1. La població espanyola durant el segle XIX
2. Les transformacions agràries en el segle XIX
3. La indústria a l’Espanya del segle XIX.
4. Els transports a Espanya en el segle XIX.
5. Un Estat endeutat
6. Els comerç.
7. Les finances i el sistema bancari
8. El fracàs de la industrialització a Espanya
9. Els corrents migratoris a l’Espanya del segle XIX i primer terç del XX
10. De la societat estamental a la societat de classes
    1. Les classes populars
11. La situació de les dones a l’Espanya del segle XIX
12. L’origen del moviment obrer
    1. L’anarquisme
    2. El socialisme
13. Bibliografia

A Espanya l’expansió econòmica fou, al llarg del s. XIX, molt feble, lenta i localitzada en zones concretes de l’estat. De fet, al llarg d’aquesta centúria Espanya va perdre terreny respecte als principals països europeus on s’estava donant una autèntica revolució econòmica i demogràfica. Espanya va quedar, de fet, clarament distanciada dels primers països d’Europa. No fou fins al segle XX quan assolí una veritable modernització econòmica.

La població espanyola durant el segle XIX

En comparació amb altres països europeus, la població espanyola va créixer lentament al llarg del segle XIX. Així, si el 1800 Espanya tenia 11,5 milions d’habitants, el 1857 en tenia 15,7 milions i el 1900 18,6 milions. Per tant, l’increment de la població espanyola entre 1800 i 1900 fou d’un 67,5%. En canvi, Gran Bretanya entre 1800 i 1900 passà de 10,9 milions a 37 milions, la qual cosa representà un creixement d’un 239,4%.

La feblesa del creixement demogràfic espanyol del s. XIX –que ens indica que en aquest període la població espanyola encara presentava característiques pròpies de l’Antic Règim Demogràfic- s’explica fonamentalment pel manteniment d’una taxa de mortalitat molt alta. Tot i que aquesta va davallar al llarg del segle, ho va fer de manera molt inferior a altres països europeus (el 1900 encara era d’un 29‰, mentre que a Anglaterra era d’un 18‰). L’esperança de vida era molt curta; si el 1800 era d’uns 27 anys, a mitjans s. XIX era d’uns 30 anys i a final de segle de 35 anys. Aquesta elevada mortalitat es relaciona directament amb l’endarreriment econòmic espanyol; al llarg d’aquest segle i malgrat les modestes millores que hi hagué, persistiren en general les deficients condicions sanitàries, la baixa productivitat agrícola, l’escassetat d’habitatges i la insuficient xarxa de transports (que determinava una deficient circulació de mercaderies). Com a conseqüència, hi hagué en aquest segle crisis de subsistències i epidèmies periòdiques, alhora que la mortalitat infantil continuà sent molt elevada.

Durant el segle XIX es mantingué la tendència a l’augment del pes demogràfic de la perifèria en detriment de l’Espanya interior. D’altra banda, Espanya conegué uns moviments migratoris d’una certa importància sobretot a final de segle. Ateses les limitacions de la industrialització espanyola del segle XIX, els moviments migratoris interns foren limitats i es dirigiren cap a la perifèria mediterrània. En canvi, l’emigració exterior, adreçada fonamentalment cap a Amèrica Llatina i Algèria va ser bastant important des de les darreres dècades del segle XIX, afectant prop d’un milió de persones, a les que s’afegiren dos milions en els primers decennis del segle XX.

Al començament del segle XIX les Illes Balears tenien uns 186 000 habitants, que varen passar a ser 311 000 al final de la centúria. L’impuls de l’activitat econòmica va afavorir l’augment de la població a Mallorca, mentre que a Menorca i Eivissa el creixement va ser menor.

Les transformacions agràries en el segle XIX

Espanya va ser un país essencialment agrari fins ben entrat el segle XX. L’escàs desenvolupament de l’agricultura condicionava així tota l’evolució econòmica.

L’agricultura, a principis del segle XIX estava marcada per quatre factors fonamentals:

1. El predomini dels conreus tradicionals de secà (trilogia mediterrània: blat, vinya i olivar), que cobrien les majors extensions al país i eren la base de les seves hipotètiques exportacions.
2. La mala distribució de la terra, amb enormes extensions de latifundis a Extremadura i Andalusia que deixaven en l’atur temporal i la misèria una enorme massa de jornalers. A Galícia, Astúries i Cantàbria, en canvi, les contínues herències havien donat lloc a una multitud de minifundis que sovint resultaven insuficients per sostenir als seus propietaris, el que explica la important emigració de l’època.
3. Les males comunicacions interiors. A diferència de l’Europa Atlàntica, Espanya estava mancada de rius navegables i les carreteres eren dolentes, cosa que encaria els transports. Així, a començaments del segle XIX es donava la paradoxa que el preu del blat en anys de males collites, podia ser més baix a Barcelona o València (on arribava en vaixell des de l’estranger) que a Madrid, envoltada de zones productores. Si en una regió fallava la collita, els preus es disparaven provocant la fam dels jornalers, mentre que les dificultats del transport imposaven que a altres regions el blat sobrés i els preus baixaren en excés.
4. La baixa productivitat provocada per l’escassedat d’innovacions i el desinterès dels productors per innovar. Efecte de la mala distribució de la terra, els terratinents de latifundis, membres de la noblesa, eren exclusivament rendistes (estava mal vist entre ells el fet de preocupar-se per la producció de la terra), per contra, els petits llauradors no tenien la capacitat econòmica per invertir en millores productives.

Al llarg del segle XIX, però, es produïren alguns intents de resoldre aquests problemes:

• Les desamortitzacions i en especial la de Mendizábal pretenien millorar la distribució de la terra, creant una capa de propietaris mitjans. En la pràctica això va fracassar, ja que moltes de les propietats desamortitzades serviren per incrementar o crear noves grans propietats, en vendre’s en grans lots de terra. Si és cert que molts dels nous propietaris, procedents de la burgesia comercial, es preocuparen per millorar els conreus, augmentant la productivitat. També varen servir per invertir en ferrocarril, l’exèrcit i per reduir el deute de l’Estat.

