La Prehistòria de les Illes Balears

Els primers freqüentadors. Finals del IV – iniciis del III mil·leni

Els primers grups humans que arribaren a les illes Balears ho feren durant el neolític, però els arqueòlegs no han pogut determinar la seva procedència. Les Balears són les illes mediterrànies més tardanes en ocupar-se

*Myotragus balearicus*, espècie descoberta per Dorothea Bate el 1909.

Les restes més antigues descobertes fins ara, es localitzen a la cova de Canet (Esporles) on s’hi han trobat indicis de carbó que s’han datat cap al 7200 ANE. Els jaciments de les coves de Son Matge (Valldemossa) i de Moleta (Sóller), confirmen més clarament la presència de restes humanes a Mallorca al voltant del 5000-4000 ANE, que apareixen associades a alguns utensilis (puntes de sílex i agulles d’os) i, sobretot, a les restes d’un mamífer rumiant quaternari conegut amb el nom de Myotragus balearicus.

A Eivissa, sembla haver-hi indicis d’un primer poblament entorn del 4800 ANE ja que al jaciment d’es Pouàs s’han localitzat restes de fauna domèstica, encara que les mostres clares que confirmen l’existència d’una població estable a les Pitiüses no apareixen fins al 2000 ANE. Segurament, es tractava d’unitats familiars disperses dedicades a la ramaderia, l’agricultura, la caça i la recol·lecció. A Menorca també s’han trobat restes de Myotragus al jaciment de la cova Murada (Ciutadella) i a d’altres indrets, tot i que no hi ha proves de l’ocupació humana abans del 2500 ANE.

En els jaciments de les coves de Moleta (Sóller) i de Son Matge (Valldemossa), les proves de l’ocupació humana coincideixen amb la presència d’un antílop-gasela endèmic a l’àrea, el Myotragus balearicus, que de ben segur constituí la font principal d’aliment dels primers habitants de les Balears.

Aquests primers grups humans practicaven una senzilla economia de subsistència basada principalment en l’explotació d’aquest animal al qual intentaren domesticar. A partir del quart mil·leni ANE s’introduïren altres espècies domesticades (cabres, ovelles, porcs i bovins de petita talla) procedents de la Península. Aquest fet demostra que, a aquesta època, els humans que habitaven les Illes eren capaços de navegar fins a les terres continentals i fins i tot de transportar animals. El Myotragus va sobreviure fins a aproximadament el 2700 ANE, en què l’animal s’extingí per causes diverses, d’entre les quals es podrien esmentar la caça intensa a què va ésser sotmès o la competència que va haver de patir amb la introducció d’altres espècies.

El Calcolític a les Illes Balears (2300 – 1600 aC)

Entre el 2200 i el 1900 aC arriben influències de la cultura del vas campaniforme (només a Mallorca, no a Menorca), que en aquesta època s’expandia per Europa, el nord d’Àfrica i la Mediterrània.

L’aspecte d’aquest primer poblament que es coneix millor és el món funerari: tant a Menorca com a Mallorca s’han excavat diversos dolmens, paradolmens i hipogeus que corresponen a aquest període. Les coves artificials són molt abundants a Mallorca i Menorca. Estan excavades a les roques blanes com el marès. Presenten una tipologia molt diversa, amb una o diverses cambres i un corredor d’accés. Els difunts es col·locaven sobre el pis o els bancs laterals de la cova, juntament amb les ofrenes i d’altres objectes personals.

A partir del 1700 ANE aprox.) apareixen les navetes d’enterrament. Aquest tipus de sepulcre funerari és exclusiu de Menorca. S’utilitza la tècnica ciclòpia (blocs de pedra en sec, sense cap tipus de lligam). Algunes navetes, com la des Tudons (Ciutadella) presenten dues cambres: una d’inferior i una altra de superior.

Els sepulcres megalítics (dolmens) eren construccions a l’aire lliure formades per grans lloses verticals que tancaven una cambra coberta per lloses horitzontals. Un dolmen és una construcció megalítica, pròpia del neolític o calcolític. El mot “dolmen” prové de l’expressió taol maen, que significa “taula de pedra” en bretó.

Pel que fa als contextos domèstics d’aquest primer moment, a Mallorca es documenten cabanes de planta circular, però també estructures allargades construïdes amb tècnica ciclòpia, que enllacen amb les navetes d’habitació documentades massivament a partir del 1600 aC. A partir d’aquest moment destaca l’homogeneïtat cultural, sobretot pel que fa als contextos domèstics, entre Mallorca i Menorca.

