Les arrels històriques d’Espanya. De la Prehistòria al final de la Hispània romana

INTRODUCCIÓ

El nom d’Espanya es deriva del llatí Hispania, amb el qual els romans designaven geogràficament la península Ibèrica. El nom d’Iberia era la denominació preferida pels autors grecs per referir-se al mateix territori. Tanmateix, les arrels del terme Hispània no són llatines, per la qual cosa, del seu origen, se n’han formulat diverses teories.

Hispània prové del fenici i-spn-ja, un terme l’ús està documentat des del segon mil·lenni aC. Els fenicis van construir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per a expandir llur comerç i que va fundar, entre altres ciutats, Cadis. Els romans van adoptar aquesta denominació dels cartaginesos vençuts, i per tant, van designar Hispània com a «terra plena de conills», segons es pot constatar en els escrits de Ciceró, Juli Cèsar, Plini el Vell, entre altres. Fins i tot en algunes monedes encunyades a l’època d’Adrià, figuraven personificacions d’Hispània com a dona asseguda amb un conill als seus peus. 

A partir del període visigot, el terme Hispània, fins llavors usat geogràficament, va començar a emprar-se també amb una connotació política, com mostra l’ús de l’expressió Laus Hispaniae per descriure la història dels pobles de la península en les cròniques d’Isidoro de Sevilla.

L’evolució de la paraula Espanya és d’acord amb altres usos culturals. Fins al Renaixement, els topònims que feien referència a territoris nacionals i regionals eren relativament inestables, tant des del punt de vista semàntic com del de la seva precisa delimitació geogràfica. Així, en temps dels romans Hispània corresponia al territori que ocupaven a la península, Balears.

Durant el domini visigot, el rei Leovigild, després unificar la major part del territori de l’Espanya peninsular a finals de s. VI es titula rei de Gallaecia, Hispania i Narbonensis. Sant Isidor de Sevilla narra la recerca de la unitat peninsular, finalment culminada en el regnat de Suintila a la primera meitat de s. VII i es parla de la «mare Espanya». En la seva obra Història Gothorum, Suintila apareix com el primer rei de Totius Spaniae («tot Espanya»). El pròleg de la mateixa obra és el conegut De laude Spaniae («Sobre la lloança a Espanya»).

Amb la invasió musulmana, el nom de Spania o Espanya es va transformar en اسبانيا, Isbāniyā. L’ús de la paraula Espanya segueix resultant inestable, depenent de qui el faci servir i en quines circumstàncies.  Algunes cròniques i altres documents de l’alta edat mitjana designen exclusivament amb aquest nom (Espanya o Spania) al territori dominat pels musulmans. Però ja a partir dels últims anys de segle XII, es generalitza novament l’ús del nom de per a tota la Península, sigui de musulmans o de cristians. Així es parla dels cinc regnes d’Espanya: Granada (musulmà), Lleó amb Castella, Navarra, Portugal i la Corona d’Aragó (cristians).

A mesura que avança la Reconquesta, diversos reis es van proclamar prínceps d’Espanya, tractant de reflectir la importància dels seus regnes a la península Ibèrica. Després de la unió dinàstica de Castella i Aragó, es comença a fer servir en aquests dos regnes el nom d’Espanya per referir-se a tots dos, circumstància que, d’altra banda, no tenia res de nova; així, ja en documents dels anys 1124 i 1125, amb motiu de l’expedició militar per Andalusia d’Alfons el Bataller, es referien a aquest -que havia unificat els regnes de Castella i Aragó després del seu matrimoni amb Urraca I de Lleó- amb els termes «regnant a Espanya» o regnant «en tota la terra de cristians i sarraïns d’Espanya»

Amb l’arribada de la dinastia dels Borbons, Felip V es va posar al capdavant per primera vegada deL «Regne d’Espanya». Fins llavors no havia existit aquest terme. Però una cosa és la fundació del regne, i una altra la d’un estat-nació espanyol tal com l’entenem avui dia. Aquell va ser un procés molt més lent, que va exigir dos segles d’un intens intercanvi cultural i comercial entre les regions espanyoles.