• La millora dels transports ajudà a cohesionar el mercat interior. Cap a mitjan segle XIX es completà la xarxa radial de carreteres dissenyada en temps de Carles III i, al mateix temps que es continuaven construint a bon ritme carreteres secundàries, es desenvolupà la xarxa bàsica de ferrocarril entre 1850 i 1868: pla general de ferrocarrils de 1855 i desamortització de Madoz del mateix any. Les principals línies ferroviàries dissenyades comunicaven les regions productores interiors amb els grans ports costaners (però deixaven desatesos les zones interiors) que també es modernitzaren en aquests anys. La inversió en obres públiques va ser molt important durant el regnat d’Isabel II.

• Va millorar la capacitat exportadora del país i la introducció d’innovacions tècniques gràcies a la millora dels transport, si bé les innovacions arribaren tard i no per a tothom. Així les agricultures del litoral mediterrani (el gran exemple és la valenciana) i Canàries s’aposta per l’agricultura comercial de regadiu amb conreus com l’arròs, es comença a exportar vi i aiguardent. En les dècades finals del segle XIX, hi ha una forta expansió del conreu de la taronja, que assolirà el seu màxim cap a 1930 (es reprendrà en els anys cinquanta). Les millors comunicacions permetien, també, l’exportació de blat castellà cap a Cuba (llavors un mercat captiu) per ports com Santander o Barcelona, i de vi cap a França. A finals del segle XIX es dispararen les exportacions de vi amb destí a França, aprofitant la crisi de la fil·loxera. La malaltia provocà l’arrencada massiva de les vinyes franceses, de manera que l’exportació espanyola va viure una forta i efímera expansió. Cap al 1900 en pocs anys la malaltia arribà a Espanya i el sector patí una greu crisi, al mateix temps que es tancava el mercat francès. En algunes regions es replantà la vinya, en altres -litoral valencià- se substituí pel taronger.

En la segona meitat del segle Espanya va poder situar-se amb un cert èxit com a país exportador de productes agraris cap a les economies industrialitzades europees, amb les que difícilment podia competir en producció industrial, grès a una certa especialització territorial: Cornisa cantàbrica (maís i patata), Castella, Aragó i Andalusia (cereals), Terres del Guadalquivir i Guadiana (oliveres) i costa mediterrània (vinya i arbres fruiters).

Aquest darrer punt entra en contradicció amb la visió d’alguns historiadors, ja superades, sobre el «fracàs de la industrialització espanyola» En lloc de competir per produir el mateix que Gran Bretanya, França o Alemanya, l’economia espanyola es desenvolupà amb un caràcter complementari al d’aquestes.

Malgrat tot, l’agricultura espanyola estava llastrada pel fet que la major part de la terra es dedicava a la producció de blat, amb productivitats molt baixes. En la dècada de 1880, l’arribada massiva de blat més barat de l’estranger (procedent de Rússia i, cada vegada més, Estats Units) provocà les protestes dels bladers castellans i un gir cap al proteccionisme (aranzel del blat en 1887) al qual s’afegiren altres productes agraris en una tendència proteccionista que es va veure reforçada per la pèrdua de les colònies.

A partir de 1890 es produí una aliança estratègica a favor del proteccionisme entre industrials catalans i bascos i bladers castellans que perjudicava els exportadors agraris valencians, que trobaven majors dificultats per a exportar. El proteccionisme va permetre mantenir l’agricultura del secà i la indústria tèxtil i siderúrgica, tot i que eren poc competitives respecte a la competència exterior, a costa dels consumidors espanyols, que havien de pagar uns preus més elevats que els europeus.

Els conreus tradicionals a les Balears, com els cereals i l’olivera, varen disminuir davant la vinya. A la segona meitat del XIX, les vinyes mallorquines varen duplicar la seva extensió gràcies a la demanda de vins a França, on els ceps havien estat destruïts per la plaga de la fil·loxera. També va augmentar el conreu de la figuera, l’ametler, el garrover i els cítrics.

La indústria a l’Espanya del segle XIX.

La indústria espanyola al segle XVIII era de tipus tradicional, basada en telers artesanals molt repartits per pobles i ciutats, que elaboraven teixits de llana, aprofitant la producció de la Mesta. Al llarg del segle XVIII aparegueren les primeres grans indústries tèxtils amb algunes manufactures reials i les primeres fàbriques d’indianes al voltant de Barcelona. Amb la introducció del cotó d’importació es va començar un ràpid procés de mecanització semblant al de la industrialització britànica, que va permetre la producció massiva. Aquesta indústria tèxtil del cotó va convertir la província de Barcelona en un gran centre industrial, on s’implantaria també -ja en el segle XIX- la moderna indústria llanera i a finals del segle XIX, altres com la metal·lúrgia o la química. Amb la difusió del vapor -el carbó s’havia d’importar d’Astúries o Gran Bretanya- o l’arribada de l’electricitat les indústries es localitzaren més al voltant de Barcelona. Cal recordar que el de Barcelona era, amb diferència, el principal port espanyol per moviment comercial. El 1831 arribà la primera màquina de vapor produïda a Anglaterra i destinada a la fàbrica Bonaplata de Barcelona.

Les fàbriques tèxtils que feien servir l’energia produïda pel vapor per moure els telers mecànics eren de dues tipologies:

• Vapors: fàbriques es van estendre sobretot pel litoral de Barcelona i una mica més tard pel Vallès. Per fer funcionar la maquinària necessitaven el carbó (d’on sortia el vapor), que el compraven a Cardiff (Gal·les) i que es portava en vaixell donant tota la volta a la Península. Els productes que sortien d’aquestes fàbriques eren més cars i en conseqüència perdien competitivitat. Es necessitava el proteccionisme per poder-los col·locar al mercat sense la competència dels productes exteriors.
• La colònia: estaven situades en el curs dels rius. La força de l’aigua movia les turbines que produïen electricitat. Els obrers treballaven i vivien en les mateixes colònies. Resultava més competitiu.

