La transició a l’Espanya democràtica fins a l’actualitat

Després de la mort de Franco, el 20 novembre del 1975, es deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur “atado y bien atado” aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible.

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa dels adeptes al règim qui veien a Joan Carles, hereu de Franco i a qui devien obediència i els opositors al règim inclosos els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne.

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I al capdavant del qual hi va mantenir Carlos Arias Navarro, era un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza.. D’aquest govern s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, aquest no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics.

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats, sobretot a l’hivern de 1975-1976 (Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla). Quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques. És en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”

Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya, amb la voluntat de promoure un canvi polític. Però el nou govern, presidit per Arias Navarro, es va mostrar incapaç de dur a terme reformes democràtiques i el rei va forçar la seva dimissió.

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista. Adolfo Suárez, ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern i es va iniciar el camí legal per desmantellar el franquisme. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer.

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El 1976 es va aprovar la Llei per a la Reforma Política i va ser portada a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura.

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… per tal de crear un ambient de terror que evitàs la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les primeres eleccions democràtiques.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

A les eleccions de juny de 1977 els ciutadans de les illes Balears hi varen participar el 80% d’electorat. Els resultats donaren 4 diputats a UCD i 2 al PSOE. Els altres partits quedaren molt endarrerits, especialment els de caràcter nacionalista. Pocs dies abans de les eleccions, la majoria dels grups participants signaren el Pacte Autonòmic sense el suport d’AP. En aquest, els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets d’identitat de les Balears i a defensar l’accés a un futur estatut d’autonomia. Després de les eleccions de juny els partits es varen reunir a Menorca on signaren l’anomenat Pacte del Toro, que estipulava la demanda d’un òrgan politico-administratiu per cada illa, la cooficialitat de la llengua catalana i la formació d’una comissió tècnica per a cada una de les illes, les quals havien d’elaborar un avantprojecte d’estatut.
El carrer es mobilitzava i el 29 d’octubre de 1977 es celebrà a Palma una massiva manifestació per l’autonomia amb l’assistència d’unes 20.000 persones. Poc després de les eleccions es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes, que presidirà Jeroni Albertí i que estarà integrada pels onze representants de les Illes Balears a les Corts. El 3 de juny de 1978 el Consell de Ministres aprovà el reial decret llei de Règim preautonòmic de les Balears, pel qual s’establí el Consell General Interinsular format pels diputats i senadors, més dos representants polítics de Menorca i dos més de les Pitiüses, elegits pels anteriors. Quan es va constituir el consell el 24 de juliol de 1978, es va dissoldre.

El primer govern d’Adolfo Suárez i els Pactes de la Moncloa

Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica que patia el país d’ençà el 1973 amb la crisi del petroli. Suárez era conscient de la impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va rebre el suport del PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció d’una nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social.

Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre. Aquest pactes encaminats a reformar estructuralment i donar lloc a un ceritable Estat del Benestar i a un control de la inflació dels preus va consistir en el següent:

• devaluació important de la pesseta,
• control i reducció de la despesa pública.
• programa que buscava racionalitzar el consum d’energia,
• política de rendes que tendís a la moderació salarial,
• reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors
• moderació dels costos financers,
• liberalització dels mercats.
• reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).
• reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament cosa que va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació.

Tanmateix aquestes mesures es prenien amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu. Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar.

La constitució de 1978

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU).

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP).

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral. La Constitució va entrar en vigor el 29 de desembre de 1978

La Constitució també recollia els principis de la política social i econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, d’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. També s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Els trets essencials de la Constitució de 1978 són:

• Defineix Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, organitzat en una monarquia parlamentària.
• Declara que la sobirania resideix en el poble i garanteix els drets i llibertats fonamentals.
• Recull la divisió de poders.
• Reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en Comunitats Autònomes.

El segon Govern de Suárez.

A partir del programa reformista sorfit arran dels pacte de la Moncloa, Suárez formà un nou govern el 1979. Tanmateix, l’economia del país va patir l’agreujament de la crisi iniciada el 1973 amb l’augment del nombre de desocupats, el tancament de nombroses empreses, l’augment del cost de la vida i la fugida de capitals. A aquesta situació es va afegir el fracàs de la UCD en les eleccions municipals de 1979; l’increment de l’activitat violenta de grups terroristes de tot signe (GRAPO, FRAP, ETA i Terra Lliure d’extrema esquerra i/o nacionalisme radical; Guerrilleros de Cristo Rey, Batallón Vasco-Espanyol, Triple A d’extrema dreta) que elevà la xifra de morts a 242 els anys 1979 i 1980; i l’actitud cada vegada més agressiva per part de sectors involucionistes de l’exèrcit. Però el problema més gran fou la manca de cohesió i de lideratge eficaç a la UCD.