La majoria d’historiadors apunten a la Guerra d’Independència o del francès, en concret a la Constitució de Cadis de 1812, com el naixement de la idea d’Espanya com a nació. En plena invasió napoleònica, la promulgació d’una constitució de caràcter liberal va deixar recollit en el seu article 1 a la «Nació espanyola» com «la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis». La resta ja és una història convulsa.

La Prehistòria a la península ibèrica.

La prehistòria estudia el passat dels éssers humans des del seu origen (fa més de dos milions d’anys) fins a l’aparició dels primers documents escrits, de l’escriptura (abans del 3 500 a. C.).

Durant aquesta llarga etapa, els éssers humans varen anar canviant el seu aspecte físic, varen desenvolupar noves tècniques (fabricar instruments, dominar el foc, elaborar ceràmica, fondre metalls…) i varen aprendre a viure en societat. Tot això va comportar un progrés tecnològic i cultural molt important.

De la Prehistòria no hi ha documents escrits, sinó que només ens n’han arribat testimonis arqueològics (pedres tallades, fòssils humans, pintures…) i la contínua aparició de restes arqueològiques té com a conseqüència que les conclusions obtingudes del seu estudi estan subjectes al resultat de noves investigacions.

Els prehistoriadors i historiadors han dividit la prehistòria, generalment, en dos períodes:

• Paleolític: des de fa 1,2 milions/800.000 anys fins al 5.000 aC.
  • Inferior: des de fa 1,2 milions/800.000 anys fins aprox. 90.000 aC 
  • Mitjà: des de 90.000 aC fins al 35.000 aC.
  • Superior: des de 35.000 aC fins al 7.000 aC (Pròxim Orient).
• Neolític: des de 8.000 aC fins 3.000 aC.

Les restes més antigues d’éssers humans que s’han trobat a la península Ibèrica, ha estat a la serra d’Atapuerca (Burgos), aquí es varen trobar restes humanes que daten de fa uns 800.000 anys. Es tractava d’una nova espècie d’éssers humans que varen anomenar Homo Antecessor, amb una capacitat cranial superior als 1000 cm.³

També a Atapuerca s’han identificat l’Homo heidelbergensis (antiguitat de 350.000 anys) i el seu successor Homo neanderthalensis (antiguitat entre 45.000 i 35.000 anys). L’arribada del Homo Sapiens a Europa va tenir lloc fa uns 40.000 anys.

Aquests primers pobladors eren caçadors- recolectors, és a dir, per a sobreviure es dedicaven a la caça, pesca i recol·lecció de fruits. Eren també depredadors, ja que esgotaven els recursos d’allà on habitaven i per això, a la vegada, també eren nòmades, ja que es desplaçaven allà on hi havia animals o bé segons si les condicions climàtiques eren adverses a altres indrets on poder viure millor i trobar menjar. Presentaven una organització social col·lectiva i vivien en grups petits, però sembla que sense cap jerarquització social. Habitaven en abrics de les roques i campaments a l’aire lliure. 

Respecte a les manifestacions artístiques es donen dues zones, diferenciades en les característiques i en el temps:

• Zona franco-cantàbrica (actuals Astúries, Cantàbria i País Basc): A la Península Ibèrica hi ha un gran nombre de coves i abrics naturals amb pintures i gravats paleolítics. Es tracta d’un art figuratiu en el qual destaquen els animals pintats amb una tècnica naturalista. Les figures es troben superposades sense formar escenes, malgrat que presenten efectes de volum (aprofiten el sortint de les roques) i de moviment. El colors predominants són el negre i els ocres. La majoria d’aquestes pintures es concentren en la zona cantàbrica, on destaca sobretot, la cova d’Altamira, una de les millors mostres mundials de l’art paleolític.

• Zona del llevant peninsular: són remarcables les pintures trobades a l’aire lliure, a Cogul (Lleida), Albarrasí (Terol) i la Valltorta(Castelló), Cova de l’Aranya (Bicorp), amb una cronologia més tardana (10000-5000 aC). S’hi representen escenes de caràcter narratiu (caceres, danses rituals, recol·lecció de mel..) amb proliferació de figures humanes. Hi trobem colors plans (negres i vermells) ies tendeix a l’esquematització de les figures.

