L’expansió i consolidació dels regnes cristians medievals

Després de la conquesta musulmana, les úniques zones que no van quedar sota el domini musulmà van ser les àrees cantàbriques (origen dels regnes asturià i lleonès) i pirinenques (origen del regne de Navarra i els comtats aragonesos i catalans), al nord de la Península. Molts visigots que fugien dels musulmans es van refugiar en aquestes zones que serien l’origen dels nous regnes cristians que es van formar al nord de la Península entre els segles VIII i IX.

El procés de la mal anomenada Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península i va dividir la península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya que més s’uniria al regne d’Aragó. Aquests sectors, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.

El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans. Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins al 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

ELS REGNES CRISTIANS OCCIDENTALS

El regne d’Astúries 

En aquest territori fora del control andalusí s’hi van refugiar alguns dels nobles visigots que fugien de la invasió. D’aquesta manera, en la primera meitat del segle VIII, va sorgir el regne d’Astúries. Un d’aquests nobles, Pelagi, nomenat rei el 718, sembla que va obtenir una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga a la famosa batalla del mateix nom (722).

Aquest fet, en realitat una simple escaramussa de resultat incert, va permetre Pelagi de consolidar el poder de què disposava i ha estat considerat tradicionalment l’inici de la mal anomenada Reconquesta. En realitat la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.

Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear a poc a poc un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que va manifestar la seva independència de l’emirat de Còrdova negant-se a pagar-li tributs. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia. Així, vers l’any 800 el regne d’Astúries comprenia des de Galícia, a l’oest, fins a Àlaba, a l’est. En el segle IX, moltes ciutats, com Burgos, Zamora o Coïmbra, es van incorporar al regne.

El regne de Lleó.

A la segona meitat del segle IX, el rei Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos per ocupar els territoris des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona despoblada i abandonada per les guarnicions militars musulmanes.

El monarca va organitzar-ne el repoblament amb gent càntabra, gallega i basca, i també amb mossàrabs que havien fugit d’Al-Àndalus. Per controlar més bé les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i, en conseqüència, el regne va prendre el nom de regne de Lleó.

A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero. En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra (alous) i vivien en petites cases aïllades, però properes entre si, de manera que formaven una vila. Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interès col·lectiu: zones de guaret, conreus, pastures, aprofitament dels boscos, l’ús del molí, etc. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs, que hi anaven atrets pels beneficis que els concedien els reis: llibertat personal, exempció d’impostos i de prestacions militars, permís de comerç.

Durant el segle X, amb la proclamació del califat de Còrdova, Al-Àndalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars. Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa va ser frenada i els seus reis van haver d’orientar els esforços a protegir i defensar el territori.

La formació del regne de Castella.

En els seus orígens Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, la zona de defensa enfront de les incursions musulmanes procedents de la vall de l’Ebre, un territori poc poblat i molt exposat als atacs musulmans. Per això el rei Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos. Per això, aquesta regió va començar a anomenar-se Castella, és a dir, terra de castells.

Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i estava dividida en comtats governats per comtes. Un d’aquests comtes, Ferran I (Fernán González, 930-970), va aconseguir independitzar-se a la pràctica del regne de Lleó, governant de manera independent des de l’any 951, i va transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill tot i que aquest territori continuava sent vassall dels reis de Lleó. Al segle XI, el comtat de Castella va quedar incorporat al regne de Pamplona.

L’any 1029, Sanç III de Pamplona va designar el seu fill Ferran comte de Castella, per bé que no va exercir el govern efectiu fins a la mort del seu pare, l’any 1035. El matrimoni de Ferran amb una princesa lleonesa va comportar la unió del regne lleonès als seus territoris. Ferran I va ser el primer rei de Castella i Lleó.

La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència. La reunificació definitiva no es va produir fins al 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

El regne de Navarra.

Al principi del segle IX, el comte Ènnec de Pamplona, dit Aritza, va expulsar les tropes franques de Pamplona. Aquest va ser l’origen del regne de Pamplona, que més endavant es va anomenar regne de Navarra.

A partir del segle X, la dinastia Ximena va governar a Navarra i va aconseguir estendre la seva influència per la Rioja i Àlaba. El moment de més esplendor va ser el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), que va arribar a ser el rei cristià més poderós de la Península. Va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella i part de Lleó. Però el regne es va fragmentar quan ell va morir.

Marca Hispànica i comtats pirinencs

L’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquesta va pensar a crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.

Pel juny-juliol de l’any 778, el mateix Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.

Més endavant, la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins a l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.

Lles expedicions d’Abderraman I, dels anys 781 i 782 no varen impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.

Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats se subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà. Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.

Els comtats catalans

Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes varen motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. A la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans varen començar a distanciar-se dels reis carolingis i a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A la darreria del segle IX, Guifré el Pelós, comte de Barcelona, va annexar als seus dominis la majoria de comtats catalans i va convertir el títol en hereditari. Aquestes terres varen rebre també el nom de Catalunya.

Entre el 985 i el 1010, després d’una breu etapa de pau que va arribar fins a l’any 1000, va donar-se un període de clar domini musulmà, durant el qual Ramon Borrell, comte de Barcelona, va haver de patir diferents atacs en els seus territoris. Borrell II, va deixar de retre homenatge als reis francs (987) i els comtats es varen independitzar.

A començaments del segle XI, existien a Catalunya vuit cases comtals: Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú, Empúries, Rosselló, Pallars i Ribagorça. Entre elles no existia cap lligam de tipus jurídic, però en realitat estaven unides per vincles familiars, per compartir una mateixa realitat històrica i per l’existència del poderós nucli format per Barcelona-Girona-Osona, entorn del qual gravitaven els altres comtats. A més, els continuadors de Borrell II van portar a terme una política d’aliances matrimonials i de pactes amb els altres comtats que van consolidar, a poc a poc, l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els altres comtats.

D’altra banda, a mesura que el poder polític barceloní es feia més fort, donant forma a una unitat política dels comtats, la paraula Catalònia va començar a utilitzar-se per designar el territori on vivien els catalans. En aquesta tasca van destacar especialment dos comtes de Barcelona: Ramon Berenguer I (1035-1076) i Ramon Berenguer III (1097-1131).

D’aquesta manera, a partir del regnat de Berenguer Ramon I, el comtat de Barcelona va iniciar el seu camí cap a l’hegemonia política a Catalunya. Aquest comte va mantenir bones relacions amb els seus veïns, fins al punt d’obtenir cert reconeixement per part dels comtes d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

Els comtats d’Aragó i el sorgiment de la Corona d’Aragó.

Més tard que a Navarra, A les valls d’Ansó, Hecho i Canfranc, la família Aznar Galíndez va aconseguir desfer-se de la dependència dels francs durant el segle IX i va crear el comtat d’Aragó.

L’any 922 Aragó va quedar sota el domini dels monarques navarresos, dels quals es va independitzar quan va morir Sanç III, el 1035.

A l’est del comtat d’Aragó es varen formar dos comtats més, el de Sobrarb i el de Ribagorça. La seva unió durant el segle XI va crear el regne d’Aragó.

L’any 1134, el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, va morir sense descendència directa i deixant un testament força polèmic. Així, el difunt rei deixava el seu regne als ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre per tal d’obtenir de Déu la salvació dels seus antecessors i de la seva ànima.

Aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre, qui gens d’interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne.

Finalment, i després de llargues negociacions, ja que els principals reis peninsulars pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir va decidir-se a lliurar-la a Ramon Berenguer IV (1137), tot i que el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, ja que en el moment del pacte Peronella era una nena que només tenia un any.

La recentment creada Corona d’Aragó era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

A més, la llana i els cereals aragonesos van trobar bons mercats en les terres catalanes, de la mateixa manera que, un cop conquerida la ciutat de Tortosa, aquesta va ser un bon punt de partença per a les ambicions aragoneses sobre València.

El comtat de Barcelona, per la seva banda, va sortir reforçat respecte dels altres comtats catalans i sobretot en relació amb Castella. A més, la força de la nova entitat política va permetre reprendre la conquesta, que va incloure les ciutats de Tortosa i Lleida i de la resta de territoris del sud que constituirien la Catalunya Nova.

Així, la formació de la Corona d’Aragó va trencar l’equilibri de forces existent a la Península i va determinar l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el regne catalano-aragonès.

L’EXPANSIÓ TERRITORIAL DELS SEGLES XI I XII

La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.

L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.

D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.

Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.

La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Tajo. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.

Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Andalús. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.

El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.

La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.

L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.

L’expansió cap al sud dels territoris catalans: Al llarg del segle XI, coincidint amb la descomposició del califat i l’aparició dels regnes de taifes, va donar-se una superioritat militar catalana, traduïda en nombroses expedicions, el comtat de Barcelona va continuar l’expansió al nord dels Pirineus, amb la incorporació de diversos territoris d’Occitània, i cap a la vall de l’Ebre, aleshores sota domini musulmà.