L’altra gran indústria espanyola al segle XIX, la siderúrgica, sols va tenir una expansió important en el darrer terç del segle XIX L’arrancada de la nova indústria partí de l’aprovació en 1868 de la Llei de bases sobre Mines -al caliu del lliurecanvisme dels governs del sexenni democràtic- que va permetre l’adquisició de mines per part de companyies estrangeres. Tan sols les empreses estrangeres (Gran Bretanya, França i Bèlgica) disposaven dels capitals necessaris per a explotar els grans jaciments; inversions que ajudarien a la implantació de la moderna siderúrgia a Espanya.

En la dècada de 1860 hi havia dues zones amb indústria siderúrgica a Espanya. A la província de Màlaga, especialment a Marbella hi hagué una indústria primerenca, molt limitada perquè usava carbó vegetal en absència de carbó mineral. En Astúries on hi havia carbó mineral en abundància, aquest resultà de molt mala qualitat, el que limitava la capacitat de la siderúrgia local. La moderna indústria siderúrgica aparegué al País Basc a partir de 1880. La zona de Biscaia disposava de mineral de ferro de qualitat en abundància. Això va atreure inversors britànics que posaren mines en explotació i començaren a aprofitar el port de Bilbao com a punt d’exportació minera cap a Gran Bretanya. La burgesia Basca va trobar en aquest flux comercial una bona oportunitat, ja que els mateixos bucs que exportaven el ferro podien tornar a Bilbao carregats amb carbó britànic, d’excel·lent qualitat. Així, a partir de 1883 es van construir les primeres indústries siderúrgiques basques, amb tecnologia i carbó britànic, i mineral de ferro local. Ja el 1888 els bascos produïen el 88% de l’acer espanyol i el 1891 aconseguiren monopolitzar el mercat nacional gràcies als aranzels sobre la importació. Aquests negocis portaren a la ràpida aparició d’indústries alimentades per l’acer -construcció naval, navilieres, indústries mecàniques- i bancs com els de Bilbao i Biscaia.

En suma, el desenvolupament miner posterior a 1868 va tenir un efecte molt important per a la balança comercial espanyola. Abans de 1870 la balança comercial espanyola era negativa -s’importava més del que s’exportava- el que encara agreujava més les dificultats financeres de l’Estat. A partir de 1870, gràcies a les exportacions de mineral i al boom de les exportacions de vi per la crisi de la fil·loxera en França, les exportacions superaren a les importacions. En la dècada de 1890, a mesura que s’esgotava l’exportació de minerals i la fil·loxera infectava Espanya (especialment entre 1896 i 1903), es tallaren les exportacions i el govern imposà el proteccionisme i un major control sobre l’economia de les colònies -que acabaria impulsant els processos d’independència.

En 1891 es protegí tant la producció de blat com la indústria tèxtil i siderúrgica per mitjà d’aranzels proteccionistes. La tendència proteccionista seria la predominant en l’economia espanyola fins l’etapa exportadora de la Primera Guerra Mundial. Això ajudaria al manteniment d’una agricultura endarrerida, basada en l’absència de mecanització -la mà d’obra jornalera era abundant i barata- i una indústria totalment abocada al mercat interior. En 1920 encara un 57% de la població es dedicava a l’agricultura enfront del 22% de la indústria i 20% del comerç. En canvi, el pes econòmic de cada sector era quasi invers: 32% l’agricultura, 30% la indústria, 38% el comerç.

A la darreria del segle, el tèxtil era el sector industrial més important de Mallorca. Existien nombrosos tallers artesans i fàbriques amb màquines de vapor que teixien cotó, llana, lli i cànem. Els productes tèxtils amb més sortida eren les llistes mallorquines, els estampats i les flassades de llana. A Mallorca i a Menorca també es varen desenvolupar el bregatge de pells i la indústria del calçat. A Formentera i a Eivissa va créixer l’explotació de les salines, que donava feina temporera als pagesos.

L’augment de la producció agrícola i l’expansió del tèxtil i el calçat varen posar les bases per al desenvolupament del comerç bona part orientat cap a Cuba i Puerto Rico. Els vaixells partien de Mallorca cap a les Antilles, on naviliers mallorquins varen fundar cases comercials. Hi duien teixits, sabates, oli, vi, aiguardent i ametles. Allà carregaven cotó, sucre, cafè, tabac i productes colonials, que venien als ports del Mediterrani occidental. Eren importants els ports de Maó, Ciutadella, Sóller, Eivissa, Alcúdia i Pollença.

Els transports a Espanya en el segle XIX.

El gran endarreriment del transport terrestre, que afectava el sector secundari, que necessitava articular un mercat nacional potent. La llei de ferrocarrils de 1885, durant el Bienni Progressista, tenia com a objectiu impulsar la construcció d’una xarxa viària interconnectada per tot el país per a millorar el transport (menys costos i major rapidesa) i incentivar l’economia (els diners privats no acudien a un projecte que no oferia una rendibilitat clara).

Però l’efecte immediat va ser espectacular: entre el 1856 i el 1866 es van construir gairebé 5000 km. de via. Les empreses que van invertir capital per crear la xarxa de ferrocarril a Espanya eren estrangeres. Va ser molt important el capital francès. Les inversions espanyoles, però, van ser especulatives i van donar lloc a molts escàndols de corrupció. La construcció de vies de ferrocarril es va reprendre amb força des del 1875 i, així, es va arribar a 13.168 km el 1900.