Aquestes pintures rupestres s’han relacionat amb pràctiques i creences màgiques relacionades amb rituals per a propiciar la caça. Les coves s’han interpretat també com santuaris. Finalment cal destacar que s’hi han trobat escultures, gravats i pintures sobre predra, os i banya (art moble).

El Neolític

Fa uns 10.000 anys, amb el descobriment de l’agricultura i la ramaderia, es va iniciar una nova etapa de la Prehistòria, el Neolític. El seu nom significa “pedra nova”. L’expressió “pedra nova” es refereix al poliment de la pedra, que consistia a eliminar les rugositats de la superfície fregant la pedra amb una altra pedra més dura (polidor).

Per mitjà de l’observació dels fenòmens de la natura, els homes i les dones del Neolític varen aprendre que les llavors enterrades davall terra originaven una nova planta. Fou l’origen de l’agricultura. De la mateixa manera, l’examinació del comportament dels animals del seu voltant en va permetre l’ensinistrament. Va ser el naixement de la ramaderia. El fet de no haver de desplaçar-se constantment per cercar aliments i la necessitat de tenir cura dels conreus i els ramats varen fer que els homes i les dones es tornassin sedentaris, agrupant-se en comunitats, formant poblats. La vida i el treball en comunitat va permetre:

1. Un major desenvolupament tècnic: Les noves feines agrícoles varen fer necessària la fabricació d’instruments especialitzats, com ara la falç per segar, el molí per moldre el gra, l’arada per cavar la terra i la destral per talar arbres. La necessitat d’emmagatzemar, transportar i coure els aliments va propiciar el desenvolupament de la ceràmica.
2. Una inicial divisió del treball: sense abandonar les feines agrícoles, apareixen els especialistes ceramistes, teixidors, etc que més tard també donarien lloc una incipient divisió social

En el cas de la península ibèrica, les primeres comunitats neolítiques sorgiren cap al 5000 aC, pel que sembla per la difusió per les costes mediterrànies de corrents culturals del Pròxim Orient i de l’evolució de les cultures autòctones en contacte amb ells.

A la Península hi ha una gran diversitat de cultures neolítiques, representades al llarg de la costa mediterrània i caracteritzades pel tipus de ceràmica que elaboraven.

A la costa mediterrània es va difondre la ceràmica cardial, decorada amb incisions de copinyes o petxines de molusc. També s’han trobat estris agrícoles rudimentaris (destrals, falçs, molins de mà…). El seu habitat era en coves. Conreaven blat, ordi i llegums i que varen domesticar animals com l’ovella i la cabra. Es varen concentrar en tres nuclis: Catalunya (cova de la Font Major a Tarragona), costa valenciana (cova de Sarsa a Bocairente) i Andalusia (coves de Nerja a Màlaga).

A Andalusia, va destacar la cultura almerienca, que es distingeix per la ceràmica almagra, de color vermellenc, amb habitatges circulars. Un element identificador d’aquesta cultura el constitueix la proliferació de sepultures organitzades per primera en necròpolis.

En el nord-est peninsular destaca la cultura dels sepulcres de fossa, on els difunts eren enterrats a fosses excavades a la terra, acompanyats d’un aixovar funerari, fet que ja apunta a l’existència d’una certa jerarquització social.

L’edat dels metalls a la península ibèrica i les Illes Balears.

Els poblats de l’Edat del Coure estan associats a la difusió del megalitisme (tombes col·lectives elaborades amb grans pedres), molt estès arreu de la Península. Destaca el jaciment de Los Millares (c. 2400 aC), un dels primers poblats fortificats en zones elevades. L’ús dels sistemes de regar, l’adobament dels camps i la introducció de l’arada varen reforçar l’agricultura com a forma d’alimentació dels pobladors i en conseqüència el sedentarisme.

Per saber-ne més: La Prehistòria de les Illes Balears

Amb la propagació del coure també va lligat a un tipus de ceràmica en forma de campana invertida (vas campaniforme) a partir del 2.200 aC. El vas campaniforme té un caràcter funerari i la seva propagació es relaciona amb el comerç del metall.