Entre l’any 1046 i el 1090 va implantar-se definitivament el cobrament de pàries (tribut que les taifes pagaven per tal de conservar la seva integritat) a les taifes de Tortosa, Lleida i Saragossa, però no va aconseguir-se a València i Múrcia, on l’acció del Cid Campeador va impedir-ho. L’or provinent de les pàries musulmanes va reactivar l’economia catalana, ja que l’abundància de moneda va contribuir a fer desenvolupar el comerç i la construcció de castells i vaixells.

A partir del 1090, després de la derrota del rei Alfons VI davant els almoràvits en la batalla de Sagrajas, els regnes cristians van aturar la seva expansió. D’aquesta manera, en acabar el segle XI la frontera estava estabilitzada i les ciutats més riques de la Catalunya Nova, com Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, seguien en mans musulmanes.

Ja en el segle XII, Ramon Berenguer III va concentrar tots els seus esforços sobre la ciutat de Tarragona, la conquesta i repoblació de la qual va iniciar-se l’any 1129. El següent objectiu va ser Tortosa, conquerida per Ramon Berenguer IV l’any 1148. La ciutat de Lleida va caure l’any 1149. Immediatament va iniciar-se l’ocupació dels territoris situats entre Lleida i Tortosa. En dos anys (1149-1151), els exèrcits catalans van ocupar la major part de les Garrigues i les principals localitats del Priorat i la Ribera d’Ebre. Finalment (1154), Siurana de Prades, la darrera fortalesa musulmana al territori català, va ser ocupada.

D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.

Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats. Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.

A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.

Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.

LES GRANS EXPANSIONES CASTELLANES I CATALANOARAGONESES A PARTIR DEL SEGLE XIII

Els almohades i La batalla de las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.

Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians.

L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a l’anomenada Reconquesta, que va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.

L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.

Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.

Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.

La intervenció a la Mediterrània per part dels comtes catalans té el seu origen en l’expedició que, juntament amb la República de Pisa, va realitzar Ramon Berenguer III contra les Balears (1114-1115) per tal d’eliminar la pirateria que des d’aquestes illes interferia el comerç.

Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella van signar, el 1140, el Tractat de Carrión. En ell el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort d’Alfons el Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria.

Posteriorment, pel Tractat de Tudellén de 1151, ambdós sobirans es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra.

Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, va ser el primer comte-rei de la Corona d’Aragó. Va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

Pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i el comte-rei català Alfons I el Cast van fer una redistribució dels territoris que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren reservats per a la Corona d’Aragó, que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

El seu fill, Pere el Catòlic, va continuar la política d’intervenció peninsular amb Castella i va participar, juntament amb Alfons VIII de Castella i Sanç VII de Navarra, en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), en la qual l’Imperi Almohade va ser derrotat, i amb ell el darrer intent musulmà per frenar l’expansió dels regnes cristians.

Al començament del segle XIII, el rei de França va voler recuperar el domini dels territoris occitans situats al nord dels Pirineus, que eren vassalls de la Corona d’Aragó. El pretext era eliminar els albigesos, un grup religiós càtar que el Papa havia condemnat. Amb la intromissió francesa, Pere II d’Aragó (1196-1213) va acudir a defensar els seus vassalls i va ser derrotat a la batalla de Muret (1213).

El seu successor, Jaume I el Conqueridor (1213-1276), va renunciar a aquests territoris i va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular i el Mediterrani. El 1229 va començar la conquesta, sobretot catalana, de Mallorca i Eivissa (1235), en canvi Menorca va ser ocupada en temps d’Alfons III (1287).

Els nobles aragonesos varen participar-hi poc perquè consideraven prioritari consolidar el domini de les terres valencianes. València era la sortida natural del comerç marítim aragonès i, a més, els musulmans valencians feien contínues expedicions contra els seus territoris.

El 1238, Jaume I va entrar a València i va ocupar part de la província d’Alacant, que va ser completament conquerida per Jaume II al segle XIV.

Les tropes castellanes i aragoneses es varen trobar a l’actual Múrcia. El 1244, Alfons X de Castella i Jaume I d’Aragó varen firmar el Tractat d’Almirra, pel qual les terres de Múrcia quedaven en mans castellanes.

Al final del segle XIII els successors de Jaume I varen començar una expansió militar i comercial pel Mediterrani amb el suport dels mercaders catalans, valencians i mallorquins, els quals varen proporcionar capital i naus.

Pere el Gran va ocupar l’illa de Sicília (1282) i Jaume II va conquerir Sardenya (1323). Paral·lelament, una expedició de mercenaris (els almogàvers) varen ocupar els ducats d’Atenes i Neopàtria (1312), que varen ser vassalls de la Corona d’Aragó fins al final del segle XIV.

