temporada alta. De fet, a l’estiu els principals fluxos de turistes europeus que busquen “sol i platja” es dirigeixen al litoral mediterrani. Aquest nombre elevat de visitants comportarà la construcció massiva d’hotels, apartaments, infraestructures i locals comercials de tota mena. D’aquesta manera, actualment el terciari i el turisme especialment representen les tres quartes parts de l’economia insular. Al costat del turisme s’ha desenvolupat la construcció, però per contra han desaparegut en gran part els sectors pesquer i industrial. Per tot això, parlem de dependència total respecte aquest sector.

Els problemes ecològics principals són l’ocupació del litoral amb habitatges, els residus que genera la població estable o turística i l’escassetat d’ aigua dolça en algunes temporades de l’any. Cal recordar que a les Canàries no hi ha rius, per la qual cosa es veue

Bibliografia

• Myriam Hernando leal. Itinerario. Los paisajes de la Tierra. Geografía e Historia. 1º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• J. Daniel Salvador. Itinerario. El medio físico de España. Geografía e Historia. 1º ESO. Colección “Itinerarios didácticos”
• Coordinación: Emilia María Tonda Monllor, Rafael Sebastiá Alcaraz e Isaac Buzo Sánchez. Atlas didáctico IGN. NIPO (Publicaciones oficiales): 798-22-031-3 – DOI (Documentos digitales): 10.7419/162.12.2022