De l’Edat del Bronze sobresurt la cultura d’El Argar cap al 1700 aC en el sud-est peninsular, composta per diversos poblats que s’estenien per les actuals províncies d’Almeria, Alacant, Granada, Albacete i Múrcia que varen adquirir un alt nivell de desenvolupament tecnològic, urbanístic i d’intercanvis comercials.

El desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro va tenir lloc amb l’arribada a la Península dels pobles colonitzadors. D’ells provenen les primeres notícies escrites sobre les terres de la Península, que marquen l’inici dels temps històrics.

Els pobles indígenes a la península ibèrica: íbers, celtes i celtíbers

Els ibers

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

Els ibers no eren un poble homogeni i varen ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

D’altra banda, les activitats comercials eren importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

ELS CELTES I ELS CELTÍBERS

A les zones del centre, oest i nord de la Península ocupades pels pobles indoeuropeus s’hi varen desenvolupar les cultures celta i celtibèrica. Els celtes, que procedien del centre d’Europa, varen entrar a la península ibèrica al voltant de l’any 1100 aC. Els celtes ocupaven el nord i l’oest peninsulars. A Astúries i Galícia es varen mantenir més aïllats, i es varen mesclar amb els pobles indígenes entre els quals podem citar els arevacs, vacceus, vetons, asturs i galaics. En aquesta zona s’hi va originar una cultura específica de profunda d’arrel cèltica, la cultura dels castres.

A la zona de la vall de l’Ebre i la Meseta, les relacions entre els celtes i els ibers varen donar lloc a l’aparició dels celtibers, uns pobles celtes, però fortament influenciats per la cultura ibèrica.

Els celtes vivien en poblats emmurallats. Eren ramaders i agricultors, i coneixien la metal·lúrgia del ferro. Treballaven la ceràmica, teixien llana i fabricaven instruments i armes de bronze i ferro.

La seva economia era autosuficient, és a dir, acostumaven a viure del que ells mateixos produïen. Mantenien pocs intercanvis comercials amb altres pobles i no varen encunyar moneda, tot i que si fabricaren objectes de bronze i ferro, ceràmiques i teixits de llana.

La societat celta s’organitzava en clans units per vincles familiars; diversos clans formaven una tribu, que ocupava un territori determinat. A les tribus existia una certa jerarquització social, en la qual predominava la casta guerrera.

Les creences religioses dels celtes i celtibers estaven relacionades amb l’adoració dels elements de la naturalesa. Els seus sacerdots s’anomenaven druides i tenien un grans prestigi social perquè actuaven com a doctors i endevins. les divinitats i els rituals funeraris, com ara els enterraments en necròpolis d’incineració, és a dir, cremaven els difunts i enterraven les seves cendres en ceràmica

Les seves manifestacions artístiques eren escasses, encara que varen destacar en l’art de la forja i l’orfebreria. En escultura s’ha d’assenyalar les figures tallades en pedra (verracos).

Els celtes no coneixien l’escriptura. En canvi, els celtibers utilitzaven l’alfabet dels ibers.

• 

• 

Els tartessos

Les fonts gregues i les restes arqueolòh¡giques ens indiquen que el regne de Tartessos fou el més antic situat a la peninsula ibèrica. El seu nucli estava situat a la vall del Guardalquivir, però exercia una influència a tot el sud-oest peninsular. La seva època d’esplendor aniria del segles VIII aC al segle VI aC.

La seva economia es basava en l’agricultura, la ramaderia, però sobretot en la mineria i la metal·lúrgia. Els tartessos excavaven a les mines de la regió per obtenir coure, plata i estany. Aquests metalls preciosos varen atreure a fenicis i grecs, amb els quals varen establir unes importants relacions comercials atraves del bescanvi de teles, joies, or i ivori.