El govern de la UCD manifestà un progressiu desgast i una creixent feblesa que, a partir del mes de maig, derivà en crisi oberta. La figura de Suárez va ser qüestionada dins el seu propi partit i, després de remodelacions infructuoses al govern, s’arribà a la crisi de 1981 que es resol amb la dimissió de Suáre. Per substituir a Suárez, UCD proposà el vice-president Leopoldo Calvo Sotelo.

A la sessió d’investidura del nou president, el 23 de febrer de 1981, es produí l’assalt al Congrés dels Diputats per part del tinent coronel Antonio Tejero amb un grup de guàrdies civils. Al mateix temps que s’efectuà l’assalt al Parlament, el General Milans del Bosch es sublevà a València, i es produïen confusos moviments dins l’exèrcit. La conspiració, en la qual participà el general Alfonso Armada, resultà confusa i ni tan sols existí un objectiu coincident entre els seus participants: destruir la democràcia (Tejero i Milans), establir un govern civil-militar, reconduir el procés a la democràcia i aturar el problema terrorista (Armada). La desautorització del Rei com cap de l’Estat i de l’exèrcit, la gran confusió regnant –retransmissió en directe del segrest del Parlament– i la falta de decisió d’elements militars van fer fracassar el cop. Els militars directament participants, més un civil, varen ser jutjats per un tribunal militar que es va mostrar indulgent. Val dir que aquests fets van constituir un dels moments més difícils de la jove democràcia espanyola.Calvo Sotelo va governar poc més d’un any. enmig d’un període marcat per la descomposició del seu propi partit; l’aprovació de polèmiques lleis com la Llei del divorci, amb una fenomenal oposició de l’Església; o de l’escàndol d’enverinament massiu per oli de colza. 

L’Espanya de les Autonomies

La Preautonomia de les regions

El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia, on la defensa de la democràcia es va acompanyar de la reivindicació d’autonomia. El reconeixement constitucional de l’existència de nacionalitats i regions amb dret a formar el seu propi autogovern va comportar l’organització descentralitzada del sistema polític espanyol. A Catalunya, el País Basc i Galícia, la forta reivindicació autonòmica va implicar l’inici d’un procés preautonòmic anterior a l’aprovació de la Constitució.

A Catalunya, el 1977, el president Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat catalana i el retorn de l’exili del seu president, Josep Tarradellas, que va formar un primer govern preautonòmic. Famosa és la seva frase pronunciada l’octubre de 1977 quan va dir “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”.

Al País Basc, les negociacions entre el govern i els parlamentaris bascs elegits el 1977 varen culminar en la formació d’un Consell General Basc (1978). A Galícia, la primera Xunta, amb caràcter provisional, es va crear també el 1978.

El juliol de 1978 el govern espanyol concedí a les Balears un règim preautonòmic; així es constituí un Consell General Interinsular provisional, presidit per Jeroni Albertí (UCD), i els  Consells Insulars provisionals de Mallorca, Menorca i Eivissa. El  1979 se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i preautonòmiques, que foren guanyades novament per UCD. Entre 1980 i 1981 representants de diferents partits polítics formen la comissió dels onze. Aquesta comissió va ser l’encarregada de redactar l’avantprojecte d’estatut però va ser dissolta sense acord l’any 1981. Hi hagué tres importants temes de debat: la via d’accés (art. 151 o 143); el sistema d’elecció dels diputats del futur parlament balear (paritari –és a dir, amb una representació igual entre Mallorca i la resta de les illes–; o proporcional –és a dir, atorgant molt més diputats a Mallorca, que té el 80% de la població); denominació de la llengua pròpia de les Balears. Ja en la fase preatonòmica, els principals partits amb representació parlamentària, varen arribar a un acord respecte a la llengua pròpia de les Balears. Així ho reflectia un decret lingüístic amb aplicació dins l’àmbit educatiu que reconeixia el català com llengua pròpia de les Illes Balears.

Els estatuts d’autonomia

Després de l’aprovació de la Constitució, es varen configurar les desset comunitats i les dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). Segons la Constitució, cada comunitat i ciutat autònoma es regeix pel seu propi  Estatut d’Autonomia, que fixa les institucions d’autogovern (Parlament, govern, tribunal de justícia…) i les competències que li corresponen (educació, sanitat, etc.).

Els diferents estatuts varen ser aprovats entre els anys 1979 i 1983, llevat dels de Ceuta i Melilla, que ho varen fer el 1995.

Tot i que la Constitució espanyola no obliga a la creació de comunitats autònomes, a la pràctica va quedar configurat un nou model d’Estat que es va anomenar Estat de les Autonomies.

Un cop enllestit els tres casos històrics, el procés va continuar amb les noves autonomies. Les noves comunitats autònomes s’anaven configurant en alguns casos per regions antigues amb personalitat pròpia; en uns altres es van crear autonomies uniprovincials noves, com ara Cantàbria, La Rioja i Múrcia. Com a resultat d’això, es van aprovar organismes preautonòmics a Andalusia, Aragó, Balears, Extremadura i Castella-Lleó. 