Finalment, ja al segle XV, el rei Alfons el Magnànim va conquerir el regne de Nàpols (1442) i va incorporar els seus territoris a la Corona d’Aragó.

Els mercaders catalans, valencians i mallorquins varen donar suport a la Corona i la varen finançar. Un dels objectius era organitzar una xarxa densa de relacions comercials. El comerç mediterrani va ser la base de la prosperitat econòmica dels regnes de la Corona d’Aragó. Es va desenvolupar especialment entre els anys 1250 i 1350.

Perduda la independència de les Balears, aquestes s’integraren dins la Corona d’Aragó però com un regne de rang inferior. Mai el regne de Mallorca va comptar amb una institució unitària com unes Corts a diferència de la resta de regnes i territoris de la Corona d’Aragó. Les universitats de cada illa eren autònomes i només comptaven amb una figura, el lloctinent reial com a figura comuna. Pere el Cerimoniós disposà que les Balears estiguessin representades a les Corts de Catalunya.

La crisi de la baixa edat mitjana

Els segles XIV i XV van estar marcats per una profunda crisi demogràfica, econòmica i política. A Castella la crisi va tenir el seu apogeu al segle XIV, mentre que a Aragó i Catalunya el moment pitjor va ser el segle XV.

Les males collites es van repetir al llarg d’aquests segles. Les tècniques agrícoles no havien evolucionat prou per evitar els estralls causats per la mala climatologia. El cicle es va repetir diverses vegades: males collites, escassetat d’aliments, carestia, fam. En aquestes circumstàncies de desnutrició, la població era fàcilment atacada per les epidèmies. La Pesta Negra 1348-1851 va ser la més brutal, però no l’única. S’estima que en algunes zones la població va descendir entre el 20 i el 40%.

La crisi demogràfica va colpejar durament a una agricultura que no havia evolucionat tecnològicament. Àmplies zones es van despoblar, reduint-se les terres posades en cultiu alhora que, en moltes zones, escassejava la mà d’obra camperola. El descens de les rendes dels grans propietaris, la noblesa, va ser la lògica conseqüència d’aquesta situació. Aquesta nova situació (manca de mà d’obra, zones despoblades i terres no cultivades que podien ser utilitzades per a pastures) va fer que a Castella la ramaderia transhumant ovina s’imposés com a principal activitat econòmica. Els privilegis de l’Honrado Consejo de la Mesta, associació dels grans ramaders castellans fundada per Alfons X el Savi al 1273, van augmentar notablement. L’artesania també entre en declivi davant el descens de la demanda provocat pel descens demogràfic i l’empobriment de la població.

El comerç va ser l’activitat menys afectada per la crisi: El comerç castellà va continuar creixent. Basat en l’exportació de llana i la importació de productes manufacturats de luxe i dirigit essencialment a Flandes. El comerç català a la Mediterrània, es va basar en l’exportació de productes tèxtils i la importació de sedes i espècies, es va mantenir al segle XIV, tot i que va decaure en el XV. En aquests segles hi va haver importants avenços comercials: fires (Medina del Campo), Consolats de mar (catalans arreu del mediterrani), tècniques bancàries (lletra de canvi, societats mercantils)

Corona de Castella

La crisi econòmica del segle XIV va fer que els nobles s’enfrontassin als monarques per exigir-los la restauració dels antics privilegis i l’ampliació dels seus dominis territorials. La Corona de Castella es va veure afectada per contínues rebel·lions nobiliàries i per guerres civils protagonitzades per una noblesa que volia imposar la seva voluntat al monarca i mantenir els privilegis socials de què gaudia tot resistint-se als intents reials d’avançar cap a l’Estat modern.

La guerra civil castellana (1366-1369). A la mort d’Alfons XI (1311-1350) va iniciar-se a Castella un conflicte dinàstic, que hem d’emmarcar dins de l’escenari de la Guerra dels Cent Anys, entre els seus fills Pere i Enric. Alfons XI havia contret matrimoni amb Maria de Portugal, de la qual va tenir el seu hereu, l’infant Pere. No obstant això, el rei també va tenir amb Elionor de Guzmán diversos fills naturals, d’entre ells l’infant Enric, comte de Trastàmara, que va disputar el regne a Pere I una vegada aquest va accedir al tron.

El nou monarca Pere I de Castella (1350-1369) va voler imposar el seu poder sobre els nobles, desenvolupar l’economia de les ciutats i afavorir els artesans del sector tèxtil per evitar que la majoria de la llana fos exportada als Països Baixos. En resposta, l’alta noblesa i l’Església s’hi van enfrontar i van proposar com a rei el seu germanastre Enric.