La influència fenícia sobre Tartessos va ser molt important, com ho demostra l’adopció de tècniques agrícoles, orfebreria i el culte a algunes divinitats com Astarte (deesa fenícia de la natura i la fertilitat)

Sabem que era un regne, perquè les fonts ens parlen d’un rei, Argantoni, de qui se diu que va regnar durant molt de temps. A partir del segle V aC i per causes que es desconeixen, Tartessos va entrar en declivi sobretot comercial i els pobles íbers n’ocuparen el territori.

L’arribada dels pobles colonitzadors a la península ibèrica i les Balears

Fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats. D’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs varen arribar als nostres indrets amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.

Aquests pobles tenien un nivell cultural elevat. Per això varen aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.

Al segle VIII aC, els fenicis es varen establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual varen exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa. També fundaren Malaca (Màlaga), des d’on comerciaven amb els indígenes, especialment amb el regne de Tartessos.

Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar els pobles íbers del llevant pensinsular, sobretot a la zona de l’Ebre, ja que utilitzaven el riu per endinsar-se cap a l’interior de la. Península. Intercanviaven vi i oli per metalls, sobretot coure i bronze.

A partir del segle VI aC, Cartago, una colònia fenícia que s’havia convertit en la gran potència marítima i comercial del Mediterrani occidental, va substituir els fenicis en la seva expansió. A la península ibèrica hi fundaren Cartago Nova, l’actual Cartagena (Múrcia).

Els grecs, en la seva expansió pel Mediterrani, varen arribar a la Península entre els segles VIII i VII aC. Hi fundaren diverses colònies: Rhode (Rodes), Empòrion (Empúries), Hemeroskopeion… i varen establir un comerç pròsper amb els pobles indígenes. A causa de la pressió cartaginesa en el sud peninsular, els grecs varen centrar la seva activitat cap al nord, especialment a la colònia d’Empòrion. Aquesta colònia va esdevenir un enclavament comercial fonamental en el Mediterrani occidental i un focus d’influència per a tots els pobles indígenes del voltant.

La Segona guerra Púnica i l’arribada dels romans a la península ibèrica.

L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III aC.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 aC al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 aC., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 aC, quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

Tanmateix, els interessos de les dues potències varen xocar ben prest, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 aC, els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago varen crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va enfocar la política exterior cartaginesa cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Amílcar i el seu gendre Asdrúbal varen aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Mort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 aC, quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar l’actual Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 aC, i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 aC, prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses

L’’any 206 aC, després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

La conquesta d’Hispània pels romans: La Romanització

L’ocupació romana de la península no va ser immediata sinó que va ser un procés que es va estendre al llarg de gairebé dos segles, des de finals del III fins al I aC. Hispània era per als antics una terra rica en camps i en recursos minerals (or, estany, ferro, plom).

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

Amb l’expulsió dels cartaginesos Roma va quedar com a única potència ocupant a Hispània (Hanníbal seria derrotat a Àfrica el 201 aC). Durant els anys següents els romans van romandre a Hispània mentre decidien què fer amb els nous territoris conquerits. 

Aquesta situació va provocar el rebuig dels pobles hispans que havien col·laborat en la lluita contra els cartaginesos. Els ilergetes (poble de la plana de Lleida) es van revoltar diverses vegades a les ordres dels cabdills Indíbil i Mandoni fins que varen ser derrotats (206). Indíbil va morir en batalla i Mandoni va ser executat pels romans.

S’han de destacar tres grans etapes en la conquesta romana. Una primera etapa començaria l’any 197 aC el Senat va decretar la divisió de la península en dues províncies: la Hispània Ulterior i la Hispània Citerior, tot i que en aquell moment la presència romana es limitava a la costa mediterrània i a les valls de l’Ebre i del Guadalquivir.

Aquest mateix 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 aC) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

Una segona etapa es produiria amb les guerres contra els lusitans comandats pel pastor Viriat, i contra els celtibers (del 155 al 133 aC), causades pels abusos dels generals romans, amb el cèlebre episodi del setge de Numància (Sòria) el 133 aC.