S’establien dos graus d’autonomia atès que els poders autonòmics podien rebre competències de diferent grau i també un ritme distint. La Constitució preveu dos procediments per a accedir a l’autonomia: l’article 143 i el 151. La diferència està en el fet que en el 151 (conegut com a via ràpida), les funcions no expressament reservades a l’Estat poden ser assumides per la Comunitat de manera immediata, mentre que en el 143 (la via lenta) s’exigeix un període de rodatge de cinc anys i després reformar l’estatut i incloure-les.

Per al procediment més ràpid i complet de l’article 151, al qual podien accedir directament les anomenades nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), també s’hi va afegir Andalusia. La resta de les comunitats autònomes s’havien de regir per l’article 143, a excepció de Navarra, ja que la Constitució havia previst per aquesta comunitat un mecanisme especial, partint del seu peculiar sistema foral.

Així doncs entre 1979-1983, es varen constituir les actuals Comunitats Autònomes i l’estat espanyol va quedar format per 17 Comunitats i a partir de 1995 es varen afegir les dues ciutats autonòmiques de Ceuta i Melilla.

La plasmació jurídica del règim autonòmic va tenir lloc per mitjà de l’aprovació dels Estatuts d’autonomia, que contenien les competències que assumien les comunitats autònomes, com també les institucions de què es dotaven (una Asamblea Legislativa, un Consell de Govern, un President i un Tribunal Superior de Justícia). Els diferents marcs estatutaris marcaven la transferència d’una sèrie de competències polítiques i administratives que podien ser subjecte de successives ampliacions mitjançant la reforma dels estatuts (art. 148).

El resultat de tota aquesta tasca va significar la fi de l’Estat centralista i el començament d’un procés, no sempre senzill, de transferència de competències per a la construcció de l’Estat de les autonomies.

L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

L’estatut d’Autonomia de les Illes Balears fou el resultat d’un pacte entre UCD i PSOE que va seguí la via lenta ( art. 143). En els moments de discussió de l’estatut d’autonomia es va dur a terme el cop d’estat del 23-F amb les seves conseqüències pel que fa al procés autonòmic, ja que a causa del pacte estatal per promoure la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmica), la UCD i el PSOE a les Balears varen decidir rompre el Pacte Autonòmic promovent l’estatut per la via lenta i una menor autonomia pels Consells. 

Després d’una difícil tramitació parlamentària (esmenes d’AP, retards, etc) l’estatut d’autonomia de les Illes Balears fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983 i publicat al BOE l’1 de març. L’estatut, uns dels darrers en ser aprovats, situà les Balears amb un nivell de competències molt inferior al de les comunitats anomenades històriques (via 151).

L’estatut és la  norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de les Illes Balears.  Reconeix l’oficialitat de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears i tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Les Balears presenten una  organització institucional integrada pel  Parlament, el Govern, la Presidència de la Comunitat Autònoma i els Consells Insulars. 

El  Parlament té potestat legislativa, aprova els pressupostés i controla l’acció del govern. El parlament està format per 59 diputats. Mallorca disposa de 33 escons, Menorca 13, Eivissa 12 i Formentera un. 

El  president del de la comunitat autònoma és elegit pel Parlament entre els seus membres. Ostenta la més alta representació de la CAIB, nomena i cessa els consellers, i dirigeix i coordina l’acció del govern. 

El govern és un òrgan col·legiat que té funcions executives i administratives pot tenir iniciatives legislatives. Està format pel president, el vice-president i els consellers que s’ocupen de diferents àrees de gestió. 

Els Consells Insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera són els òrgans de representació i de govern de cada illa, manté autonomia de gestió dels seus interessos propis i tenen dins, dins el seu àmbit territorial, la funció executiva i les competències sobre diverses matèries: obres públiques, habitatge, patrimoni, urbanisme. 

Competències de la Comunitat Autònoma: transport, turisme, aigües, patrimoni, carreteres, etc. Les competències han anat variant en funció de l’assumpció de nous nivells competencials transferits per l’Estat i pel fet que, des del Govern Balear, poden ser transferits als Consells Insulars (el 1998 arribà educació i el 2002 la sanitat –IBSALUT–).

L’Estatut es va reformar el 2007 a partir d’una proposta d’una Comissió de Savis i d’una ponència parlamentària. En el Parlament Balear va obtenir el suport del PP, PSIB-PSOE i UM mentre que el PSM-EN i EU-EV, es varen abstenir perquè, tot i reconèixer l’avanç que suposava respecte a l’estatut anterior, estaven en desacord amb la no equiparació del català amb el castellà en el nou text estatutari. El Consell Insular d’Eivissa i Formentera que disposava l’Estatut anterior, se separa en el Consell de Formentera i el Consell Insular d’Eivissa. També es permet que el president del Govern de les Illes Balears pugui dissoldre el Parlament de les Illes Balears, sense haver d’esperar a la disolució general que fa el govern de l’Estats dels Ajuntaments i Diputacions provincials.