Es va construir una xarxa centralista, que no ajudava a la mobilitat entre els nuclis industrials del país. Les principals empreses del ferrocarril foren la MZA (Madrid- Zaragoza – Alicante) i la FNE (Compañía de Ferrocarriles del Norte de España).

El primer ferrocarril a l’Espanya peninsular va ser el de Barcelona a Mataró (1848), però la línia general de la xarxa es va fer a partir de la Llei de Ferrocarrils (1855), que va afavorir la inversió estrangera.

Es construí un ferrocarill amb amplada de banda de la via diferent de l’europeu, el conegut “ancho de banda ibérico”, per tal d’evitar la invasió via ferroviària en el cas d’una possible guerra. El resultat però fou que aquesta diferència va perjudicar la connexió amb el continent.

Durant el regnat d’Isabel II es van construir uns 2000 km de carreteres, però el factor decisiu per articular el mercat nacional va ser l’estesa de la xarxa ferroviària, que també va contribuir a desenvolupar el capitalisme espanyol, en absorbir una gran quantitat d’inversions.

La xarxa de navegació no va patir cap canvi important durant el segle XIX. La xarxa de carreteres va patir algunes millores, però seguint el model radial centralista.

Un Estat endeutat

Durant tot el segle XIX hi hagué a Espanya va patir nombrosos problemes de deute públic fruit de les guerres, exempcions fiscals als grans nobles i l’Església, sumat a la pèrdua de les colònies americanes, i a un comerç deficitari. Les conseqüències de tot això van ser:

• Pujades d’impostos, que provocà l’agreujament del precari nivell de vida dels ciutadans, i, per tant, la baixa demanda de productes de consum. Això impedia fer les inversions que tant necessitava el país. a més a més, aquests impostos al consum eren impopuoars perquè gravaen sobretot a les classes més populars.
• El Govern va haver de demanar préstecs als ciutadans, però sobretot a la banca. Amb això l’Estat encara s’endeutava més i pujava el dèficit.
• Una altra opció que es va dur a terme va ser la d’atreure capital estranger, però tenia el risc que els beneficis anaven a parar fora del país i augmentava la dependència cap a l’exterior.

El govern liberal moderat va impulsar l’any 1845 una reforma fiscal, coneguda com la Reforma Mon-Santillán. Tenia com a objectiu eliminar les exempcions fiscals dels privilegiats, augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant l’impost i uniformitzar l’estructura impositiva al conjunt del territori espanyol.

La llei va simplificar el nombre d’impostos i va concretar les bases imposables (els béns i ingressos que havien de tributar) sobre la base d’un sistema mixt, amb predomini dels impostos indirectes. Així es va aprovar un impost indirecte sobre el consum de les subsistències, que va ser objecte de protestes durant tot el segle XIX, car era un impost regressiu que afectava sobretot a les classes populars i al mateix temps la poca recaptació impedia polítiques de despesa pública en benefici de les classes populars.

També es varen crear dos impostos nous: la contribució territorial per immobles, conreus i bestiars, i la contribució industrial. Tanmateix, la reforma no va permetre generar els ingressos necessaris per finançar unes despeses en creixement.

L’escassa capacitat de l’Estat per augmentar la recaptació a mesura que creixia la riquesa i la manca de capacitat tècnica de l’administració per inventariar-la, van fer que el frau fiscal fos habitual.

Els comerç.

Durant el primer terç del segle XIX a Espanya coexistien diversos sistemes monetaris, però cap de decimal, cosa que dificultava els intercanvis comercials. L’any 1848, la Llei de reforma monetària va adoptar el ral com a unitat monetària bàsica; la reforma del 1864 va establir l’escut (10 rals), basat ja en el sistema mètric decimal, i l’any 1868 es va crear una nova moneda oficial, la pesseta de 100 cèntims, que va posar fi a la diversitat de monedes existents.

La intenció era la de crear un mercat nacional potent, per tal de tenir capacitat per vendre i comprar productes en un mercat interior. Però el nivell de vida de la població, que no permetia comprar més del que no era necessari per viure, no ajudà a crear un mercat nacional prou ampli. L’intercanvi comercial que es produïa era:

• Matèries primeres del centre a la perifèria, sobretot aliments com el blat.
• De la costa a l’interior es portaven productes manufacturats.
• El comerç exterior que existia al país es feia mitjançant el ferrocarril. S’exportaven primeres matèries, com ferro i aliments. Els productes que s’importaven al país eren el cotó i les manufactures (comerç propi d’un país pobre, ja que produïa un balanç comercial negatiu).

Pel que fa al comerç exterior, durant el segle XIX, es va incrementar sobretot s’exportava a principis del XIX oli i el vi, s’importaven els teixits de cotó i de lli. Al final del segle, tam,bé s’exportaven minerals , teixits de cotó i productes agraris mentre que el cotó en floca i el carbó eren les dues principals importacions. Després de la pèrdua de les colònies americanes, a partir del 1850, el comerç exterior va anar vinculant-se cada vegada més a França i la Gran Bretanya.

Tot i aquest canvis la dificultat d’estructurar un mercat interior va comportar un dels debats de més transcendència política i social a Espanya durant el segle XIX: lliurecanvisme i proteccionisme.

La reduïda competitivitat de l’agricultura i la indústria espanyoles van propiciar un debat econòmic entre proteccionistes i lliurecanvistes.

El lliurecanvistes agrupats en l’Associació per a la Reforma dels Aranzels de Madrid, defensaven que els productes estrangers poguessin entrar a Espanya sense cap trava aranzelària, amb la competència que això comportava pels productes espanyols, especialment per la producció industrials, fomentant l’especialització de la indñustria espanyola.

Per altra banda, el proteccionistes, es van associar en el Foment del Treball Nacional, amb seu a Barcelona formada sobretot per la burgesia catalana, però també les cerealistes castellans, el sectors carbonífer asturià i els siderúrgics bascos varen pressionar als governs per protegir els seus productes. Els governs de Madrid varen evolucionar d’una primera etapa lliurecanvista fins al 1870 que s’imposà el proteccionisme.

