Jaume I el Conqueridor (1213-1276) va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular i el Mediterrani. El 1229 va començar la conquesta de Mallorca i Eivissa (1235), en canvi Menorca va ser ocupada en temps d’Alfons III (1287).
Les causes de l’inici d’aquesta conquesta cal cercar-les en diversos factors: l’aprofitament del debilitament dels almohades, que ocupaven les Illes Balears, després de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212); El desig de la noblesa catalana d’apropiar-se noves terres i el de la burgesia comercial de convertir les Illes en un enclavament per facilitar la navegació mediterrània i consolidar l’expansió comercial; la necessitat de posar fi al problema de la pirateria, que atacava les naus i saquejava les ciutats de la costa catalana i valenciana.
La conquesta va ser acordada a les Corts de Barcelona del 1228, on el rei Jaume I va rebre el suport militar i econòmic de la noblesa, el clero i els representants de les ciutats catalanes.
El setembre de 1229 la flota catalana, formada per 150 naus, va desembarcar a Santa Ponça. Els musulmans mallorquins intentaren rebutjar la invasió, però foren derrotats al coll de Sa Batalla. Pocs dies més tard l’exèrcit conqueridor va iniciar el setge de Madîna Mayurqa. Després d’una llarga resistència, el 31 de desembre de l’any 1229 la ciutat va patir un assalt sagnant i va ser conquerida.
Els musulmans que s’havien pogut escapar es feren forts a les muntanyes de la Serra de Tramuntana i de Llevant. Per vèncer els musulmans que encara resistien als castells de Santueri, Alaró i Pollença, Jaume I va tornar a Mallorca l’any 1231.
Pocs anys després, varen ser conquerides les Pitiüses. Jaume I encomanà la tasca a l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Montgrí. Els cristians desembarcaren a Eivissa i no hi trobaren oposició. La ciutat de Yâbisa fou assetjada i presa l’agost del 1235.
Poc després de la conquesta de Mallorca, els menorquins varen signar el Tractat de Capdepera (1231), pel qual es convertien en vassalls del rei catalanoaragonès i es comprometien a pagar-li un tribut anual. Durant més de cinquanta anys, la Menorca musulmana va conservar l’autonomia i va assolir una gran esplendor econòmica i cultural sota el govern de l’almoixerif Said ibn Hakam. A la seva mort el va succeir el seu fill fins a la conquesta definitiva de Menorca (gener de 1287), duita a terme per les tropes d’Alfons III, nét de Jaume I.
El repoblament
La conquesta de Mallorca va proporcionar nous dominis a la noblesa i al clergat catalans, però sobretot va eliminar un focus de pirateria que dificultava el comerç amb el nord d’Àfrica, al mateix temps que constituïa una magnífica plataforma per a expansionar-se pel Mediterrani.
L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordes militars i grans mercaders).
La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.
Els nobles, convertits en senyors de les noves terres, varen repartir-les en porcions més petites entre els cavallers de la seva comitiva. Mallorca va ser repoblada per soldats catalans, la majoria dels quals eren empordanesos i rossellonesos.
Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Després de la conquesta, els estaments, la religió cristiana i la llengua catalana es varen convertir en els nous signes d’identitat social i cultural.
Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió després d’haver pactat la seva capitulació. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud.
El rei Jaume I va donar a l’illa de Mallorca el rang de regne i per incentivar la repoblació va concedir una sèrie de privilegis als seus habitants. Aquests drets varen quedar recollits en la Carta de Franquesa del 1230. El 1236 també va concedir una carta de franquesa a Eivissa, i el 1301 el rei Jaume II la va atorgar a Menorca.
Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.
Regne Privatiu de Mallorca
El 1276, a la mort de Jaume I, el seu fill menor Jaume II va ser coronat rei del regne de Mallorca. Els monarques que el varen succeir, Sanç I i Jaume III, varen continuar la repoblació de les Illes, hi fundaren noves viles i hi feren construir nombrosos edificis gòtics.
Durant aquesta etapa Ciutat de Mallorca va esdevenir un enclavament important per al comerç internacional, en competència amb Barcelona.
Però la manca d’homogeneïtat geogràfica i les dificultats econòmiques del regne, que havia de pagar forts aranzels comercials i no tenia moneda pròpia, feien difícil que pogués continuar sent independent. L’existència d’un regne independent a les Balears i al sud de França no va ser mai ben vista pels reis catalano-aragonesos ni pels francesos. La seva presència era un obstacle per als interessos expansionistes d’ambdós regnes.
Per posar fi al regne privatiu, Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó, va ocupar de Mallorca el 1343. Jaume III, rei de Mallorca, va organitzar un exèrcit per recuperar les terres, però va ser derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349). Aleshores, Pere el Cerimoniós incorporà les Illes a la Corona d’Aragó.
rpuigserversocials.com 
You must be logged in to post a comment.