Una tercera etapa es donaria amb les guerres cantabro-asturs (del 29 al 24 aC) amb les quals l’emperador August va donar per finalitzada l’ocupació del territori hispà.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

la províncialització de la península ibèrica

Per tal de poder explotar millor els recursos, Roma va dividir els territoris ocupats en àrees administratives anomenades províncies, cada una de les quals era l’àmbit d’actuació d’un governador, sovint un militar, que era l’encarregat d’administrar-les. Al llarg de la història de la Hispània romana, hi trobem tres divisions provincials diferents, segons l’època:

Època republicana (segles II i I aC): Hispània va ser dividida primer en dues províncies: la Hispània Ulterior, que agafava la meitat més allunyada a Roma, i la Hispània Citerior, que agafava la més propera. Els límits d’ambdues no estaven ben definits i es van anar improvisant a mesura que l’ocupació avançava cap a l’interior.

Època alt-imperial (segles I i III dC): A finals del I aC l’emperador August va reformar les antigues províncies republicanes; la Hispània Citerior va ser rebatejada com a Tarraconense,, i la Hispània Ulterior va ser dividida en dues províncies noves, la Bètica i Lusitània:

La Tarraconense (Hispania Tarraconensis): Era la major província d’Hispània i l’única amb presència d’un exèrcit. Agafava tot el litoral de llevant, les illes Balears, bona part de l’interior i el nord-oest de la península. La seva capital era Tarraco (Tarragona).

La Lusitània (Hispania Lusitania): S’estenia per bona part de les actuals Portugal i Extremadura. La seva capital era Emerita Augusta (Mèrida).

La Bètica (Hispania Baetica): Era si fa no fa l’actual Andalusia i rebia el nom del riu Betis (Guadalquivir). La seva capital era Corduba (Còrdova). Era la província de menor extensió, però també la més rica.

Època baix-imperial (del segle III a la caiguda de l’imperi): Cap a finals del segle III l’emperador Dioclecià va crear dues noves províncies, la Cartaginesa (amb capi-tal a Carthago Nova) i la Gal·lècia (amb capital a Braccara Augusta). Posteriorment també les Balears varen esdevenir una província a part ja en època de l’emperador Dioclecià.

La romanització d’Hispània va ser possible gràcies a la fundació de diferents ciutats en el territori. Distingim dos tipus de ciutats romanes a la península:

• Les colònies (coloniae): Eren poblacions de nova creació, habitades per colons romans, indígenes, esclaus i lliberts. Els colons podien ser ciutadans amb esperit aventurer o soldats llicenciats que rebien unes terres com a paga del ser servei.
• Els municipis (municipia): eren comunitats que ja existien abans de l’arribada dels romans i que van ser incorporades quan es van conquerir. Mantenien cert grau d’independència, però amb el pas del temps també van ser assimilades per Roma. 

La petjada romana a la península ibèrica

De totes les cultures que han deixat el seu rastre a la península Ibèrica, Roma ha estat la que ha tingut una major influència en l’esdevenidor dels pobles i nacions que hi conviuen. Aquesta influència és present en els següents aspectes:

La religió romana va escombrar els cultes primitius i va unificar religiosament la península. Més tard, va arribar el cristianisme que va aprofitar el substrat religiós romà per expandir-se.

El dret romà també es va imposar i va sobreviure a la presència de visigots i d’àrabs, fins al punt d’esdevenir la base del dret civil català i de l’espanyol.

L’estructura del territori, tan urbà com rural,  va quedar fixat a partir de les colònies romanes i de les vies de comunicació (Via Augusta, Via de la Plata). Les grans ciutats de la Hispània romana van estructurar el territori gràcies a una distribució homogènia, i són, si fa no fa, les mateixes que les actuals (Barcino, Tarraco, Valentia, Hispalis, etc.).

Les activitats econòmiques es van homologar a les de la resta de l’Imperi. Al camp es va imposar el règim de les viles i s’hi va estendre el cultiu i l’ús de l’oli, els cereals i el vi, encara avui els cultius estrella a tota la península.

El llatí, idioma de l’Imperi, va esdevenir la llengua oficial i majoritària, compartida amb les altres províncies d’occident. D’ell en deriven les llengües oficials parlades actualment a la península (menys l’eusquera): català, castellà, portuguès i gallec.