Les finances i el sistema bancari

Fins a mitjan segle XIX, els primers bancs coexistien amb institucions pròpies de l’Antic Règim, com les cases de banca i préstecs. L’any 1782, es va crear el Banco de San Carlos amb la funció d’administrar el deute emès a través dels vals reials. La fallida d’aquest banc va portar a la creació, el 1829, del Banco Español de San Fernando, que va complir les funcions de banc de l’Estat mitjançant l’emissió de deute públic i moneda. El 1831, es va crear la Borsa de comerç de Madrid amb la voluntat de finançar les noves empreses espanyoles per mitjà de l’estalvi privat, i durant la Dècada Moderada (1844) es van crear els primers bancs privats, el Banc de Barcelona impulsat per Manuel Girona i el madrileny Banco de Isabel II, fusionats posteriorment en el Nuevo Banco Español de San Fernando.

El període 1854-1864 va conèixer l’expansió de la banca espanyola amb l’aparició de nombroses societats de crèdit, destinades a gestionar les inversions en negocis i activitats productives, i el Banco Hipotecario, especialitzat en operacions de préstec a llarg termini. La promulgació de la Llei de bancs i societats de crèdit (1856) es considera el punt de partida de la modernització del sistema bancari espanyol.

El 1856. El Banc d’Espanya era l’encarregat de canalitzar el deute públic. A partir del regnat d’Amadeu I, tenia la missió d’emetre la moneda del país, la pesseta.

Posteriorment al País Basc arran la llei de crèdits de 1856 i de la industrialització basca va propiciar el sorgiment d’un sector bancari per donar suport al finançament del sector industrial. Així van néixer el Banco de Bilbao (1856) i el Banco de Vizcaya (1902), que es van expandir ràpidament per tot Espanya.

El fracàs de la industrialització a Espanya

A Espanya la industrialització va ser un fracàs durant el segle XIX. L’única excepció la trobem a Euskadi (indústria de la siderúrgia), Astúries (indústria de la minera) i Catalunya (indústria del tèxtil).

Es pot dir que el 1900 Espanya no era un país industrialitzat. Les raons són sobretot econòmiques per la manca d’energia, la manca de demanda, la manca de capital inversor, el gran dèficit públic que detreia capital a la inversió, la manca de tecnologia, les guerres, la inestabilitat política i la falta de mà d’obra a la ciutat. A més a Espanya la burgesia era un grup molt feble.

Els corrents migratoris a l’Espanya del segle XIX i primer terç del XX

Durant el segle XIX i les primeres dècades del XX, Espanya va viure una transformació demogràfica marcada per una intensa mobilitat de la població, impulsada principalment per la crisi del sistema agrari tradicional i el desig de millora econòmica.

L’èxode rural i les migracions interiors: A partir de la segona meitat del segle XIX, es va iniciar el desplaçament de població des de les zones rurals latifundistes (com Andalusia i Extremadura) i les zones de muntanya cap a les ciutats que s’estaven industrialitzant: Catalunya (especialment Barcelona i el seu cinturó tèxtil), el País Basc (indústria siderúrgica) i Madrid (capital administrativa). Aquest procés va generar un creixement urbà desordenat i l’aparició de suburbis obrers.

L’emigració transoceànica. Fins al primer terç del segle XX, Espanya va ser un país d’emigrants cap a l’exterior. Foren majoritàrimanent joves agricultors, sobretot de Galícia, Astúries i les Canàries, que cercaven escapar de la misèria o del servei militar (les “quintes”). L’atracció de les noves repúbliques llatinoamericanes (Argentina, Cuba, Brasil i Mèxic, …) i la facilitat de l’idioma van ser claus.

Mentre que molts espanyols miraven cap a Amèrica, a les illes Balears —i especialment a Menorca i les Pitiüsses— es va produir un corrent migratori molt singular cap al nord d’Àfrica, concretament cap a l’Algèria francesa. La proximitat geogràfica, la decadència comercial del port de Maó i les crisis de subsistència en foren les principals causes. Des de l’ocupació francesa d’Alger el 1830, milers de menorquins (i en menor mesura mallorquins d’indrets com Sóller) van emigrar per treballar en l’agricultura. Els menorquins van ser tan rellevants en la colonització agrícola que es va arribar a parlar del “català d’Algèria” i es van fundar barris com la Rue de Mahón a Alger. Aquest corrent va mantenir vincles fins a la independència d’Algèria el 1962.

A Mallorca, l’emigració no va ser uniforme, sinó que va destacar en municipis concrets a causa de factors locals:

• El cas de Sóller i la taronja: Un dels corrents més singulars va ser el dels sollerics cap a França (especialment Bordeus i Portvendres) i Mèxic. A la segona meitat del segle XIX, una plaga va destruir bona part de la producció de taronges, el motor econòmic de la vall. Això va forçar molts veïns a marxar. A França es van dedicar sobretot al comerç de fruita i vi, generant una xarxa comercial molt potent.
• L’emigració a Cuba i Argentina: Pobles de l’interior i el llevant, com Porreres, Montuïri o Felanitx, van tenir una forta sortida de població cap a Amèrica (especialment Cuba) arran de la crisi de la fil·loxera (1891), que va destruir les vinyes mallorquines, i la crisi dels cereals.

Una característica mallorquina va ser el retorn de molts emigrants, coneguts com a “indianos”, que havien fet fortuna, els quals van construir cases modernistes i finques que encara avui defineixen el paisatge urbà de Sóller i altres pobles.