El principal metall utilitzat era el coure. Es dedicaven a l’agricultura, la ramaderia, la caça i la recol·lecció

El període naviforme (1600/1050 aC)

El període naviforme se situa entre els anys 1600-1050 aC. Aquesta fase, anomenada anteriorment “pretalaiòtica”, és la que precedeix cronològicament al talaiòtic (1100-123 aC). D’aquest període, el monument més destacat és la naveta: una estructura construïda amb grans blocs de pedra amb forma de ferradura utilitzada com a habitatge. Durant aquest període la societat és agrícola i ramadera, però també combinen activitats com la pesca, la caça i la recol·lecció de fruites i altres aliments. Durant aquest període els hàbitats podien ser cabanes, navetes o coves naturals o artificials.

Recreació de la vida quotidiana en un poblat naviforme. Dibuix d’Oriol García i Quera

Construïdes amb grans blocs de pedra, amb la tècnica dita ciclòpia (o megalítica), les navetes eren de parets gruixades i planta amb forma de ferradura allargada. La coberta estava formada per un entramat de bigues de fusta, ramatge i lloses que avui ha desaparegut.

A partir de les restes naviformes excavades i l’estudi dels enterraments es tendeix a pensar que era una societat pacífica, ja que no s’han documentat armes, ni estructures defensives.

D’entre els objectes trobats als jaciments pretalaiòtics destaquen les restes de ceràmica, decorada (incisa) o llisa, de formes senzilles i dimensions reduïdes. La ceràmica es feia a mà i era cuita directament al foc o en forns rudimentaris. Els objectes d’os (botons, agulles, etc.). Els objectes de pedra (puntes de fletxa, ganivets, etc.) Els objectes diversos de coure i bronze (punxons, braçals, etc.)

El Període talaiòtic (1100-123 aC)

Arribant a finals del primer mil·lenni s’inicia el desenvolupament de la cultura talaiòtica, 1100-123 a.C., caracteritzada per l’aparició de l’estructura més coneguda de la Prehistòria Balear, el talaiot. Aquests són estructures turriformes, circulars o quadrangulars, fetes amb tècnica ciclòpia, es a dir: amb grans lloses de pedra, bàsicament calcària, col·locades en sec, sense cap tipus d’argamassa. La seva funcionalitat encara s’està debatent avui en dia, però la gran majoria d’investigadors coincideixen en que es tractaria de llocs de control del territori i de monuments públics.

A l’interior dels poblats hi havia un o varis talaiots i habitacles diversos on vivia l’home talaiòtic. Els poblats talaiòtics eren el centre d’activitats econòmiques i socials. També tenien una funció defensiva, de resguard dels enemics. A Menorca els poblats talaiòtics eren de grans dimensions.

Les construccions ciclòpies de Mallorca i Menorca empren les mateixes tècniques que s’utilitzaren a d’altres illes mediterrànies com Còrsega o Sardenya, on s’edificaren monuments ciclopis com són, respectivament, les torri o les nuraghi.

L’home talaiòtic vivia en una societat guerrera i fortament jerarquitzada. Probablement hi havia una classe dominant, que tenia el poder i habitava els talaiots, i un estament popular dedicat a l’agricultura i la ramaderia, que habitava cabanes construïdes a l’exterior dels poblats.

Pel que fa a l’utillatge, a l’època del talaiòtic inicial abunden les peces de ceràmica, que són més grosses que les de l’època pretalaiòtica i presenten unes formes més variades. També s’han localitzat gran quantitat d’armes de bronze (espases, ganivets, puntes de llança…) i objectes diversos d’os i de pedra.

A partir del 800 ANE, aproximadament, sorgiren a l’interior dels poblats talaiòtics noves edificacions (habitacions de planta rectangular, sales hipòstiles, etc.). També varen aparèixer altres construccions de caràcter funerari com les necròpolis (cementiris) a l’aire lliure. Les més importants són la necròpolis de Son Real (Mallorca) i la de Cales Coves (Menorca).

A la fase final (800-123 ANE) de la cultura talaiòtica es construïren les necròpolis de Cales Coves (Alaior, Menorca) i Son Real (Santa Margalida-Mallorca). La necròpolis talaiòtica de Cales Coves és un dels jaciments arqueològics més emblemàtics de l’illa de Menorca. Les parets verticals d’aquests barrancs foren les escollides per les comunitats talaiòtiques per a emplaçar les restes dels seus difunts al llarg de més de mil anys, entre el segle XI ANE fins ben entrada la romanització.