Enric de Trastàmara, refugiat a França, va aprofitar la circumstància per a reprendre la lluita per la corona i vèncer Pere I a la batalla de Montiel l’any 1369, en la qual va morir el rei castellà. Així, després d’uns anys de guerra civil, el bàndol nobiliari es va imposar i, com a conseqüència, Enric de Trastàmara va ser proclamat rei de Castella.

La nova dinastia dels Trastàmares. En general, la nova dinastia dels Trastàmares va estar en mans de l’alta noblesa que l’havia conduït al tron castellà. D’aquesta manera, Enric II de Castella (1369-1379) va ser anomenat com “el de les Mercès”, perquè va haver de concedir als nobles molts privilegis i moltes riqueses per pagar l’ajuda que li havien prestat en el conflicte contra el seu germanastre.

El seu successor, Joan I (1379-1390) va haver de concedir encara més beneficis a la noblesa, que li havia fet costat en el seu intent d’annexar-se el regne de Portugal, però fou derrotada a la Batalla d’Aljubarrota (1385). Posteriorment, el desordre i la rapinya senyorial es van generalitzar a la Castella baixmedieval durant els regnats dels altres dos monarques de la família dels Trastàmares, Joan II (1406-1454) i Enric IV (1454-1474), uns reis particularment dèbils i amb poca personalitat. En conseqüència es debilità l’autoritat reial en favor dels grups nobiliaris més influents.

Segona Guerra civil castellana (1475-1479). Quan el rei Enric IV va morir el 1474, els castellans es van dividir entre els partidaris de la seva filla Joana (anomenada la Beltraneja) i els de la seva germana Isabel, la futura Isabel la Catòlica. Aquesta última va ser proclamada finalment reina de Castella, després d’una guerra civil que va durar cinc anys.

La corona d’Aragó

L’any 1410 la mort sense descendència de Martí l’Humà va posar fi a la dinastia comtal del casal de Barcelona. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Per elegir un nou rei es varen reunir representants de Catalunya, Aragó i València (Mallorca no hi envià representants) i varen nomenar Ferran d’Antequera, de la dinastia Trastàmara, mitjançant el Compromís de Casp (1412). El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.

A mitjan segle XV la prosperitat demogràfica i econòmica de la Corona d’Aragó va ser interrompuda per l’arribada de la Pesta Negra, la crisi econòmica i la conflictivitat social. La crisi va ser molt més greu a Catalunya, on hi va haver un període de lluites socials al camp i a la ciutat que varen desembocar en una guerra civil.

Després del regnat d’Alfons el Magnànim, el seu germà Joan II el succeí a l’edat de seixanta anys. En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi de remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament tendent a l’autoritarisme i per tant contrari al poder de la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra civil que es perllongaria per un espai de deu anys i l’hem d’entendre com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, en paral·lel a l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral·lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre, com el conflicte de remença que resoldria mitjançant la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486 i que posava fi als coneguts com a “mals usos”.

Durant la segona meitat del segle XIV i bona part del segle XV les Balears estaven marcades per lluites socials, que tenien un doble caràcter o si més no dos grans bàndols. Per una banda hi havia disputes entre els habitants de les ciutats i els forans (habitants de les viles). I per altra banda, entre els privilegiats (que residien a les ciutats i que monopolitzaven el poder) i la resta de la població, sobretot artesans i pagesos, els quals estaven escassament representats a les institucions, si bé alguns eren benestants. Per intentar donar solució a aquesta problemàtica, Alfons el Magnànim imposà el sistema d’insaculació per a l’elecció de jurats i consellers, mitjançant un sorteig, d’entre els homes considerats hàbils segons l’estament al qual pertanyien. Aquest sistema s’aplicà a Menorca des de 1439, a Mallorca l’any 1447 i a Eivissa el 1455.

Un altre dels problemes importants fou els conflictes entre les bandositats i lluites familiars entre oligarquies i famílies. També cal destacar la revolta al call jueu de Palma el 1391, en què la comunitat jueva quedà molt malmesa i cruelment atacada. Més important fou la revolta forana de 1450, quan els forans es revoltaren contra l’oligarquia de la capital a causa de l’elevada pressió fiscal a què es veien sotmesos. La ciutat fou assetjada en diverses ocasions i va requerir la intervenció de les tropes enviades per Alfons el Magnànim. Els caps de la revolta foren condemnats a mort i s’imposaren als forans 150.000 lliures de multa.

Fonts:

• http://www.historiasiglo20.org/HE/4a.htm
• http://buxaweb.cat/dossiers/coronaarago.htm
• http://buxaweb.cat/dossiers/coronacastella.htm
• http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/