De la societat estamental a la societat de classes

La revolució liberal i el procés d’industrialització van transformar la societat balear i espanyola. Els estaments característics de l’Antic Règim van deixar pas a una societat de classes pròpia d’un Estat capitalista i es va establir un model social basat en el principi d’igualtat jurídica de tots els ciutadans. Es posava fi als privilegis atorgats pel naixement, els títols o la pertinença al clergat. Tanmateix, el canvi de consideració de súbdits a ciutadans es va limitar per mitjà del liberalisme censatari, que va subordinar la participació política i l’exercici del sufragi a la condició de propietari. La riquesa es convertiria en l’eix discriminador de les diferències socials i polítiques dels ciutadans, ja que la concentració de le spropietats en en mans de les elits econòmica, que també monopolitzava el poder polític, va limitar la mobilitat social. Tot plegat va consolidar i accentuar la desigualtat i la polarització social.

La societat es va transformar, però el domini del sector agrícola i el baix desenvolupament industrial va fer que a Espanya la influència modernitzadora de la burgesia fos bastant dèbil i que la noblesa conservés molta influència.

Les noves classes dirigents varen ser:

La noblesa terratinent, que conservava la propietat de bona part de les terres i també van adquirir algunes de desamortitzades. Va continuar tenint un paper rellevant en la societat, sobretot durant el regnat d’Isabel II. L’alta noblesa espanyola va incrementar el seu poder econòmic. Així i tot, l’alta i mitjana noblesa van mantenir, al llarg del segle XIX, la seva importància social, econòmica i fins i tot política, per sobre del que era habitual en altres països europeus, i van conservar grans patrimonis agraris i immobiliaris, que els donaven poder econòmic en un país on la industrialització era limitada.

La mitjana i petita noblesa, representada pels hidalgos, molt abundants a la zona cantàbrica i al nord de la Meseta perderen el privilegi principal que l’exacció d’impostos i varen anar desapareixent, fruit d’un deteriorament econòmic i social. La majoria es va anar diluint entre el grup de la classe mitjana de propietaris agraris. A finals de segle algunes famílies aristocràtiques es van arruïnar i van haver d’anar venent el seu patrimoni.

Pel que fa al clero, Les lleis desamortitzadores, la supressió de convents i l’eliminació del delme varen disminuir el poder econòmic de l’església, malgrat que ràpidament vare rebre la compensació a través dels pressuposts públic dedicat al culte i clero. Les seves relacions amb la Corona i les classes altes li varen permetre mantenir la influència social, dominar l’ensenyament i, en l’àmbit local, formar part del poder social i ideològic vinculat a les pràctiques pròpies dels cacics.

L’alta burgesia, que compartia l’hegemonia social i el control econòmic amb la noblesa. Era la propietària de la riquesa colonial, urbana, industrial (noves indutries i companyies) o agrària, provinent de les seves propietats, rendes o capitals (bancs). Tenien orígens regionals diferents, procedia essencialment de: Astúries, Cantàbria, Barcelona, País Basc, Sevilla i Cadis. Però el seu centre d’operacions i la seva residència habitual era Madrid. Era la nova classe acabalada, però la seva feblesa numèrica, l’escàs poder econòmic i la seva localització perifèrica no va fer possible el canvi cap a un model de societat més productiu. El sufragi censatari i la seva representació al Senat varen convertir l’alta burgesia en un bloc de poder i un potent grup de pressió.

La classe mitjana es va desenvolupar escassament. Estava formada per propietaris de terres mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris públics. L’expansió de l’administració estatal i provincial i el creixement de les ciutats va afavorir que es desenvolupés una classe mitjana, més pròxima a la situació social de les classes populars que a la riquesa de la classe dirigent que pretenia emular. La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals.

A les Balears, l’auge del comerç marítim va originar l’ascens d’un grup de negociants i professionals que comercialitzaven els productes del camp i de la petita indústria. Aquests sectors socials també controlaven el proveïment d’aliments i de matèries primeres i altres negocis, com les companyies navilieres, el traçat de la xarxa ferroviària i les finances. Així, es va desenvolupar una nova burgesia mercantil, que es va convertir en el grup més representatiu al darrer terç del segle. Als nuclis manufacturers més importants, a Mallorca i a Menorca, va augmentar considerablement el nombre d’obrers assalariats en la petita indústria. Paral·lelament, la dissolució dels gremis va fer disminuir la importància d’artesans i menestrals.

Les classes populars

La pagesia constituïa la majoria de la població. El 65% de la població espanyola eren pagesos, dels quals el 80% no eren propietaris de les terres que treballaven, sinó arrendataris o jornalers. Les seves condicions de vida eren molt precàries, i van protagonitzar nombroses revoltes. A molts llocs no tenien terres o eren insuficients per mantenir una família i havien de fer feina com a jornalers per uns salaris molt baixos.

La majoria de la població pagesa va romandre al camp. Va augmentar la figura del pagès sense terres, els contractes d’explotació a curt termini i el latifundi. Els pagesos es van veure sotmesos a condicions de vida i de treball encara més dures, amb rendes abusives i veritables èpoques de fam. Els pagesos van continuar sotmesos a relacions de tipus clientelar. Entre els pagesos requeia el pes més gran de l’analfabetisme i de la marginació social. Aquestes difícils condicions de vida expliquen l’augment de la conflictivitat social al camp i el procés d’emigració cap a les ciutats.

A les ciutats, amb els artesans i empleats del sector serveis, va sorgir el proletariat industrial. El número d’obrers era relativament petit. Les condicions precàries de vida i de treball d’aquest grup social afectaven també les dones i els infants.  

El creixement urbà va comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Una part d’aquests vorejaven el límit entre les classes mitjanes i les classes populars. Entre les classes més humils hi predominaven les dones ocupades en el servei domèstic.

Els orígens de la classe obrera van lligats al procés d’industrialització que es va produir a les zones industrials d’Espanya, sobretot Catalunya i País Basc al llarg del segle XIX. L’organització del treball es caracteritza per la utilització de mà d’obra assalariada. Les condicions de vida eren molt dures amb cases molt petites i situades en barris amb carrers no empedrats, sense enllumenat, aigua corrent i clavegueram. Les malalties infeccioses es propagaven ràpidament.