La crisi de l’Imperi Romà

A partir de segle III d.C., l’Imperi va haver d’enfrontar-se a un seguit de problemes. Les fronteres es van tornar insegures a causa dels atacscontinuats dels pobles germànics (bàrbars). L’autoritat imperial es va afeblir i van sovintejar les revoltes contra l’emperador.• A aquests problemes s’hi van afegir els problemes econòmics.

L’any 395, per facilitar-ne la defensa, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus fills, Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment varen quedar separats l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient.A l’Imperi d’Orient (Bizantí) l’emperador va saber mantenir l’autoritat i defensar les fronteres, i l’Imperi va sobreviure.En canvi, a l’Occident, la decisió de Teodosi va ser insuficient per salvar l’Imperi.

Constantí va decretar la fi de les persecucions contra els cristians (Edicte de Milà, 313). Al final del segle IV, l’emperador Teodosi va fer del cristianisme la religió oficial de l’Imperi. Amb el temps, el cristianisme es va expandir arreu de l’Imperi, inclosa la península ibèrica i les Balears.

Al començament del segle V, els pobles germànics van travessar les fronteres i entraren a l’Imperi occidental. Els pobles invasors es van anar instal·lant a les terres d’Occident i crearen regnes independents. La caiguda de l’últim emperador romà d’Occident (Ròmul Augústul) marca la fi de l’Antiguitat i el començament de l’Edat Mitjana.

Invasions germàniques de la península ibèrica

L’any 409 varen entrar a la península Ibèrica una sèrie de pobles germànics: sueus, vàndals i alans. Els visigots varen arribar-hi com a aliats de Roma per expulsar-ne els invasors.

Els visigots eren el poble més romanitzat d’entre els pobles germànics (mal nomenats bàrbars) que s’havien fet un espai en el si de l’Imperi Romà. Entre el 376, quan van travessar la frontera del Danubi, i el 507, quan, després de la seva derrota a mans dels francs de Clodoveu a la Batalla de Vouillé, van haver de renunciar als seus establiments en el sud de la Gàl·lia per instal·lar-se definitivament a la península Ibèrica, a Hispània, havien passat més d’un segle de pelegrinatge per les terres de l’Imperi, familiaritzant-se amb les seves estructures. En conseqüència, els visigots havien adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

El rei visigot Ataülf, en l’any 415, va arribar a la península Ibèrica com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (la vella Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

A mitjan segle V es varen establir al sud de la Gàl·lia, on varen formar el regne de Tolosa.

Els francs, que venien del nord de la Gàl·lia i volien ampliar els dominis, es varen enfrontar als visigots, varen derrotar-los (batalla de Vouillé, 507) i els varen expulsar cap al sud dels Pirineus.

El regne visigot de Toledo i altres regnes

A partir d’aquell moment, els visigots es varen expandir per la península Ibèrica, hi varen organitzar un regne, que va sobreviure durant més de dos-cents anys, i varen establir la capital a la ciutat de Toledo (554).

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans. És a dir, els visigots, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots varen ser capaços d’imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder. D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica.

Els visigots, tot i que eren poc nombrosos (uns 150 000, sobre una població d’aproximadament sis milions), varen dominar els hispans i se’n varen repartir una gran part de les terres amb els grans propietaris hispanoromans, amb els quals constituïen el grup social aristocràtic i privilegiat del regne.

El regne visigot de Toledo es va caracteritzar per comptar amb una monarquia forta, que en origen era electiva, però que de cada vegada més tendia. a ser hereditària. Aquestes disputes entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, feren debilitar la institució monàrquica. El monarca comptava amb una sèrie d’institucions de govern, com ara l’Aula Règia (òrgan assessor format per nobles i clergues) i els Concilis de Toledo (assemblees de bisbes de caràcter religiós, però també de caire civil).

Els visigots varen tenir un control sobre tot el territori peninsular. Primer varen expulsar els sueus (585), varen conquerir els territoris que els bizantins havien ocupat al sud peninsular (572-623) i varen aturar els francs al nord. Els visigots no varen arribar a ocupar mai les Balears, de manera que els seus habitants continuaren formant part de la província romana de la Baleàrica.