A la necròpolis de Son Real, les tombes són de marès i, actualment, se’n conserven un centenar. Segons la forma de la planta, s’hi poden observar:

Tombes navetiformes o micronavetes. Són les més antigues i la majoria erentombes individuals que acollien un o dos difunts.
Tombes circulars. Foren construïdes després de les navetiformes (segles V-IV ANE) i tengueren la funció d’enterraments col·lectius (fins a quinze difunts).
Tombes rectangulars. Són les més modernes i s’utilitzaren fins a l’època romana.

En aquesta fase apareix a Menorca, un nou monument arquitectònic: la taula. L’estructura de la taula consta de dues grans lloses, una vertical, que actua de suport, i una col·locada horitzontalment sobre la primera. La taula està situada dins un recinte ciclopi de planta absidal o de ferradura. Aquest recinte era un santuari i la taula complia la funció de representar una divinitat.

La influència de les cultures fenícia, grega i cartaginesa

A partir del segle VIII ANE, la població talaiòtica va rebre les influències de les cultures fenícia, grega i cartaginesa que havien estès les seves factories comercials a la Mediterrània occidental.

Els fenicis anomenaren les illes Balears amb els següents noms: Clumba (Mallorca), Nura (Menorca) i Ibussum (Eivissa). En canvi, els grecs els donaren els noms de Kromyoussa (Mallorca), Meloussa (Menorca), Pityoussa (Eivissa) i Ophyussa (Formentera).

En aquesta fase del talaiòtic final el ferro substitueix el bronze com a matèria primera per a la fabricació d’utillatge bèl·lic (espases, punyals, puntes de llança…). La ceràmica talaiòtica va imitar, progressivament, les formes púniques, gregues i romanes. També penetraren noves influències culturals, com el culte al brau (taurolatria), i varen aparèixer petites estàtues de bronze que representen la figura d’un guerrer (Mars balearicus, com el que teniu al costat)

Els guerrers talaiòtics es caracteritzaven per l’ús de la fona, que era una de les seves armes principals. Els foners balears van formar part, com a soldats d’èlit, dels exèrcits cartaginesos en les guerres de Cartago contra els grecs per la possessió de Sicília (guerres grecopúniques de finals del segle V i durant el segle IV ANE). Després, en el segle III ANE, lluitaren contra els exèrcits romans en les anomenades guerres púniques. Posteriorment s’allistaren, sempre com a mercenaris, als exèrcits romans.

Els foners balears varen contribuir de manera important en la penetració, en el si de la cultura talaiòtica, de les influències culturals de les grans civilitzacions mediterrànies.

L’Eivissa púnica

Al segle VII ANE, els fenicis procedents de les colònies de la zona de l’estret de Gibraltar, s’establiren a l’illa d’Eivissa i fundaren l’enclavament de sa Caleta a la costa sud de l’illa. Poc temps després ocuparen la badia d’Eivissa on fundaren la ciutat al lloc on ha perdurat fins ara.

Quan les ciutats fenícies de Tir, Sidó i Biblos foren sotmeses pels assiris, la colònia fenícia de Cartago, situada al nord d’Àfrica, s’erigí en continuadora del poder fenici a la Mediterrània i va formar un vertader imperi. Per aquest motiu, al segle VI ANE, Eivissa passaria a ser una colònia cartaginesa i, durant gairebé cinc segles, va ésser un dels enclavaments més importants del món cartaginès.

A partir dels segles V-IV, Eivissa fou un centre econòmic destacat de producció agrícola (es va introduir el conreu de la vinya i de l’olivera) i salinera, ja que es va iniciar l’explotació de les salines naturals de l’illa. El gran desenvolupament comercial va afavorir l’encunyació de moneda pròpia.

A prop del barri antic de la ciutat, a la zona del Puig dels Molins s’hi va fundar una necròpolis, a la qual es calcula que hi ha entre tres mil i quatre mil hipogeus. Els enterraments es feien per incineració.

La població talaiòtica de Mallorca i Menorca va rebre les influències d’aquesta colònia cartaginesa que va establir una sèrie de factories comercials al litoral de Mallorca. També s’atribueix als púnics la fundació, a Menorca, de les ciutats de Jamma (Ciutadella) i Magon (Maó). La influència cartaginesa també es manifesta en l’aparició, als poblats talaiòtics, de peces de ceràmica, objectes de metall i monedes púniques i, sobretot, en l’enrolament dels foners balears en els exèrcits púnics com a mercenaris.