Els obrers de les fàbriques varen augmentar a Astúries i al País Basc a causa del creixement de la indústria siderúrgica i metal·lúrgica. També van augmentar en les zones del territori en què es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció.

Malgrat que per la seva condició de no propietaris, els sufragi censatari no els deixava participar en política, si que hi influïen per mitjà de les juntes, la milícia nacional, la revolta pagesa, la protesta contra els consums i les lleves i, finalment, la vaga, cosa que suposava que no cobrassin els dies que no anaven a fer feina.

La situació de les dones a l’Espanya del segle XIX

La societat espanyola del segle XIX era profundament patriarcal, articulada entorn del liberalisme burgès que, paradoxalment, va consolidar la reclusió de la dona en l’àmbit privat. La figura femenina es definia pel concepte de “l’àngel de la llar”, una construcció cultural que limitava el seu paper al de mare i esposa devota.

La vida de les dones estava rígidament dividida per la seva extracció social:

• Dones de l’elit i burgesia: El seu espai era exclusivament domèstic. La seva funció era la gestió de la llar i la representació social del prestigi familiar. Eren considerades subjectes passius, sota la tutela legal del pare o el marit.
• Dones de classes populars: Per a elles, el treball fora de casa era una necessitat de supervivència. Van ser la mà d’obra fonamental en les primeres indústries tèxtils (especialment a Catalunya), a les mines i en el servei domèstic. Malgrat treballar jornades esgotadores, percebien un sou clarament inferior al dels homes (sovint la meitat) i mantenien la càrrega total de les feines de la llar.

En el pla polític i legal, la dona era pràcticament invisible. Les constitucions del segle XIX (inclosa la de 1812) no reconeixien el dret al sufragi femení ni la possibilitat de ser elegides per a càrrecs públics. A més a més el Codi Civil de 1889 va institucionalitzar la submissió de la dona casada. No podia signar contractes, acceptar herències ni disposar dels seus propis béns sense el permís marital (l’anomenada “llicència marital”). A ulls de la llei, la dona adulta tenia un estatus jurídic similar al d’un menor d’edat o un incapacitat. Tanmateix a finals del segle XIX moltes dones a Europa van començar a demanar poder participar en les eleccions (moviment de les sufragistes), si bé les dones espanyoles no podien participar en política ni pogueren votar fins a la segona república espanyola.

L’educació femenina no cercava el desenvolupament intel·lectual, sinó la formació per a la vida domèstica. Els fills dels burgesos havien d’imitar als seus pares i esdevenir banquers o empresaris. Les filles estudiaven per desenvolupar les tasques familiars i pel matrimoni. La Llei Moyano (1857) va ser la primera a fer obligatòria l’escolarització de les nines, però amb un currículum diferenciat. Mentre els nens estudiaven ciències i gramàtica, les nenes aprenien “tasques pròpies del seu sexe” (costura, economia domèstica i religió). L’accés a la universitat va estar prohibit a la pràctica durant gairebé tot el segle. No va ser fins a finals de segle que figures com Concepción Arenal (que va haver d’assistir a classe vestida d’home) varen començar a trencar aquestes barreres, tot i que l’accés lliure i oficial no arribaria fins al 1910.

Tot i aquest panorama d’opressió, a finals del XIX van sorgir veus pioneres com les d’Emilia Pardo Bazán o la pròpia Concepción Arenal, que varen denunciar la situació d’inferioritat i van posar les bases del futur feminisme a Espanya, reclamant el dret a l’educació superior i a la dignitat laboral.

L’origen del moviment obrer

L’expansió del liberalisme econòmic i del capitalisme, tant a la indústria com al camp, va beneficiar l’aristocràcia i la burgesia, com a sectors dominants, i va donar lloc a noves desigualtats socials. La resistència i la lluita contra aquestes desigualtats és l’origen del moviment obrer al llarg del segle XIX, un procés similar a tot Europa, encara que amb diferents ritmes a cada país, i també dins l’estat espanyol.

Des de mitjans del segle XIX, les demandes de millorar la vida dels dels treballadors formaren part de les reivindicacions del partit demòcrata i republicà juntament amb la defensa del sufragi universal, el dret d’associació, mesures de reforma social i la revisió del procés desamortitzador en un sentit més redistributiu. Tanmateix, la manca d’un veritable suport polític i la no-satisfacció d’una bona part de les seves reivindicacions van conduir a importants sectors de l’obrerisme cap a les noves ideologies.

Com a resposta a la situació de les coses, es configurà el moviment obrer, especialment important a Catalunya. Dins el procés de formació del moviment obrer espanyol fins a la Restauració, podem distingir dues grans fases:

Fins al 1868 es tractà d’un obrerisme molt poc estructurat, més aviat espontani. Així, inicialment, tingueren lloc conflictes socials semblants als protagonitzats pel moviment ludista britànic; és a dir, centrades en la destrucció de màquines (Alcoi, / fàbrica de Bonaplata –Barcelona- 1835). En els anys 40 apareixen algunes associacions obreres amb un àmbit local o comarcal i amb un caràcter marcadament mutualista (societat de socors) com el fet que el 1840 es creà a Barcelona una Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera. La seva trajectòria va estar marcada per la prohibició de la seva activitat, i, per tant, la principal reivindicació obrerista s’encaminava cap a la lliura associació, a més de reclamacions relatives a l’horari laboral i a les condicions d’acomiadament. Destacà la primera vaga general industrial el juliol de 1855. En el decenni dels cinquanta penetraren a Espanya les idees del socialisme utòpic de Fourier i Cabet, sobretot a Catalunya i a Andalusia.