Un altre dels aspectes a destacar és la unificació jurídica i religiosa entre hispanoromans i visigots, i foren diferents reis visigots els qui feren camí cap a aquesta unificació. Així el rei Leovigild va derogar la llei que prohibia els matrimonis mixts, Recared va renunciar a l’arrianisme per convertir el regne visigot al cristianisme (Concili de Toledo de 589), i va aconseguir, d’aquesta manera, la unitat religiosa. Finalment, Recesvint va aconseguir la unificació jurídica establint una única legislació per a tot el regne, el Liber Iudiciorum (654).

Des d’aquest moment, un únic codi legal, inspirat en el dret tardoromà, s’aplicaria a tota la població. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots, una aristocràcia triomfant que portaria el regne a la descomposició.

Tot i això, al començament del segle VIII, les disputes nobiliàries varen afavorir que un exèrcit musulmà, procedent del nord d’Àfrica, envaís la península Ibèrica (711) i derrotàs el darrer monarca visigot (Roderic).

Les Balears sota l’Imperi Bizantí

A inicis del segle VI, el regne vàndal del nord d’Àfrica va ser conquerit i arrasat per les tropes de l’Imperi bizantí de Justinià i l’any 534, els bizantins varen arribar a les Illes Balears i també les varen annexionar al seu Imperi.

Més tard, les disputes entre Agila i Atanagild per accedir al tron del regne visigot (552-554) varen dur a aquest darrer a demanar ajuda als bizantins, que varen aprofitar per instal·lar-se a la Península i annexionar-se’n una àmplia franja del sud-est.

Els bizantins varen convertir aquests territoris en una província de l’Imperi, amb el nom de Spania, que va incloure també les Illes Balears.

La presència dels bizantins a les Illes Balears va ser la més llarga de tot l’occident europeu, ja que quan foren expulsats de la Península pel rei Suíntila (624), les Illes varen continuar formant part de l’Imperi bizantí.

Durant aquests gairebé quatre segles de dependència bizantina, les Balears varen mantenir una estructura social i econòmica molt similar a la que havien tengut en els darrers segles de l’Imperi romà, i el cristianisme va continuar com a religió majoritària.

L’economia i la societat del regne visigot

L’economia de la Hispània visigoda es basava en l’agricultura i la ramaderia. Els visigots es varen repartir la major part de les terres peninsulars, que eren treballades per camperols lliures, colons o esclaus, els quals eren cada vegada més costosos i difícils de retenir. Per això, poc a poc, els esclaus es varen anar equiparant als colons, i varen donar origen a un nou grup de camperols, els serfs, que depenien dels grans propietaris agrícoles.

Les grans ciutats hispanoromanes, com passava amb les romanes a la resta d’Europa, varen entrar en un procés de decadència que es va anar accelerant. Les actitviats artesanals i el comerç també es varen reduir. Les vies de comunicació varen caure en desús, ja que no comptaven amb la protecció dels exèrcits romans i de retruc els intercanvis també varen esdevenir menys freqüents. En conseqüència, l’economia de la península ibèrica va aprofundir el procés de ruralització que s’havia iniciat al final de l’Imperi romà.

D’aquesta manera, la societat del regne sisigot presentava unes desigualtats notables i que ja apuntaven allò que seria la feudalització d’Europa. Tot el poder i la riquesa estaven en mans de la noblesa visigoda o hispanoromana que controlava els altres grups socials i governaven les seves terres com a autèntics senyors sense sotmetre’s als monarques, a qui havien comprat els càrrecs o gaudien del seu favor. La incapacitat de la monarquia per cobrar els tributs i mantenir la seva autoritat sobre el conjunt de l’Estat va comportar la formació de grups nobiliaris rivals i va afavorir les disputes pel tron.

D’aquesta manera, a partir de mitjan segle Vll es va estendre un clima de crisi generalitzada, que explica l’enfonsament de la monarquia visigoda davant la invasió musulmana.

Font:

• http://www.buxaweb.cat/dossiers/roma.htm
• https://sites.google.com/site/llati2nbatxinsmoli/home/els-romans-a-hispania
• http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/