D’altra banda, els obrers donen suport a vegades a grups polítics que defensaven alguns dels seus objectius (sufragi universal), com els progressistes, els demòcrates i els republicans, els quals, per la seva banda- utilitzen els obrers com a força de xoc en les seves mobilitzacions polítiques: revolució de 1854 i revolució de 1868.

Durant el Sexenni Democràtic, entre els treballadors assalariats de la indústria balear varen sorgir les primeres societats obreres. El 1870 es va constituir el Centre Federal de Societats Obreres de Palma, que agrupava uns dos mil treballadors.

Durant el Sexenni Revolucionari (1868-74) és quan el moviment obrer espanyol aconsegueix estructurar-se per primera vegada. Aprofitant les llibertats democràtiques (sufragi universal, dret d’associació i d’expressió, etc.) consagrades per la Constitució de 1869 es produeix un fort increment de l’obrerisme organitzat i aquest es vincula amb l’europeu mitjançant l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional (Londres 1864). El 1870 se celebrà a Barcelona el primer congrés obrer espanyol, on es fundà la Federació Regional Espanyola (FRE). El 1873 s’aconseguí el màxim nombre d’afiliats, prop de 40.000, agrupats en més de dues-centes federacions locals. Les tendències anarquistes i marxistes presents a la (FRE) van entrar en franca discrepància i el 1872 el grup madrileny de tendència clarament marxista va ser expulsat. Com també a altres països llatins com a Itàlia, a Espanya destacà el predomini de l’orientació bakunista dins el moviment obrer d’aquest període, especialment notori a Catalunya i Andalusia, mentre que el marxisme únicament tingué un nucli a Madrid, que arribaren a partir de la figura de Paul Lafargue, el gendre de Marx.

Durant els darrers decennis del XIX hi ha dues grans tendències dins el moviment obrer: anarquisme –Bakunin- i socialisme marxista –Marx, Engels-. Ambdós s’oposen al capitalisme i aspiren a establir un nou ordre social més just. L’anarquisme preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l’Estat i la propietat privada. Rebutja l’organització d’un partit polític de la classe obrera i la participació en eleccions i parlaments, a Espanya va ser difós per Giuseppe Fanelli. El socialisme marxista aspira a la conquesta del poder per part del proletariat que permetrà l’establiment d’una dictadura del proletariat donant pas en una segona fase a la creació d’una societat sense classes. Els anarquistes espanyols donaren suport a les insurreccions cantonals de 1873 i encapçalaren l’alçament d’Alcoi que es desenvolupà alhora. Després del Cop d’Estat de Pavía, s’inicià una forta repressió que suposà una important desfeta per al moviment obrer.

Després d’una escissió i la crisi de l’AIT, els corrents socialista i anarquista espanyols varen seguir camins separats. Els socialistes seguien els principis marxistes que propugnaven la necessitat de l’acció política i de la conformació d’un partit de la classe obrera. Així la Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista, es va transformar l’any 1879 en l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partido Socialista Obrero Espafiol (PSOE).

L’anarquisme

El moviment anarquista era l’organització obrera amb més afiliats o simpatitzants a Espanya. Els delegats del Congrés del 1882 representa-ven més de 50 000 afiliats. Va ser perseguit amb duresa per les forces de l’ordre i, davant la repressió, un sector de l’anarquisme va respondre amb actes violents contra els pilars bàsics del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església. Aquesta situació va provocar la fi de la FTRE, ja que dins el siu de l’organització hi havia dues tendències:

• Els anarcosindicalistes, partidaris de les vagues revolucionàries obreres, com deien ells “l’acció de masses”.
• Els violents, partidaris d’utilitzar la violència. Era una tendència molt minoritària. Partidaris de la “Propaganda pel fet”.

Els atemptats que es van cometre durant aquesta època varen ser:

• Intent d’assassinat del coronel Martínez Campos, a les Rambles de Barcelona.
• Llançament de bombes en plena representació al Liceu.
• Atemptat durant una processó del Corpus.
• Atemptat contra el President del Govern, Cánovas del Castillo, l’any 1897.

Amb l’assassinat de Cánovas de Castillo s’iniciava una gran repressió de dirigents sindicalistes. Se celebrà el Procés de Montjuïc, on van ser processats més de 5.000 sindicalistes. Això va provocar una divisió entre els que defensaven els interessos dels burgesos i els que reclamaven millores laborals.

Davant dels partidaris de continuar amb l’acció violenta (propaganda dels fets), es van anar organitzant grups, sobretot a Catalunya, que propugnaven una acció de masses i que donaven prioritat a la fundació d’organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar fruit els primers anys del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910).

El socialisme

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

L’any 1888, els socialistes van impulsar la creació d’un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors.

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. A partir de la implantació del sufragi universal per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

El PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

El primer moviment obrer mallorquí apareix molt lligat al partit republicà. La fundació de la Unió Obrera Balear (1881-1886) va donar lloc a la creació d’una escola amb amb biblioteca,. un mont pietat, una cooperativa de consum i un a caixa d’estalvis. El 1883 es convertí en associació mutualista i esdevindria l’origen del PSOE a Mallorca el 1890. L’1 de maig es fundà l’Ateneu Obrer Mallorquí. Els sector dominants intentaren contrarestar el moviment obrer amb amb els moviments socials de caràcter religiós. En el cas de Menorca predominaren els plantejaments anarquistes i a Eivissa el moviment obrer era pràcticament intexistent.

Bibliografia

• Socials en Xarxa http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/
• Buxaweb (Socials): “Les migracions a Espanya: un país d’emigrants en el passat”.
• Wikipedia (imatges lliures de drets)
• Serra, Sebastià: Els moviments migratoris a la Mallorca contemporània (1877-1920).
• Buades Crespí, Joan: L’emigració de les Illes Balears a l’exterior.
• Profesorfrancisco.es
• Marfany i Simó, Marta: L’emigració menorquina a Algèria durant els segles XIX i XX.